“Pulsió de mort”: concepte innecessari o realitat pertorbadora ?

Aydin Aghdashloo: Galetic destruction

Jordi Sala

 

“ Cada dia aprenc i desaprenc alhora i visc i moro,
i del plaer en faig enuig… no m’agrada el mal i sovint me’l procuro…”,

Cançó d’opòsits. Jordi de Sant Jordi (S. .XIV)

 

La noció de pulsió de mort és una de les més controvertides en psicoanàlisi. És un concepte de caràcter molt general dins de la teoria i el mateix Freud en destacava el seu caràcter especulatiu. Ens hem de preguntar si encara avui ens cal el concepte pulsió de mort. Molts col·legues no el troben ni útil ni necessari. Però cal que ens interroguem : ens ajuda a comprendre la naturalesa conflictiva de la vida mental? O a trobar explicacions respecte els límits del nostre mètode terapèutic? Folch i Eskelinen (1984), entre nosaltres, van fer una revisió crítica completa en el Congrés que la EPF va dedicar a aquesta qüestió, les ponències del qual van ser posteriorment editades per Widlöcher (1985). Més recentment podem consultar unes interessants aportacions al debat de F. García-Castrillón (2003, 2009) qui va dedicar la seva tesi doctoral a aquest tema. Per la meva banda tractaré d’explicar el meu recorregut sobre la qüestió, a manera de modesta recerca conceptual.

Pulsió de mort: fenomen i concepte

Solem acceptar que els conceptes canvien amb el temps i amb el desenvolupament de les disciplines, tot i que en aquesta evolució conceptual no és fàcil “ trobar un equilibri prudent entre la preservació i el canvi a favor de fer progressar el coneixement” (Dreher, 2000 i 2010). Partim de la premissa que un concepte no va mai sol sinó en connexió amb altres conceptes i dins d’un camp teòric determinat, formant part d’un paradigma que intenta explicar fets clínics observables.

El concepte de pulsió de mort, el podem considerar un model teòric prou fort? ¿explica estructures i relacions entre un grup de conceptes en una formalització prou consistent i coherent? (Leuzinger, 2006, p. 1375). Quin poder explicatiu té el concepte a l’hora d’entendre determinades patologies i fenòmens clínics? Aquests i altres interrogants s’han de poder formular i respondre d’alguna manera si no volem ser titllats d’estar utilitzant teories febles que acceptem o rebutgem en funció del grau amb què s’acomoden a la nostra subjectivitat.

Pablo Picasso: Crani, llibre i làmpada d’oli

El tema ens porta de seguida a pensar en funcionaments patològics els quals s’ha relacionat amb l’activitat d’aquesta pulsió: organitzacions malenconioses que destrueixen el self, el propi pensament i el cos; estats deprimits o de pensament operatiu amb absència de mentalització; organitzacions obsessives més o menys severes; addiccions greus i altres formes de satisfacció perversa en trastorns límits de personalitat. Però també pensem en fets clínics i accions com ara ideacions i actes suïcides en els que una part de la personalitat destrueix l’altra destruint el cos, la paradoxa de la reacció terapèutica negativa, la repetició més o menys compulsiva de situacions traumàtiques, modalitats relacionals francament o subtilment sàdiques i masoquistes, atacs al vincle expressats activament o bé en forma d’apatia, desinterès i manca de ressonància afectiva, i altres que vivim en la pràctica clínica diària.

En general sentim que la destructivitat, en les seves variades formes, no té cap racionalitat, repugna les consciències i la condemnem com si es tractés d’una activitat aliena a la humanització. No obstant, topem amb formes obertes i actives de violència que ens esgarrifen alhora que, si podem, ignorem les seves manifestacions silencioses. Pensem que la destructivitat no té cap racionalitat i que no pot pertànyer a la part sana de la personalitat. Aquesta és una primera qüestió que voldria suggerir, d’acord amb Lucas (2009): entendre el fenomen de la destructivitat, en sentit ampli, com una manifestació de la part psicòtica de la personalitat, com una resposta psicòtica a la percepció d’una realitat que desafia el narcisisme primari.

Abans he parlat de l’activitat de la pulsió de mort. Caldria matisar. Amb el concepte pulsió solem implicar (Freud, 1918) la presència d’una activitat psíquica, que té una font biològica que la fa necessària i inevitable, i que té una finalitat: satisfer la pulsió a través de l’objecte a qui tal activitat psíquica es dirigeix. Així és com Freud descrivia les pulsions sexuals.

