Sabates a la vora del Danubi

 

Sabates a la vora del Danubi

Totes les ciutats amb riu tenen un atractiu especial. El riu és vida, i és font de riquesa, de bellesa, de plaer, i de metàfores inexhauribles sobre tants aspectes del viure. El viatger que arriba a Budapest té ganes de veure el Danubi i potser també de navegar-hi, riu amunt, riu avall. El Danubi imprimeix el seu caràcter a la ciutat i el turista també se’l vol fer una mica seu, per uns dies, per endur-se’l en la seva galeria personal d’imatges i d’experiència.

Budapest és una ciutat bella i monumental que, entre altres coses, dona testimoni del seu passat imperial. Però entre la munió de monuments que el passejant troba n’hi ha un que intriga primer i colpeix profundament després un cop se saben les seves circumstàncies. A la vora esquerre del riu, entre el Pont de les Cadenes i abans d’arribar a l’imponent edifici del Parlament trobem una seixantena de sabates escolpides en bronze, de diferents mides i formes: de dona, de noia, d’home, de jove o de nens, i totes de cara a l’aigua. On són els seus propietaris? Així abandonades vora l’aigua fan ben palesa la seva absència.

Es tracta d’un memorial, un lloc de memòria, dedicat a les víctimes del nazisme, i especialment als milers de persones jueves i d’altres orígens que van ser assassinades a tocar del riu i llençades a l’aigua perquè el corrent se les endugués sense deixar rastre. Una placa prop del monument ens ho informa: “To the memory of the victims shot into the Danube by Arrow Cross Militiamen in 1944-45”.

Hongria era un dels països europeus que tenia un població jueva estable més nombrosa. Es calcula que quasi un 20 per cent de les víctimes de l’holocaust tenia un origen hongarès. Cal un lloc en la ment per recordar els desapareguts, i un lloc en l’espai públic per recordar tant sofriment injust. Com diu Xavier Antich en un seu article al diari Ara: “Hi ha crims que embruten tota una societat. Els llocs de memòria obliguen una comunitat a conviure amb el seu passat ominós: no restitueixen mai les víctimes, però és un primer pas simbòlic per a la possible, i sempre tan complicada, reconciliació.”

L’escriptor hongarès Imre Kertesz, Premi Nobel de Literatura 2002,  en la seva novel·la “Sense destí”, ens ha deixat el testimoni escruixidor de l’experiència d’un jove detingut i deportat que finalment sobreviu als camps d’extermini.

Us interessarà també llegir aquest comentari de Xavier Antich publicat el 29 de juny del 2014: Les sabates abandonades al moll del Danubi

Ressenya  de Jordi Sala

Àrea: Mirades