Sobre l’amor a la natura i la naturalesa humana. Restaurar paisatges interns escindits.

Félix Vallotton. Paisatge de ruïnes i focs (1914)

Ressenya: Anna Romagosa

El paisatge ha entrat a formar part dels debats sobre el canvi climàtic per les relacions que implica amb la natura, l’entorn i el medi ambient. Hi ha molts estudis del paisatge des de diferents disciplines (art, literatura, filosofia, sociologia, ecologia, biologia, geografia, estètica), però hi trobem a faltar una mirada psicoanalítica, perquè el terme paisatge no designa sols un lloc físic, sinó també una representació. Per aquest motiu m’ha semblat interessant oferir-vos un resum del treball de Sally Weintrobe Sobre l’amor a la natura i la naturalesa humana. Restaurar paisatges interns escindits, seguit dels comentaris de Mike Hannis i Tom Crompton (On the love of nature and on human nature. Restoring split internal landscapes. Capítol 9 de Engaging With Climate Change: Psychoanalytic And Interdisciplinary Perspectives)

Sally Weintrobe, psicoanalista, és l’editora del llibre que estem comentant. Està convençuda que els psicoanalistes hem de fer les nostres aportacions a l’estudi del canvi climàtic  perquè fer-ho des de la psicoanàlisi vol dir plantejar-nos quines emocions desperta. Amb la introducció de la perspectiva psicoanalítica podem ajudar a entendre la negació general del canvi climàtic.

Weintrobe planteja que implicar-nos amb el canvi climàtic comporta revisar els nostres sentiments cap a la natura i prendre consciència de l’impacte que la nostra vida diària comporta per a la natura. Cal tenir present que la relació amb la natura és complexa, està impregnada per fantasies i per la resistència a reconèixer els seus aspectes inalterables. El capitalisme —especialment el neoliberalisme global—  busca erosionar els nostres sentiments amorosos cap a ella i allunyar-nos-en, persuadint-nos que no en som part i promovent el sentiment que tenim dret a explotar la natura sense pensar en el cost real que això implica. En la societat consumista occidental s’utilitzen tècniques per fer-nos oblidar els nostres sentiments protectors envers la natura i promoure la nostra identitat com a consumidors de natura en lloc d’amants de la natura. L’autora suggereix que això és una forma de colonització de la ment.

Tenim unes narratives que en gran part són inconscients: una comporta el sentiment de voler conèixer i protegir la natura; una altra, més narcisista, anima a explotar la natura amb la justificació que els humans som especials i tenim més drets que les altres formes de vida, com si la Terra només existís per al nostre propi benefici i consum. Aproximar-nos a la relació que tenim amb la natura implica tenir en compte la política, la història i la cultura, per així entendre millor com aquests factors influencien profundament els sentiments i pensaments sobre la natura.

 

Amor a la natura

Joaquim Vayreda. La Terrassa (circa 1891)

Weintrobe emfatitza que no només estimem amb el cor i amb la ment sinó també amb el cos, amb tots els nostres sentits; l’amor inclou sentiments eròtics, sentiments d’aferrament (attachment), de tenir cura i preocupar-se per l’altre i una viva curiositat per conèixer-lo. A la natura també l’estimem de totes aquestes maneres. Això que l’autora assenyala m’ha fet pensar que sovint tendim a associar la natura o el paisatge a una representació visual, però en realitat l’olfacte, el tacte, l’oïda i la cinestèsia són també molt importants quan els percebem o recordem.

Continuant amb les idees de l’autora, ella destaca que la relació corporal amb la natura té un efecte positiu en el nostre benestar. Estimar la natura i relacionar-nos-hi pot provocar estats de benestar i relaxació tant en els infants com en els adults. Hi ha recerques que mostren que els jocs lliures a l’exterior, en contacte amb la natura, correlacionen amb la salut mental , i altres estudis correlacionen la manca de natura amb el trastorn de dèficit d’atenció.

L’autora mostra la diferència entre l’amor genuí i l’amor idealitzat. Aquest últim es basa en l’escissió (splitting)[i] i, amb l’escissió, l’objecte estimat es divideix en parts idealitzades i parts denigrades. Llavors podem ser molt conscients de la part idealitzada i oblidar la denigrada. En canvi, l’amor genuí veu la natura amb els seus inconvenients i limitacions i reconeix també les limitacions en la nostra capacitat d’estimar-la. L’amor genuí inclou moments de connexió, no una sensació idealitzada d’unitat contínua, i requereix poder tolerar els sentiments ambivalents d’amor i odi (amor cap a la seva bellesa, i por o odi enfront el seu poder). Weintrobe pensa que la font més profunda dels sentiments ambivalents envers la natura rau en el fet que pot donar vida, però també provocar la mort.