Amb la noció de pulsió de mort ¿ estem postulant una disposició primitiva arrelada en el cos, que busca satisfacció de manera automàtica, una pulsió destructiva dirigida contra el self i/o contra l’objecte, amb la finalitat última d’aniquilar-los ? Des d’aquesta perspectiva és un concepte que esdevé inquietant: Estem parlant d’un desig de morir i/o de matar present en tots els humans?

Quinodoz (2005) opina que part del rebuig que el concepte de pulsió de mort ha despertat en el món psicoanalític ve d’un malentès en el que es barreja el concepte amb la mort mateixa amb el resultat que el conflicte entre pulsions de vida i de mort s’acaba formulant com a conflicte entre vida i mort com a tals. Sovint confonem la funció del concepte amb el fenomen concret. Els conceptes poden funcionar com a metàfores per donar un sentit als fenòmens o com a analogies isomòrfiques, metonímiques, (García Castrillón, 2003) en les quals la funció representant del concepte es perd i esdevé la cosa en si. Que l’humà desitja viure i fer viure és un fet d’experiència general. Però que també es deixa o desitja morir i matar, això només estem disposats a acceptar-ho en el cas de patologies psicòtiques severes o d’embogiments col·lectius dels quals ens n’arriben notícies massa sovint. En general ens esgarrifa pensar que podem desitjar la mort pròpia i la d’altres i si de cas escindim aquests desitjos repugnants de la consciència. Sentim que som fets per viure i la mort se’ns apareix com un fet llastimosament inevitable.

Freud no deixa de recordar al llarg de la seva obra que aquest concepte té un caràcter especulatiu (1920, 1923, 1930), tot i que a mesura que passaven els anys i acumulava més experiència afirmava estar més convençut de la seva utilitat. Un concepte ha de ser útil. Certament, els conceptes de pulsió de vida i de mort tenen l’avantatge d’explicar una part del dinamisme essencial a la vida psíquica com a confrontació d’oposats que explicaria el fenomen universal, i comunament acceptat per la comunitat psicoanalítica, del conflicte intrapsíquic. Confrontació i conjugació d’oposats que Freud explicava amb la de/fusió de les pulsions sota predomini de la pulsió de vida que conté i modula la de mort, posant-la al servei del viure i del desenvolupament, si tot va més o menys bé, com fóra el cas de mecanismes que tenen per finalitat rebutjar o negar parcialment la realitat a fi de permetre la supervivència i l’organització mental.

Potser només és una qüestió de vocabulari. Tot i així segueix sent difícil entendre i acceptar afirmacions com “La finalitat de tota vida és la mort”, dit en el sentit d’una tendència del viu a retornar al seu estat inicial, l’inanimat (Freud, 1920). O també afirmacions com “La pulsió de mort s’ha d’entendre com una força que tendeix a reconduir l’ésser viu orgànic a l’estat inert. La pulsió de mort neix per animació de l’inorgànic” (Freud, 1923). Si deixem de banda una suposada rel biològica que fonamentés aquestes afirmacions i ens centrem en les seves ressonàncies de significat se’ns plantegen certs interrogants: com pot la vida voler la mort, sinó en els casos que la vida mateixa ja és pitjor que la mort? Com pot néixer res de l’inorgànic si no és que estem parlant de l’origen mateix de la matèria viva en el marc de la teoria de l’evolució? Quina instància és dipositària d’una intenció universal de dur l’ésser viu a l’estat inert sinó és que estem parlant metafòricament del destí finit, de morir, de tot organisme viu? Aquestes són afirmacions de Freud que, impregnades de la perspectiva energètica, plantegen al lector conflictes conceptuals. En aquest punt crec que és útil diferenciar la noció de la pulsió de mort del fenomen de la destructivitat en general, per a la comprensió de la qual necessitem inevitablement la contribució d’altres disciplines com ara la genètica, les neurociències, la sociologia, la filosofia o l’antropologia.

