Veure i ser vist. Sortint d’un replegament psíquic. De John Steiner

Veure i ser vistL’any 1993, John Steiner va publicar Psychic Retreats, traduït entre nosaltres per Replegaments psíquics, un text que, amb els anys, ha mantingut la seva actualitat pels conceptes que allà es definien. Recordem, per exemple, el concepte d’organització defensiva patològica i la seva relació amb el narcisisme, o la descripció del mecanisme que ell anomena ‘turning a blindeye’ és a dir,fer els ulls grossos, fer-se l’orni, com a una manera d’ignorar allò que no volem veure perquè ens angoixa; o la diferenciació entre les interpretacions centrades en el pacient i les centrades en l’analista, o encara la seva discussió sobre els temes de la venjança, el ressentiment, remordiment i reparació. En aquell llibre l’autor desenvolupava la noció de com, per evitar el sofriment mental persecutori i depressiu, la persona pot refugiar-se en organitzacions defensives molt poderoses ja que pràcticament garanteixen una vida lliure d’ansietat dins del replegament tot i que a costa d’empobrir en gran manera el desenvolupament de la persona. Aquestes formes defensives, s’ha vist, no són exclusives dels pacientsborderlines en qui l’autor les ha estudiades sinó que són funcionaments als quals els individus recorrem més sovint del que sembla amb la finalitat de protegir-nos del dolor. Una idea central en aquell llibre i en el pensament de Steiner era la que es refereix als moviments defensius que no s’haurien de veure només com a defenses individuals sinó també i principalment com a sistemes complexos, organitzacions ben estructurades de defenses i ansietats, de relacions d’objecte implicades en les defenses, que es regulen i re-equilibren constantment a fi de mantenir l’organització inalterada i el subjecte segur dins d’elles.Aquesta és una visió que, d’alguna manera, trobem també descrita per B. Joseph en els seus treballs sobre equilibri i canvi psíquic.

El llibre que presentem avui, Veure i ser vist, s’ha d’entendre com una continuació i un desenvolupament posteriord’aquelles idees. Ara, Steiner revisai amplia un conjunt d’articles seus publicats en diferents revistes entre el 1999 i el 2011, en els queexplora què impedeix i què permet al pacient abandonar la dependència del seu replegament psíquic. Cito el mateix autor per a un major aclariment: “La idea principal que aquí presento és que la sortida d’un replegament psíquic condueix al sentiment de ser observat. I això ens porta a la vergonya i la humiliació, sobretot si les defenses narcisistes han creat una il·lusió o un deliri de superioritat. Estar atent a les ansietats que sorgeixen en relació amb l’objecte que observa, no em fa perdre de vista la importància de les ansietats associades amb l’objecte primari. Així i tot es dóna sovint el cas que la vergonya i la humiliació són les experiències inicials amb les que es confronta el pacient quan es troba amb una realitat nova. I això s’ha de tolerar si s’ha de progressar en relació a les ansietats de la posició depressiva.” És a dir, sortir d’un replegament i fer front a les ansietats depressives és un moment clau en el desenvolupament però per a poder fer aquestes passes endavant en el procés evolutiu s’han de poder negociar i tolerar els sentiments de torbament, vergonya i humiliació, tolerar les ansietats no només de veure la realitat de l’objecte total sinó també les de ser vist, amb la vergonya que el reconeixement de la pròpia idealització narcisista provoca. Veure i ser vist és possible quan hi ha prou diferenciació i separació del si mateix i de l’altre. Però les ansietats que desperten aquestes situacions són tan urgents que solen demanar un alleujament immediat. L’observador és viscut com hostil i atacant la superioritat narcisista i volent-la revertir. I en conseqüència, les vivències de crueltat i dolor infligides per l’objecte són difícils de suportar. I el recular al replegament com a amagatall que ofereix protecció és el recurs més fàcil.

Steiner considera que els analistes kleinians s’han ocupat poc d’emocions com la vergonya i altres sentiments associats, com la humiliació, el torbament, la indefensió i l’impacte que representa pel pacient el ser observat per l’analista, En el llibre l’estudi d’aquestes emocions ocupen un lloc central, especialment a la primera part.

