Quin mal afligeix les araucàries-araucanes?

Mabel Silva

El nom d’aquests arbres prové de l’ètnia araucans, que habitaven principalment en les províncies d’Arauco i Valdivia a Xile. En temps precolombins ocupaven un territori molt més ampli, la major part del que actualment és Xile i algunes de les regions adjacents de la República Argentina. La resistència a tota conquesta estrangera els va fer famosos pel seu valor i habilitat com a lluitadors. Van contenir els atacs dels Inques i subsegüentment van lluitar contra els espanyols durant més o menys dos segles i mig (1537-1773).
Els indis Pehuenches (a qui se’ls anomenà indis dels pinars perquè habitaven en els boscos de l’alta serralada) anomenaven “Pewen” a l’araucària, un arbre mil·lenari pel qual encara avui els seus descendents mantenen respecte i gratitud, ja que el reconeixen com una font de vida, d’equilibri i desenvolupament per a ells i els seus familiars. La llegenda però, explica que en un primer moment els indis Pehuenches pensaven que els fruits d’Araucària eren verinosos.

L’origen de l’araucària es remunta a 260 milions d’anys en el període Triàsic. La podem trobar a la Serralada de la Costa, a la Serralada dels Andes (a 900 i 1.800 m. d’altitud), a la regió del riu Bío Bío, a la regió de l’Araucania i a la regió dels Rius. El 48,4% es troba dins de parcs i reserves nacionals. A través de 300 mil hectàrees s’estenen a Xile aquests bells arbres que poden arribar als 50 metres d’altura. Tenen les branques verticil·lades de forma simètrica i aixecades a les seves extremitats i l’escorça gruixuda i rugosa acabada en una copa piramidal de fulles perennes que recorda un paraigua. Quan els arbres són joves les branques arriben a terra i, de camí a l’adultesa, les branques inferiors es van desprenent, fet que determina que la copa s’iniciï a gran altura del fust. Juan Ignacio Molina al seu “Ensayo sobre la historia natural de Chile”(1810) escriu: “Este es el más singular, bello y alto de los árboles que producen las tierras chilenas”.

L’araucària és una espècie diòica, és a dir, hi ha exemplars amb flors masculines i exemplars amb flors femenines, que són els que produeixen els fruits. Les flors femenines són cons esfèrics de color verd, d’uns 15 a 20 cm. de diàmetre, compostos per nombroses escates coriàcies i punxants. Les masculines són cons amentiformes de color castany de 8 a 12 cm. Els aments masculins apareixen entre agost i setembre i els cons femenins cap a finals de novembre. Cada con allibera entre 120 i 200 llavors, comunament anomenades “pinyons”, de 4 a 5 cm. de llarg, per 1,5 d’ample. Poden haver-hi entre 200 i 300 llavors per quilo. Per això i pel seu contingut d’hidrats de carboni, fou l’aliment bàsic dels indis Pehuenches i encara ho és per a molts dels habitants de la zona.

Gabriela Mistral, poetessa Xilena que va obtenir el Premi Nobel de Literatura, va escriure en el seu poemari “Poema de Chile” un poema que va titular “Araucaria” i que en un fragment diu:

Doce son de todo tiempo
las madre-araucarias.
Cada leñador que cruza
quiere tumbar la parvada,
y halla que de la primera
mañana a la tarde canta
y hierve y bulle esta ronda
y nunca su canto para
y las doce duran integras
por la gracia amadrinadas.
Cuando Dios repartió dones
y exhaló de sí la Gracia
y lento la fue exhalando
sobre el tendal de las plantas
dicen que Él hizo a la última
la más feliz de las dádivas
y la última de todas
fue nuestra Madre Araucaria.
Desde entonces hasta hoy,
los cuatro vientos proclaman
a todo el que va cruzado
que en el País del Extremo,
en la lonja apenas montada,
vive la Madre y Señora
y Patrona Araucaria.

