Mirades a l’obra “Croquis Inconcret” de l’Èlia Llach

Croquis inconcret. Èlia LLach

Èlia LLach. Croquis inconcret. MNAC del 10/6/20 al 10/01/21

Esperança Castell

 

Va ser un encert anar al Museu Nacional d’Art de Catalunya aquell diumenge al matí quan l’estiu naixia.

En arribar a la sala 51, una de les estances de la col·lecció d’Art Modern, em va cridar l’atenció un quadre emmarcat del revers de l’aquarel·la de Marià Fortuny (1860-62) “Paisatge Rocós”. Es tractava d’uns traços dibuixats a l’altra cara, la que mai s’exposa al públic. L’Èlia Llach havia demanat girar la pintura per mostrar-los.

Aquests traços imprecisos, poc coneguts, van ser per a l’artista el punt de partença que va motivar sovintejades visites amb finalitats de recerca, a l’arxiu del Museu.

Com seria aquest Croquis inconcret que se’ns anunciava? Què ens comunicaria la proposta artística de l’Èlia? Per veure l’obra, calia dirigir-se  cap a l’espai educArt, al qual s’accedeix des de la Sala Oval.

Hi vaig arribar encuriosida i em va sorprendre una obra de gran format (5,60m x 2,40m) que ocupa la paret frontal de la sala, i que reflectida a les rajoles del terra, desprèn bellesa i inquietud, concreció i imprecisió a la vegada.

En el Programa de mà, l’artista diu que el nom mateix de la proposta pictòrica és un oxímoron perquè Croquis inconcret porta implícites dues idees oposades (el croquis implica descriure els elements essencials del tema o del motiu, però la no-concreció, la imprecisió, sembla que s’oposa a complir la finalitat més precisa d’un croquis). De les dues idees oposades se’n pot desprendre un nou sentit. El treball de l’Èlia Llach gira a l´entorn d´aquest nou sentit.

Els esbossos del revers de la pintura van entrar en el pensament de l’Èlia Llach en diàleg amb dos autors. D´una banda, amb Wallace Stevens, del que refereix el poema que porta per títol “Descripció sense lloc”. Pel poeta la realitat no es pot conèixer ja que va més enllà de l’aparença de les coses. L’ésser esdevé veritat més enllà de les metàfores, “… un punt en el foc de la música / on l’enlluernament cedeix davant la claredat i observem, …” L’altra autora que convoca l’Èlia Llach, és Maria Zambrano, qui diu : “Tot és revelació, tot ho seria si fos acollit en estat naixent”. I els reuneix a tots dos perquè Zambrano pensa que la raó filosòfica és una raó poètica i Stevens apunta una raó filosòfica en la poesia. I l’artista es pregunta: On queda l´art?

Èlia Llach en una comunicació personal va dir de la seva pròpia obra:

“El dibuix només és un cos, una mà, un gest sobre un paper buscant que una imatge es mostri, es reveli, que surti la imatge encara per descobrir en el paper en blanc”.

En una de les parets laterals de la sala l’artista ofereix al visitant  un escrit molt valuós en el que apunta algunes de les idees que se li anaven ocorrent alhora que anava dibuixant. Són petits fragments que acaben sempre amb un punt seguit. Després, la paraula que descriu el gest: Dibuixo.

En aquest moment, com a visitant, admiro i em sorprenc, tant al contemplar el quadre Croquis inconcret com al llegir les paraules escrites de l’Èlia Llach. El text  i el dibuix aparentment van en paral·lel però el visitant necessita establir punts de contacte entre ells, per poder participar de la vivència artística de l’autora.

És en aquest moment que em sento cridada a ampliar el diàleg d’aquesta proposta des de la pròpia experiència de treball com a psicoanalista. Sobretot és la mirada de Wilfred Bion (Mathura, Índia, 1897 – Oxford, UK, 1979) la que truca a la porta.

Em proposo aportar algunes de les formulacions d’aquest innovador autor psicoanalític, amb la finalitat de mirar amb perspectives que em són properes i que em sorgeixen davant la proposta artística de l’Èlia Llach. Ella mateixa és una gran lectora de poesia i assaig,  tal i com assenyala el crític d’art Martí Sales.[i]

A continuació seleccionaré i comentaré alguns dels paràgrafs del pensament de l’artista mentre va realitzant el quadre.

