Ressenya del Congrés Internacional de Bion: Emocions, transformacions i vitalitat psíquica

Antònia Grimalt

Emozioni, emotions. International congress.

El cap de setmana del 30 de setembre al 2 d’octubre del 2016 va tenir lloc a Milan el Congrés Internacional de Bion, en el bell entorn de la Università degli Studi di Milano.

El congrés estava organitzat de la manera següent: Tres ponències principals cada matí, durant els tres matins del Congrés. El matí del divendres anava seguit d’una lectura dramatitzada d’un fragment autobiogràfic de Bion “Di guerra e di amore” (espectacular i impressionant) recitada per Ennio  Fantastichini. Després de la pausa, s’obria a continuació una discussió dels tres treballs. El matí de dissabte, després de les tres ponències se’n seguia una altra representació “Io non conosco noi. L’incontro con l’uomo Bion” pel mateix actor, seguida de la discussió dels treballs. Tant a la tarda de divendres com a la de dissabte hi va haver la presentació de nombrosos “panels” en grups de dos treballs per “panel” (en total 20 a cada tarda). A més, a la darrera hora de la tarda de divendres es presentava la discussió d’un material de supervisió inèdit de Bion coordinada per G. De Mattos i H. Levine que havia estat enviada prèviament als participants del grup. Així com una presentació en PowerPoint de la vida i obra completa de Bion editada per Karnac; i la presentació de dos llibres de CP Sandler.

En la primera ponència de divendres C.F.Korbicher (“Emoción, no-emoción y lenguaje del analista”) a través de la teoria de Transformacions (i en especial les transformacions en O) va explorar el llenguatge que usa l’analista en encarar-se amb intensos estats emocionals de la ment: estats mentals embrionaris acompanyats de terror subtalàmic. Va acabar parlant del seu conegut concepte de transformacions autístiques (un concepte que ha estat motiu de controvèrsia) i transformacions no integrades. La intuïció i imaginació de l’analista són elements clau en l’elecció del llenguatge, que es complica quan preval l’estat de sensacions i manifestacions corporals; en aquests casos la comunicació no verbal i la prosòdia del llenguatge tradueixen millor l’emoció del moment. Ho il·lustrà amb dos casos clínics on considerava que treballava amb les transformacions en O, usant el llenguatge de les emocions la qual cosa porta a que el pacient realitzi canvis importants, segons l’autora.

R. Jaffe parlà de “Factors de vida en els estats de terror”, un text acompanyat d’imatges evocadores d’Otto Dix, fotoepigrames de Bertold Brecht i un sonet de Rilke, que expressaven l’essència del treball. Tots tres, juntament amb Bion van viure en directe la primera guerra mundial: la psicoanàlisi, la poesia i la pintura, quan s’entreteixeixen amb espais de violència i terror, amb el grau d’intensitat de sensacions i pensaments que creen, permeten identificar fils vitals i llavors de vida. Presentà una sessió impactant on terror i violència internes i externes estaven confoses i en viure’s en el present de la sessió, el “O” de l’experiència emocional, evolucionaven vers un somni amb alè vital. “O” va vinculat al canvi i al creixement de l’estat mental del pacient i no a conèixer sinó esdevenir un mateix en la pròpia essència; la qual cosa implica explorar estats dolorosos, de por i ansietat: una exploració incessant de sí mateix i de la pròpia veritat psíquica.

H. Levine en un treball un pèl escolar però clar, curós i descriptiu explorava “Què són les emocions”, que es troben contínuament en el rerefons de les exploracions de Bion encara, que sovint apareixen lligades indissolublement amb la descripció de pensaments i idees.