Laplanche (1967) considera que en Freud es presenta una dificultat a separar conceptualment el principi de constància que tendeix a mantenir invariables els nivells d’excitació, que s’ocupa de l’homeostasi de l’organisme i del seu representant, el jo, del principi de nirvana, que tendeix a l’activitat zero. Freud mateix promou aquesta confusió quan usa els termes de manera indistinta. Precisa Laplanche que quan el principi de plaer es decanta cap a la reducció absoluta de tensions ‘estaria al servei de la pulsió de mort’. No així quan l’objectiu és mantenir l’homeostasi del sistema, com una exigència de les pulsions de vida, tractant d’evitar diferencials excessius que desorganitzen i promouen incertesa i ansietat. Aquest mateix autor publicava l’any 1987 un volum en el que exposava la seva teoria de la seducció originària. 

Otto Dix: Dream of the sadist

La qüestió del masoquisme

En El jo i l’allò (Freud, 1923) i referint-se a la funció del sadisme en la malenconia, Freud afirma “ …que el component destructiu s’ha dipositat en el superjò i s’ha dirigit contra el jo. El que governa el superjò sembla com un cultiu pur de la pulsió de mort i sovint aconsegueix efectivament empènyer el jo a la mort…”. En la neurosi obsessiva, en canvi, el jo defensant-se alhora de les pulsions assassines de l’allò i de la consciència moral castigadora del superjò “…aconsegueix inhibir les accions més grolleres d’ambdues, resultant-ne un automartiri interminable i una martirització sistemàtica de l’objecte...” a través de les maniobres obsessives de control.

Una part del psiquisme arrelada en l’allò pulsional (superjò) turmenta, castiga i en tiranitza una altra (jo), relació interna que pot ser erotitzada de manera de treure’n una satisfacció perversa (sadomasoquisme).

La paradoxa del masoquisme ens hauria dut al descobriment de la coexistència en el mateix individu de plaer i desplaer relacionats entre si però localitzats en diferents parts de la ment. L’individu pot viure dividit entre forces a favor i en contra de si mateix. Laplanche (1985) puntualitza que, en Freud, s’ha d’entendre la pulsió de mort com una pulsió a la ‘pròpia mort’, lligada principalment a la noció de principi zero o de Nirvana, com a retorn a l’absència d’excitació per les vies més curtes. És a dir, en termes no tant de la mort de l’organisme biològic sinó de la mort del jo.

Kernberg (2009) s’estima més parlar de l’autodestrucció, de pulsions (drives) positives i negatives. Postula que les formes motivacionals primeres són els afectes. I se centra en l’evidència clínica poderosa de patologies auto-destructives, considerant que “la pulsió de mort –que representa una complicació significativa de l’agressió com a sistema motivacional major- és central en el treball terapèutic amb patologies severes, i com a tal, és eminentment útil com a concepte en l’àmbit clínic”. L’objectiu principal d’una tal pulsió estaria en la des-objectalització, en l’eliminació de les representacions dels objectes significatius i en l’eliminació del propi self o de les qualitats perceptives del self que donen compte de la realitat externa de l’objecte i de la pròpia. En aquesta línia Bion (1957, 1959) ja s’havia ocupat, molt abans, dels atacs del psicòtic al propi pensament, al jo i a les seves funcions perceptives. Així mateix Green (1985) en descriure l’acció des-objectalitzant del jo féu contribucions importants en aquesta direcció. També Segal (1993) quan proposava pensar la pulsió de mort en termes purament psicològics com a les accions encaminades a aniquilar la necessitat, el self que experimenta i percep, així com el percebut pertorbador.

Cap el final del seu article Kernberg aconsella –tot considerant el masoquisme destructiu- “ posar una atenció especial en les tendències a destruir allò que l’analista proporciona, i l’esperança que el pacient pot tenir respecte la supervivència del terapeuta a desgrat de l’agressió del pacient ”, així com explorar el plaer que el pacient obté de la seva agressió a altres o a ell mateix. Clarament està apuntant a la reacció terapèutica negativa, l’acció destructiva de l’enveja així com a l’actualització dins del tractament de relacions perverses sàdiques i masoquistes.

