Lluís Solà: imaginació i pensament, llibertat i sentit

Jordi  Sala

Lluís Solà

Lluís Solà.
Fotografia: Maria Àngels Jordà

Barcelona

 

Lluís Solà (Vic, 1940) és, sense cap mena de dubte, un dels poetes més grans en llengua catalana que tenim avui a casa nostra. I és encara poc conegut, malauradament.

L’obra de Lluís Solà és immensa en quantitat i en qualitat. És d’aquella mena d’obres que duren en el temps en la mesura que successives generacions de parlants la coneixen, la incorporen i la fan seva en un procés d’assimilació col·lectiva. Els poemes de Solà es despleguen i multipliquen des del primer contacte que hi fa el lector / oïdor. Els seus significats s’obren i segueixen sorprenent el destinatari cada vegada.

Ens podem aproximar a l’obra d’en Lluís Solà des de diferents angles, sabent que no l’abastarem mai del tot. Mai abastem tota la bellesa d’un bon poema, d’una bona obra d’art. I aquesta pot ser una experiència en part dolorosa per què el que és bell ens desperta admiració i ganes d’apropiar-nos-ho. Però aquest afany de posseir és incompatible amb l’essència de la bellesa, és a dir, deixar-la ser com és, sense alterar-la, acceptant el fet que és fora de nosaltres i per tant inabastable.

Voldria senyalar tres aspectes que em semblen representatius de la poètica de Solà: Un primer aspecte (1), és el poeta que ens parla de l’experiència que té lloc abans de les paraules i més enllà de les paraules, i ens ajuda a fer contacte de nou amb un món de sensacions, d’imatges i emocions que de vegades sembla que hem perdut. Un segon aspecte (2) és el poeta assertiu, crític, que s’afirma i aferma en els seus principis i conviccions, i ens els comunica amb determinació, i un tercer (3), el poeta que ens convida a viure més intensament i de manera més completa la vida que vivim. Vegem-ne uns exemples:

1.
Escolta
dins del so
el so,
escolta.
Escolta
el mar,
la pedra,
el vent,
escolta.
Escolta
dins el silenci
el silenci,
escolta.

2.
Nasquérem en el lloc sotmès, en el temps sotmès, en l’alè sotmès.
No sabíem que els carrers, les places, les cambres, les aules, ens inoculaven el verí de la submissió.
La llengua que parlàvem no era la llengua que ens ensenyaven, els astres que ens vetllaven no eren els astres que ens imposaven.
Una mimosa negre s’arbrà al ventre de l’esdevenidor.
Cresquérem amb el do al continent del front i el furt del do a la mirada.
Les muntanyes, els rius, les planes, ens gronxaven i ens beneïen.
Fluïen el dofí i l’avet a les aigües incansables.
No poguérem sojornar a la casa destinada.
Aprenguérem a menysprear el nostre cel, el nostre mar, els nostres focs, els nostres núvols, les nostres cendres.
Fórem uns estrangers per a nosaltres.
Quan ens miràvem, no ens vèiem; quan ens escoltàvem, no ens sentíem; quan ens palpàvem, no ens reconeixíem.
Esdevinguérem malalts d’impotència.
Cremaren les nostres paraules als forns de l’extinció; esborraren els nostres rostres amb l’esponja de vinagre.
Quan avançàvem érem un escarni; quan quèiem no ens aixecaven.
Els sols incontenibles de les primaveres ploraren dins el nostre cor.
Quan plantàvem l’arbre que ens corresponia era arrabassat; quan arrencàvem l’arbre de la negació era replantat.
Ens nodríem amb el pa obscur, bevíem la beguda de l’oblit.
Esdevinguérem enemics de nosaltres i amics dels enemics.
L’esperança era un crim, la llibertat una injustícia.

C, Artachino. Plums

C. Artachino, Prunes.

3.
Tasta la pruna, tasta,
en la pruna tastes el món,
tastes terra, núvol, aire,
tastes abans i després
i presència i absència, tastes amor i mort,
so, mirada, sal i sucre,
tastes silenci i no-res,
tasta la pruna, tasta,
tasta l’univers que neix.

 

Solà és un poeta de la subtilesa, de l’essència fràgil de les coses. De les descobertes fugisseres, de l’instant. També és un poeta resolut, decidit, ferm en les seves asseveracions. I és també un poeta vitalista, d’una sensualitat exquisida i apassionada. I tot això ho presenta i ho combina amb la gràcia i la riquesa d’un llenguatge exuberant, sempre evocador. La llengua en ell es realitza amb plenitud, es multiplica en el seu poder de significació i es fa present tota ella en cadascun dels seus sons, expressions i en la sintaxi mateixa que el poeta empra. No l’estalvia gens, la llengua, i alhora no és mai supèrflua, sobrera o excessiva. Qui ens voldria fer creure que tenim una llengua menor o empobrida? Això només es pot dir des del menyspreu i la superioritat de la que massa sovint som objecte.