Primera part: Torbament, vergonya i humiliació

En el capítol 1(‘L’ansietat de ser vist: Orgull narcisista i humiliació narcisista’), després d’una revisió força exhaustiva d’autors que ens han parlat de la vergonya, es comenten els temes principals que tracten del torbament, la vergonya i la humiliació. El material clínic correspon a un pacient, particularment sensible al fet de ser observat, les defenses del qual es basaven en fantasies de superioritat i admiració. L’enquadrament psicoanalític el feia sentir exposat i tenia tendència a sentir-se inferior i perseguit. Es descriu l’ús que el pacient feia del seu mirar per a invertir l’experiència d’humiliació, així com les maneres que emprava per a restaurar la seva superioritat narcisista.

El capítol 2 (‘Mirada, dominació i humiliació en el Cas Schreber’) Steinerconsidera el famós cas Schreber. A través de les memòries de Schreber,tal com són analitzades per Freud en el seu magnífic estudi,l’autor explora el paper de la mirada en les relacions d’objecte delirants de Schreber així com la funció de la humiliació en la seva crisi psicòtica. Steiner, suggereix que el fracàs de Schreber per trobar algú que el comprengués i que contingués la seva angoixa el feia incapaç d’afrontar la humiliació i de sortir de la seva paranoia.

El capítol 3 (‘La milloria i el torbament de la tendresa’) descriu un pacient que es troba atrapat en un tipus resistent de narcisisme però que havia fet molts progressos i començava a voler sortir i acararla seva realitat psíquica. Tal com el títol del capítol deixa entendre s’explora la dificultat d’assumir la milloria i la tendresa naixents degut als sentiments de torbació i vergonya, que en el cas del pacient presentat sentia com a femenins i temia que el farien ser vist com inferior.

El capítol 4 (‘Transferència cap a l’analista com a observador exclòs’) fa una distinció entre l’objecte primari i l’objecte observador a fi de posar en relleu com l’analista pot quedar situat en la posició d’observador exclòs. Aquesta és una experiència que l’analista ha de saber suportar i assumir: perdre el paper central en la relació de transferència, deixar de ser el representant de l’objecte primari i viure, ell mateix, l’exclusió col·loca l’analista en el rol d’observador exclòs però, precisament aquesta condició, li pot permetre ser sensible als sentiments de torbament, indefensió, vulnerabilitat i petitesa, humiliació i altres que experimenta el pacient sota la nostra mirada quan s’exposa desproveït de la seva omnipotència.

A mesura que progressem enla lectura del llibre, capítol rere capítol, ens anem impregnant de l’estil explicatiu de Steiner així com de la seva manera de treballar. Steiner es mostra, s’exposa, ens deixa veuredetalladament els envitricolls dels sistemes defensius en la relació transferencial i la seva elaboració en la contratransferència, i ho fa de manera molt instructiva.

Segona part: el desemparament, el poder i el domini

En el capítol 5 (‘La lluita per la dominació en la situació edípica’) veiem il·lustrat el paper de la mirada com a exercici de poder i domini amb capacitat d’humiliar. Steiner descriu els conflictes pel poder i el domini que es produeixen en la situació edípica i distingeix entre les solucions paranoica i depressiva del complex d’Èdip. El material clínic il·lustra la història d’un pacient que tracta de capgirar allò que sent com una dominació condescendent de l’analista damunt d’ell.

En el capítol 6 (‘Desemparament i l’exercici del poder en la sessió analítica’) la importància del poder en la relació del pacient amb l’analista es relaciona amb el desenvolupament d’una superioritat narcisista com una reacció al desemparament. En les seves arrels el desemparament es connecta amb una incapacitat de trobar una figura disponible que pugui acollir i tractar la veritable situació del pacient. El material clínic descriu una situació en què el pacient semblava inaccessible fins que l’analista va reconèixer que ell també era inaccessible a les comunicacions i projeccions del pacient.

En el capítol 7 (‘Venjança i ressentiment en la situació edípic ́), s’explora la relació entre ressentiment i venjança utilitzant un extracte de l’obra de Robert Louis Stevenson, Segrestat. Steiner es disculpa per no haver trobat un material clínic prou il·lustratiu d’aquest conflicte i recórrer a un text literari. Sosté quesi el ressentiment pot expressar-se en forma d’odi i desig de venjança. Això, paradoxalment, pot comportar un viratge cap a la solució depressiva del complex d’Èdip. Dit d’una altra manera: si el pacient és capaç de trobar prou força per rebel·lar-se contra l’autoritat parental (que representa l’analista) i enactar el desig de venjança es pot obrir una via que porta al creixement i al desenvolupament. Si això s’esdevé, el ressentiment pot en part ser abandonat i substituït pel perdó.

Tercera part: dol, malenconia i compulsió de repetició.

