«Mig pa i una flor», nou poemari d’Esperança Castell Rodríguez

Portada del llibre Mig pa i una flor

«Mig pa i una flor», d’Esperança Castell Rodríguez (1). Editorial Meteora (Barcelona, 2020)

Llegir un poema és una tasca complexa i àrdua, perquè ens implica en camins que a voltes ens fa mandra trepitjar. Encara que ens agradi la poesia, la seva lectura no és fàcil. Un poema és quelcom viu que, quan s’experimenta, aporta canvis personals quan es llegeix i quan s’escriu. La relació que el poeta estableix entre les paraules d’un poema ens mou a la pròpia descoberta.

Quan amb un poema a la mà no he arrencat la complicitat de ningú per a compartir-ne la lectura, m’he preguntat el perquè d’aquesta elusió i m’he respost que la poesia tal vegada fa basarda. Davant de què? Davant de quedar-se atrapat en un temps?, en un dolor?, en la bellesa, en la passió, en l’enyor, en el misteri?… Sí, potser és el misteri un dels factors principals en el cas de patir intolerància a la lectura poètica. Un misteri al qual el lector es pot aproximar amb temor i inseguretat. Fa molts anys, vaig fer un truc que em va donar resultat. Actua com un encanteri: un poemari cal llegir-lo, rellegir-lo, i tornar-lo a llegir i llegir; és llegint-lo a poc a poc, que ens farà descobrir en nosaltres nous paisatges, nous sentits, records, emocions, afanys… com aquell qui descobreix l’amic que ho serà per sempre.

El cinquè poemari

Amb «Mig pa i una flor», el cinquè poemari de l’Esperança Castell, se’ns presenta l’oportunitat per a gaudir de nou. Amb la finor i saviesa a què ens té acostumats, ens porta de la mà cap al rerefons d’una quotidianitat que sovint ocultem als nostres ulls. Canta el goig i el plaer de les coses senzilles emulant el títol que tria per al llibre, però també s’alinea amb allò quotidià que no ens agradaria haver de viure i , pel fet de versificar-ho, ens fa sentir solidàriament acompanyats. Ho fa emmarcant els processos del cicle vital i utilitzant el recurs de les estacions amb què la natura ens immergeix en el canvis.

Quatre estacions i cinc llibres, com a mi m’agrada dir, perquè trobo que cada un dels apartats té categoria de llibre: «Herbejar la memòria», «Florida de l’aigua», «Pervivència del gest», «Menar l’arada». I torna «Herbejar la memòria» com a darrer —llibre o apartat— no sols per expressar la reiteració d’un cicle que continua, sinó també per apreciar que, malgrat que ens agradi creure que els cicles es repeteixen, en realitat s’hi produeixen canvis.

Les estacions

Il·lustració

Il·lustració d’Elena Fieschi

Que el recurs utilitzat giri al voltant de les estacions no ens ha de fer pensar que es tracti d’un poemari bucòlic. «Mig pa i una flor» és un llibre inclusiu, d’imatges desgranades a partir de la vivència, del pensament i del coneixement, al qual se suma la capacitat que li procura l’ofici de psicoanalista. És un cant coral que aplega múltiples sensibilitats perquè també inclou el fer d’altres poetes. De Perejaume, del qual introdueix una frase poètica al principi de cada un dels apartats o llibres. De Jordi Sala Morell, psicoanalista i poeta, transcriu diferents haikus de Figures d’un silenci, que a més ens permet, d’esquitllentes, informar-nos que són dedicats al gran mestre de psicoanalistes que fou el doctor Pere Folch i Mateu.

Els delicats dibuixos de l’Elena Fieschi, psicoanalista, il·lustren el poemari i fan del conjunt un ben passar uns fulls.

Mig pa i una flor està prologat, amb l’encert de sempre, pel crític literari Sam Abrams, mestre de poetes.

Ara un tast que especialment vull agrair a l’autora. Del llibre o apartat «Florida de l’aigua»:

                     «Viscuda a mitges,
                     a cavall de la pressa
                     fent ziga-zagues.
                     Davant nostre, la vida,
                     un mirall fragmentat.»

Obres anteriors

De l’Esperança Castell vam conèixer quatre poemaris individuals: Negre i fil (2011), Flames a la fosca (2013), Arrels a la roca (2016) i Blau argila (2018), publicats en intervals de dos o tres anys. Gosaria dir que en cada interval s’ha produït una espera que, tant a la poeta com als lectors, ens ha fet créixer.

Per a l’autora, aquest és un llibre d’agraïment, i ho expressa a la contracoberta amb la reproducció del vers inclusiu d’Antònia Vicens:
«Morir-te encara no, tens massa deutes amb les flors.»

Ressenya: Montserrat Alabau

(1) Esperança Castell és poeta i psicoanalista, membre de la SEP (Societat Espanyola de Psicoanàlisi) i de la IPA

Vols que t'avisem quan publiquem un altre article?

Àrea: Mirades Etiquetat amb: ,