Què ens pot ensenyar la història sobre la negació del canvi climàtic? Escalfament global (3)

La mà en els núvols. Yves Tanguy (1927)

Yves Tanguy. La mà en els núvols. (1927)

Ressenya d’Enric Canyadell

El text que segueix és un resum de l’article escrit per David Hamilton, inclòs en el llibre Engaging with Climate Change. Psychoanalytic and Interdisciplinary Perspectives, editat per Sally Weintrobe (“Beyond the Couch Series” The New Library of Psychoanalysis, Routledge, Londres). Aquest llibre va ser publicat l’any 2013, tres anys abans de l’elecció, a la presidència dels EEUU de Donald Trump, paradigma de la forma de pensar de la negació del canvi climàtic.

L’article comença parlant del electors nord-americans. El 1997 no hi havia pràcticament cap diferència entre els votants demòcrates i els republicans en la seva opinió sobre l’escalfament global: al voltant de la meitat acceptaven que s’havia iniciat l’escalfament. El 2008, després d’onze anys d’acumulació i difusió d’evidències científiques, la proporció de votants demòcrates que estaven d’acord amb aquesta visió havia passat del 52% al 76%, però en canvi la de votants republicans havia caigut del 48% al 42%; una diferència que abans era del 4% ara era del 34%. Què havia passat?

Aquesta gran diferència es va deure al fet que els activistes del Partit Republicà, en col·laboració amb els interessos dels combustibles fòssils i els «think tanks» conservadors, havien aconseguit associar l’acceptació de l’evidència científica de l’escalfament global amb les opinions “liberals”. És a dir, havien activat la predisposició humana a adoptar punts de vista que reforcin les connexions amb grups culturals que reforcen la definició d’un mateix. L’opinió d’aquests nord-americans que neguen l’escalfament global coincideix amb el seu posicionament en contra de l’avortament, el matrimoni del mateix sexe i el control de les armes. També s’oposen de manera aclaparadora a polítiques redistributives, a programes per reduir la pobresa i a la regulació empresarial. Són majoritàriament homes, blancs, i conservadors, que senten la seva identitat cultural amenaçada per les implicacions del canvi climàtic.

José Guadalupe Posada. Lagartijo

José Guadalupe Posada. Lagartijo

Els negadors han utilitzat de manera ferma els instruments de la pràctica democràtica per erosionar l’autoritat de l’experiència professional, incloent l’explotació hàbil dels mitjans de comunicació, la crida a les lleis sobre la llibertat d’informació, la mobilització de grups de ciutadans cridaners i la promoció a càrrecs públics. Almenys als Estats Units i Austràlia la democràcia ha derrotat la ciència.

Els científics que treballen sobre el clima, amb la seva investigació, sense voler, han desestabilitzat l’ordre polític i social. No podien saber que els nous fets que descobrien posarien en perill l’existència de poderosos grups industrials, obligarien els governs a triar entre adherir-se a la ciència o mantenir-se en el poder, malmetrien les còmodes expectatives sobre el futur, s’exposarien al ressentiment ocult d’elits tècniques i culturals i, internacionalment, trencarien el consens de creixement postcolonial entre el nord i el sud. Les seves investigacions ens han portat a un d’aquests rars punts de fractura històrica, quan el coneixement es desvia del poder, que comporta un llarg període de conflicte fins que tots dos s’alineïn de nou.

Formes populars de negació

La fragilitat del pensament originat durant la Il·lustració no només es palesa en la negació absoluta de la ciència climàtica, sinó també en la reticència del públic a adoptar les advertències dels científics. Al cap i a la fi, l’èxit conservador del contramoviment —en minar la ciència climàtica i retardar les respostes de la política— no hauria estat possible si no hagués estat capaç d’explotar una debilitat del psiquisme popular, el desig de fer cas omís o de desacreditar les advertències dels científics.

Quan els científics del clima conclouen que, fins i tot amb una hipòtesi optimista sobre la rapidesa amb què es poden reduir les emissions, s’espera que aquest segle el món s’escalfi 4 ºC, no ens ho creiem. Qui pot creure que, durant la vida d’un nen que neix avui, el planeta serà més calorós que no havia estat mai durant els darrers 15 milions d’anys? Qui pot creure que, com diuen els científics, creuarem punts de no retorn que durant segles portaran a un clima caòtic?