En el capítol 8 (‘El conflicte entre el dol i la malenconia’) es debat la importància del dol en relació amb la tasca d’abandonar l’omnipotència i acarar la realitat de la pèrdua. La possibilitat de desenvolupament i canvi porta en la direcció del dol mentre que la resistència al canvi condueix a la malenconia. Per a poder fer el dol, primer de tot el pacient ha de sortir del seu replegament psíquic i abordar les ansietats de veure i ser vist. Naturalment la capacitat de fer front tant a la pèrdua de l’omnipotència com a la pèrdua dels objectes, es presenta com un factor essencial en la determinació de la possibilitat del canvi psíquic.

Finalment en el capítol 9 (‘Compulsió de repetició, enveja i pulsió de mort’) Steinerse centra en la compulsió de repetició i comenta el paper de l’enveja i la pulsió de mort en la creació d’obstacles al canvi psíquic. Segons el criteri de l’autor la compulsió a la repetició expressa un odi al canvi que exigeix que res de nou sigui permès de desenvolupar-se. Envejar i ser envejat estan relacionats amb l’experiència de veure i ser vist. Un i altre presenten problemes que l’analista necessita comprendre si ha de facilitar la possibilitat de creixement i de desenvolupament en l’anàlisi. En aquest capítol Steiner reflexiona sobre el concepte de Freud del ‘repudi a la feminitat’ i el considera com una intolerància a la dependència receptiva dels objectes bons, cosa que representa, en el fons, un repudi de la relació creativa en la que donar i rebre són processos complementaris. Com ja sabeu, l’autor ens presentarà tot seguit un seu treball escrit posteriorment en el que amplia i elabora aquestes nocions.

Com assenyala Schafer en el seu pròleg un dels encerts de Steineren aquest text és la seva capacitat d’emprar un llenguatge basat en l’experiència subjectiva, un llenguatge que il·lumina els continguts de les fantasies defensives, l’estancament i els perills del canvi. Els analistes necessitem paraules adequades per designar el estats emocionals dels pacients i així poder explorar la seva complexitat a fi que els pacients se sentin compresos.

Una recomanació per anar concloent: no se us acudís saltar-vos la lectura de la Introducció amb l’excusa d’anar directament per feina: l’autor hi aporta una visió general fonamental que sosté el contingut dels capítols i serveix de guia al llarg del text, i els lliga en una unitat major, que estudia el paper de la mirada, del veure i del ser vist.

Cada capítol s’obre amb una revisió bibliogràfica que és alhora una reflexió críticade la teoria relacionada amb el tema, des de Freud i autors kleinians fins a autors d’altres corrents. Després, a continuació, se’ns presenta un cas que exemplifica el tema central del capítol, amb una o dues sessions detallades, per concloure amb uns comentaris finals on trobem aportacions innovadores i acurades que tenen relació amb la tècnica a la clínica de cada dia. Recomano, especialment, fer una lectura atenta de cada cas presentat i observar la interacció entre analista i pacient que Steiner ens mostra amb un estil expositiu clar i minuciós que és d’un gran valor didàctic pel clínic. D’aquesta interacció entendrem quin model d’analista té Steiner en el seu pensament. Veure i ser vist és un llibre molt clínic però no només això. Mostra una manera útil de servir-nos de la teoria i de fer-la créixer.

Deixo ara, tres frases de l’autor espigolades en diferents capítols com a botó de mostra dels pensaments que l’autor ens conviden a considerar: “la culpa no es pot processar adequadament quan dominen la vergonya i la humiliació” (p.122). I també, més avall: “Sempre m’ha semblat estrany que els psicoanalistes que donen tanta importància a l’agressió hagin estudiat tan poc les lluites de poder i de domini, així com les maniobres per defugir l’experiència de desemparament que no és reconeguda des del narcisisme”. I encara una tercera: “El moviment cap el perdó pot ser iniciat tant pel pacient com per l’analista. Potser qui ha de cedir primer és el membre més fort de la parella i un atac més obert (del pacient) li permetria poder-ho fer”.

Hem d’agrair a John Steiner el seu llibre, les seves idees inspiradores, però sobretot la generositat de mostrar-nos el seu pensament en el treball clínic tan detalladament explicat, la generositat d’exposar-se a la nostra mirada, de deixar-nos veure com treballen ell i el pacient moment a moment en cada sessió, cosa que ens pot ensenyar moltíssim en la nostra tasca terapèutica diària.

JS. Barcelona, 20.06.2015

Àrea: Llibres