Transformacions en “O” i els “Espectres de quantitats desaparegudes”: un projecte que “quedà en el tinter”

Antònia Grimalt

dublin-2015-341

The intuitive mind is a sacred gift
And the rational mind is a faithful

Servant.

We have created a Society
that honours the servant
and has forgotten the
Gift.
Albert Einstein

Aquest treball prové de la recuperació d’una idea, del rescat d’un projecte de fa uns anys, que havia partit d’una proposta de Pere Folch i Terttu d’escriure sobre Transformacions en O de Bion, cosa que finalment no vam tirar endavant. El punt de partida era el capítol 12 de ‘ Transformacions’ amb la crítica que feia Berkeley a la teoria de les fluxions de Newton.

Pere Folch m’havia proposat d’escriure una sèrie de notes per a començar a discutir sobre el tema. Jo vaig començar per fer recerca bibliogràfica sobre Newton, Berkeley i la teoria de les fluxions, per tal d’endinsar-me en la comprensió d’un tema atractiu però força difícil. En van sortir una sèrie d’idees desperdigades , tan disperses que em vaig limitar a enviar un mail per tal de compartir la dificultat d’integrar les coses que havia trobat, i que no sabia com lligar. Aquesta elaboració és un homenatge a una persona (i parella) que tan generosos han estat en prodigar les seves idees.

No pretenc invocar l’autoritat del pensament de Pere. Assumeixo tota la responsabilitat del que he escrit; tanmateix m’agradaria fer una mica de perspectiva històrica del breu intercanvi que vam tenir amb ell i la resposta que Terttu va transmetre via mail.

A continuació transcric la resposta rebuda amb data 2008/5/26 :

Estimada Antònia,

Fixa’t, la teva carta ha arribat just quan estàvem amb dificultats per formular el que pensàvem sobre aquesta qüestió. He imprès els documents que adjuntaves, a veure si em resulten entenedors. Si no, intentaré trobar-los en anglès.
Aquí, ara, hem tirat sobre el paper aquests “utterings”, perquè hem pensat una mica sobre les “fluxions”, sobre les bastides de construcció, les “velocitats d’increments evanescents” i sobretot sobre els “ghosts of departed quantities”, que potser es podria dir en català com espectres de quantitats desaparegudes.
Totes aquestes idees les posaria en paraules meves ben senzilles, com unes intuïcions infinitament petites que podrien servir al començament com una bastida per construir unes hipòtesis. Però és clar, Berkeley predica que les bastides (hipòtesis definitòries) s’haurien de deixar de banda immediatament quan s’hagin trobat unes adequades línies finites.
Es a dir, que una manera de pensar més finita, més consistent, sempre es troba (segons Berkeley) amb l’ajuda de vivències, “fluxions”.
Berkeley ironitza sobre Newton, que aquestes fluxions són velocitats d’increments evanescents, és a dir quasi inexistents. Diu que no són cap quantitat finita, cap quantitat infinitament petita, res encara, i per això ho podem anomenar “espectres de quantitats desaparegudes”.

He rellegit tot el capítol i les explicacions de Bion sobre aquesta cita. No sé si ell vol dir, d’aquestes fluxions i dels intents de definir-les, i de les quals Berkeley es mofa, uns moviments – podem dir contratransferencials, intuïtius – que a penes esdevenen conscients i que es farien conscients solament en una constel·lació de diferents fluxions.
Sabem com és difícil per a l’analista precisar per què s’ha decidit per una o altra interpretació, i
ho podem definir més quan tenim els continguts de les associacions o somnis , que ens ajuden. Però el treball analític real es basa en l’anotació de fluxions. I és clar, aquest tipus de treball ha estat motiu de mofa per certa fracció d’analistes, com els “ghosts of departed quantities”.
Qui de nosaltres pot explicar als col·legues que en un cert moment tenia un malestar que no podia ser relacionat amb res de precís, o al contrari molts altres tipus d’emocions i fins i tot de sensacions.
A més, com podem discutir que les nostres anotacions de diferents sensacions i emocions nostres siguin prou fidedignes per construir amb elles un tipus de relació d’objecte suficientment definida.
Aquí es tracta també de l’expressió verbal. Es difícil explicar als col·legues, però encara més difícil explicar al pacient, de manera que no entrem en les “confessions” dels propis sentiments, que quedaran només com una bastida per veure unes línies prou definides de la relació perquè sigui possible expressar-les al pacient i discutir-les.
Ja parlarem. Una abraçada,

Terttu

Em proposo de començar amb una descripció general d’allò que he pogut entendre de la teoria de les fluxions de Newton i la controvèrsia amb Berkeley, per després fer un recorregut per la idea de transformació i tractar d’endinsar-me en la comprensió dels “espectres de quantitats desaparegudes” que penso tenen relació amb la transformació en al·lucinosi. I d’aquí a les transformacions en O, i la receptivitat de l’analista posada en relació a la seva capacitat de transformació en al·lucinosi.

Introducció

En el capítol 12 de “Transformacions”, Bion fa servir una faula, basada en fets reals, on el bisbe Berkeley dirigia una sèrie d’atacs, contra un Newton turmentat, polemitzant sobre les dificultats de la teoria de les fluxions i les ‘quantitats desaparegudes’. El to polèmic del primer, segons Bion, confereix a les afirmacions de Berkeley un status de columna dos: nega al mateix temps que reconeix la veritat del resultat i la validesa del mètode.

Les fluxions

William Blake. Newton.

William Blake. Newton

Newton va haver d’inventar un nou llenguatge matemàtic- el càlcul diferencial- per tal de poder copsar el moviment físic. Aquest càlcul va resultar extremadament controvertit ja que, a diferència de les formes matemàtiques convencionals, no manejava quantitats exactes, sinó només aproximacions (o bé, com va afirmar categòricament el bisbe Berkeley, ‘ son espectres de quantitats desaparegudes’). La controvèrsia respecte a si la mecànica newtoniana era realment una ciència fou virulenta durant un segle. Penso que Bion planteja aquesta situació com il·lustració del que representa el canvi catastròfic en relació a la idea nova i també com una manera d’il·lustrar com n’és de fràgil i il·lusòria l’anomenada “correcció científica” .

Newton, en el seu mètode de les fluxions estudia magnituds variables, introduïdes com abstracció de les diferents formes del moviment mecànic continu, que es denominaven fluents. Tots els fluents son variables dependents amb un argument comú: el temps. Després s’introdueixen les velocitats de la corrent dels fluents, és a dir, les derivades en relació al temps que s’anomenen fluxions. La idea intuïtiva de moviment continu de Newton, maneja el concepte de fluent, com quantitat que varia respecte del temps i el de fluxió com la seva velocitat de canvi respecte del temps.