Mapa de veritats i creences. Grayson Perry

Mapa de veritats i creences. Grayson Perry (2011). Fotografia: Anna Romagosa

Molta gent participa del que es podria anomenar “negació informal”. Menys cridanera que la negació directa de la ciència, la negació informal es basa en narracions interiors com ara “els ecologistes sempre exageren”, “tot això només són disbarats com demostren les filtracions”, o “em preocuparé quan els científics s’aclareixin”. L’ansietat es pot alleujar simplement fent els ulls grossos a informació molesta o adoptant una postura escèptica. El desconcert és estimulat pels mitjans de comunicació conservadors cada vegada que donen un protagonisme indegut a històries que fan la impressió que els científics del clima no estan d’acord o que la ciència està corrompuda políticament.

La majoria de persones no neguen la ciència climàtica sinó que utilitzen diverses tècniques per a contrarestar l’impacte emocional dels advertiments científics. Podem “desproblematitzar” l’amenaça fent que la seva magnitud sembli més petita o allunyant-nos-en tot remarcant que cal que passi molt temps abans que es notin les conseqüències de l’escalfament. Narracions com ara “els humans sempre hem resolt aquest tipus de problemes” i “a mi no m’afectarà” són efectives. Com a alternativa, podem alleujar-nos de la inquietud i les emocions desagradables mitjançant la realització de canvis menors de comportament (com canviar les bombetes) que suavitzen els sentiments d’indefensió o culpabilitat.

Eludir la responsabilitat és una forma de desvinculació moral mitjançant la qual les persones es desentenen del problema o de la seva solució. El menyspreu a grups externs pot ajudar a solidificar el sentiment d’un mateix i evitar les amenaces, una tàctica que és utilitzada quan algú diu: “La Xina construeix una nova central elèctrica de carbó cada setmana”. O potser conreem la indiferència davant l’escalfament global i les seves implicacions. L’apatia habitualment s’entén com l’absència de sentiment, però sovint pot reflectir una supressió del sentiment que serveix per a una funció psicològica útil. Qui de vegades no ha pensat: “Si no m’importa, no em sento malament?”

Un dels mètodes més estesos per evitar la pressió dels advertiments és practicar un pensament desideratiu. Cultivar “ficcions benvolents” pot resultar reconfortant en un món sovint desagradable, tot i que aquestes ficcions poden ser perilloses quan hom s’hi aferra malgrat les evidències aclaparadores. El debat sobre el clima és ple de pensaments de desigs que despleguen narracions com “La tecnologia (la captació i emmagatzematge de CO2, l’energia nuclear, el carbó vegetal, la geoenginyeria, etc.) ens salvarà”.

La contribució de la història

Hi ha tres episodis històrics que poden donar-nos una comprensió més matisada de la naturalesa de la negació climàtica.

Albert-Einstein_Andy-Warhol-1989

Albert Einstein. Andy Warhol (1989)

El primer, la campanya contra la teoria general de la relativitat d’Einstein, proporciona un patró calcat al que ha utilitzat l’atac conservador, vuit dècades més tard, contra el canvi climàtic.

És difícil imaginar un avenç científic més abstracte i menys controvertit que la teoria general de la relativitat d’Einstein. Però a l’Alemanya de Weimar, als anys vint, va provocar una polèmica ferotge entre conservadors i ultranacionalistes, que la van llegir com a reivindicació dels seus opositors, els liberals, socialistes, pacifistes i jueus. No van poder separar els punts de vista polítics d’Einstein —internacionalista i pacifista— dels seus avenços científics i la seva extraordinària fama el va convertir en un objectiu principal en un període de crisi política.

L’any 1920 va ser un punt d’inflexió. Un any abans, una expedició científica britànica havia usat observacions d’un eclipsi per confirmar empíricament la predicció d’Einstein que la llum era desviada per l’atracció gravitatòria del sol. Poc conegut pel gran públic fins aleshores, Einstein va ser elevat immediatament a l’estatus del geni. Però els diaris conservadors van donar suport als activistes i científics antirelativitat alimentant el sentiment nacionalista i antisemita.

