Pensant sobre el canvi climàtic:el difícil problema de l’ansietat

Mostrar ansietat

Raquel Forner. Presagi (1931)

El text que segueix és un resum de l’article “The difficult problem of anxiety in thinking about climate change” escrit per Sally Weintrobe , que forma part del llibre Engaging With Climate Change  editat per la mateixa autora i publicat per Routledge el 2013.

Ressenya d’ Antònia Grimalt

 

Molts polítics i ambientalistes remarquen la importància de no provocar ansietat quan parlen del canvi climàtic. Però l’escalfament global causat pels humans inevitablement provoca ansietat. Ser capaç de suportar-la és vital per tal de poder enfrontar-la. Quan
apareix una ansietat insuportable el nostre pensament esdevé irracional i comença a perdre proporcions. L’autora explora el tema i observa les nostres ansietats nuclears respecte del canvi climàtic, les defenses corresponents i el perill que s’instal·lin de forma rígida per tal d’evitar el contacte amb la realitat. És important identificar-les i conèixer l’efecte que tenen sobre la nostra capacitat de pensar i actuar.

 

Ansietat

Sally Weintrobe rastreja dues formes d’ansietats de supervivència i se centra en les defenses corresponents. Una d’elles és la negació. Estem en conflicte inconscient entre diferents parts de nosaltres mateixos: la part que estima la realitat i l’altra part més narcisista que l’odia quan aquella frustra els nostres desitjos o desinfla l’opinió que tenim de nosaltres mateixos. Quan la realitat comporta desil·lusió, la part narcisista usa “solucions ràpides” omnipotents per tal de recuperar la sensació de ser ideal. La part realista reconeix la seva dimensió, tolera els  límits i els seus intensos sentiments ambivalents; la seva motivació és la preocupació amorosa, considera la realitat com un repte i troba que aquesta lluita és el que en definitiva forneix significat i autoestima.

En la nostra comesa de fer front a la realitat, tant la part narcisista com la realista del self enfronten ansietats. La part narcisista tem que si accepta la realitat no sobreviurà. La part realista s’angoixa per si la narcisista l’ha danyat de tal manera que posa en perill la seva supervivència. L’acceptació progressiva comporta enfrontar aquests dos tipus d’ansietat. Quan la realitat comporta canvis odiats i no desitjats ens protegim d’ambdós tipus d’ansietat. Per tal de ser més forta, la part realista necessita suport emocional a fi que pugui contenir l’ansietat i tolerar sentiments de culpa, vergonya i pèrdua. Aquest conflicte és completament normal, la seva elaboració comença en la primera infantesa i dura tota la vida.

 

Defenses freqüents front l’ansietat

L’ansietat és sovint un signe vital que ens alerta d’amenaces i perills reals per a la supervivència. Quan esdevé massa insuportable tendim a aplicar “solucions ràpides” irracionals per tal de reduir-la. L’autora planteja tres tipus  de solucions que tendeixen a donar-se conjuntament.

Projecció. L’origen del problema es posa fora.  

Negació. Intentar lliurar-se de la realitat negant-la. La paradoxa es que això implica que, de fet, neguem coses que ja hem vist ni que sigui vagament o de reüll. Destinada a protegir-nos del dolor d’una pèrdua imminent i del canvi. Quan l’ansietat és excessiva podem recórrer a dos tipus de defenses: negació i desmentiment. Es crucial distingir-los. El desmentiment pot implicar un àmbit de delusions més encallat: la irrealitat i la irracionalitat no només és probable que predominin sinó que de fet poden augmentar.

Sentir-se màgicament fort i poderós. És important tant a nivell individual com social. Penso en l’exemple dels governs “negacionistes” del canvi climàtic, que afirmen la supremacia del poder personal sobre la realitat, cosa que actualment també podem comprovar amb la infecció de la Covid-19, en certs líders polítics que afirmen el seu poder suprem front la malaltia, desvari que la realitat s’encarrega de demostrar que no és així.

 

El rebuig com a negació

La negació pot ser la nostra primera resposta davant una realitat que ens enfronta amb pèrdues i canvis sorprenents. És el primer estadi del dol, que habitualment passa de la negació a la ràbia, d’aquí a l’aflicció i finalment a l’acceptació de la pèrdua. Ens ajuda a processar el xoc inicial d’una pèrdua insuportable. La realitat sentida i reconeguda pel propi self és un procés que implica molt dol i enfrontar ansietats que acompanyen el canvi intern. Amb el canvi apareix el desconegut i l’ansietat respecte de la supervivència de diferents parts de nosaltres mateixos.