Les diverses funcions de la compulsió de repetició

La compulsió de repetició és un concepte que tracta d’explicar un fenomen clínic observable: la tendència general de l’inconscient a repetir situacions, invariadament. Representa actituds conservadores, un funcionament que se sol conceptualitzar en el context del principi de constància: es permeten certes variacions però a condició de mantenir un determinat equilibri. S’oposa a la novetat, al canvi, a les disrupcions excessives.
Però per Freud també és una de les vies a través de la qual la pulsió de mort s’expressa, quan allò que es repeteix compulsivament són les experiències penoses sense altre propòsit que l’obtenció d’una satisfacció perversa en el sofriment. Ara bé, com s’ha destacat sovint, la repetició també té una funció d’aprendre a conèixer i a manejar situacions emocionals que en el seu inici són excessives, desequilibrants. Així el nen del joc del rodet, que Freud descriu de manera antològica, aprèn a manejar activament una situació de separació que només podia sofrir passivament. I així juga a fer marxar i tornar la mare, fent-se-li més suportable el sofriment de la separació.
Estem parlant de la repetició com una de les vies bàsiques d’elaboració (Freud, 1914). La repetició fa un servei elemental: lligar excitacions (experiències) amb significats (experiències emocionals amb un objecte). El que no és lligat és font d’ansietat i desorganització. Així, en l’exemple mencionat, la repetició del joc tindria una funció de lligar l’energia (emoció vinculada a la desaparició de la mare) amb la representació de l’objecte desaparegut.

Ikonen i Rechardt (1993, 2010) proposen entendre la pulsió de mort en sentit metafòric, com el nom d’un paradigma relacionat amb certes necessitats i activitats psíquiques. L’entenen com a una força obstinada i constant cap a un estat de pacificació, un esforç per eliminar tot allò que és pertorbador. Aquests esforços anirien encaminats a pacificar l’energia psíquica (libido) deslligada, a través de la destrucció d’estructures inestables, tendències al creixement, o qualsevol altra manifestació psíquica no suficientment lligada. Des d’aquesta perspectiva la pulsió de mort podria explicar determinades accions destructives com un esforç per estabilitzar l’equilibri psíquic.

Yves Tanguy: Death awaiting

Pulsió de mort i relació d’objecte

Klein (1946) fa seu el concepte i li dóna un gir. El terme designa emocions amb significat operant en el si d’una relació. Opina que una de les funcions que el jo incipient ha d’afrontar des de bon començament de la vida és el maneig de l’ansietat que ella directament vincula amb la pulsió de mort operant des dins de l’organisme. “ Sostinc que l’ansietat que sorgeix de l’acció de la pulsió de mort dins de l’organisme, és sentida com a por a ser aniquilat i agafa forma de por de persecució”. Aquesta por s’atribueix a l’acció d’un objecte totpoderós descontrolat contra el jo. D’aquesta constel·lació primària aquesta autora en deriva la posada en marxa dels mecanismes primerencs de defensa, en primer lloc la necessitat de expel·lir, projectar, aquesta amenaça interna. Recordem que per ella, tant l’amor (gratitud) com l’odi (enveja) tenen un component constitucional, una determinada disposició biològica.

Uns anys més tard formulà les seves posicions sobre l’enveja (Klein, 1957), la qual considera una expressió de les pulsions destructives operatives des del mateix començament de la vida. L’enveja reforça mecanismes primerencs de defensa tals com l’omnipotència, la negació, el clivellament. Però, a més, l’experiència envejosa, conscient o inconscient, desperta ansietat i culpa en la mesura que soscava internament la relació amb el bon objecte que proporciona seguretat.

Klein fa una descripció extraordinàriament útil en el treball clínic d’aquelles estratègies defensives que el self posa en marxa front a l’experiència d’ansietat vinculada a l’enveja (p.216-219) a les quals podríem afegir estratègies d’aquietament mental tendents a una mena de sufocació de les capacitats de percebre i sentir del propi self. Ens trobem amb esmorteïments de la relació amb l’objecte i dels afectes, que semblen destinats a fer desaparèixer cap consciència de diferenciació i de l’existència d’un altre envejable. En aquest punt, ¿estaríem parlant d’un fons destructiu narcisista intolerant a la presència de l’objecte?

El treball del negatiu i el narcisisme destructiu

Rosenfeld (1971), considerant les diverses cares del narcisisme, sosté que hem de tenir en compte l’activitat organitzada del narcisisme destructiu. Parts omnipotents destructives del self són idealitzades i dominen tot el conjunt de la personalitat, impedint així, el desenvolupament de bones relacions amb l’objecte i d’una dependència al servei del creixement. I aquest funcionament destructiu narcisista organitzat el considera una manifestació de la pulsió de mort.