De manera similar avui en dia, els informatius conservadors promouen la visió dels negadors del canvi climàtic i publiquen històries destinades a desprestigiar els científics del clima, tot plegat amb l’objectiu de defensar un ordre establert que es veu amenaçat. Igual que a la República de Weimar, l’efecte ha estat convidar el públic a veure la ciència a través de lents polítiques.

Al mig de la tempesta, el 1920, un Einstein perplex va escriure a un amic: “Aquest món és una estranya casa de bojos. En aquest moment, tots els cotxers i els cambrers estan debatent si la teoria de la relativitat és correcta o no. L’opinió que defensen depèn de la seva afiliació política”.

La polèmica no es va limitar a Alemanya. Per exemple, a França, l’actitud d’un ciutadà davant de la teoria de la relativitat coincidia amb la del cas Dreyfus, —l’escàndol que va envoltar un oficial de l’exèrcit jueu condemnat falsament per espiar el 1894. Els anti Dreyfus estaven disposats a rebutjar la relativitat per motius polítics. A la Gran Bretanya, les sospites eren menys fonamentades políticament, però el fet que la relativitat subvertís les teories de Newton va ser un tema sensible, i va obligar Einstein a escriure un encomi del gran científic anglès abans d’anar a fer unes conferències.

Tot i que no s’ha d’exagerar, la crisi de Weimar, a Alemanya, té algunes similituds amb l’agitació política que caracteritza avui els Estats Units: els ressentiments arrelats, el sentit de nació en decadència, la fragilitat de les forces liberals i l’auge d’una dreta populista enfadada. La política ambiental i la ciència han esdevingut terrenys de batalla en una profunda fractura ideològica que va sorgir com a reacció contra els guanys dels moviments socials dels anys seixanta i setanta. Casar la ciència amb la política va ser una estratègia calculada d’activistes conservadors a la dècada de 1990. Tant els antirelativistes com els negadors del clima temien que la ciència reforcés la posició dels seus enemics i van respondre empastifant la ciència amb la política.

La teoria general de la relativitat mai no va ser refutada pels atacs polítics, ni podia ser-ho. Només els avenços en la ciència, en forma de teoria quàntica, van fer que els físics la revisessin. El mateix passarà a la ciència climàtica, tot i que el retard en la resposta a l’amenaça a causa d’una denigració sistemàtica de la ciència tindrà conseqüències nefastes.

Winston-Churchill_William-Orpen-1916-

William Orpen. (1916) Winston Churchill.

El meu segon exemple també prové del període d’entreguerres: el mateix any que Einstein va fugir d’Europa, el 1937, Winston Churchill va començar a advertir de les intencions bel·ligerants de l’Alemanya de Hitler i l’amenaça que suposava per a la pau mundial. En molts dels seus discursos es va dedicar a alertar els britànics sobre els perillosos corrents que circulaven per Europa, subratllant una i altra vegada la naturalesa marcial del règim nazi, el seu ràpid rearmament i la falta de preparació de la Gran Bretanya per a les hostilitats.

Cal reconèixer que a principis dels anys trenta, els arguments contra el rearmament ràpid eren convincents, però malgrat que els senyals de perill s’anaven multiplicant, el sentiment pacifista entre el públic britànic, encara traumatitzat per la memòria de la Gran Guerra, va proporcionar una pantalla que va atenuar els avisos. Hi havia un abisme entre el futur que els britànics esperaven, un de pau, i el futur que s’albirava, la guerra a Europa, de la mateixa manera que avui per la falta de voluntat de reduir les emissions, hi ha un abisme entre el futur que esperem, estabilitat i prosperitat continuades, i el futur que s’acosta, un de perill i sacrifici.