Freud va assenyalar el vincle entre la nostra relació fantasiada amb la natura i la nostra relació amb la mare. Però l’autora de l’article troba limitacions a aquest argument perquè pensa (coincidint amb altres autors com Searles i Bollas) que la natura té unes qualitats específiques i úniques en el món intern de la psique i el nostre amor per la natura evoluciona a mesura que creixem. En els infants desperta curiositat i una estima espontània. En els adults inclou passió, una profunda ambivalència i preocupació, i també amor eròtic, un «Eros dels sentits». Fins i tot persones que sembla que han perdut els sentiments d’amor envers la natura —diu Weintrobe—segueixen lligats d’alguna manera al paisatge, a la terra i la natura; així, per exemple, moltes persones tenen sentiments intensos en relació al lloc on volen ser enterrats. Ella planteja que l’amor per la natura es pot perdre i retrobar.

 

 Representació de la natura en el món intern. Paisatges psíquics interns.

Wassily Kandinsky. Muntanya i paisatge amb església (1910)

Weintrobe destaca que localitzem les relacions internes en un espai i un temps imaginaris del món intern que anomena paisatges interns. Aquests conformen uns llocs imaginaris, en gran part inconscients, que tenen les arrels en el nostre mon físic i estan en relació amb la nostra família, amics i entorn social. L’inconscient hi col·loca les històries que ens representem, per exemple en els somnis. La formació d’una identitat suficientment rica i saludable requereix tenir diversos paisatges interns (natural, familiar, econòmic, educacional, etc.) on sentir-nos “a casa”, segurs.

El concepte de Weintrobe de paisatge psiquic intern m’ha recordat que aquesta és una idea que Pere Folch ja va introduir l’any 1995 en la seva contribució al Congrés de la IPA titulada Realitat Psíquica: simbolització i espai mental, on assenyala aquesta «particularitat de la realitat psíquica: la que fa referència a la seva qualitat d’àmbit, d’espai interior on tenen lloc els esdeveniments de la nostra experiència —estats mentals, fantasies, processos… Aquesta noció d’espai és metafòrica de l’espai natural geogràfic». (Pere Folch. La poesia de la paraula en psicoanàlisi. Vol.3, capítol 11, p.249) «Aquella experiència d’un espai mental on poder sentir-se a casa, és pròpia d’un desenvolupament satisfactori de l’aparell psíquic.» (op. cit., p. 253)

Weintrobe pensa que el neoliberalisme capitalista estimula una colonització de la nostra relació amb la natura, promou un estat de la ment narcisista i apel·la a la necessitat de sentir-nos superiors i especials fent-nos consumir. I amb el consumisme també es colonitza l’amor per la natura; en posa un exemple: un amant dels ocells convençut que li cal comprar uns binoculars i un bastó per caminar.

L’augment del consumisme (roba, aliments procedents d’agricultura i ramaderia industrial, plàstics, etc.) està basat en l’ús de combustibles fòssils, que provoquen l’escalfament global. Quan parlem de «consumisme» ens referim a un sobreconsum, als estímuls que ens empenyen a adquirir productes encara que no els necessitem. Aquesta tendència a consumir en excés, a adquirir coses «noves», afecta la salut del planeta i la nostra pròpia salut física i emocional. Per posar un exemple: segons dades de Greenpeace, cada any es fabriquen 100 mil milions de peces de roba. De mitjana, cada persona compra un 60% més d’articles de vestir que fa 15 anys i els conserva la meitat de temps. Un 60 de la roba està fabricada a partir de fibres sintètiques (plàstics). Per tant, la moda genera un problema per l’ús de matèries primeres i de generació de residus.

André Fougeron. Ciutat atlàntica (1953)

L’autora parteix de la premissa que el capitalisme busca colonitzar la ment i, en un estat mental colonitzat, tots els paisatges es veuen reduïts a un únic tipus de relació en la qual ens sentim superiors i amb dret a explotar i consumir l’altre, que només està per satisfer les nostres necessitats. Quan ens sentim amb dret d’explotar l’altre, escindim el paisatge en dos, i només ens preocupem per aquells a qui associem als nostres propis grups. L’objectiu inconscient rau a crear distància emocional d’aquells a qui ens sentim culpables de maltractar. Així, l’escissió del paisatge està lligada amb la idealització: l’atenció que posem en una part idealitzada sovint n’amaga una altra amb certs nivells d’indiferència, negligència o fins i tot crueltat. Un altre exemple d’escissió: ens sentim molt bons pares donant molts regals a les criatures, però hem fet una idealització consumista que emmascara el que seria una preocupació genuïna sobre el benestar de les criatures a llarg termini en un món sostenible.

