Nota sobre la traducció al català de ≪Spaltung≫ i ≪Splitting≫

castellot-des-rafal-2-3-2014-026

Pere Folch

Tot i que en la confecció del Vocabulari Català de la Psicoanàlisi (vegueu la Rev. Catalana de Psicoanàlisi 1984, Vol I/No. 2 y 1985, Vol. II/No. 1) els temes SPALTUNG i SPLITING es tradueixen per CLIVELLAMENT i ESCISSIÓ, les variants que l’un i l’altre terme adopten a les versions dels textos psicoanalítics que es publiquen als països llatins, ens mouen a precisar algunes consideracions sobre la traducció d’aquests termes dels respectius originals alemanys i anglesos. El fet que es refereixin a conceptes tan genèrics fa que, segons el context, a la traducció no sempre escaigui un terme invariable. I el que diem del llenguatge escrit podem dir-ho també del parlat. Hom remarca una manca de rigor lèxic en el diàleg sobre l’experiència clínica. El terme anglès SPLITTING, per la seva mateixa profució s’utilitza sovint intraduït, i quan els autors llatins s’aventuren a traduir-lo, vacil·len segons el context entre termes més o menys allunyats de la literalitat del mot original. En català parlem de CLIVELLAMENT, CLIVATGE, DISSOCIACIÓ, i ESCISSIÓ.

Allà on els autors anglesos posen una qualificatiu al terme SPLITTING, nosaltres tendim a utilitzar una sinonímia més o menys laxa, segons les veritats qualitatives i quantitatives i també segons les estructures o funcions a què el procés del SPLITTING (o del SPALTUNG en els textos alemanys) es refereixi.

Quan traduïm els processos de SPALTUNG o de SPLITTING pel terme general de dissociació, ens inclinem per una mena d’esperantisme psicoanalític en cerca de la universalització del llenguatge tècnic. DISSOCIACIÓ és un terme entenedor i comú a la majoria de llengües llatines, i utilitzat també pels angosaxons. Però aquests aventatges són migrats, i ens allunyen de la precisió conceptual que voldríem atènyer.

Per què, doncs, DISSOCIACIÓ? ¿Per què donar el nom viu, popular, col·loquial del mot anglès i del mot alemany aquesta versió llatina més neutra, menys metafòrica o d’un valor metafòric més allunyat del tracte amb les coses concretes, en profit, doncs, d’unes connotacions més lògiques, més utilitzades en el llenguatge formulat i general de la ciència?

En traduir SPLITTING per DISSOCIACIÓ, evitem la difícil fonètica del mot ESCISSIÓ, que, d’altra banda, conserva des del començament del seu ús una referència molt precisa a condicions psicòtiques del Jo; l’escissió, segurament per l’ús que se n’ha fet en les versions castellanes dels textos de Freud, correspondria a graus avançats de SPLITTING o de SPALTUNG, de disjunció, o si voleu de dissociació. Però DISSOCIATION, quan s’empra en els textos anglesos té un valor diferent del que el castellà o el català entenen per ≪disociación≫ o ≪dissociació≫. Melanie Klein no l’utilitzà gairebé mai. En tot el tercer volum dels ≪Writings≫, per exemple, a jutjar pel seu índex de matèries, el terme és utilitzat només pels autors de les notes explicatives i per a referir-se a separacions d’àrees de la realitat psíquica que, com en les ≪personalitats múltiples≫, la ≪condició dissociada de l’esquizofrènic≫, etc. corresponen a condicions més greus de les que s’inclouen en la denominació de ≪SPLITTING≫. (Vegeu ≪Writins of Melanie Klein≫, págs. 224 i 234 del volum III).

En l’adequada traducció de SPLITTING i de SPALTUNG, es tractaria, doncs, d’optar per un terme que fos ben genèric per a expressar el que es vol significar d’aquest procés o d’aquesta condició mental, i d’utilitzar les diferents nominacions ara i adés emprades per a una ordenació quantitativa i qualitativa de les diferents variants d’aquest concepte genèric. La mateixa bigarrada sinonímia permetria així una ordenació multidimensional del concepte: a) diacrònica (SPALTUNG o SPLITTING, en perspectiva genèrica); b) tipogràfica, segons el nivell conscient, preconscient o inconscient, tenint també present la noció d’inconscient profund, menys assequible, més allunyat del Jo i carregat de potencialitats amenaçadores (vegueu ≪The development of mental functioning≫ a ≪The Writings of Melanie Klein≫, T. III, pags. 241-243); c) estructural, des de la diferenciació dels sistemes o instàncies de l’aparell psíquic fins a la gènesi i qualitat dels objectes parcials i dels Selfs parcials (self corporal, self mental, etc.); d) funcional, amb tota la gamma de separacions, des de les més clàssicament descrites: idea-afecte, pensament-acció, amor-odi, etc. fins a les més detallades de disjunció de percepcions, en detriment d’un ≪sentit comú≫ (Bion) que les integri com es dóna en el cas de la dissociació del pit psico-somàtic (Vegueu WR Bion, ≪Learning from Experience≫, pàg. 10, Heinemann, 1962).
Per la traducció de SPLITTING ens podríem guiar potser amb més convicció per la mateixa indicació de Melanie Klein, seguida pels autors francesos, segons la qual, la millor versió del concepte a una llengua llatina fóra la corresponent al francès CLIVAGE. Com sabem, l’opció per aquesta denominació s’inspira en una explicitació del concepte, segons un model geològic i cristal·logràfic. Cal dir, amb tot, que el mot ≪cleavage≫ anglès no coincideix completament amb ≪clivage≫ francès; el terme anglès és menys subsidiari de les línes de separació dels nivells geològics o de les línies naturals de fractura d’un cristall. En català ≪clivella≫ i ≪clivellar≫ s’apliquen de manera més general a qualsevol disjunció d’un conjunt, que, per al psicoanalista equival analògicament a la disjunció d’un objecte mental; en canvi clivatge coincident amb el sentit francès, correspon molt més específicament als plans de disjunció de les formacions geològiques i de certs minerals. Això té interès en l’aclariment nocional dels termes emprats.