Dels avisos de Churchill, i d’algú altre, se’n va fer befa, en termes semblants als que ara s’utilitzen per ridiculitzar els individus que adverteixen sobre els desastres climàtics —venedors de por, catastrofistes, alarmistes. Se’l va acusar repetidament d’exagerar el perill, d’irresponsabilitat, d’utilitzar “el llenguatge del terror cec i sense causa” i de “comportar-se com un cavall desbocat”. Els seus avisos van caure en orelles sordes. El 1938, el públic britànic va aplaudir amb fervor Chamberlain quan va tornar de Munic agitant un tros de paper mullat. Per treure el públic del seu entumiment, el 1934 Churchill va pronunciar un discurs a la cambra dels Comuns en què va descriure en detall els efectes apocalíptics que tindrien els atacs aeris contra Londres. Estava intentant mostrar una imatge de la devastació, que es podia convertir en realitat, quan ploguessin bombes incendiàries sobre la capital. Els detalls els hi havien proporcionat, segons va dir, “persones que coneixen la ciència”.

Com la premsa de Murdoch d’avui, els diaris conservadors dels anys trenta, dirigits per The Times, van acusar Churchill d’alarmisme. La por al comunisme va fer que passessin per alt l’amenaça del feixisme. Churchill no era amic de dictadors de cap mena, però, a diferència dels editors de diaris, no estava disposat a interpretar l’amenaça nazi des del seu antagonisme al comunisme, de la mateixa manera que avui el desconcert d’alguns conservadors per totes les causes que defensen els ecologistes, els fa creure als crítics de la ciència climàtica.

A finals del 1938, la crítica tremenda de Churchill sobre l’acord de Munic de Chamberlain, “una derrota total i sense pal·liatius”, va provocar la fúria dels membres del partit conservador, que van estar a punt de destituir-lo, un any abans que es convertís en primer ministre en període de guerra.

Nicolas Poussin. La peste a Ashod (1630)

Nicolas Poussin. La peste a Ashod (1630)

La meva tercera il·lustració, més que història, és al·legoria històrica. La novel·la “La Peste”, de 1947, d’Albert Camus, es llegeix normalment com una representació de com van respondre els francesos a l’ocupació alemanya. La novel·la se situa a Orà, una ciutat d’unes 200.000 persones a Algèria, on esclata una plaga de pesta bubònica. Durant mesos la ciutat ha estat aïllada de la resta del món ja que milers de persones sucumbeixen horriblement.

Bernard Rieux, el metge i protagonista, va ser el primer a reconèixer que la mort de les rates i els estranys símptomes dels seus pacients assenyalaven l’arribada de la pesta. Els ciutadans d’Orà, va escriure Camus, no s’ho creien, es deien que no era real, que era un malson, que s’acabaria, i van continuar fent vida normal. L’alcalde de la ciutat també es va mostrar reticent a reconèixer oficialment la veritat perquè, fer-ho, hauria requerit prendre greus mesures. Un exemple d’esclerosi institucional massa coneguda avui en dia.

Camus va observar que en negar els fets “continuem donant prioritat als nostres sentiments personals”. A mesura que es desenvolupa la història, Camus analitza les estratègies que utilitzen els ciutadans per negar o evitar el que està passant. Primer es deien que les morts eren per una altra causa. Després deien que l’epidèmia s’acabaria aviat i la vida tornaria a la normalitat. Més tard, es van aferrar a supersticions i profecies, descobrint textos antics que semblaven prometre salvació o protecció. També comencen a beure més vi perquè circulava una remor que afirmava que el vi mata el bacil de la pesta. Al final, el nombre de morts va acabar amb tota forma de resistència a la veritat. “En aquell moment”, va escriure Camus, “el col·lapse de la seva moral, de la seva força de voluntat i de la seva paciència va ser tan brusc que van sentir que mai podrien sortir del forat”.

El 1945, Hannah Arendt va descriure com a “oportunistes metafísics” els que van fugir de la realitat dels problemes del món intel·lectualitzant-los. És una potent temptació fugir d’estudi, ja sigui utilitzant un pensament massa universal o anant en sentit contrari, fent un viatge interior, autocomplaent, cap al misticisme.

El doctor Rieux treballa incansablement contra estranyeses aclaparadores. Sap que qualsevol victòria contra la pesta serà efímera. “Però això no és motiu per abandonar la lluita”, diu al seu amic: “…cal lluitar, d’una manera o altra, i no agenollar-se”, una actitud de vegades llegida com a metàfora de la Resistència francesa contra l’ocupació alemanya.

