Nou llibre: L’infinit sense forma. Exploracions clíniques de Matte Blanco i Bion, de Riccardo Lombardi

L'infinit sense formaMonografies acaba d’editar aquest mes de juliol del 2020, la traducció de Formless Infinity, de Riccardo Lombardi. Antònia Grimalt, autora d’aquesta ressenya prèviament publicada a la Revista Catalana de Psicoanàlisi, ens la cedeix en ocasió de la publicació al català de Lombardi a MPPSM i en qualitat de coordinadora d’edició.

Ricardo Lombardi, M.D., és analista didàctic, supervisor de la Societat Psicoanalítica Italiana (SPI) i autor de nombrosos treballs sobre la relació cos-ment, sobre els conceptes de temps, de psicosi i d’altres trastorns mentals greus.

 

Formless Infinity és un recull de treballs fets entre 2003 i 2014 que han aparegut en diferents publicacions psicoanalítiques. L’experiència i la il·lustració clínica hi tenen un lloc d’honor. En la seva exploració d’estats mentals primitius, Lombardi es planteja una sèrie de qüestions epistemològiques que el van portar a reflexionar sobre l’infinit. I així, aprofundeix el concepte d’inconscient no reprimit de Matte Blanco, on hi ha un canvi de focus des dels continguts d’allò reprimit a la forma del funcionament mental, com una estructura mental. Els plantejaments de Bion i de Matte Blanco en relació amb les estructures formals, que organitzen el pensament, troben un focus d’interès comú. L’interès central de l’analista és el conflicte entre la naturalesa no espacial i atemporal de l’inconscient (i l’abisme sense dimensions que se’n deriva) i els conceptes organitzadors d’espai i temps. Lombardi descobreix vincles enriquidors amb les idees de Bion que expliquen i aclareixen conceptes de Matte Blanco, de vegades difícils de comprendre. L’interès per la matriu-corporal en la  construcció de la subjectivitat està implícit en l’abordatge epistemològic de Bion, que centrava la seva recerca al voltant del naixement de les emocions i del pensament i tractava de desvincular la relació dual cos-ment de la postura cartesiana que la sosté.

Umberto Boccioni

Umberto Boccioni. Estats de la ment (Estudi). Aquells que queden. (1911)

En el treball psicoanalític sovint ens trobem material psíquic sense forma o contorn. Aquesta mena de material de vegades es manifesta en forma de sensacions somàtiques concretes en el límit entre cos i ment. Es tracta d’una experiència del self relacionada amb el cos que funciona simultàniament com un rerefons, un requisit essencial per a experiències del self més evolucionades o desenvolupades. La teoria bi-lògica és un mètode teòric amb el qual es poden perfilar aquests processos i estats mentals arcaics parcialment sense forma. Aquest llibre inclou una revisió de les principals hipòtesis de la perspectiva bi-lògica de Matte Blanco, que se centra en la simetrització extrema dels fenòmens mentals que emanen del cos. Les vinyetes clíniques il·lustren maneres de donar forma gradual al material traumàtic, prèviament dissociat i sense forma, a l’àmbit de la ment conscient. D’aquesta manera, la capacitat de pensar i reflexionar augmenta i els elements primaris de l’experiència del self prenen vida.

En aquest llibre extraordinari, l’interès de Lombardi per la importància d’elaborar les sensacions corporals per tal de desenvolupar la dimensió subjectiva ens porta, costat per costat, juntament amb Bion i Matte Blanco, a exploracions engrescadores de l’inconscient profund i dels estats mentals primitius. És un llibre valuós, ric en material clínic, que il·lustra els nivells més arcaics de funcionament on cos i ment encara no estan diferenciats. Dedica una atenció especial a la importància de l’experiència corporal i a la necessitat d’abordar-la en  la trobada psicoanalítica.