D’acord amb Green (1985, p.54) les pulsions tenen com a característica del seu funcionament lligar i deslligar ( liaison, déliaison ). L’essencial de les pulsions de vida seria assegurar la funció objectalitzadora, i això implicaria no només la funció de crear una relació amb l’objecte sinó també de transformar estructures en objectes, és a dir, d’investir significativament, lligar objectes i estructures a un significat, mentre que a la pulsió de mort li hauríem d’atribuir una funció des-objectalitzant, des-lligadora. Green sosté l’existència d’un narcisisme negatiu que aspira al nivell zero de funcionament, que afectaria no només la relació amb l’objecte sinó també els processos elementals d’investiment, o sigui, l’ interès per l’altre, pel si mateix i pel funcionament mental. (Green, 1985, 2004)

Aquest autor ha descrit una síndrome que ve a anomenar desvinculació subjectiva de part del jo (subjective disengagement by the ego) (de-cathexis) en què el pacient adopta una posició general de retirada, sostinguda per una fantasia d’autosuficiència de part del jo, fantasia més o menys omnipotent, amb l’objectiu d’escapar al control de l’objecte, de fer valer la llibertat del jo a través de la capacitat quasi totpoderosa de desfer els lligams amb l’objecte i, si cal, amb el si mateix. En aquesta forma particular d’escissió, el pacient emet un judici de refusar una realitat, operació mental que juntament amb la repressió, la negació i el rebuig (disavowal) inclou en el que anomena treball del negatiu.

Força anti-relacional

Bion (1959) fa referència a aquells estats en què un objecte intern s’oposa a tot vincle i el destrueix, un estat en què les emocions són odiades perquè comporten una intensitat excessiva per a ser continguda per la ment immadura. L’emoció és sentida com a la cosa que vincula els objectes entre ells, conferint-los una realitat significativa, objectes que no són el self i per tant són un perill pel narcisisme primari. En una direcció semblant Britton (2003) parla d’una “força anti-relacional que actua contra qualsevol vinculació amb l’objecte, incloses les que hi ha a l’interior de la ment –records, desitjos, percepcions, pensaments i altres” que en casos extrems ataca l’aparell mental i perceptiu sota el principi de “ si els teus ulls t’escandalitzen, arrenca-te’ls ”.

Per la seva banda, Steiner (2009) vincula l’enveja a la compulsió de repetició en el sentit que el subjecte no pot acceptar la realitat d’una vinculació creativa en la que donar i rebre és complementari, dintre d’unes funcions diferenciades. I planteja que les organitzacions narcisistes, que funcionen com a replegaments, pretenen negar la separació i la diferència, i d’aquesta manera evitar l’experiència d’enveja.

Feldman (2009) sosté que “ la formulació d’una pulsió de mort es pot veure com un intent de capturar i donar compte d’una força psicològica destructiva que forma part de la nostra naturalesa, i que sovint es fa ben evident en molts dels nostres pacients més malalts (…) El que és ‘mortífer’ és la manera com el significant, l’especificitat i les diferències s’ataquen, i com així se soscaven o es retarden els processos evolutius. Es desvitalitza el pacient i els seus objectes, i tot i que en un cert sentit aquestes pulsions són anti-vida, plantejo que el seu objectiu no és literalment matar o aniquilar, sinó mantenir un lligam amb l’objecte que sol tenir una qualitat turmentadora”. D’aquesta manera, Feldman invoca les tendències des-vitalitzadores del self en el sentit d’una força que perpetua una relació esmorteïdora amb l’objecte, empobrida però sota control, i amb unes característiques sadomasoquistes.

Recapitulem

– Cal diferenciar principi de constància de principi de Nirvana: segons que l’objectiu del principi de plaer sigui el manteniment d’un determinat equilibri de forces o l’anul·lació de tota font de vida. Cal diferenciar fenomen (destructivitat, especialment adreçada al self) de concepte (pulsió de mort). Els fenòmens s’observen, els conceptes no es poden demostrar

–  El concepte pulsió de mort abraçaria una varietat de fenòmens i operacions mentals que actuen contra la inestabilitat que provoca el fet de viure (necessitats, desitjos, emocions) i el reconeixement de l’existència d’un objecte diferent del self del qual hom depèn.

–  En conseqüència, englobaria activitats mentals encaminades, precisament, a anul·lar la percepció de diferències entre jo i objecte, de la necessitat i dels afectes que ens vinculen als altres. En aquestes activitats hi reconeixeríem l’empremta d’un narcisisme destructiu.