Camus va argumentar que, en aquesta situació, l’única manera que tenia una persona de mantenir la seva integritat era adoptar el que va anomenar un “fatalisme actiu”, en el qual “s’ha de començar a avançar, a les palpentes, seguint el propi camí i intentant fer-ho bé”. El novel·lista era conscient de la importància de l’esperança: “que difícil ha de ser viure només amb el que se sap i el que es recorda, privat del que s’espera”.

El fatalisme actiu del doctor Rieux, que es nega a capitular malgrat la desesperació, és semblant a la distinció, descrita per Nietzsche i elaborada per Heidegger, entre el pessimisme de la fortalesa i el pessimisme de la feblesa. El pessimisme de la fortalesa s’enfronta als fets a mesura que es presenten, accepta plenament el perill i fa una anàlisi serena del que està passant. És el pessimisme del doctor Rieux, contraposat al d’altres que es van deixar absorbir per la desesperança, van adoptar una posició submisa i van capitular a la situació renunciant al seu criteri, deixant-se portar cap a un destí inexorable.

Els humans i la natura

L’èxit dels negadors del canvi climàtic en les seves diferents versions revela que poc profundes són les arrels de la Il·lustració. Quan la ciència i la raó van superar la superstició, la nostra autoconversió només va ser un vernís. Enfront del repte de protegir el futur mitjançant el desplegament de la racionalitat i la previsió, “l’animal racional” està fracassant. Ara comprovem que les forces fornides per la ciència i el compromís amb un ordre social racional només eren una aliança contingent. El “subjecte autocràtic” pot extreure coneixement de la naturalesa, però també pot optar per ignorar aquest coneixement quan el desconcerta; es tracta d’una subjectivitat de doble tall que, quan convé, tant pot fer cas de la ciència objectiva com rebutjar els fets descoberts. Ens arriba la crisi climàtica perquè hem estat intoxicats per la nostra subjectivitat. Els que ara temen pel futur estan estupefactes davant de la capacitat dels negadors del canvi climàtic d’erosionar la confiança en la ciència i debilitar les decisions polítiques. Però no preocupa tant el fanatisme de la petita minoria de negadors actius, sinó la vulnerabilitat de la majoria a la seva influència. Les il·luses esperances dels britànics de preguerra, els pensaments desideratius dels ciutadans d’Oran, les pors de la decadència econòmica i cultural que turmentaven l’Alemanya de Weimar, aquest és el perill. El desig de no creure s’aprofundeix a mesura que augmenta l’escala de l’amenaça fins que s’arriba a un punt en què els fets ja no es poden negar.

Neil-Welliver_study-for-ice-flow-allagash_1996

Neil Welliver. Study for ice flow allagash (1996)

Però la resistència al reconeixement de l’existència de l’escalfament global supera la fragilitat psicològica. Els desenvolupaments de la ciència climàtica han revelat un món natural tan influït per l’activitat humana que la divisió epistemològica entre natura i societat ja no es pot mantenir. Quan l’escalfament global desencadena efectes de retroalimentació, com per exemple, la fusió dels glacials i la disminució de la reflexió del sol per la fusió del gel, què és el que estem observant, el treball de la natura o la intervenció humana? La barreja d’allò natural i d’allò humà té una significació filosòfica i pràctica, ja que l’objecte ha estat contaminat pel “subjecte”.

La negació del canvi climàtic es pot entendre com un intent desesperat per reimposar l’assignació de la Il·lustració, dels humans i de la natura a dos regnes diferents, com si la purificació de la ciència climàtica pogués tornar natural la natura, com si el fet de treure la política de la ciència pogués treure als humans de la natura. La ironia és que fou la ciència de la Il·lustració, segons les regles establertes per la Royal Society, la que va objectivar el món natural, posant-lo en el poltre del martiri, en la metàfora esgarrifosa de Bacon, per tal d’extreure’n els seus secrets. Vam arribar a pensar que ens podríem separar de la natura, però ara, mitjançant els esforços de la ciència climàtica, hem redescobert una cosa que els premoderns donaven per fet: que la natura està de manera incòmoda massa a prop.

Ressenya: Enric Canyadell

Àrea: Article del mes Etiquetat amb: , , , , ,