Matte Blanco considera que la sensoemoció és el vincle que connecta emoció amb pensament, inconscient reprimit/conscient, cos/ment. Al primer capítol, Lombardi elabora algunes de les implicacions de les principals hipòtesis d’aquest autor segons les impressions sorgides de l’experiència clínica. El segon capítol dedica una atenció particular a la descoberta de la interacció entre el pensament de Matte Blanco i el de Wilfred Bion. De manera que, «Symmetric frenzy and Catastrophic change», com diu el títol, explora les connexions entre la noció de Matte Blanco de frenesí simètric, és a dir, la turbulència característica dels nivells més profunds del funcionament mental, i el concepte de Bion de canvi catastròfic. Per a Bion, els vincles mentals són rescatats de l’obscur infinit sense forma. Amb el canvi catastròfic, la violència emocional i la naturalesa limitadora de la representació entren en conflicte i deixen el subjecte pres d’una explosivitat que paralitza els recursos mentals. Matte Blanco identifica la indivisibilitat amb l’abisme en el qual s’atura tota mena de diferenciació, i basa el seu model en el conflicte entre simetria i asimetria. Sosté que l’infinit és on es desenvolupen les primeres formes de mentalització. Tant Bion com Matte Blanco emfasitzen el contrast entre la immensitat de l’espai mental i l’ordre espaciotemporal introduït per les funcions del pensament. L’autor presenta material clínic de l’anàlisi d’un pacient psicòtic i remarca la necessitat d’encoratjar l’elaboració del defecte de pensament (Bion) i les manifestacions de simetria «que van apareixent» (Matte Blanco) per tal de fomentar l’activació dels recursos de pensament mentre es posposa la interpretació de la transferència. Acaba amb dues sessions posteriors, en les quals el reconeixement de l’analista en la transferència permet a l’analitzat que desenvolupi la seva capacitat de contenció i de diferenciació asimètrica.

El cos, com a punt de partida de l’experiència i font originària de la vida psíquica, s’explora al tercer capítol: «The unfolding of the unconscious body». En el curs de l’anàlisi, «el camell» ha de passar «pel forat de l’agulla», en el sentit que ha d’esdevenir objecte específic d’elaboració mental, encara que no es pot donar per descomptat cap vincle entre el físic i el mental. S’explora la  relació cos-ment a la llum de les hipòtesis de Matte Blanco que planteja que, en la ment, sempre hi ha presents relacions asimètriques en diferents proporcions i que l’àmbit de la simetria constitueix l’inconscient profund. En els estats mentals primitius, el cos pot passar totalment desapercebut: talment com l’Home invisible de H. G. Wells que només podia ser vist quan anava vestit, el cos apareix en l’horitzó de la ment només quan s’hi adreça el pensament asimètric. Tres vinyetes clíniques mostren la contribució de la relació cos-ment en la superació d’importants atzucacs en l’anàlisi.

El cos com a compàs per a l’elaboració psicoanalítica és el tema de the Body emerging from the Formless infinity. L’experiència sensoperceptiva del cos correspon als inicis d’un funcionament mental autònom primari. El fet de ser incapaç d’aconseguir una relació amb el seu cos, atrapa el pacient en una ansietat impensable que pot portar-lo a la bogeria i a la mort. Les percepcions sensorials que sorgeixen del cos són les primeres expressions de la consciencia del self i existència mental en pacients aclaparats per un abisme de buit sense dimensions, i pot ser el motor per a l’activació de l’aprenentatge per l’experiència. Aquesta perspectiva pot ajudar l’analista a catalitzar la integració del pacient amb els seus nivells més profunds de funcionament mental. Lombardi presenta alguns moments culminants d’un pacient psicòtic, per al qual la descoberta del cos significava trobar «el país que mai va existir», un «país» que podia començar a existir en un processament analític que implicava un contacte amb nivells previs als de la projecció i la introjecció per donar un lloc a estats caracteritzats per allò que Tustin defineix com a flowing-over-at-oneness. Per mitjà  de la transformació de la «duresa» d’un tros de gel —al començament de la sessió— a la «suavitat» d’una calidesa interna, l’experiència del pacient s’apropa a nivells interns que poden equiparar-se a nivells autístics en els quals la integració i diferenciació entre òrbites sensorials (dur/tou, fred/calent, etc.) tenen un paper conductor central.