La primera fructificació de l’araucària ocorre al voltant dels 25 anys i la seva floració i germinació és abundant a partir dels 40 anys.
L’araucària-araucana és una espècie que creix lentament i viu molts anys. A causa de la seva capacitat d’adaptació pot sobreviure a temperatures de -10 graus a l’hivern i de 30 graus a l’estiu, amb curtes estacions de creixement. També pot créixer en climes més temperats com el que hi ha a la serralada de Nahuel Buta.
La seva regeneració és especialment vegetativa a partir d’arrels superficials i rebrots. No obstant això, només les arrels que creixen sota clars o en àrees exposades tenen la possibilitat de desenvolupar-se.
La pol·linització és anemòfila, això vol dir que el pol·len és dispersat passivament pel vent i només s’assolirà la fecundació si cau a la part femenina de la flor. Això passa al mes de gener, després el con es lignifica i s’endureix, per obrir-se i disseminar les llavors de 16 a 18 mesos després, dins d’un cicle reproductiu que dura 2 anys.

Jerónimo de Vivar, un soldat que va acompanyar Pedro de Valdivia en l’expedició conqueridora, a la seva “Crónica y relación copiosa y verdadera de los reinos de Chile” (1558), diu sobre l’araucària:

“Hay en esta tierra un árbol muy alto a manera de pino, salvo que no tiene rama, sino una solamente una copa en lo alto. El asta que tiene procede de las hojas. Llevan estas ramas o copa unas piñas que casi se parecen a las de pino en el llevar de los piñones. Los tienen en aquellos encajes y se abren y sacan unos piñones de ellas mayores que almendras. Estos asan los indios y los comen cocidos. Son como bellotas. Algunos españoles les llaman líbanos acaso por llevar una resina que, echándola en el fuego, huele bien. De estos árboles (…) hay gran cantidad pasando el río de Biobío para adelante”.

Aquest admirable arbre ha estat sempre amenaçat, de manera natural, per fongs, insectes, ocells, tempestes de vent, vulcanisme i pluges que poden provocar incendis  amb els seus raigs. Durant l’incendi de la reserva China Muerta i del Parque Nacional Conguillo del 14 de març del 2015 es van perdre 2.900 hectàrees del bosc d’araucàries; i al març del mateix any en la reserva Nacional Malleco i el Parque Nacional Tolhuaca es van destruir prop de 6.000 hectàrees de bosc.

No obstant això, la major amenaça ha estat l’home, que ha talat les araucàries sense prendre mesures per a la seva reforestació. Un altre perill són les demandes de terrenys en aquella zona de captivant bellesa per a transformar-la en un lloc turístic. El mes d’abril de 1976 va ser publicat el decret que declara l’araucària com a Monument Natural. Aquest va ser revocat l’any 1987, però afortunadament es va restaurar l’any 1990 (Marticorena et al, 1995), cosa que ha fet que es prohibeixi que sigui talat i ha propiciat que el govern destini recursos a la seva protecció i la declari espècie vulnerable. Poetes de la zona, poetes maputxes, van fer la denúncia emocional i van mostrar l’admiració i el dolor de tot un poble per l’araucària-araucana. Així, Elicura Chihuailaf , una autora maputxe contemporània, escriu a Bío-Bío (1998): ¿De dónde el verde de mis araucarias? I diu aquests versos:

¿se quedará sin sombra el valle en que florece
el pensamiento, el aire que sembramos?

També Graciela Huinao, escriptora i poetessa maputxe, en el poema “Nawel Buta su agónico canto vegetal”, escriu:

Se rompe mi alma
en angustiado canto de pewen
y voces antiguas acuden a mi Puerta.

Tanmateix, des de fa un temps, com si la seva resistència hagués arribat al límit, una malaltia desconeguda està afectant quasi el 90% de les araucàries. El més freqüent és que les araucàries presentin sequedat en algunes de les seves branques inferiors a mode de mecanisme de poda natural, però actualment alguns exemplars han perdut el color verd de les branques superiors i mitjanes. La malaltia fa que s’assequin primer les branques superiors i després tota ella. Les raons podrien trobar-se en el canvi climàtic, ja que molts investigadors asseguren que durant els últims anys hi ha hagut una gran disminució de les pluges a la Serralada dels Andes i a la zona sud en general. Es creu que la sequera i l’estrès hídric que ha experimentat el país en els últims anys han deixat aquests arbres mil·lenaris més febles i propensos a contraure malalties. Aquesta mateixa falta de precipitacions contribueix probablement a l’augment de les poblacions d’insectes i fongs que hi habiten.
Un grup d’experts forestals ha comprovat que la malaltia s’ha estès per un extens territori i que també afecta l’araucària-araucana d’Argentina. Molts científics i enginyers forestals s’han coordinat amb un grup de treball de 12 organismes públics, privats i acadèmics, i entre tots han iniciat una sèrie d’investigacions per a conèixer les causes del mal que afligeix les araucàries-araucanes i ha enviat mostres a tots els països perquè ajudin a realitzar les anàlisis pertinents.