Enfrontem múltiples canvis i pèrdues en la vida: perdem el passat, esperances de futur,  idealització i  perspectives de nosaltres mateixos que poden sentir-se com una mort i, de fet, ho és en la mida que no hi ha un retorn a com les coses eren abans. Tanmateix el canvi pot implicar acceptar i reintegrar parts escindides o  desmentides de nosaltres mateixos.

Si es dona entrada a la realitat i la negació protegeix d’un sentiment imminent de desintegració, pot donar pas al desempar i a la humiliació, i les ansietats escindides fer-se sentir de nou. La negació s’elabora amb fortalesa interna i suport de l’altre;  s’enfronta la realitat i s’elabora la pèrdua.

Però també podem recórrer a una mena de negació diferent que porta a acceptar la realitat però mantenint-nos cada cop més lluny d’ella. Això és el desmentiment.

 

La negació com desmentiment

Implica una escissió radical i una sèrie d’estratègies que asseguren que la realitat pot veure’s i no veure’s a la vegada. El desmentiment sovint s’anomena fer l’orni (turning a blind eye en l’original) però això no és prou per distingir-lo de la negació. Amb el desmentiment, la nostra part narcisista de satisfacció de desitjos pot oscil·lar cap a una actitud  molt més arrogant que s’imposa com una urpa poderosa sobre la psique.

En segon lloc, pot formar part d’una estructura defensiva organitzada i perdurable mentre que la negació és típicament i característica una defensa més transitòria front a l’ansietat .

Thomas Hart Benton. Instruments de poder. (1930-1931)

Alguns investigadors psicoanalítics (Rosenfeld, O’Saughnessy i Steiner) han explorat estats mentals més encallats, l’objectiu dels quals és crear un replegament psíquic de la realitat on es poden evitar sistemàticament tant les ansietats esquizoparanoides com les depressives i que han anomenat organitzacions patològiques, sostingudes amb una mena de deliri de ser especial. Bion va relacionar aquesta actitud divina amb l’arrogància, que Rosenfeld anomenà narcisisme destructiu, amb una màfia interna que reforça la submissió i tracta amb violència la part realista del self si no obeeix les regles.

En associar l’arrogància a una ferma voracitat explotadora (Brenman), l’autora considera que  s’acompanya d’un dret narcisista a explotar l’altre amb la justificació de ser ideal, superior i especial. Un dret narcisista de ser immune a les dificultats emocionals ha triomfat sobre un dret vital de relació en la realitat.

El desmentiment forma part d’una organització patològica que pot evadir sistemàticament l’ansietat, en un girar d’ulls, a través d’un ampli ventall de “solucions ràpides”, minimitzant o obliterant tota idea que enfrontar la realitat implica un sentiment de pèrdua. Es treu el sentit a la pèrdua. La delusió que res s’ha perdut perquè la pèrdua no té significat, és el triomf final.  Pot desviar, revertir i embolicar la veritat d’una manera sagaç i en aquest estat mental sorgeix el pensament fraudulent. Aquest mecanisme, que  aparentment “maneja l’ansietat” i redueix al mínim els seus efectes negatius, pot  ocultar una gran violència amagada, dissociada dels seus efectes: implica un greu atac al pensament. Quan es reconeix i s’accepta la realitat hom experimenta una desintegració del sentit del self molt més greu que amb la negació. La lluita per reintegrar ansietats en el self comporta culpa i vergonya, que són devastadores perquè s’han construït a partir d’una dissociació constant i sistemàtica per tal de mantenir-se en el replegament psíquic.

El rebuig nega la veritat, però no la distorsiona tant, mentre que el desmentiment pot donar lloc a confusió i incapacitat de pensar amb proporcionalitat degut a l’escissió. Es  minimitza l’ansietat, la culpa i la vergonya a través del pensament omnipotent. Tanmateix, la naturalesa humana no funciona d’aquesta manera:

quan un problema es minimitza i ridiculitza, la part sana de la ment –que sempre és allà fins i tot si és eclipsada i empetitida– esdevé cada cop més ansiosa.

La part arrogant de la ment també esdevé ansiosa per raons diferents: en haver danyat a través del triomf i meynsteniment les figures internes que podrien  contenir i aturar la irracionalitat, es tem una possible retaliació. Un se sent cada cop més vulnerable perquè s’han danyat figures internes que podrien contenir i calmar l’ansietat i ajudar a restablir un sentit de proporció.