L’espai no em permet d’aprofundir en la interessant conceptualització d’aquest 4t capítol, tanmateix voldria seleccionar tot just una idea:

Lombardi (en la línia de Tustin, Ferrari i Matte Blanco) remarca la insuficiència d’una perspectiva que es limita a la dinàmica projecció-introjecció i transferència-contratransferència per tal d’emfasitzar  «l’impacte simetritzador» que deriva d’un abordatge de l’inconscient profund.

De fet, aquest nivell es caracteritza per un augment en les proporcions de simetria pel que fa als recursos asimètrics i diferenciadors del pensament. Abordar l’experiència d’indivisibilitat implica abandonar l’antítesi extern-intern i apropar-se als aspectes no tridimensionals de l’ésser. La transferència simètrica no és un duplicat de relacions passades, sinó un procés essencialment generador a partir del qual emergeix una manera diferent d’observar el paper de les interpretacions transferencials —que, quan s’usen en aquests nivells, poden considerar-se contraproduents—. El focus central és l’ús de l’experiència analítica com a instrument per donar substància i visibilitat a l’experiència interna del subjecte. 

 

Laszlo Moholy-Nagy. Mass Psychosis. 1927.

Laszlo Moholy-Nagy. Mass Psychosis. (1927)

Body, adolescence and psychosis explora aspectes de l’evolució clínica d’un noi de 17 anys, en anàlisi intensiva durant una crisi psicòtica aguda. En el context del desenvolupament adolescent aturat, una crisi psicòtica pot representar una oportunitat de posar novament en marxa el procés de maduració. S’explora la psicosi adolescent a la llum de les teories de canvi catastròfic de Bion —on la relació continent /contingut esdevé explosiva i aclaparadora— així com les hipòtesis sobre la relació cos-ment de Ferrari i Matte Blanco. El paper que té la negació del cos i els seus canvis en la gènesi del conflicte psicòtic adolescent mostren com la relació analítica pot oferir unes condicions crucials de reverie per promoure el reconeixement del cos, les sensacions corporals i els afectes com a prerequisit per a l’activació d’un sistema mental autònom. Aquest abordatge clínic suposa reconèixer la necessitat urgent de donar espai a l’elaboració de relacions intrasubjectives i al diàleg ment-cos, i així posposar les interpretacions transferencials. L’autor il·lustra les seves hipòtesis amb material clínic i amb fragments de diàleg analític que mostren l’evolució del pacient envers el reconeixement del seu cos i una capacitat de pensament incipient associat amb la percepció dels límits establerts pel temps i la realitat.

 

La temporalitat i els conflictes associats s’exploren a Time and primitive mental states. Els anomenats «pacients difícils» són particularment intolerants als límits temporals de les sessions i sovint intenten soscavar el marc de treball analític. Mitjançant algunes hipòtesis teòriques pel que fa al temps i als nivells mentals profunds (en una sèrie de vinyetes clíniques d’anàlisis de pacients adolescents, borderline i psicòtics), l’autor mostra diverses maneres en què apareix la percepció del temps, la relació que hi té l’analitzat i la seva elaboració al llarg de l’anàlisi. En analitzar la relació amb el temps i el conflicte entre negació i acceptació de la temporalitat demostra que és un catalitzador important en l’evolució de casos que obstruïen el progrés de manera tenaç. Així, doncs, esdevé possible aportar canvis importants en la manera com aquests pacients vivencien els afectes en la relació analítica i en les relacions d’objectes, no pas actuant directament sobre aquestes relacions, sinó treballant sobre els paràmetres formals que organitzen la ment —i primordialment en la seva organització espaciotemporal.