Des de la perspectiva d’una “matemàtica de les emocions” ( en relació a l’absència de l’objecte) i la seva transformació mental, Bion parteix de les controvèrsies entre Berkeley i Newton per tal de posar un andami que permeti de fer hipòtesi sobre allò que representa diferències de moviment i energia. Segons ell ( Bion,1965) tant Berkeley com Newton neguen els espectres de la matèria desapareguda; entenc la seva perspectiva dels “espectres” en relació als processos de transformació dels processos somatopsíquics inconscients on allò que originàriament es deriva de la pulsió o quantitat afectiva pot seguir dos processos de transformació oposats : 1) quan es tolera la frustració, una sensació, una emoció o una acció esdevé imatge onírica, representació d’un desig o ansietat, paraula, interpretació o significat; 2) quan no es tolera la frustració l’emoció queda segrestada en una imatge-sensació que s’evacua, i queda un buit que xucla el significat (Grimalt 2007). Bion, amb això remarca la qüestió de la positivitat de la “no cosa” (no-thing): l’energia del buit, i del forat negre. Una zona protomental (Bion 1969) amb registres no simbòlics dotats d’una energia tremenda. Pressionen per a ser evacuats a través de l’acció, a través del cos en forma de somatitzacions o bé pertorbant la creació d’altres representacions. Aquesta energia i la seva qualitat dinàmica porten a una funció-equivalent pulsional que posa en marxa el funcionament mental. El seu poder deriva de la seva no –inserció en la cadena de simbolització. No s’elaboren ni tampoc poden fer-ho sense la presència d’una altre ment que les metabolitzi i transformi.

Transformació

El concepte psicoanalític de transformació està ja present en el pensament de Freud. L’usa en tres contexts diferents: a) en la teoria dels mecanismes de defensa quan parla de la transformació dels afectes; b) en el procés analític que considera com un procés de transformació i c) la teoria dels somnis. Considera el “treball de somni”:

… com una forma de pensament que té la funció de transformar els continguts psíquics: No pensa, calcula o jutja en absolut; es limita a donar una nova forma a les coses. (Freud, 1900, p. 507)

Bion desenvolupa la concepció de pensament oníric de Freud i l´amplia en el concepte de funció alfa, usant-lo com a base de la seva teoria de transformacions. Desplaça l’atenció des dels continguts del pensament a l’aparell per a pensar-los. El somni entès com una forma d’observar la realitat psíquica, esdevé l’observació del procés de com aquesta es genera i transforma. El treball analític, a més d’una revelació i desxiframent de significats inconscients ja existents, esdevé un procés de producció simbòlica; un procés per a generar pensaments i conferir significats a experiències que mai foren conscients ni reprimides perquè mai havien estat “pensades”. L’anàlisi, en el seu sentit operatiu específic, esdevé un sistema de transformació a través del qual processos somatopsíquics inconscients adquireixen condicions per a la representativitat i esdevenen capaços de ser traduïts en pensaments, paraules i interpretacions. Es a dir la transformació analítica consisteix, de fet, en que: allò que originàriament era una quantitat afectiva o pulsional, una sensació, emoció o acció, passa a ser una imatge onírica, la representació d’un desig o ansietat, una paraula, una interpretació o un significat.

La idea de transformació, a diferència de la de representació simbòlica s’adreça a que el símbol tan sols designa la representació d’una absència, mentre que la idea de transformació representa la relació entre presencia i absència, entre l’objecte i la seva absència; entre experiència sensorial concreta i experiència mental, ambdues diferenciades. Aquest matís és important ja que la memòria posseeix un gran sistema d’arxiu que guarda les dades sensorials i pot usar-se per a retenir la presència (espectre sensorial) del objecte, per tal de negar la seva absència, degut a la intolerància a la frustració i al significat: amb això tenim l’ús de la imatge com sensació (Grimalt 2013).

Els diferents tipus de transformació representen les formes que assumeixen les relacions entre parts primitives i parts evolucionades de la personalitat – es a dir per una banda la part capaç de tolerar el conflicte i la frustració, i d’aprendre de l’experiència, portant a terme transformacions simbòliques i satisfacció en la relació. I, per l’altre la que no pot tolerar l’absència de satisfacció i l’existència d’objectes independents del self , de manera que ha de construir una realitat interna i externa dirigida a l’evacuació de la frustració, l’experiència i el coneixement d’un mateix . Tot plegat va més enllà del concepte de mecanismes de defensa; s’estén a tot el funcionament mental i la manera en que tendències pulsionals oposades es manifesten com a capacitat de crear vincles (processos d’objectalizació i simbolització ) o de destruir-los (desobjectalització i desimbolització).

És així que Bion planteja la transformació psicoanalítica no com una nova teoria sinó com hipòtesi d’observació dels processos mentals en el camp analític. Partint de la hipòtesi que una situació fàctica (conjecturada), un estat emocional (posem per cas odi, també conjecturat), i una representació , estan conjugats de manera constant, proposa registrar o lligar aquestes conjuncions constants amb el terme ‘transformació’. … amb la finalitat … i l’esperança de descobrir el significat de la conjunció constant. (1965, pàg. 68–9). El procés de donar significat requereix la vinculació d’una realitat fàctica el significat de la qual és desconegut (O), una realitat emocional que s’hi relaciona, i una realitat simbòlica (un nom que representa a ambdues) amb la finalitat de descobrir el seu significat.

D’aquesta manera s’estableix una interdependència mútua entre els elements involucrats en la transformació: la representació rep el seu significat de l’emoció , sense la qual seria buida de significat (‘meaningless’), mentre que l’emoció a la vegada rep el seu nom a partir de la representació, sense la qual seria muda, sense nom (‘nameless’). El vincle entre experiència, emoció i representació és l’origen del significat.

Resumint: el procés de significació requereix vincular una realitat fàctica el significat de la qual és desconegut (O), una realitat emocional correlacionada, i una realitat simbòlica (un nom) que els representa ambdós, amb la finalitat de descobrir el seu significat. La idea de “conjunció constant” implica que la relació entre els tres termes no es pot reduir a relacions binaries unidireccionals causa-efecte, sinó que implica interaccions complementaries a tres bandes.

El símbol ‘O’ , per tant, no representa una suposada realitat metafísica, com a molt una de “física” fàctica . ‘O’ es defineix com ‘allò que, ‘mentre que és a l’origen del fenomen mental, no és un fenomen mental’, i com a tal es incognoscible per ell mateix. Per tal de ser conegut s’ha de transformar abans en un fenomen mental.

Com a model de transformació planteja el reflex de la superfície d’una massa d’aigua distorsionada per una brisa.