El desmentiment a llarg termini és un mitja molt pobre de disminuir l’ansietat, perquè no n’aborda les causes i pot portar a una escalada d’ansietat subjacent sentida cada cop més incontrolable. Això porta a una perillosa espiral viciosa. El desmentiment s’instal·la quan l’ansietat ha esdevingut massa evident per ser ignorada, i no hi ha prou ajut, suport i contenció per suportar l’ansietat i el patiment que comporta l’adonar-se que parts del self no podran sobreviure al canvi que s’ha d’enfrontar, que ara se sent catastròfic i excessiu.

 

Cultures de negació  

Els individus usen la negació, però aquesta també pot ser inserida en la cultura. Poderosos grups i lobbys juguen una part important en fomentar cultures de desmentiment. La gent internalitza els seus grups socials, cosa que fa que aquests passin a formar part del seu món intern. S’internalitza la idea d’un grup poderós arrogant que amenaça amb l’exclusió i el càstig si es trenquen files. És molt més dur per a tot individu lluitar per la salut i la veritat quan se sent intimidat, no només per poderosos grups externs reals sinó també quan aquests grups esdevenen internalitzats i guanyen força i potència. Novament l’ansietat és el problema clau. El self sa pateix d’ansietat de supervivència tant si parla com si calla, però també pot sentir-se empetitit front un grup social que amenaça amb rebuig, exclusió o quelcom pitjor.

 

La cultura del desmentiment fomenta la irracionalitat en el nostre món social

Patim profundes ansietats socials respecte del que s’ha de considerar com racional o irracional. Si els poderosos expliquen coses irracionals tendents a evitat l’ansietat, ens hi podem sumar i trobar-ho seductor. Tanmateix, això només porta a reforçar l’ansietat depressiva subjacent, pel fet d’haver danyat la nostra capacitat de pensar amb claredat.

La cultura occidental sedueix activament i ens amenaça o indueix a usar “solucions ràpides” irracionals per reduir l’ansietat. L’autora parla de  la publicitat en una cultura que sanciona i apel·la la part que sent el dret arrogant a desplegar “solucions ràpides” omnipotents a problemes vitals dolorosos. Se’ns anima activament a usar el desmentiment per tal de viure dins d’un replegament psíquic organitzat contra les ansietats que la realitat comporta. Però les solucions ràpides irracionals només augmenten l’ansietat subjacent i també ens porten a la pèrdua de l’autoestima genuïna. La part del self que lluita per enfrontar la realitat, que s’hi  sent amb dret vital, pot ser empetitida i denigrada per una societat i també per una part narcisista de nosaltres mateixos que se sent amb dret a estalviar-se tota dificultat psíquica.

 

Ansietats respecte del canvi climàtic

Mostrar ansietat

Nicolas Roerich. Ansietat. (1938)

En adreçar-se a les ansietats respecte del canvi climàtic l’autora es pregunta què hi ha  d’específic en el canvi climàtic que ens posa tan ansiosos. S’ha suggerit que l’home model pateix del que s’anomena neurosi ambiental, arrelada a una ansietat d’anihilació profundament incrustada degut a la negació de la dependència real de la naturalesa i basada en la il·lusió de la nostra autonomia. Gran part del nostre sentiment d’autonomia il·lusòria es basa en un ús de la ciència -no en la ciència en sí-, que ha portat a desequilibri i dany. Partint de les defenses de la part narcisista, l’autora destaca el clima de rebuig i negació cada cop més prevalent, que va cap al desmentiment del canvi climàtic.

Les ansietats  depressives poden abocar a nivells traumàtics d’ansietat:

  1. La necessitat d’una biosfera sana per mantenir-nos vius ja està mostrant signes congruents amb les prediccions dels efectes del canvi climàtic.
  2. Ens enfrontem amb la pèrdua d’un futur predictible i potencialment a la pèrdua de tot futur.
  3. Els nostres líders no actuen prou per protegir-nos; en el fons ho sabem, i és traumàtic sentir-nos tan poc cuidats.
  4. Estem ansiosos per la destrucció i el costat arrogant de la nostra naturalesa destructiva envers nosaltres mateixos i el món extern. En particular sentim por quan la destructivitat ha esdevingut escindida i desmentida i quan els seus efectes reals són minimitzats.