 

La reverie musical de l’analista, al 7è capítol, permet de donar forma als moments emocionals de tensió creixent en el vincle. El temps és una important forma de contenció davant de la pressió dels afectes i la immensitat no dimensional de l’espai mental que experimenten els pacients difícils. Durant els intensos intercanvis emocionals, en les sessions analítiques, la «reverie» musical de l’analista pot facilitar una integració espaciotemporal més articulada. Aquesta reverie pot ser visual, olfactiva, cenestèsica etc., ni més ni menys que auditiva o musical. La música, de fet, està connectada tant amb el món concret de les sensacions corporals com amb les expressions simbòliques de la cultura, i pot ser un fenomen transicional molt important en la comunicació analítica, tant en els nivells inconscients com en els conscients. Dos casos clínics il·lustren com la conscienciació del pas del temps per part del pacient, associada a les experiències musicals internes de l’analista, van fer possible disminuir els intensos atacs de pànic en un cas i, en l’altre, superar les rígides defenses obsessives del pacient, de manera que va facilitar l’accés a emocions fluides i imprevistes. En aquests dos casos d’elaboració, la percepció del temps va ajudar a establir confiança en la contribució creativa de les «melodies no escoltades» (Keats) dels afectes al funcionament del pensament. Lombardi emfatitza la importància de la prova de realitat que proporciona la percepció del temps com a instrument de contenció davant la pressió infinititzadora dels afectes. Assenyala que, en determinats moments d’elaboració, mitjançant les associacions musicals de la reverie de l’analista es pot facilitar el desenvolupament d’aquesta percepció en el pacient difícil.

 

Al capítol «On death-life symmetrisation», Lombardi presenta una tercera anàlisi d’un pacient amb una capacitat extraordinària de transmetre un odi violent, molt difícil de contenir, amb un silenci letal. Els comentaris adreçats a assenyalar el seu odi cap a l’analista semblava que desvetllessin rigidesa o un rebuig total. La seva reacció semblava més constructiva quan se li parlava de l’odi en general, la seva inclinació a fer-ne cas omís i les maneres com es manifestava. Això és coherent amb la idea de Bion sobre la necessitat de centrar-se en l’elaboració en el camp  de la relació que té l’analitzat amb ell mateix, o bé en l’eix de la relació cos-ment. Això requereix una important implicació subjectiva creativa per part de l’analista i una estreta interacció en el context de la parella analítica. L’autor mostra com aquesta anàlisi va suposar una sèrie d’interaccions que van requerir una capacitat de resposta complexa, que se sintonitzava en cada moment amb les necessitats presents del pacient; la qual cosa suposava enfrontar la pròpia participació violenta de l’analista en el seu odi, que sentia força tangible en forma d’intenses sensacions físiques que culminarien en una intensa nàusea. Aleshores Lombardi es centra en alguns fragments clínics per mostrar com les teories internes del pacient representen un atac evident al sentit comú i  com la mort no és percebuda en un àmbit realista, sinó que era substituïda per una actuació d’aquesta última mantenint-se mort mentalment i per impulsos suïcides. Finalment conclou que, en aquest cas, la reconstrucció del passat que havia estat central en les seves dues anàlisis anteriors, havia fomentat una cristal·lització atemporal i una repetició estèril de descàrrega emocional. En aquesta nova experiència, el pacient va ser capaç d’entrar en la realitat temporal i vivenciant el present, d’encarar-se amb ell mateix i a l’altre d’una manera més realista.

 

A Death, Time and psychosis, l’elaboració del fet d’adonar-se de la mort i de la consciència del temps, té un paper decisiu en el procés analític i en el creixement mental dels analitzats psicòtics, així com en la integració de les àrees psicòtiques en pacients més sans. Es presenta un material clínic interessant d’una dona psicòtica que havia patit diverses recaigudes agudes durant les quals el treball analític no es va interrompre. S’explora amb una profunditat particular el seu quart episodi en el curs de l’anàlisi, que implicava un deliri sobre homes grisos i el lladre del temps. Aquesta fase va promoure el reconeixement de la pacient del valor del temps, juntament amb l’adquisició del seu propi centre d’integració psicosensorial com a base d’una capacitat d’aprendre per mitjà de l’experiència. La integració mental del cos i l’elaboració d’ansietats de mort es van mostrar decisives en la superació de la dissociació crítica ment-cos, que havia paralitzat el seu funcionament mental i l’evolució analítica.