L. Pistiner inicià les ponències del dissabte amb un interessant treball “Les flors del mal – Anti-emocions i destrucció del significat”, que abordava el tema dels vincles i en especial els vincles negatius. Les teories psicoanalítiques de la destructivitat de l’ésser humà, com ara les pulsions de mort i de vida, no es corresponen amb observables en la clínica. Les hipòtesi bionianes dels vincles L, H i K com manifestacions de les pulsions de vida i els vincles negatius -L,-H,-K , com manifestacions de les pulsions de mort, es corresponen en canvi amb fenòmens observables en la clínica. Il·lustrà les manifestacions clíniques observables dels atacs al vincle i les relacionà amb la hipocresia, el cinisme i el fanatisme. Hipocresia i cinisme es basen en una dissociació que té com a base el desmentiment, ambdós absolutament lligats al fanatisme. Il·lustrà la hipocresia a través d’un personatge de Dickens. En relació al cinisme, a més d’un material clínic, va escollir un personatge de “Tosca”. Tots tres tenen com a invariància la mentida i una actitud de poca o cap consideració per la veritat i la vida. Hi ha una relació entre hipocresia i engany i entre cinisme i fanatisme. La rivalitat envejosa es manifesta en qüestions de superioritat-inferioritat. Una altra característica dels vincles negatius és que proclamen certeses mentre que en la disposició a conèixer trobem curiositat, reconeixement de límits i l’acceptació de la incertesa.

P.C. Sandler en un treball dedicat a Parthenope i Francesca Bion: “Transformacions? Invariants!” va exposar una perspectiva històrica de les invariants immaterials de les civilitzacions antigues i les transformacions materialitzades respectives, íntimament lligades a la supervivència, la consideració per la veritat i preocupació per la vida. Les diferents escissions entre realitat material i realitat psíquica al llarg de la història, troben en Freud la seva integració paradoxal en forma de Realitat material i Realitat psíquica i un pont addicional amb un setè “òrgan sensorial” (la consciència) encarregat del registre de qualitats psíquiques. Va venir a plantejar que actualment, amb la medecina de l’evidència, l’observació i “l’ull clínic” han caigut en descrèdit. Tanmateix en una perspectiva un pèl optimista, l’autor pensava que en el futur això pot canviar. Perquè les intuïcions prou bones aparellades amb formulacions verbals encertades, respecte d’invariàncies immaterialitzables i transformacions materialitzables, van intrínsecament vinculades a la supervivència, al respecte per la veritat i la preocupació per la vida. Bion, amb la seva teoria de transformacions esperava oferir als analistes un punt de partida que permetés arribar a idees teòriques de sentit comú a través d’un control constant dels vèrtex, per tal d’evitar falses controvèrsies basades en un argot escolar. Sandler remarcà la tendència, la propensió emfàtica a estimular transformacions en els nostres pacients, en comptes d’investigar les invariants que són a la base del procés d’esdevenir “O”, com a pol oposat a un K resistencial. Bion fou capaç d’enfocar la mentida des d’un vèrtex no judicatiu però això no vol dir que l’afavorís o que adoptés una postura de moda idealista i relativitzadora de “laissez-faire, laissez passer”. Qui perd de vista la veritat, i la seva contrapart l’al·lucinació, està destinat a caure en el judici de valors: es confon la cerca de Veritat-O amb la virtuositat de la correcció. Bion adverteix de les imposicions pseudo-llibertàries, transvestismes de posicions autoritàries, canòniques, que impedeixen tota temptativa d’obtenir un aprenentatge suficientment bo de la realitat. El propi Bion digué que els seus advertiments al respecte no tenien èxit.

A. Ferro va presentar el mateix treball que havia presentat feia uns mesos a Londres, en un acte de presentació de les obres completes de Bion, organitzat per Karnac Books: “Transformacions Bionianes i Postbionianes” on amb el seu estil habitual, fàcil i fluït, desplegà el seu coneixement sobre les transformacions en Bion. En la introducció, manifestà el seu intent de fer una extrapolació arbitrària de les tesis que planteja Bion a Transformacions. A partir d’aquí passà a l’anècdota de les circumstàncies que el van portar a pensar en el seu concepte de transformacions en somni, plantejant què passaria si adoptéssim una mena de filtre màgic a mida que escoltem totes i cada una de les comunicacions del pacient. Considerà que és una manera d’obrir la ment de l’analista a una gama infinita de possibles interpretacions i maneres d’escoltar. A continuació desplegà també el seu anecdotari de com va descobrir les transformacions en joc, a partir de la supervisió d’un nen i de l’anàlisi d’una pacient difícil, que es resistia a estirar-se i on l’analista (ell) acabà estirant-se al divan. En l’apartat “la sessió com un somni”, a través del material d’una pacient intolerant a les intervencions de l’analista, tractà d’il·lustrar com la gènesi de personatges a la sessió descriu una narrativa onírica subjacent. Acabà animant a analistes i candidats a provar aquestes innovadores maneres d’abordar el material dels seus pacients. Voldria expressar la meva opinió personal invocant l’advertència de Bion (citada per Sandler) respecte de les imposicions pseudo-llibertàries, transvestismes de posicions autoritàries, canòniques, que impedeixen tota temptativa d’obtenir un aprenentatge suficientment bo de la realitat. L’estil un pèl provocador i “suposadament innovador” davant d’un públic de més de cinc-centes persones, provocà inquietud i impotència, i més si tenim en compte que el ponent va començar el seu discurs plantejant que “les catedrals s’haurien d’eliminar i posar mercats en el seu lloc”. Una metàfora que, tot i dirigida a qüestionar suposades idealitzacions teòriques fanàtiques, podria veure’s com a un transvestisme d’una nova posició idealitzadora pseudo-llibertària.