…Usaré això com a model per a la observació de transformacions. Serà convenient de suposar que els vincles L, H, i K influeixen la transformació de manera anàloga als canvis atmosfèrics en el model … Es pot observar que una representació, encara que distorsionada per l’emoció, igual que el reflex en un llac pot ser distorsionat per una brisa, té relació amb l’objecte. De la mateixa manera, pot observar-se que les emocions que estan actuant tenen relació amb l’objecte fins i tot si estan alterades per la representació. I novament ,pot observar-se que la representació esta en relació a les emocions , i viceversa, fins i tot si estan alterades per l’objecte. (Bion, 1965, p. 68)

En base a aquest model es pot expressar la següent paradoxa epistèmica: la regla fonamental de l’anàlisi és la capacitat de conduir el pacient vers la representació. Tanmateix això no es pot portar a terme a nivell només de representació, perquè la transformació psicoanalítica tan sols és possible a través de la negociació de la turbulència emocional, responsable de conferir significat verbal. A la inversa, l’experiència emocional sola no és suficient per a fer la transformació, perquè, es la conversió d’aquesta experiència en una representació verbal—una interpretació —que s’encarrega de l’assignació de significat. Si això falla, el camp relacional de l’anàlisi esdevé un espai d’interaccions afectives immediates, o ‘transformacions inverses’—és a dir, que comporten des-simbolització, transformació en al·lucinosi i acció .

El procés de transformació parteix de les interaccions entre totes les dimensions i objectes presents en el camp analític. Quan un usurpa el lloc dels altres en virtut de la seva densitat- sigui sensorial, emocional o racional- un altre nivell del camp observacional queda tapat i exclòs: el subjecte tapa l’objecte, el conscient l’inconscient, l’acció el pensament, l’intersubjectiu l’intrapsíquic, l’extern tapa l’intern. O bé a la inversa. El resultat és el col·lapse del camp analític i la seva degeneració en un camp cognitiu o afectiu; un camp lingüístic o un camp d’acció; un camp de transaccions inconscients o de transaccions reals (Riolo, 2007).

Sensorialitat primària: els espectres de quantitats desaparegudes

Prenem com exemple aquest tros de cera que acaba de ser tret del rusc, i que encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia; conserva encara una mica d’olor de les flors de les quals ha estat recollida; el seu color, la seva figura, la seva magnitud son aparents; és dur fred i manejable, i si el colpegeu produirà algun so. En fi, s’hi troben totes les coses que permeten conèixer clarament un cos. Però, vet aquí que mentre estic parlant, algú l’atansa al foc. El que hi restava de sabor s’exhala; l’olor s’evapora, el color canvia, la figura es perd, la grandària augmenta, esdevé líquid, s’escalfa, gairebé no se’l pot tocar i si el colpegem ja no produirà cap so. Tenim la mateixa cera després d’aquests canvis?. Hem de reconèixer que sí. Ningú no en dubta, ningú no opina d’altra manera. Què és, doncs, allò que coneixem amb tanta distinció en aquell tros de cera? Certament, no pot ser res de tot el que he observat mitjançant els sentits, ja que han canviat totes les coses que es fan evidents pel gust, l’olfacte, la vista, el tacte o la oïda i, tanmateix la cera continua sent la mateixa. (Descartes 1641, Meditació II, 440)

El desenvolupament comporta un procés de acolliment i contenció de l’experiència, de transformar la pura sensació en pensaments i pensar a fi de poder tractar amb els pensaments, donar nom a les emocions i representar-les . Aquest procés es realitza inicialment en l’infant a partir de la relació emocional de contenció amb la mare que li permet investir el mon de significat emocional: El pensament primitiu, base del desenvolupament de formes posteriors més elaborades s’orienta a conèixer les qualitats psíquiques i constitueix el producte de fenòmens emocionals primaris entre una mare i el seu bebè, essencials per a establir la capacitat de pensar. Tots portem un “pintor intern” que transforma la sensorialitat primària en imatges o pictogrames i els vincula als pensaments onírics, a somniar i pensar per tal de conferir significat personal a l’experiència. Aquest model permet estar atents en el treball clínic als aspectes musicals, rítmics i semiòtics de la interacció entre pacient i analista.

Rilke parla de transformar les coses estimades visibles i tangibles, en les vibracions i les excitacions invisibles de la nostra pròpia naturalesa (l’extern en intern) : “els poemes no son , com la gent pensa, simples emocions …són experiències “

Potser som aquí per dir: casa
Pont, font, porta, gerro, arbre fruiter, finestra;
Com a molt columna, torre…però per dir-ho, entén-me,
Dir-ho, oh¡ , d’una manera que les coses mateixes
Mai no havien somiat de ser

R.M. Rilke (citat per Britton 2005)

Donar nova vida a les coses anomenant-les, perquè tinguin vida més enllà de la seva pròpia existència passatgera. Les experiències i els sentiments son d’aquelles coses que necessiten un nom. Denominar les coses, enregistrar el que existeix, transformar l’experiència des de la forma visible a la invisible, fer el dol d’allò que ha desaparegut i distingir allò que és viu del que es mort.

Aquells fenòmens i aquelles coses s’haurien de comprendre i transformar en un sentit més apassionat. Les Elegies ens acosten a aquell treball, al treball d’aquestes continuades conversions de les coses estimades, visibles i tangibles, en les excitacions invisibles de la nostra pròpia naturalesa. (Rilke, 1969:374. Carta del 13 de novembre 1925. Citat per Britton 2005)

Punts, línies i cercles

El procés de transformació, implica en primer lloc l’acceptació per part de l’infant que el pit-sensació absent, el “no pit” és diferent del pit, i en segon que el “no pit “ pot representar-se per la imatge visual d’un punt: el lloc on era el pit . Això confronta l’infant amb el fet de tolerar la frustració de l’absència: el buit, l’espai en blanc on abans hi havia una mare que podia introjectar l’experiència emocional del seu infant. El buit com una boca oberta sense so que podia ser ple d’un crit no emès. A partir d’aquest buit pot sorgir quelcom de creatiu si és capaç de suportar-ho. L’experiència de l’absència inicia l’experiència del temps i de l’espai, és a dir el lloc on acostumava a haver-hi el pit: els factors que redueixen el pit a un punt, redueixen el punt al “ara” (Bion 1965, pag. 55) . Bion comenta que el pacient psicòtic esdevé concret en relació al terme de punt i considera que el punt és “l’espectre” de l’objecte desaparegut que existeix concretament com una cosa, un “no pit” concret. Aquest punt no és representatiu ni simbòlic, és el negatiu del coneixement: –K . No es tracta d’un coneixement fals sinó, d’un atac al vincle K entre continent i contingut, com a conseqüència del qual es buida el continent del seu significat, i “en el lloc on era”, romanen els espectres de pensaments exhaurits (no-pensaments). K es a l’altre extrem oposat i designa al pacient que pot tolerar i representar el concepte de “no-pit” com una absència i això permet d’aconseguir una transformació de O en K com una conjunció constant.

Els elements β i ‘O’ formen en un cert sentit el començament i el final del pensament de Bion: determinats pacients conclouen que el punt marca el lloc on era el pit i, en comptes d’esdevenir un pensament, s’omple d’un “espectre” maligne i cruel; un “no-pit” que xucla cap al buit, és a dir una cosa concreta en comptes d’un pensament, una cosa-en-si que no pot ser coneguda. L’experiència del pacient és difícil de descriure.