 

L’evidència clínica psicoanalítica en els casos presentats posa de manifest els límits a considerar el procés psicoanalític exclusivament des de l’angle interpretatiu simbòlic. Quan la subjectivitat del pacient encara no té unes arrels corporals diferenciades i els recursos del Jo són febles, la interpretació verbal no té poder transformador. Bion va situar els nivells bàsics de la seva Taula en l’esfera dels processos transformadors presimbòlics i va emfasitzar el paper de la relació analítica en la creació de configuracions internes continent/contingut capaces de generar experiència i pensament. El concepte de desenvolupament de Ferrari, partint del propi cos concret originari, és decisiu per tenir en compte la utilitat de promoure el desenvolupament de les sensacions primitives del subjecte cap a unes formes d’emocions i sentiments progressivament més articulats, que poden generar la capacitat d’abstracció i pensament.

La relació cos-ment que es forma en la forja de la relació analítica condueix a una nova manera d’experienciar que comença en les arrels corporals de la subjectivitat i segueix vers la contenció i el pensament.

A mesura que l’experiència analítica evoluciona, l’elaboració ressalta cada cop més l’alteritat de l’analista, juntament amb els límits que això implica. Més enllà de la seva anàlisi, el subjecte incorpora una capacitat exercitada d’efectuar canvis al llarg de l’eix cos-ment i així construeix la seva relació amb els altres en continuïtat amb la seva sensibilitat corporal que caracteritza el fet de ser ell mateix.

Umberto Boccioni. Dinamisme del cos humà. Boxejador. (1913)

Umberto Boccioni. Dinamisme del cos humà. Boxejador. (1913)

El fet de centrar-nos en la continuïtat entre cos, acció, sentiments i pensament ens ajuda a tenir present la importantíssima concreció dels sentiments del cos connectats amb el viure o, més aviat, les sensacions en brut que precedeixen la forma més organitzada de les emocions definides. En un context on el cos humà real passa a un primer pla i afronta la sensació, es constitueix un repte constant als recursos de contenció del subjecte.

Penso que el lector trobarà, en aquest llibre, una profunda autenticitat i que podrà identificar moltes situacions clíniques en la seva experiència amb pacients, no només psicòtics, si és capaç de registrar fins i tot al seu mateix cos les vicissituds d’emocions  rudimentàries en els nivells més primaris de funcionament. Les excel·lents descripcions clíniques ens permeten formar les nostres pròpies idees en relació amb la importància de la contenció i seguir pas a pas el processament de les emocions en la línia d’aquesta contenció primària que molt sovint dóna prioritat al vincle del pacient amb el seu cos prèvia a la dimensió transferencial intersubjectiva. En els exemples clínics vívids i  convincents, Lombardi mostra un model de flexibilitat personal, receptivitat a les contribucions del pacient i disponibilitat a emprendre un intercanvi intern recíproc ─que de vegades requereix un veritable coratge per part de l’analista. Aporta insights que vitalitzen qualsevol tractament psicoanalític. A més, el fet de tractar amb sentiments explosius prepara l’analista per treure partit de la contribució valuosa que ofereixen emocions profundes fins i tot en l’anàlisi dels pacients psicòtics. La profunda sensibilitat de Lombardi per les projeccions, sovint insuportables, i la seva enorme capacitat de trobar paraules que realment capten les incerteses, la profunditat i la complexitat dels enactaments arcaics són d’un valor enorme. Això és essencial per fomentar el desenvolupament d’un espai psíquic en el qual les experiències «a l’ombra» poden passar a un primer pla i adquirir una forma, al començament pictòrica, cenestèsica, musical i posteriorment ideacional. Això requereix mantenir-se en l’ambigüitat dels diferents temps i espais sense col·lapsar-los en l’explicació, lògica i explicativa, que constitueix realment una «visió binocular» i no un visió doble.

 

Antònia Grimalt agestelrich@hotmail.com

Àrea: Llibres, Sin categoría Etiquetat amb: , ,