Clivatge potser es podria reservar per a referir-nos al que es designa com a procés normal en la diferenciació fora-dintre, cos-ment, amor-odi, bo-dolent, conscient-inconscient, Jo/Super-Jo-Allò; la diferència o inexistència d’aquestes diferenciacions que els clivatges permeten, suposa sempre una patologia greu. En canvi els termes de clivella, clivellar i el neologisme clivellament (que figura al vocabulari de la Rev. Catalana de Psicoanàlisi, Vol. I/No. 2) s’haurien d’aplicar al menyscabament de la unitat o completesa de tot objecte i, per analogia, dels objectes, funcions i estructures mentals. Clivellament és, al meu entendre, més a prop del que l’anglès vol significar per clivatge. Però és possible que M. Klein no estigués influïda per l’ús preferent del mot anglès, menys precís que la denominació corresponent francesa ≪clivage≫.

Parlem de clivelles més o menys amples i una sèrie de termes ens parlen de llur performació, de llur progressió cap a un disjunció o dissociació més pronunciada, -tant en el sentit de la profunditat com del despreniment progressiu de les parts clivellades. Des de l’esquerda fina i linear, la fissura més o menys profunda, la fragmentació, la separació franca dels fragments, fins a l’atomització dispersiva dels fragments, tenim tots els models de parcel·lació que ens volen fer comprendre analògicament les disjuncions incipients, subtils o macroscòpiques del conjunt de la realitat psíquica i la potencialitat dispersiva de les parts separades, disjuntives, fragmentades o polvoritzades. Podem dir que una fruita comença a viar-se, que es clivella o que s’esberla (el clivellament progressant fins a separar un tros de l’altre). Seguint l’analogia, què hi ha més enllà de l’esberlament? no hi ha fruites que explotin per la seva plètora interna com una magrana que llancés els seus elements deslligats en un esclat expansiu. Els anglesos poden expressar aquesta separació a distància de les parts mentals clivellades amb el verb ≪to split off≫. Les analogies esmentades ens ajuden a representar el conjunt hipotètic d’una entera realitat psíquica, organitzada gràcies als clivatges, que, com he dit, diferencien les categories de fora-dintre, cos-ment, bo-dolent, etc. o accidentada per clivellaments que segreguen parts intolerables de dintre i les situen a més o menys distància espacial (la que separa la representació de si mateix de la representació de l’objecte), o temporal (la que separa l’objecte originari de l’objecte contemporani, per ex.). Aquests clivellaments, a vegades es van fent múltiples, i fomenten destins atzarosos de les parts clivellades, les quals es projecten amb més o menys vigoria dispersiva a contenidors idonis o inadequats, concordants o estranys, ben perfilats o amorfs, tot això segons el grau de fragmentació que el clivellament assoleix.

De fet, en la construcció teòrica hem anat treballant amb nominacions extretes de les més diverses anècdotes analògiques. Freud ha descrit aquest procés de clivellament o d’escissió amb un ús profús i matisat d’aquestes analogies. En el seu treball inacabat ≪Clivellament del Jo en el procés defensiu≫ (1938), en un mateix paràgraf parla de ≪Spaltung≫ (clivellament, esquerda, escissió) però també de ≪Einriss≫ del Jo (és a dir esquinçament, estripament, ruptura) que els anglesos han traduït per ≪rift in the Ego≫ (Vegueu ≪Gesammelte Werke≫, Vol. XVII pag. 60 i Standard Edition, Vol. XXIII, pag- 276). És evident que una analogia tissular podria representar amb la mateixa pertinença la integració o disjunció de la realitat psíquica, de la textura psíquica, del teixit -el text- fet curs de pensament o discurs. En lloc d’esquerdes i d’escletxes, parlaríem d’esfilagarsaments, d’ordits que es donen i es baden, de forats, d’esquinçament, etc.

El profit d’aquesta digressió terminològica ha de confirmar-se, si en la nostra opció per a la nominació del concepte genèric -≪Clivellament≫-, el podem descriure d’una manera prou general que ens permeti derivar-ne les variants en una ordenació multidimensional que inclogui, com ja hem dit, les particularitats diacròniques, topogràfiques i estructurals del procés de referència; que ens permeti també diferenciar el seu caire de funció organitzadora i de funció defensiva; que evidenciï alhora les potencialitats i actualitzacions patològiques que comporta tant en el cas d’expressar la pulsió com la defensa. Això és el que farem en una nota pròxima, on tractarem de la classificació de les varietats de clivellament i en proposarem la inclusió en el Vocabulari Català de Psicoanàlisi.

Publicat a la Revista Catalana de Psicoanàlisi. Volum IV/No. 2. 1987. Pàg. 213 i ss.

Àrea: Lèxic