L’absoluta inadequació de la descripció o categorització com a pensament m’ha portat al terme d’elements β com a forma de representar-ho (Bion, 1965, p. 78).

Transformacions en “O”

En la seva odissea epistemològica per les profunditats de l’infinit sense forma, Bion encunya el concepte de O, per anomenar l’experiència emocional prèvia a la representació. Amb això apunta als problemes que trobem tots els analistes: la tasca impossible d’escriure o representar allò irrepresentable. L’essència d’una història que no es pot contar. Ens introdueix així a un camp espacial, temporal, filosòfic i existencial previ a la nostra capacitat de comprensió sensorial encara que místics i psicòtics sempre han sabut de la seva existència. Una “realitat última” que va més enllà dels sentits, de la imaginació i de la nostra concepció, i que entra dintre la categoria d’una metaconcepció que inclou la veritat última incognoscible, el caos, la cosa-en-si i els anomenats “elements beta”. També inclou la teoria de Plató de les formes eternes i els “pensaments sense pensador”, és a dir “preconcepcions inherents” o “memòries del futur”: entitats, predisposicions a buscar realitzacions que confirmin meitats evocades, buides de significat, preexistents i anticipades en el futur. Son els “no nascuts” les “intimations of immortality” de Wordsworth (Britton2005) que aparentment vivenciem com situats dintre del nostre cosmos intern però que no tenen lloc i son il·localitzables.

En les transformacions en O es donen entrellucaments transitoris que parteixen d’ intuïcions d’aspectes parcials de l’existència de O (Bion 1965 pàg. 147, 156). Les interpretacions haurien de ser de tal manera que la transició al coneixement de la realitat fora un esdevenir real. Els pensaments amb pensador es porten a terme per processos de “ser” (en contrast a parlar-ne o “comprendre”) que emanen de la realitat immaterial psíquica present ”O”.

Freud va encunyar el concepte de cesura, per assenyalar la continuïtat entre la vida intrauterina i el nounat. Es tracta d’un terme derivat de la prosòdia clàssica i vol dir una mena de ruptura en una línia o un vers, després del qual el vers continua. En música es una pausa o respir en un punt de divisió rítmica d’una melodia. Bion l’usa com model per a transcendir el buit entre tota bretxa, espai o ruptura per tal de trobar la continuïtat entre estats o esdeveniments aparentment dispars i tanmateix íntimament relacionats: salut mental/bogeria, passat/present, memòria/desig, somni/vigília, experiència sensorial/experiència emocional, interpretació/abstracció etc. (Bergstein 2013). I en darrer terme la cesura entre un estat mental i un altre, entre una persona i una altre (transferència /contratransferència) i entre self i self (conscient/inconscient; psique/soma).

Amb el desenvolupament d’aquest concepte, Bion (1980, 1987, 1990) suggereix un vincle entre emocions i pensaments madurs i la vida intrauterina, que serveix com a model per establir un pont entre estats mentals aparentment insalvables. I ens anima a “somiar creativament”, deixant les nostres ments rondar lliurement; insisteix en la imaginació i intuïció especulativa de l’analista , sovint fins l’extrem de l’al·lucinació. Tanmateix, en trobar-se el procés de somniar a la bretxa entre conscient i inconscient, es subverteix l’equilibri psíquic i això representa una amenaça de catàstrofe com a resultat de la confusió entre part primitiva (psicòtica o prenatal) i part neuròtica. D’aquí la tendència a evadir-se a través d’una forma de pensament més saturada, basada sovint en la realitat externa. El procés de somiar i la intuïció de l’analista, pot ser un romanent de la vida intrauterina, s’elabora com a mitjà de penetrar i transcendir la cesura, facilitant a pacient i analista de tolerar estats mentals intolerables i la dolorosa consciència de com és d’incognoscible l’experiència emocional.

Aquest procés també es pot invertir : els fets del mon diferenciat es poden observar en l’indiferenciat. De la mateixa manera que hi ha somnis per interpretar-se d’un cantó de la cesura, hi han fets que s’haurien d’interpretar de l’altre banda. Els vincles mentals son rescatats de l’infinit obscur i sense forma. A partir d’aquí es desenvolupen les primeres formes de transformació mental. Des de la immensitat de l’espai mental a l’ordre espai temporal introduït per l’activació de les funcions del pensament: cal elaborar el defecte de pensament i les manifestacions més rudimentàries de diferenciació per a fomentar l’activació de recursos mentals. Teixim els fils d’emocions transformades en pensament en “idees sensibles” que augmenten la capacitat mental de donar significat personal a l’experiència.

En la relació que he estat descrivint — pre-natal -*+ post-natal — l’individu sovint es comporta com si el seu seny i intel·ligència es veiessin contaminats si es permetés de reconèixer que el seu cos pensa ; i a la inversa, que el seu físic patiria si permetés que el seu cos sàpigues el que pensa la seva ment. (Bion 1990, p. 1764)

Es així que a “L’alba de l’oblit” Bion (1990) composa una ficció que li permet de donar forma a la dificultat de diàleg dels diferents nivells de funcionament, dintre de la mateixa personalitat i en un grup, sovint separats per cesures impenetrables amb les consegüents implicacions que això comporta per l’insight. Els participants d’aquest diàleg son innombrables i inclou els nivells prenatals: pre-madur, immadur, somites

;, el nivells post natals: fetus a terme, 8 anys, 24 anys, 12 anys; artistes que posen imatges al moviment i a l’infinit sense forma com Milton i, Leonardo ; Psicoanalista etc. i acaba en el diàleg entre “Psique” i “Soma”, la seva enemistat i interdependència. A la introducció posa :

Aquest llibre és un intent psico-embrional d’escriure un relat embrio-científic d’un viatge des del naixement a la mort aclaparat pel coneixement prematur, l’experiència, la glòria i l’autosatisfacció autointoxicant. No se’m va explicar res del festeig entre el meu esperma i el meu òvul…la història del meu òvul sembla virtualment inexistent… El meu esperma va penetrar impetuosament en un fol·licle de Graaf abans que el meu òvul tingués temps d’escapar a la penetració. No puc garantir la veritat d’aquestes històries, de les quals en vaig tenir coneixement molts anys després a través de rumors científics. Admeto la responsabilitat d’allò que he experimentat, però no de les distorsions del sentit científic …

… Les meves primeres experiències foren quelcom referit a allò que després sentiria a dir que era “Jo” . els canvis en la pressió del fluid que m’envoltava variaven des d’allò que “Jo” anomenava plaer al que “Jo” anomenava dolor . Les meves cavitats òptiques i auditives a l’edat de tres o quatre somites percebien la llum i el so, la foscor i el silenci, que en general no anaven més enllà de “maco” i “lleig” , però de vegades “em” feien sentir més inanimat que animat. (Bion 1990, p. 1336;1337)

Els “vestigis de fenòmens prenatals” ( espectres de quantitats desaparegudes) exerceixen la seva influència sobre la personalitat. Pot ser que el nadó no pugui tolerar sensacions, percepcions, i proto-emocions/ proto-pensaments degut a la turbulència emocional que provoquen en la seva personalitat immadura. Com deia abans Bion (1990) desplega un diàleg imaginari entre diversos estadis fetals, el nounat i edats post-natals, i acaba amb una discussió entre “Psique i Soma” en relació al diafragma/barrera que els uneix i els separa. En aquests diàlegs els “somites” fetals reclamen respecte pels seus “fets somítics”, que calli el pensament racional i escolti el que té a dir el nivell mes primitiu: (2)

…una idea fetal pot ser assassinada i això no només es una metàfora. Les metàfores poden ser els espectres de les idees que encara estan per a néixer i no només els espectres de quantitats desaparegudes(Bion, 1994).