 

  1. “…potser he de dibuixar sense importar quina paraula, quina imatge o quin lloc. Dibuixo.”

Aquest fragment de l´escrit de l’Èlia em porta associacions amb el procés que segueix la ment de l’analista abans de transformar en paraules la seva comunicació amb l’analitzant. Quan en l´analista es produeix un tipus d’escolta que Bion anomena sense desig, sense memòria, sense comprensió  i amb una atenció flotant per arreu suspesa, no importa tant  allò que l’analitzant conscientment diu ni les anècdotes vitals que explica, sinó allò que pot resultar revelador d’aspectes nous; és la ressonància que tenen les paraules i les vivències en l´aquí i ara de la sessió, tot i que sovint no es poden, de seguida, expressar verbalment. En el nivell de l’inconscient profund les sensacions i les emocions són viscudes amb una intensitat molt gran que tendeix a l’ infinit.

L’analista, en un estat de fe, espera una revelació, una intuïció, un fet seleccionat que pugui ajudar a donar llum, un sentit a allò que s’està vivint en la relació analítica. Aquesta revelació podria venir donada per alguna imatge, pintura, somni, algun fragment de cançó, una sensació desconeguda que ens sorprèn i que potser tindrà un sentit en el context del diàleg amb el pacient. Mentrestant no apareix, l’analista “segueix escoltant”.

L’Èlia Llach dibuixa sense memòria, sense apriorismes, espera que el gest li sigui revelat en el paper en blanc. Fa una pausa que en l’escrit es representa per un punt i seguit. I després escriu :  “Dibuixo”.

En el DIEC, la tercera accepció del mot “Dibuixar” és la de delinear els contorns, “prendre forma”. Per exemple: dibuixar-se dues opinions.

I què és el que “pren forma” en la proposta de l’artista?

 

  1. La imatge latent és aquella que espera ser revelada. El dibuix també espera ser revelat. ¿Com passar de la imatge latent a la imatge visible? Podria ser una pregunta trampa. Mai havia sentit tan pròxima la ventura de la imatge. Dibuixo.

Com fer conscient el que no és conscient? Com es pot representar allò que es inconegut i irrepresentable?

Vermote[ii] diu que la qüestió fonamental que planteja Bion és la de l’existència d´un món que no es pot representar. I es pregunta també de quina manera una percepció o una sensació corporal que encara no és psíquica pot esdevenir mental i com fomentar que això sigui possible. Creu que hi ha massa incògnites per reconstruir els  passos d’aquest procés. Com a molt, podem intentar no obstruir-lo. Bion va trobar descripcions en els escrits dels místics que podia usar per tal de descriure què és experimentar allò que està més enllà de la representació. També considerava que els grans artistes estan en contacte directe amb aquesta zona.

Crec que els analistes cauríem en una pregunta trampa si creguéssim que l’inconegut ens serà revelat del tot, si el volem posseir, si desitgem amb impaciència conèixer-lo ja que, com a molt, podrem intuir o arribar a sentir o a percebre alguns aspectes inconscients però mai  no podrem saber-ho tot, i menys si, en el nostre fer, claudiquem davant les certeses (paraules rituals, estereotipades) que ens surten al pas quan ens és difícil tolerar el no-saber. En aquest cas, en comptes de dir cap paraula és millor “seguir escoltant”.

L’Èlia Llach tampoc cau en la trampa de voler de totes totes dibuixar imatges precipitades que la “tranquil·litzin”, sinó que tolera la imprecisió per seguir explorant. Dibuixa.

 

  1. Les línies, les marques, es dibuixen sobre el lloc inexistent d’un paper en blanc on el gest s’obre sense importar encara el sentit. Allò que busquem ha desaparegut. Allò que busquem se’n riu de nosaltres. Dibuixo.

En un altre paràgraf, l’Èlia es pregunta : I si dibuixar fos tan sols sortir a caçar?

Aquest món irrepresentable que és multidimensional, a-temporal i a-espacial, ha de ser capturat (¿caçat?) en una xarxa d’espai i de temps per poder ser conegut. Per això ens cal “vestir” les sensacions, les emocions inconscients amb dibuixos, paraules, imatges, cançons… perquè pugui ser a l’abast del pensament. I aquesta és una tasca tan feixuga com ho seria per a un  camell haver de passar pel forat d’una agulla (Lombardi)[iii].