–  Una d’aquestes operacions mentals, especialment rellevant des de l’angle de la teoria de la relació objectal, és l’enveja i les variades formes defensives amb què es dissimula i manifesta.

–  Des de la perspectiva de l’investiment, cal remarcar la funció des-objectalitzadora, el treball del negatiu i el paper de les identificacions amb un objecte deprimit i/o des-mentalitzat, amb una reducció de l’activitat mental i relacional tendent al zero.

–  I encara cal senyalar la hipòtesi d’una força anti-relacional, de rel psicòtica, adscrita al narcisisme primari, que tendeix a des-vincular el self dels objectes, i el significat mateix de les experiències dintre la ment.

Una teoria prou feliç?

Aquesta és una pregunta que no podré respondre i que més aviat planteja més preguntes. El concepte que ens ocupa, és tan sols una metàfora que Freud i els seus seguidors hauríem pres per una teoria científica? (García Castrillón, 2009). Però, ¿ és que les teories científiques no estan plenes de metàfores que procuren fer comprensibles fets que altrament resulten muts? He plantejat que el concepte pulsió de mort abraçaria aquelles activitats mentals que tenen com a objectiu unes formes o altres de destrucció de la ment, la tendència a reduir l’activitat mental a nivell zero. I comprendria aquelles accions que impedeixen o destrueixen la percepció de la realitat, l’investiment del si mateix, de l’objecte i del món extern, conduint a formes

Georges Braque- Balustre et crane

diverses d’esmorteïment psíquic. En aquest sentit crec que es tracta d’un concepte vigent com a metàfora descriptiva de fenòmens clínics pels quals, això no obstant, ens cal disposar de conceptes més propers a l’observació fenomenològica. Ja queda dit abans, i entenc, que postulant pulsions de vida i de mort estem separant els fenòmens mentals en dos grans grups : aquells que treballen per a la preservació de les vinculacions, la protecció i el desenvolupament de la vida i aquells que ho fan en sentit desvinculant i destructiu. I això en totes les combinacions imaginables.

Crec que la noció de pulsió de mort fa una funció útil dins de la teoria psicoanalítica: agrupa una sèrie de conceptualitzacions sobre fets clínics observables i que vivim a la sessió com a regressió, repetició, gratificació masoquista, passivitat, desvitalització. Es pot dir que hi ha un nexe entre elles: la seva funció des-investidora, des-objectalizadora. El concepte implica acceptar com a hipòtesi plausible la presència d’estratègies orquestrades en el sentit d’esborrar diferències, sentiments, vinculacions, és a dir, manifestacions de vida, amb un resultat severament empobridor per a la ment.

En canvi, si agafem la pulsió de mort com una analogia isomòrfica, com una realitat clínica literal, crec que trepitgem un terreny més relliscós, donant concreció a quelcom que no pot ser concretat. En tal cas potser deixa de funcionar com a concepte inspirador que pot sostenir (donar suport a) l’analista, al seu pensament i a la persona de l’analista en moments de gran dificultat clínica, afavorint la comprensió dels fenòmens vius de la sessió.

Per cert, ¿com canvia la comprensió del pacient i la manera d’interpretar la seva resposta desvitalitzada segons que ens recolzem en una comprensió que destaca els aspectes des-objectalitzants més que els aspectes anti-relacionals?

Totes les observacions de primer nivell –directament referides al fenomen clínic observable tals com desinterès, actitud regressiva, silenci desvitalitzat, repetició, passivitat)- i els conceptes amb què els expliquem a un segon nivell, de major generalització –tals com força anti-relacional, desvinculació, desinvestiment, desobjectalització, acció de l’enveja, acció del narcisisme destructiu – tots ells, crec, expressen quelcom comú: rebuig a allò que és diferent i al canvi. Redueixen o esborren la percepció de l’existència d’un altre i les seves aportacions a la relació, per tant, tenen l’efecte de minvar la consciència de necessitat i dependència; tendeixen a mantenir les situacions invariades, a l’esmorteïment de la vitalitat i la creativitat. En aquest sentit poden ser recollits de forma prou coherent dins d’un concepte dotat d’un grau de generalització major com és la pulsió de mort, o si volem, l’esmorteïment del psíquic.