Cal, en primer lloc, sentir els “somnis dels somites”, i en segon lloc observar-los i interpretar-los en forma artística: acollir o observar artísticament la veritat o els ‘fets’ del seu sentir. Així comenta que si els somites poguessin escriure, el llibre seria “Sobre la interpretació de la realitat” i totes les teories serien allò que anomenem somnis  (Bion 1990).

El més important no es tant descobrir allò que va passar realment dintre del úter sinó mes aviat crear un model per a pensar allò que sembla impensable, i per a vincular estats mentals que semblen insalvables i inabastables. Es tracta d’establir contacte amb estats mentals primitius i amb l’origen del self, no tant per a descobrir la veritat històrica o recuperar el contingut inconscient, sinó per a generar moviment dintre de les diferents parts del psiquisme, per tal de transformar barreres dintre de la ment en cesures ( és a dir ruptures on hi ha continuïtat) i per tal d’incorporar i integrar diferents parts del self, fins i tot aquelles més inaccessibles.

La interpretació de la realitat somítica , és una cosa diferent de la transcripció directa d’un somni, perquè implica una ‘penetració’ de significat entre diferents àrees d’experiència que inclou la sensorial més arcaica; una transformació en art dels materials en brut.

Bion (1976a,b) considera que no podem comprendre un símptoma si suposem que tan sols ha pogut desenvolupar-se després del naixement. El mateix es pot pensar d’un pacient que refusa d’estirar-se en el divan. Encara que es podria interpretar el refús com enveja, amor, hostilitat Bion es pregunta “ Es possible que el fet d’estirar-se en el divan el sotmeti a una mena de pressions que van mes enllà de la seva capacitat de tolerar, o verbalitzar o entendre?” (1977a, p. 44). Podrien lligar-se aquestes pressions a experiències primitives de la seva vida com fetus ? es pot imaginar (Bion 1976b) una situació on, degut a variacions de pressió del líquid amniòtic, es possible que el fetus veiés una llum que podria ser intolerablement brillant , o bé escoltar sorolls que podrien ser intolerablement forts? Es a dir experiències que romanen a la memòria implícita del cos . De la mateixa manera que podem detectar les restes de vestigis d’òrgans corporals podríem especular la supervivència de funcions pre-natals en la ment humana que inclouen la intuïció embriològica? (Bion, 1977a)

Els espectres de quantitats desaparegudes”

Com deia abans, proposo la idea d’espectre en relació a l’absència de l’objecte i el recurs a la sensorialitat a través de la imatge o altres reminiscències sensorials: una existència espectral concreta d’allò “no existent” com poden ser les sensacions del membre fantasma . Agafant la crítica del bisbe Berkeley a Newton, quan parla dels espectres de quantitats desaparegudes, Bion també suggereix que hi han idees fetals que poden ser assassinades i no només com metàfora. Les metàfores poden ser els espectres d’idees per a néixer i no només espectres de quantitats difuntes. Els pensaments prenatals son potencials de desenvolupament. No només son espectres de quantitats que van ser, poden projectar les seves ombres cap a un futur i travessar cesures cap a una transformació artística.

L’espai alfa és un lloc que allotja “no coses” que marquen el lloc on van ser les “coses” i ara no hi son, en contraposició a un espai beta habitat per “coses concretes” que funcionen com espectres evanescents de quantitats desaparegudes o terrors sense nom. Es a dir ‘coses en si’ que funcionen com “closques buides “ en el cap. L’espai alfa és un espai de representació, on allò que es representa son relacions, no “coses en si” .

En la clínica psicoanalítica el desenvolupament d’un pensament apte per a captar realitats no sensorials” com les de la realitat psíquica va associat a la possibilitat de tolerar la seva qualitat pre-conceptual, la característica del qual és la no saturació . Això vol dir per un costat tolerar les “llavors” , allò prenatal no evolucionat , que inclou “comunicacions” de nivells molt primitius , encara somàtics que son més autèntics que les “pròtesi post-natals” . Pre-conceptual també vol dir un ús on es pugui transformar un símptoma somàtic un gest, un element oníric en una pregunta sense resposta, en una incògnita que cal resoldre. Es tracta de despullar-se de significats ja saturats , on hi ha el perill de quedar ancorat, per tal d’evitar de ser arrastrat per les turbulències emocionals que inevitablement s’agiten en una sessió psicoanalítica quan l’analista entra en contacte amb “l`O” del pacient

ZERO”: LA NO-COSA, LA MATEMÀTICA DE L’AL·LUCINOSI

El buit que deixa l’absència

Quin paper té l’emoció en el procés de transformació mental?

El registre del dolor i la seva diferenciació en ansietat, depressió i altres estats afectius és quelcom que no pertany tan sols a èpoques pre-verbals sinó que es tracta d’una oscil·lació i processament continus al llarg de tota la vida. El punt nuclear consisteix en explorar la forma en que es reverteix, estanca i queda segrestat .

Penso que el concepte de transformació en al·lucinosi obre un camp molt ric d’investigació i el vinculo al concepte d’estat mental concret (Grimalt, 2013) que tendeix a relacionar-se amb la realitat en termes de percepció sensorial (preconcepció saturada) sense accés a la metàfora i al pensament simbòlic. En les transformacions en al·lucinosi el procés que va des de l’experiència emocional a la representació mental esta alterat i enlloc d’una representació apareix una percepció sensorial on hi hauria d’haver un pensament.

En l’al·lucinació, la part psicòtica de la personalitat usa la ment per a generar sensacions auto induïdes i assolir una mena particular de plaer regressiu. En aquest cas, la ment no s’usa com a òrgan de coneixement o instrument per a fomentar la relació amb els demés. Es decatectitza la realitat relacional ( psíquica) i es relega a un espai propi personal, físic corporal i sensorial. Les realitats que estan en oposició no només son realitat externa i realitat interna sinó realitat sensorial i realitat psíquica. El funcionament mental es redueix i talla amb les funcions més madures, que aleshores ja no son capaces d’atribuir significat real al món que l’envolta i a l’experiència psíquica del subjecte. L’estat al·lucinatori deriva de la construcció, per part del pacient d’un replegament en un estat mental sensorial dissociat de la realitat . En l’al·lucinació un estímul sensorial intern es projecta a fora i assumeix el caràcter de realitat encara que no correspon a cap objecte extern ( De Masi i cols. 2014)

Bion, a diferència de Klein i Freud presenta un model en el qual la psicosi no representa una regressió a estats primitius del desenvolupament sinó més aviat l’expressió d’una capacitat de pensar alterada referida a la funció que transforma les percepcions sensorials en pensament .