La feina de l’analista és la de desprendre els elements inconeguts dels seus trets infinits per tal de situar-los en el context lineal de la parla i en l’espai tridimensional del cos. O en el bidimensional del paper quan s’hi refereix el dibuixant. Aquesta dimensió encara no representada de l´inconegut se’ns resisteix. La intuïció ens ve a ajudar però de vegades l’abandonem  i allò que la intuïció ens indicava ja ha desaparegut. Potser som nosaltres que ens resistim a seguir-la treballant fins que un concepte li pot donar un contingut. Diu Bion: “Sense concepte la intuïció és cega; sense intuïció el concepte és buit.”  Seguim escoltant.

 

  1. Potser si posem nom a les coses és més difícil perdre-les però potser és un error donar a la imatge un nom concret. Dibuixar sobre un paper en blanc, no és doncs un gest d’apertura?. Dibuixo.

Se’m torna a fer present que l’artista fa una proposta: reflexió sobre la saturació del llenguatge, sobre les paraules i les imatges que, amb la seva concretesa, ens oculten la realitat.

És un gest d’apertura, dibuixar en un paper en blanc i escoltar sense apriorismes. És un gest de recerca d´un món irrepresentable que es pot fer accessible com un flux de sensacions, idees, imatges. L’Èlia escriu:

els pensaments se m’acumulen quan deixo de dibuixar”

El repte és el de trobar paraules, traços, formes que representin els pensaments conquerits “a l’infinit fosc i sense forma”.

“Seguim escoltant”

 

  1. Anar i venir d’un dibuix a l’altre. Hi ha alguna cosa que se m’escapa definitivament com qui taral·leja una cançó que no acaba de conèixer. Dibuixo.

Anar i venir d´un dibuix a l´altre, anar i venir d´un món irrepresentable a un de representable. Bion parla d´un llenguatge que anomena “de realització”. Es tracta d´un llenguatge que funciona com a preludi de l´acció a través de la representació i a la vegada com la mateixa acció. Un llenguatge del món diferenciat que té les seves arrels en el món indiferenciat, infinit. Vermote comenta que, en aquest sentit, no és diferent de la poesia.

M’atreviria a senyalar que quan l´Èlia ens indica: “Dibuixo”, fa l´intent de travessar la cesura que divideix el món conegut i desconegut mitjançant el gest de dibuixar… i sorgeix, revelat, el traç.

L´artista i l´analista han de travessar sovint aquesta cesura.

Aquests traços enèrgics de l´artista flueixen, s´acumulen, divergeixen, vibren, s´obren en diferents direccions. Són els dibuixos que podem percebre intensament d´aquest Croquis inconcret, l´experiència viscuda per l´Elia Llach d´anar i venir entre els dos mons conegut i desconegut. El dibuix és la representació revelada que ha pogut “caçar” quan ha fet el procés d´immersió en aspectes o vivències desconegudes.

En la meva opinió és una proposta de gran abast artístic i conceptual  que deixa, per la seva autenticitat, petjades en el visitant.

L’exposició es podrà veure al MNAC fins el 10 de Gener del 2021. Les persones interessades en aquesta experiència reveladora, a més de poder llegir el text complert de l’artista,  tindran també  l’oportunitat de llegir el poema “Descripció sense lloc” de Wallace Stevens traduït al català per D. Sam Abrams.

 

 

 

 

BIBLIOGRAFIA

[i]Sales, Martí (2020 ): Vols i entranyes. Revista El Temps, 07.07.2020. El temps de les Arts https://www.eltemps.cat/article/11037/vols-i-entranyes

[ii] Vermote, Rudi (2018): Sobre el valor del “darrer Bion” per a la teoria i la pràctica psicoanalítiques. Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol XXXV-1, 2018, p. 41-53. https://www.raco.cat/index.php/RCP/article/view/353965

[iii] Lombardi, Riccardo (2018): L´infinit sense forma. Exploracions clíniques de Matte Blanco i Bion. Col·lecció de Monografies de Psicoteràpia, Psicoanàlisi i Salut Mental. Número 22.

 

Esperança Castell

Psicoanalista titular de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi

 

 

Vols que t'avisem quan publiquem un altre article?

Àrea: Mirades Etiquetat amb: , , , , ,