Crec que la forma específica com s’organitzen aquests fenòmens i els conceptes que els representen, la podem arribar a copsar en el pacient particular, en la manera única com organitza la seva dinàmica interna i relacional concreta. I llavors la podem descriure en una narració més o menys reeixida i coherent. Queda, al meu entendre, més obscura l’articulació d’aquest grup de conceptes, la seva estructuració en el si d’una teoria més general, diguem-ne més universal, de pulsió de mort.

Concloc dient que hi ha feina de recerca conceptual a fer en relació a les teories que emprem, a fi de precisar si l’articulació d’uns i altres conceptes que les formen és prou consistent i si, en aquest sentit, la teoria més general –aquí la teoria de pulsions- segueix sent útil per explicar aquesta mena de fenòmens clínics.

Bibliografia

  • Bion, W.R.: Differentiation of the psychotic from the non-psychotic personalities. J. of Psycho-Anal. Vol. 38. 1957
  • Bion, W.R.: Attacks on linking. J. of Psycho-Anal. Vol.40. 1959

  • Britton, R.: Sex, Death and the Superego. 2003. Karnac. London
  • Dreher, A.U.: Foundations for Conceptual Research in Psychoanalysis. Karnac. Londres, 2000
  • Dreher, A.U.: Pluralism in theory and in research- and what now? A plea for connextionism, in Early Development and its Disturbance. Karnac. Londres, 2010
  • Feldman, M.: Manifestations of the death instinct in the consulting room. In Doubt, conviction and the analytic process. Rouledge, London 2009.
  • Folch, P. i Eskelinen,T.: Concepte, implicacions teòriques i derivacions clíniques de la pulsió de mort. Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.I/2. Barcelona, 1984
  • Freud, S.: The ego and the id. 1923. SE
Freud, S.: Beyond the Pleasure Principle. 1920. SE
  • Freud, S. : Psychoanalysis, 1926. SE 20:259
  • Freud, S. : Civilization and its discontent. 1930. SE 21, 118-119
  • García Castrillon, F.: Pulsión de muerte. Historia de una controversia. Unidad de docencia y psicoterapia. Granada. 2003
  • García Castrillon, F.: The death drive: Conceptual analysis and relevance in the Spanish psychoanalytic community. J. Psycho-Anal.(2009) vol 90: 263-289
  • Green, A. : Pulsion de mort, narcissisme negatif, fonction désobjectalisante, dins de La pulsion de mort. PUF. Paris, 1985
  • Green, A. : Key Ideas for a Contemporary Psychoanalysis. The New Library of Psychoanalysis. Routledge. London 2005
  • Ikonen, P. & Rechardt, E.: Thanatos, Shame and other Essays. Karnac. Londres, 2010
  • Kernberg, O. : The concept of the death drive. A clinical perspective. J. of Psycho-Anal. Vol. 90. 1009-1023. 2009
  • Klein, M.: Notes on some Schizoid Mechanisms. 1946. The Writings of Melanie Klein. The Hogarth Press & Institute of Psychoanalysis. Londres 1975
  • Klein, M.: Envy and Gratitude. 1957. The Writings of Melanie Klein. The Hogarth Press & Institute of Psychoanalysis. Londres 1975
  • Laplanche, J. : Life and death in Psychoanalysis. 1976. The Johns Hopkins University Press. London
  • Laplanche, J. : La pulsion de mort dans la theorie de la pulsion sexuelle, dins de La pulsion de mort. PUF. Paris, 1985
  • Leuzinger, M.: International Journal of Psychoanalysis. 2006
  • Lucas, R.: The Psychotic Wavelength. The New Library of Psychoanalysis. Routledge. London 2009
  • Quinodoz, J.M.: Reading Freud. The New Library of Psychoanalysis. Routledge. Londres. 2005
  • Rechardt, E. & Ikonen, P.: How to interpret the Death Drive? The Scandinavian Psychoanalytic Review. 1993, 16: 84-99
  • Segal, H. : On the clinical usefulness of the concept of death instinct. In Psychoanalysis, Literature and War. London. Routledge, pp. 17-26. Publicat a Int.J.of Psycho-Analysis, 1993. Vol. 74, 55-61
  • Steiner, J.: The repetition compulsion, envy and the death instinct, in Envy and Gratitude revisited. IPA.Karnac. Londres, 2008
  • Widlöcher, D. : La pulsion de mort. Avant-propos. PUF. Paris. 1985.

 

Àrea: Lèxic