Juntament amb tot això l’autora suggereix que la part narcisista del self tem  abandonar la sensació  de tenir dret a tenir tot el que volem i dret a aplicar les nostres “solucions ràpides” màgiques als problemes de la realitat.

 

Ansietats de supervivència

Ansietats depressives  de la part del self basada en la realitat respecte del canvi climàtic

Encarem la pèrdua de la terra com a base fiable que permet l’existència de la nostra vida, la vida de les altres espècies i la vida futura de tots: els efectes d’un clima tendent a la inestabilitat. Les ansietats terribles que enfrontem s’assemblen a les ansietats d’un infant de perdre la mare de la qual en depèn intensament.

Diego Rivera. La terra alliberada amb els poders de la natura controlats per l’home. (1927)

Odiem registrar la profunditat de la nostra dependència i el nostre aferrament a la naturalesa. Preferim veure’ns com explotadors abans que víctimes d’explotació i control; però sense una terra abundosa i pròspera estem perduts i profundament ansiosos. La major part de gent ho sap, almenys inconscientment. El dany climàtic pot fer-nos reviure pors primitives d’haver danyat la mare terra:

  1. Això pot ser traumàtic i l’ansietat insuportable.
  2. Quan el  clima està descentrat i ens n’adonem, no només patim ansietat per la nostra supervivència física sinó també, a un nivell molt bàsic, per l’amenaça de perdre la regularitat i continuïtat del nostre sentit del self.
  3. Depenem dels nostres líders i això augmenta l’ansietat. Els veiem en poder dels lobbys comercials i grups de pressió amb objectius destructius per a la terra i els seus habitants humans i no-humans. L’autora suggereix que quan es parla del canvi climàtic escoltem el missatge que els líders no ens cuiden al nivell necessari per a la nostra supervivència. Això és profundament traumàtic i porta a una ansietat intolerable, amb la sensació d’estar sol i desemparat front a les amenaces a la supervivència. El 2009 els líders mundials es van reunir a Copenhagen i per primera vegada van acceptar públicament que el canvi climàtic és real i provocat per l’home. Això va fornir una imatge icònica de veritat recolzada pel poder. Però el fet és que la veritat s’agenolla davant de fonts de poder, entre bastidors, molt més importants.

 

Ansietats de la part narcisista del self respecte del canvi climàtic

Mostrar avarícia

Odilon Redon. El repartidor de corones. (1882)

Si pensem en la idea de fer canvis per reduir les emissions de CO2, líders i seguidors poden començar a experimentar ansietats de supervivència d’un tipus més esquizoparanoide. Les identitats i estatus van íntimament lligats a les nostres possessions materials i perdre-les pot significar perdre el sentit d’identitat.

Sabem que ens cal un canvi radical en les nostres expectatives d’allò que podem agafar de la naturalesa, un canvi basat en una observació real, en una aritmètica real, i no en les nostres expectatives idealitzades. Però un canvi no només referit a possessions materials, sinó també a la nostra manera de veure’ns com especials i amb dret a “solucions ràpides” als problemes de la realitat. Aquesta actitud que estem assenyalant, part de la naturalesa humana, està fortament incrustada en les societats occidentals actuals. Els publicistes juguen amb aquesta actitud, estimulant el consumisme, empenyen el públic a comprar coses i així obtenir unes recompenses socials. Sabem que abandonant el nostre estil de vida consumidor insostenible estem amenaçant la identitat d’aquesta part de nosaltres mateixos que tenim incrustada i que defensarem amb dents i ungles malgrat no ser-ne conscients.

 

Una cultura de desmentiment del canvi climàtic

Actualment veiem signes d’estar atrapats en el desmentiment respecte el canvi climàtic, amb tots els seus efectes de distorsió de la veritat.

Enfangats en aquesta cultura que porta confusió i manca de proporcionalitat en el pensament, pot esdevenir mot difícil de debatre amb objectivitat, no només pel que fa als problemes de l’escalfament global, sinó també respecte problemes econòmics com la necessitat o no del creixement de l’economia.

En un clima de desmentiment hi ha una necessitat més gran de suport i contenció per tal d’enfrontar conjuntament les ansietats, encara que sigui amb dificultat. Però el suport és molt minso per la confiança que els líders posen en solucions ràpides d’evasió, frau i escissió.