El fet que les autoritats xilenes declarin l’araucària-araucana no només una “espècie vulnerable” sinó una “espècie en extinció” és molt important, ja que permetrà comptar amb els recursos suficients per a seguir investigant sense pausa la malaltia d’un arbre que durant segles ha donat bellesa i aliment als habitants de la zona i que ha sigut inspiració de poetes.

Pablo Neruda, un altre premi Nobel de literatura xilè, que com Gabriela Mistral venia del sorprenent sud de Xile, va escriure en les seves “Odas Elementales” i en el seu “Canto General” uns poemes plens de sentiment sobre la vital mare araucària-araucana que avui està tristament ferida i necessita el compromís de tots nosaltres amb la cura del medi ambient. Us en transcric alguns fragments, el primer de l’Oda a l’araucària (Dins “Odas Elementales”):

Alta sobre la tierra
te pusieron,
dura, hermosa araucaria
de los australes
montes
torre de Chile, punta
del territorio verde,
pabellón del invierno,
nave
de la fragancia.
Ahora, sin embargo,
no por bella
te canto,
sino por el racimo de tu especie,
por tu fruta cerrada,
por tu piñón abierto.

Araucaria.
Follaje
de bronce con espinas,
gracias
te dio
la ensangrentada estirpe,
gracias
te dio
la tierra defendida,
gracias
pan de valientes,
alimento
escondido
en la mojada aurora
de la patria
corona verde
pura
madre de los espacios,
lámpara
del frío
territorio,
hoy
dame
tu luz sombría
la imponente
seguridad
enarbolada
sobre tus raíces
y abandona en mi canto
la herencia
y el silbido
del viento que te toca
del antiguo
y huracanado viento
de mi patria.
Deja caer
en mi alma
tus granadas
para que las legiones
se alimenten
de tu especie en mi canto.
Árbol nutricio,
Entrégame
la terrenal argolla que te amarra
a la entraña lluviosa
de la tierra,
entrégame
tu resistencia, el rostro
y las raíces/firmes
contra la envidia,
la invasión, la codicia,
el desacato.
Tus armas deja y vela
sobre mi corazón
sobre los míos,
sobre los hombros/de los valerosos,
porque a la misma luz de hojas y aurora,
arenas y follajes,
yo voy con las banderas
al llamado/profundo de mi pueblo!
Araucaria Araucana,
aquí me tienes!

De “Canto general”:

Araucaria
Todo el invierno, toda la batalla
todos los nidos del mojado hierro
en tu firmeza atravesada de aire
en tu ciudad silvestre se levantan.
La cárcel renegada de las piedras,
los hilos sumergidos de la espina
hacen de tu alambrada cabellera
un pabellón de sombras minerales.
Llanto erizado, eternidad del agua,
monte de escamas, rayo de herraduras,
tu atormentada casa se construye
con pétalos de pura geología.
El alto invierno besa tu armadura
y te cubre de labios destruidos:
la primavera de violento aroma
rompe su sed en tu implacable estatua:
y el grave otoño espera inútilmente
derramar oro en tu estatura verde.

 

Mabel Silva

Bibliografia

– Marticorena, C., Rodríguez, R. (1995). Flora de Chile. Vol.I Pterydophyta-Gymnospermae. Universidad de Concepción. Editorial Anibal Pinto.Concepción.Chile. (352p.)
– Mistral, Gabriela (2003). Poemas Selectos. University of New Mexico Press.
– Muñoz, R. (1984). Análisis de la productividad de semillas de Araucaria araucana (Mol) Koch en el área de Lonquimay, iX Región. Tesis fac. Cs. Agrarias, veterinarias y Forestales, Universidad de Chile.
– Neruda, Pablo (1988). Antología Fundamental. Editorial Andrés Bello.
– Chilebosque, (2016): http://www.chilebosque.cl
– Wikipedia . Enciclopedia libre

Les imatges són extretes de la wikipèdia i de Flickr

Àrea: Mirades