Com seria un paisatge natural relativament no escindit?  Weintrobe respon: amb empatia, humanitat i solidaritat envers altres tipus de vida; amb reconeixement d’allò que compartim amb altres humans o altres espècies no humanes; imaginant un paisatge que inclou l’altre, sense deshumanitzar-lo. Els paisatges compartits impliquen una presa de consciència del conflicte i dol. Per exemple: quan som conscients que compartim la Terra amb animals en perill d’extinció, llavors podem sentir pena per ells.

Aquesta tendència humana a dividir el món entre identitats superiors i inferiors per evitar sentiments complicats forma part de la nostra vida psíquica. A la cultura occidental —denuncia l’autora— oblidem els sentiments dels animals perquè no en tenim «evidències científiques» i sovint posem en ells les nostres males característiques (guineu deshonesta, porc brut, etc.). Quan observem els altres (ja sigui altres espècies o altra gent) amb una mirada plena de prejudicis, els denigrem, i llavors ens és més fàcil explotar-los.

Henry Matisse. El cor (1943)

Weintrobe afirma que la televisió capitalista neoliberal i la cultura del cinema utilitzen tècniques per promoure i mantenir la nostra identitat com a consumidors, fent-nos sentir superiors i estimulant la identificació amb figures humanes idealitzades, cruelment indiferents i heroiques, que ataquen les parts del self que s’hi resisteixen. Aquestes tècniques són molt efectives per eliminar els sentiments de preocupació per la natura i bloquegen la nostra capacitat de sentir tristesa pels danys que li provoquem.

Tendim a veure el nostre self com a unitari, conscient i racional i això s’ha associat amb l’egoisme de la «cultura del jo» (me culture). Weintrobe creu que la narrativa que caldria explotar és la que diu que som duals: som egoistes i explotadors, però alhora també ens preocupem pels altres. Ens hem de veure com a part del problema i part de la solució. En un estat mental no escindit  som capaços de tolerar sentiments ambivalents, acceptar la nostra dependència de la Mare Terra i sentir gratitud pel que rebem de la natura.

 

Mike Hannis comenta el text de Weintrobe fent paral·lelismes entre la perspectiva psicoanalítica i la filosòfica. Assenyala que Weintrobe descriu com se’ns anima a identificar-nos inconscientment amb l’«avarícia corporativa» que domina la societat occidental i, si ho fem, ens convertim en avars. Aquesta avarícia comporta un consum arrogant il·limitat que acaba sent desastrós ecològicament. I encara que els recursos fossin il·limitats, aquesta avarícia i consumisme tindrien efectes corrosius per a la nostra ment. Hannis subratlla que s’ha demostrat científicament que a partir de cert punt, l’augment de consum no es correspon amb un augment de satisfacció vital.

La societat consumista es basa en vicis tradicionals com l’orgull, l’enveja, l’avarícia, l’egoisme i la indiferència. I en canvi, virtuts tradicionals com la humilitat, la frugalitat, la generositat, l’empatia i la benvolença inhibeixen el comportament consumista que degrada el medi ambient. Per tant, diu Hannis, caldria cultivar les virtuts tradicionals pel benefici propi, el dels altres i el de l’entorn no-humà. Desenvolupar les virtuts de la dependència ecològica és part i conseqüència de desenvolupar el sentit de la pròpia identitat. Aquestes virtuts ajuden a construir relacions sanes entre humans i no-humans, i contribueixen a la realització humana i a la sostenibilitat ecològica.

 

Tom Crompton insisteix en la idea que hi ha poca esperança de construir respostes adequades als reptes mediambientals a no ser que comencem a revisar de manera col·lectiva la nostra relació amb la natura. Les persones que se senten més connectades a la natura, que la tenen més incorporada al seu self, estan més preocupades pel medi ambient i la vida al planeta. Però això ho ataquen diversos factors socials i contextuals que afecten el nostre comportament diari.

Crompton recull les preocupacions de Weintrobe i assenyala que uns valors més transcendentals s’associen amb una major preocupació per problemes socials, més preocupació pels problemes mediambientals i més motivació per adreçar-los. Aquests valors poden activar-se encoratjant la gent a ser útil, d’ajuda, o poden desactivar-se si es promouen valors oposats centrats en la individualitat (com per exemple assumptes financers).

 

 

[i] Per a la traducció al català del mot anglès splitting, vegeu aquesta entrada de qüestions de lèxic:  https://www.monografies-psicoanalisi.cat/questions-de-lexic/

 

Pàgina web de Sally Weintrobe

Àrea: Article del mes