C. Neri inicià les ponències del dissabte amb el seu treball “Aspectes vitals de la vergonya“. Partint de la vitalitat constitucional de Bion i la seva passió vital per la veritat, va fer un recorregut en relació al concepte i plantejà la manca de vitalitat respecte diferents quadres dinàmics i psicopatològics: depressió infantil, processos de dols no resolts i la consegüent perduració de la malenconia; identificacions alienants i defenses de fals self. Finalment es va centrar en l’element de la vergonya com a dificultat de contacte amb les fonts essencials d’abastament de la sensació d’estar viu i ser vital: la sexualitat, l’expressió i fruïció dels afectes, una relació positiva amb el propi cos i els altres. A través d’un fragment literari desenvolupà la importància de la construcció curosa d’una pell psíquica en la relació analítica i com l’aparició d’indicis de vergonya (diferent de les habituals comunicacions d’incapacitat i incomoditat per part del pacient, que indiquen manca d’autoestima, com a forma d’autocrítica defensiva) representa una sensació viva i rica en emocions i vivències corporals. Per al pacient és tota una conquesta poder tenir-hi accés i manifestar-la en la sessió.

¿Què significa saber qui som, què significa existir? A. Reiner, en un estil i contingut profundament comunicatiu va presentar “Vitalitat psíquica : L’ànima de la psicoanàlisi”. Plantejà que Bion no només es va centrar en la psicopatologia sinó en les característiques d’una ment vital i creativa; així considerava la destrucció de la funció alfa (del pensament) com a mort de la ment o del Sí mateix.  Una ment vital, caracteritzada per una relació vital entre continent i contingut és una dansa dinàmica d’energia, flux i moviment en el qual un crea l’altre. Reiner parla de vitalitat psíquica respecte d’aquests estats de vida o mort mental en relació a (O) com el continent desconegut d’estats mentals no nascuts: l’objectiu de la psicoanàlisi ja no és l’insight (K), sinó ser o esdevenir real (O). Des d’aquesta perspectiva les teories psicoanalítiques es transformen però la nostra ment també s’ha de transformar per a pensar-les. La ment nova, creada pel pensament nou, depèn de la capacitat de destruir (o abandonar) els pensaments previs i la ment rígida que havia servit de continent. A rel d’un procés d’acabament d’un llarg procés analític d’una pacient molt traumatitzada, il·lustrà la reactivació d’impactes precoços arrelats en sensacions, no-records d’un fet no-mental que van re-emergir en un somni. De forma paradoxal va presentar la no existència en pacients que en edat precoç s’han bloquejat, han quedat como congelats, en un “ara” tan dramàtic que dura per sempre. Havien calgut molts anys per crear una funció mental capaç de patir i contenir veritats molt doloroses que abans no havien tingut espai per existir, i que no li havien deixat espai per existir, ella mateixa: l’experiència de cohesió amb aquest trauma precoç del qual ja no és possible allunyar-se. En l’Art, la unió de forma i contingut és com una relació sana entre un continent i els seus continguts, una dansa de flux i moviment que crea un nou significat. La comprensió de O necessita una ment infantil il·limitada, però transformada per capacitats més desenvolupades per a contenir la profunditat i l’amplitud d’aquests estats primitius. Però quan hem arribat a una petita integració tornem a caure en la incertesa, la no-integració esquizo- paranoide. És quan el pacient sovint intenta congelar aquest moment i es perd el poder i la realitat d’aquest moment vital. El desig d’aturar el temps, quan s’ha captat un moment de realitat (O), és un dels enactaments clínics més comuns de les experiències prèvies a la mort mental. Superar la resistència a O i compartir un moment real en el temps alleuja, i el pacient pot intentar invocar-lo o induir-lo. Però s’assembla més a una droga, al facsímil d’una sensació positiva, a una fantasia d’eterna beatitud nascuda d’haver evitat la frustració del treball mental d’aprenentatge veritable. La realitat inclou doloroses turbulències mentals de flux , canvi, incertesa. Si ens recolzem en aquest moment agradable, col·ludim amb la negació del temps que fa el pacient i que destrueix un moment de veritat tan durament conquistat i aconseguit conjuntament. Com tota mentida, destrueix la vitalitat en la ment del pacient en aquest moment i també ho intenta en la ment de l’analista.