En l’àrea de la negativitat minus continent contingut (- ♂♀) (Bion 1965) que es caracteritza per la fallida de la transformació mental, es crea una estructura de característiques peculiars que no només produeix un buit en la zona mental sinó que és una força dinàmica que també danya el procés simbòlic. Els pacients poden usar allò que podria ser una pèrdua, una absència como base d’un sistema d’ al·lucinosi (Bion 1970). O be poden desenvolupar la capacitat de tolerar la frustració, transformant una experiència rudimentària en pensaments i l’aparell per a pensar-los.

Usant les matemàtiques com analogia des de la perspectiva de resoldre un problema en absència de l’objecte que el causa (és a dir, com a capacitat d’abstracció i transformació de la sensorialitat concreta), Bion proposa una matemàtica de l’al·lucinosi en termes de la relació amb el pit ( entès no com objecte parcial sinó com funció nutrícia) que se sent com inexistent si frustra. D’aquesta manera explora la forma en que l’ésser humà afronta la frustració o l’evadeix, en els nivells primitius de construcció de l’experiència. El dolor provocat per l’absència de satisfacció pot ser viscut com a buit no-cosa ( joc de paraules en anglès: no-thing que sense el guió significa res i que amb el guió es converteix en no-cosa o no-objecte en el sentit de percepció sensorial concreta). Es a dir l’emoció dolorosa provocada per l’absència de l’objecte no pot diferenciar-se de la pròpia absència i queda un buit d’emoció o no-emoció ( Grimalt 2007). Aleshores es recorre al record sensorial de la satisfacció per tal de negar l’absència de satisfacció .

Bion (1970) parla del reconeixement de la pèrdua com l’aspecte negatiu de la definició del “pensament” o no-cosa. La sensació de buit que produeix la manca de percepció de l’objecte, el buit que deixa en el lloc on hauria de ser i no hi és. Si es tolera l’absència pot esdevenir un pensament i si no es tolera pot ser omplert per l’al·lucinació amb les qualitat concretes de la “cosa-en-si mateixa “, com a base del sistema d’al·lucinosi.

Tot i que es un terme extret de la psicopatologia, entenc el seu ús de forma analògica per tal de fer visibles i comprensibles fenòmens que passen entre pacient i analista i que tenen a veure amb nivells arcaics de la personalitat, que s’enacten en la relació. També planteja que s’adreça a la receptivitat de l’analista. Si parla d’al·lucinosis es perquè vol descriure alguns fenòmens primitius on no hi ha una pèrdua significativa de contacte amb la realitat. Allò que al meu entendre destaca son aquelles imatges que suprimeixen el significat, que son invisibles o negatives (Green 1998 ). Per tal de percebre-la en el pacient l’analista ha d’experimentar-la (Bion 1965 pp. 36 , 40 ) .

Si ens mirem l’al·lucinació des de les seves arrels sensorials, es pot dir que omple amb una imatge la sensació que produeix la manca de percepció: el buit que deixa l’objecte en el lloc on hauria de ser i no hi és. I el mateix es podria aplicar a l’objecte fetitxista que amb la percepció d’un objecte concret substitueix la pèrdua i elimina el malestar de la diferenciació, protegint de la carència. Rhode (1998) assenyala que, amb el funcionament al·lucinatori, el nen omple el buit perceptiu i reté de forma concreta un objecte absent, que pot passar a ser esclau el domini fetitxista si no és integrat en el món afectuós i benvolent de la relació amb la mare on s’esdevenen transformacions imaginatives: hi ha un bloqueig i en la ment es queda buit caòtic on hi hauria d’haver la representació d’un espai mental. L’al·lucinació i el fetitxe es poden considerar com maneres de manejar-se amb el fet que la funció onírica s’ha perdut en una ment que no pot pensar perquè té un vincle concret i inanimat en comptes d’una relació. L’absència d’emoció constitueix l’àrea del negatiu o de la no existència ( Bion 1962)

Bion descriu diversos aspectes de la transformació en al·lucinosi: 1) com defensa psíquica on es dona una adhesió total a la realitat concreta; 2) com activitat al·lucinatòria de percepció fisiològica que permet de conèixer la realitat, compensant-la enfront d’un transfons de familiaritat; i 3)sorprenentment, com l’estat ideal de la ment cap al qual s’ha d’adreçar l’analista per tal d’intuir els fets de l’anàlisi . Quan l’al·lucinosi es segueix d’un despertar i un contacte amb la realitat, l’analista obté comprensió de l’experiència amb el pacient i procedeix a una transformació que inevitablement es transmetrà al camp analític i al pacient. Cal remarcar que es d’una naturalesa marcadament intersubjectiva. Penso que es un concepte molt ric per a pensar, investigar i desenvolupar .

Allò inanimat no és mai zero. Té una qualitat concreta, una materialitat perceptible que des d’un bon començament sembla alleujar el dolor degut a la intolerància de la frustració. Ho poso en relació a l’adherència sensorial destinada a omplir un buit. La intolerància a la frustració exclou la tolerància de zero , la no-cosa ( o absència) . La no-cosa (absència) odiada esdevé “zero” ( concret, no com representació) a través de l’al·lucinosi. L’origen de l’al·lucinosi il·lumina tant l’adquisició de zero com la seva mancança.

Els trastorns de pensament , de simbolització i aprenentatge son deguts al protomental no desenvolupat, que no estructura l’espai mental com continent. Les situacions típiques son aquelles que un excés de concreció genera un clima buit i indiferent, una barreja d’avorriment, una sensació de bloqueig , i de impotència per a recatectizar el mon . Els pacients donen la sensació de estar perduts en un mar d’objectivitat , realitat fàctica , i de coses .

La teoria de les transformacions i invariàncies pretén explicitar estats mentals de l’analista per apropar-se a la naturalesa al·lucinada de les comunicacions del pacient. Les transformacions en al·lucinosi corresponen a variacions quantitatives més que qualitatives d’alguns trets del funcionament mental (Sandler2004) . Se les considera com una manifestació de la psicosi de la vida quotidiana. L’estat mental del pacient és bàsicament la incapacitat de tolerar la frustració. Bion (1965) recorre a Shelley per tal d’explicitar-ho: “ Aquell estat mental en el qual es pot suposar que les idees assumeixen la força de les sensacions a través de la confusió del pensament amb l’objecte de pensament i l’excés de passió que anima les creacions de la imaginació”.