L’autora considera que els factors que predisposen al desmentiment encaixen en les realitats actuals sobre el canvi climàtic:

  • La realitat ha esdevingut massa òbvia per ser simplement rebutjada a través de la negació
  • L’ansietat que el dany sigui massa gran com per poder-lo reparar
  • No hi ha prou suport i ajuda per contenir l’ansietat i el patiment que comporta el coneixement de la realitat.

A mida que avança el canvi climàtic i els seus efectes esdevenen més visibles, llevat que tinguem un major suport per enfrontar la realitat i que es qüestioni la identificació de grup basada en un dret arrogant, podem esperar que el desmentiment sigui la defensa predominant front a la realitat sobrepassada. La inacció no només porta a nivells alarmants d’emissions de CO2, també pot comportar una espiral de desmentiment.

 

Algunes implicacions per a la política

Quan observem els models econòmics que insisteixen en el creixement independentment de si és o no ambientalment sostenible, és important distingir entre factors purament econòmics i factors inconscients emocionals subjacents, com és la necessitat de sentir-se fort i poderós. Alguns  comerciants es declaren “màsters sexis de l’univers”. Neguen la realitat. La història mostra que els estats mentals narcisistes utòpics expansionistes que neguen la realitat sempre porten en últim extrem a la ruïna.

L’autora planteja que quan defensem mesures encaminades a minimitzar les dificultats emocionals, hauríem d’adonar-nos que el nostre pla secret no reconegut és el de posar-nos com a líders ideals, màgicament capaços d’estalviar el dolor a la gent. En aquest cas l’ansietat podria ser per la nostra mateixa supervivència com a líders normals i corrents, no ideals, sinó reals. Quan pretenem que tenim solucions ideals, estem recolzant el desmentiment i involuntàriament provoquem un augment i no una disminució de les ansietats de la gent.

Projecció. És vital arribar a comprendre les nostres pròpies ansietats. Si no ho fem, correm el perill de projectar les nostres ansietats en la gent que desitgem que es comprometi en el canvi climàtic. Una projecció no desitjada d’aquesta mena pot haver format part d’algunes de les primeres comunicacions catastròfiques sobre el canvi climàtic.

Desmentiment. És important que entenguem com opera el desmentiment en la nostra cultura per tal de treballar col·lectivament en la direcció de resistir-nos-hi.

 

Conclusions

Allò que pot semblar apatia pública respecte dels problemes ambientals comporta en realitat un excés de preocupació.

Estem poc equipats per suportar la veritat que l’escalfament global és causat, en part, per l’activitat humana. La veritat del dany a l’estabilitat del clima ens fa sentir culpables i avergonyits. Aquestes emocions són difícils de suportar i provoquen molta ansietat. Defensar-nos-en desmentint-ho ens porta a perdre un sentit de proporció: de fet, el pensament proporcional és la primera pèrdua en la crisi ambiental en què ens trobem. Intentem, sense èxit, manejar posicions internes contràries quan estem sobrepassats per l’ansietat o en absolut ansiosos: no sentim culpa i acusem als altres / nació /corporació i al mateix temps ens sentim monstruosament culpables; llavors no sentim vergonya i al mateix temps fàcilment ens podem inundar de vergonya.

De fet,  tots tenim una certa responsabilitat individual pel canvi climàtic i la degradació ambiental en les cultures occidentals actuals; però en gran part no ens en sentim responsables individualment. Amb les notícies actuals que l’escalfament cada cop va més de pressa del que s’havia previst, ens sentim incapacitats per pensar en el canvi climàtic degut a l’ansietat; però en un sentit realista, podriem dir que no estem prou ansiosos.

L’autora suggereix que l’ansietat és la barrera psíquica més important per enfrontar la realitat de l’escalfament global antropogènic.

Evitar el tema no fa que desapareguin les ansietats. Les defenses que s’usen per minimitzar les ansietats, passen a ser ocultades, no s’elaboren i poden intensificar-se. La gent necessita suport emocional genuí per suportar les ansietats, sobretot quan les defenses impliquen desmentiment. Es important poder tolerar les ansietats perquè sinó el pensament es deteriora i és probable que predominin la irracionalitat, la manca de proporcionalitat, l’odi i el narcisisme.

 

Ressenya: Antònia Grimalt

Psicoanalista titular, amb funcions didàctiques, de nens, adolescents i adults de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi

 

Vols que t'avisem quan publiquem un altre article?

Àrea: Article del mes Etiquetat amb: , ,