R. Vermote en un breu text “Vitalitat i emocions” va plantejar la relació i les diferències entre vitalitat i emocions. Després va presentar una visualització del model de la ment de Bion per mostrar on poden situar-se la vitalitat i les emocions en aquest model, per tal d’il·lustrar la dinàmica complexa que existeix entre ambdues. A través d’un bell i poètic text obert, intentà evocar les implicacions que representa aquesta dinàmica per al psicoanalista en la sessió. En parlar de les manifestacions de vitalitat, amb el seu humor seriós característic, comentà que no es tracta d’un anunci comercial de ginseng per la nostra societat consumista hiperactiva. La vitalitat no és concreta, sinó un fenomen indiferenciat. La idea “Dasein” de Heidegger sembla apropar-s’hi. No es pot buscar, és allà. Hi entres en contacte quan et perds a tu mateix. Podríem dir que és un noble objectiu de l’anàlisi que el pacient esdevingui capaç de viure a partir d’aquest “Dasein”. En quan a les emocions, per a Bion són equivalents als pensaments i produïdes per la ment; existeixen en diferents graus d’abstracció i poden ser usades per obrir o tancar quelcom. Emocions i pensaments comparteixen la característica que poden obturar, adherir-se, ser enganxoses i dificultar el contacte amb l’inefable, és a dir, la posició de no-saber; de vegades poden obrir espais. Emocions i pensaments o fantasies constitueixen la substància de què estem fets. Bion els categoritza en una Taula : no són “O” sinó una emanació de “O”, un fenomen versus un numen. És interessant la seva elaboració d’un model integrat on aplica el concepte de finit/infinit de Matte Blanco al model de funcionament psíquic de Bion, per tal de discernir les tres formes de funcionament psíquic que Bion menciona: Raonament, transformacions en K i transformacions en O.

Comentari

L’organització del congrés va ser impecable. Les elaboracions extremadament interessants i riques de les ponències incitaven a l’intercanvi i a la discussió, que es feia difícil en un públic de més de cinc-centes persones. La quantitat de panels de divendres i dissabte a la tarda plantejava problemes de difícil elecció. Pràcticament tots els integrants del grup de Bion de la SEP van assistir al congrés. Una honrosa i exitosa presentació del treball de J. O. Esteve i Lluís Isern es titulava “Reconeixent la crueltat: Psicoanàlisi i Drets Humans” : a la sessió psicoanalítica, la crueltat està sovint oculta per l’autovictimització del pacient i l’analista se sent temptat (sense saber-ho) a ser una “bona persona” en lloc d’un “bon intèrpret”. El treball en grup amb les víctimes de la crisi també revela la crueltat, quan l’ego sucumbeix a un cruel Súper-super-ego. A la societat en general, aquest mecanisme és encara més clar. El foment de la dignitat i els drets humans pot crear un entorn social més saludable per descoratjar actes desesperats com el suïcidi i el terrorisme.

La meva impressió és que els organitzadors van saber combinar els treballs dels panels per la seva temàtica. El treball que jo mateixa vaig presentar, “Transformació de l’experiència emocional: de la dualitat a la triangulació“, casava bé amb el treball de Bancheri i Lupinacci, “Transformacions i la Taula: transformar el pensament en acció” i va donar lloc a una discussió interessant .

Àrea: Esdeveniments