Tot i que es tracta d’un mètode omnipotent d’adquirir independència no podem entendre realment el significat de l’al·lucinosi mes que dintre de l’estructura de les relacions d’objecte. L’al·lucinació invoca l’objecte i recorre a la memòria per a redescobrir-lo, encara que si l’objecte no el rescata pot pretendre omnipotentment manejar-se sense ell . No es distancia de la realitat, sinó que es el primer pas per a descobrir-lo, raó per la qual és urgent de tornar a la realitat. Revela la set per l’objecte , precisament perquè creix quan no esta present. Tanmateix la presa de contacte amb la realitat no neix automàticament a causa de que l’experiència demostra que la satisfacció al·lucinatòria es il·lusòria. Neix de la resposta prou rapida de la mare i de la seva capacitat de “baixar la febre d’al·lucinació” i atreure l’interès de l’infant.

Al mateix temps el concepte bionià de no-cosa marca un ritme objecte/no-objecte, presencia –absència , fort /da . El pensament no neix simplement de l’absència de l’objecte sinó d’un ritme feliç de presència/absència amb la qual l’objecte fa tolerable la frustració que ha desvetllat repetidament amb les seves desaparicions. El no seria la tela de pintar posada al servei de la memòria ; la cosa es la contribució perceptiva externa.

El pensar i donar un significat personal a la realitat- que implica somiar la realitat, fer treball psicològic conscient i inconscient , creant vincles emocionals per a construir un significat – no és un assumpte trivial. Es la mida de fins quin punt podem tolerar l’absència de l’objecte. Si hi ha prou tolerància de la frustració, un mot deixa de ser simplement un nom que agrupa varis elements en conjunció constant, i adquireix un sentit significant i certifica així la veritable inexistència de la cosa representada. El símbol testifica l’absència i imposa la necessitat d’haver-se-les amb les emocions que es desvetllen per la naturalesa intrínsecament negativa de la definició.

La transformació en al·lucinosi no només investeix la percepció de la realitat. El que aleshores es presenta com realitat ja no és el resultat de la trobada entre percepcions i realitzacions, sinó entre “predeterminacions” i “evacuacions”. Allò que es modifica es el propi status de la realitat.

El model per aquest procés es el de la relació al·lucinatòria amb el pit. A diferència de la situació en una relació normal -en la qual la possibilitat de pensaments i vincle K que ocupen el lloc del pit absent corresponen a la seva absència- en aquest cas l’absència del pit és negada i es viu com una presència. Es a dir , si la frustració induïda per l’absència de satisfacció no es pot tolerar, la diferència entre l’existència i no-existència del pit es nega , per tal de mantenir la no-cosa lluny del res. El pas següent es el desenvolupament de – K on es considera que la personalitat te la capacitat de créixer i florir amb quantitats de res (Bion, 1965, p. 34). Al·lucinosi es un mètode omnipotent on augmenten ‘quantitats exhaurides d’L i H’

Les manifestacions que pertanyen al camp de l’al·lucinosi inclouen transformacions somatopsicòtiques, desmentiment (Verwerfung) i al·lucinació. A diferència de “Verleugnung”, “Verwerfung” comporta un procés preventiu d’expulsió fora del Jo ’(7) (Austossung aus dem Ich) tant de l’afecte com de la representació, i d’aquí la seva exclusió de l’univers simbòlic. Precisament per aquesta raó, Freud diu que poden reaparèixer com al·lucinacions. El mecanisme dinàmic que fa la reversió cap a una imatge estàtica, preserva la capacitat de la persona de captar la realitat, al mateix temps que canvia aquesta realitat per tal d’evitar un dolor insuportable.

L’al·lucinosi es una predeterminació (Bion 1965, Bodner, 2007) que esdevé acció perquè va dirigida vers l’evacuació de la realitat interna i la utilització de les pròpies evacuacions del subjecte per a construir una nova realitat interna i externa . .De fet s’estén a tot el funcionament mental i a les maneres en que les tendències pulsionals oposades s’expressen psíquicament com la capacitat de crear ‘vincles’ (processos d’objectalizació i simbolització) o com la capacitat de destruir-les (processos de desobjectalitzacó i desimbolització) juntament amb afecte i representació, als quals esta lligat de manera indissoluble; el significat pot ser reconegut, reprimit, projectat, negat o expulsat. La investigació de les seves transformacions dramàtiques es el treball d’anàlisi .

L’evacuació de l’emoció en forma d’acció i la seva projecció en una lloc distant i l’altre el reconeixement i expressió en paraules. Per entremig la transferència reflecteix la transició des del desmentiment (Verleugnung) a la consciència via negació (Verneinung). Per tal de poder descriure-ho una corrent de pensament estripa el sistema simbòlic dels seus significats reals i el substitueix amb significats omnipotents assignats per l’inconscient del subjecte (és a dir tracta els símbols convencionals com si pertanyessin al grup de símbols no convencionals), mentre que una altre corrent segueix funcionant normalment amb els símbols convencionals . Això podria explicar perquè un psicòtic , com diu Bion , és algú que sembla que esta equivocat i té raó al mateix temps, entendre i malentendre, somiar i estar despert.

El propi Freud va parlar del caràcter al·lucinatori de la transferència ( Freud, 1912) . La qüestió que està en joc és la de rescatar la naturalesa onírica de la comunicació i diferenciar-la del seu caràcter al·lucinatori, en el mateix sentit d’allò que Freud intentava de fer en la interpretació dels somnis.

Per tal de reconèixer l’al·lucinosi un ha de ser capaç d’alliberar-se del record dels propis valors pre-judicatius, judicis i idees de normalitat; del desig, en el grau en que aquest pot alimentar l’al·lucinosi; i la comprensió en la mida en que s’encasella en judicis cartesians , racionals de causa-efecte. En experimentar tot això un se’n adona més plenament que la raó és l’esclava de la passió, i construeix creences que es senten com necessàries.

La memòria pot tenir una forta qualitat sensorial i aquest es el motiu de la insistència de Bion en abandonar-la per tal d’observar ja que l’analista pot tapar el buit de sentit omplint-lo de records de qualitat al·lucinatòria de realització de desitjos

INTUÏCIÓ

O” no pot ser captat pels sentits i tan sols es pot experimentar a través d’un òrgan , un sentit receptiu intern, “la intuïció”. La intuïció és la observació de la perspectiva reversible, que requereix dels sentits. Només es pot arribar a una transformació en “O” a través de l’abandó disciplinat de la memòria, el desig, la comprensió, les impressions sensorials- i potser del propi Jo .

La intuïció és un procés (Boris 1986) pel qual una segona ment pot adonar-se d’allò que una primera no pot. Es pot tractar de la intuïció embriològica que tots havíem tingut , el potencial que tots portem a dintre i que hem de recuperar per a nosaltres i els nostres pacients. Aquesta és la tasca que es proposa Bion : l’exposició i elucidació del pensament embrionari que forma un vincle entre les impressions sensorials i la consciència ( Meltzer, 1978) . Per a que passi això hem de deixar anar els ancoratges familiars en el pensament madur, per tal de escoltar “… l’incomprensible, l’inaudible, l’inefable … a partir del qual esdevindrà la propera interpretació” ( Bion 1974, p. 127).

Bion denota la intuïció com embriològica i fa referència al mite jueu que diu “… en la matriu de la mare l’home coneix l’univers i l’oblida en néixer “ (Bion 1977a). Aquest concepte permet conjecturar com el fetus percep l’ambient intrauterí o s’adona de sentiments de terror, sons, visions, etc. ( Bion 1977,b). La utilitat de fer conjectures respecte de la continuïtat entre funcionament prenatal i post natal és que permet d’ampliar el camp d’observació i comprensió de determinades manifestacions, veient-les com rastres dels primers estadis emocionals arcaics.

La intuïció -com a forma integrada de pensament arcaic cenestèsic amb la seva capacitat de delineació indiferenciada- proporciona un mitjà general instintiu de tractar de forma immediata diversos fenòmens borrosos des del punt de vista racional, com son ara formes, ombres, i multidimensionalitat independentment dels límits entre modalitats sensorials. Potser que sigui impossible de traduir les experiències intuïtives en forma lèxica; aquests llenguatges son incommensurables. La intuïció com a procés de pensament preconscient no discursiu es necessària en la creativitat, així com de forma menys conspícua en innombrables activitats quotidianes . En la comunicació verbal, la intuïció ràpidament posa de manifest ombres subtils de significat en el context lingüístic i en tota la prosòdia(8). En el treball analític és com un radar, que crea contactes preliminars amb el mon intern de l’analitzat. Les observacions obtingudes, tanmateix requereixen consideració racional per tal de ser confirmades . Es un instrument essencial del psicoanalista, i també funciona al servei del tacte per a crear un espai de treball i formes d’interpretació adequades.

Bion proposa considerar la intuïció com l’equivalent dels mètodes sensorials usats per el clínic, i insisteix que serà més gran si deixem de banda memòria, desig i comprensió ( és a dir quan més ens podem apropar a F).

Consideracions tècniques

           ‘La interpretació correcta … dependrà que l’analista sigui capaç… d’observar que dos enunciats verbalment idèntics son psicoanalíticament diferents.’ (Bion, 1963).

A Atenció i interpretació, Bion reflexiona extensament sobre com n’és de fàcil que analista i pacient col·ludeixin jutjant la realitat erròniament i trobant explicacions racionals als fets per tal “d’evitar l’emergència d’allò desconegut, incoherent, el buit sense forma i una sensació de persecució pels elements de O en evolució” (1970, p.72). En anàlisi , el pacient es defensa front una realitat traumàtica d’aquells sentiments que poden reconnectar-lo amb la seva experiència. Te una relació plana, monocular amb la realitat. Per tal de no col·ludir amb aquesta defensa i ser ú amb el seu O (la seva realitat emocional) Bion suggereix que l’analista hauria d’entrar conscientment en un estat paral·lel d’al·lucinosi, que augmenta la manifestació de la realitat emocional a expenses de la realitat material, i posa entre parèntesi la híper-realitat que el pacient construeix evacuant sentiments amb els quals no esta en contacte i que son per aquesta raó (patològicament) falsos. L’al·lucinosi de l’analista , de fet l’ajuda a veure allò que veu el pacient (Bion, 1970, p. 40), a intuir les seves “al·lucinacions “. Només així pot portar a terme “transformacions de O en K”: és a dir derivar coneixement (K) de l’experiència

Per tal d’entendre l’al·lucinació, l’analista ha de participar en l’estat d’al·lucinosi… En suprimir records, desitjos i el funcionament de la memòria pot apropar-se a l’àrea de l’al·lucinosi i als “actes de Fe” a través dels quals pot esdevenir ú amb les al·lucinacions del pacient i d’aquesta manera fer transformacions O→K (Bion 1970, p. 36)

D’aquesta manera l’al·lucinosi passa a enriquir l’espectre del somni en la sessió, juntament amb la reverie, els somnis flash i les transformacions oníriques

BIBLIOGRAFIA

Bergstein, A. (2013) . Reverie, dreaming and counter-dreamimg. Int. J. Psychoanal. 94: 621-644

Bion W, R,

(1962), Learning from experience. London, Heinemann Medical books

(1963). Elements of Psychoanalysis. London, Heinemann Medical books

(1965),Transformations.Change from learning to growth. London, Heinemann Medical Books.

(1970) Attention and Interpretation London: Tavistock Publ.[à]

(1974). Brazilian lectures. London: Karnac, 1984

(1977a). Caesura . A : Two papers: the Grid and the Caesura. 35-56. London. Karnack , 1989

(1977b). Untitlet . A : Taming wild thoughts.23-51. London: Karnac, 1989

(1989) Elements of psychoanalysis. London: Karnack Books.

(1990) A Memoir of the Future. London. Karnack Books.

(1992) Cogitations . London. Karnack Books.

Bodner (2007) . El proceso y las interferèncias de la transformación simbòlica. Revista Uruguaya de psicoanálisis

Boris HN (1986). Bion re-visited. Contemp Psichoanal 22:159-84.

Britton, R. (2005). Creença i imaginació. Exploracions psicoanalítiques. Barcelona. Ed Viena

Civitarese, G. (2014). Transformations in hallucinosis and the receptivitiy of the analyst. Int. Journal of Psychoanalysis.

De Masi F., Davalli C., Giustico G., Perganci A. (2014) Hallucinations in the psychotic State: Psychoanalysis and the neurosciences compared . Int. Journal of Psychoanalysis.

Descartes, (1641). http://www.xtec.es/~mcodina3/Filosofia2/Meditacions.pdf

Einstein, A . http://cata-academy.com/intuition/intuition-important/

Freud, S (1900). The Interpretation of Dreams. The Standard Edition of the Complete Psychological Works of Sigmund Freud, Volume IV (First Part), ix-627.

Green, A (1998). The primordial mind and the work of the negative. Int. J.Psycho-Anal.,79-649-665.

Grimalt, A (2007). Reversing perspective. Time <=> Timelesness. European Psychoanalytical Federation Bulletin, num. 61 , pàg. (133-147)

Grimalt, A. (2013). Mentalización o transformación?: Experiencia sensorial <=>experiència emocional. Rev. Temas de Psicoanálisis , num 5

Melzer , D

(1978). The Kleinian Development. Part III: The clinical significance of the work of Bion . Strath Tay: Clunie

(1995). Clínica psicoanalítica con niños y adultos, 1995, Spatia Ed., 

Riolo, F (2007) – Psychoanalytic transformations. Int J Psychoanal;88:1375–89 10.1516/ijpa.2007.1375

Rhode, E. (1998). On hallucination, Intuition and the becoming “O”. ESF Publishers , New York

Sandler, P.C. (2004). The Language of Bion : A DICTIONARY OF CONCEPTS. London . Karnac

Àrea: Article del mes