En el seu llibre de reflexions sobre la condició humana, Llibertat i sentit (2016), ens diu: “En la poesia cavem la llengua, la llengua habitada i heretada, la llengua no pròpia sinó comunal, la llengua que ens mena i que ens parla. En la poesia cavem la llengua en tots sentits, la cavem i l’excavem, li obrim els solcs, les mines, les clarors, els camins per revelar-la revelant-nos-hi”. (p. 86)

Pel poeta, el fet poètic comença molt abans de la confecció del poema. Algun estímul, alguna emoció l’inicia. Però, de fet, es materialitza i es fa públic sota la forma d’un text només aparentment acabat i tancat. Entremig hi ha tota la feina d’elaboració. El text del poeta, en si mateix, diu el que diu i alhora ofereix múltiples possibilitats de significació per al destinatari. En això s’assembla a una partitura que el músic crea i deixa escrita. El poema, com la partitura, només completa el seu recorregut si és dit, si continua en el receptor que es pot sentir tocat i pot omplir-lo d’emoció.

Toko Shinoda. Beyond

Toko Shinoda. Beyond (Més enllà)

Un poema està fet de sons, de paraules i d’un particular encadenament de les paraules, té un ritme, té una música. Però el poema necessita ser rebut per algú, ser escoltat, per seguir existint i completar-se, completant el seu destí. Dins d’un llibre o d’un calaix el poema dorm. Quan l’airegem el poema agafa vida i ens fa entrar en acció. Una acció imaginativa. El poema viu quan hi ha algú que el llegeix, el diu o l’escolta. Al receptor li toca ser com la caixa de l’instrument musical que rep el so i deixa que ressoni a l’interior de manera que les qualitats d’emoció i bellesa que hi són contingudes en forma latent li donin cos, vibrin, es projectin i es puguin manifestar. Sovint no ens cal posar-hi gaire reflexió, gaire esforç per entendre el sentit lògic de les frases. Aquest sentit, si de cas ja ens arribarà. És difícil desprendre’s del pensament racional. El sentit lògic i racional del llenguatge ens és imprescindible en el dia a dia per entendre’ns els uns als altres i entendre el món que vivim. Però l’emoció també ens és imprescindible per ser i viure pròpiament com humans: racionalitat i vivència de bracet.

La poesia de Solà és també per ser dita en veu alta i escoltada. Tots hem fet experiència d’escoltar i reaccionar a la nostra vida. Un escoltar d’abans de les paraules: dins del ventre de la mare ja sentíem els sons del seu cos i la seva veu, o més ben dit: la música de la seva veu i ens anàvem familiaritzant amb els sons i la música de les seves paraules, de les del pare, de l’entorn. Tot això molt abans de saber què significaven i de poder articular-les. Abans de ser capaços de dir mare o pare, o aigua o tinc set, ja havíem escoltat molt i ens havien escoltat molt. Ho fèiem de manera més sensorial i emocional que racional. Escoltàvem i compreníem la música, les inflexions de la veu, miràvem i sentíem, responíem i ens responien, i transformàvem aquest diàleg en imatges. A través d’aquests intercanvis ens obrírem a la vida, i anàvem adquirint la capacitat d’entendre i de dir. Doncs bé, aquesta és una capacitat comunicativa i comprensiva que encara conservem, per bé que massa sovint queda enterrada sota un excés de xivarri i de significats lògics i racionals. Vivim un món massa sorollós i tecnificat que estaborneix aquest registre emocionat i inspirador, que és el d’abans i el de més enllà de les paraules. Una paraula és el que és, “una poma i una pruna” són el que són, però són molt més que el fruit i molt més que el mot, són un “indicible” –com diu el poeta-, una experiència particular per a cadascú de nosaltres, registrada en la nostra sensibilitat emocionada. Crec que els bells poemes d’en Lluís Solà són una magnífica ocasió per pouar gràcies a ells i a través d’ells dins d’aquesta nostra sensibilitat interior. Sentir el seus poemes ben dits deixar-se impactar per les frases, pels versos tal com sonen, “escoltar dins del so el so, el silenci dins del silenci”, deixar que ressonin dins nostre, que hi facin el seu recorregut, permetre’s d’imaginar mentre se sent o es llegeix el poema, i deixar-se dur per la música dels sons és una experiència única. Els poemes de Solà ens fan imaginar d’una forma particular, una manera que ens ajuda a eixamplar la nostra capacitat de pensar. I en aquest sentit obre “camins invisibles” dins de nosaltres mateixos.

Ara, ens fa un goig especial poder publicar aquí mateix i per primera vegada uns inèdits cedits per l’autor en ocasió de la seva participació en la cloenda de la Jornada “La força de la paraula”- Homenatge a Pere Folch celebrada al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) el 28 de febrer del 2020, esdeveniment en el que es van presentar les Obres Completes de Pere Folch.

 

Toko Shinoda. Transparent shadow

Toko Shinoda. Transparent Shadow (Ombra transparent)

Un llamp inaccessible ens habita.
Continu, constant.
Serè, immòbil, inconsumible.
Més transparent que l’alè.
Més profund que l’abisme.
Que encén els ulls i els conquereix.
Que guarneix el brancatge de tenebra.
Més real que el real.
Íntim, fecund, esclat i enigma.

—————

He parlat amb tu de moltes maneres.
T’he parlat de dies i de nits,
en la bonança i en la tempesta.
T’he cridat, t’he invocat, té suplicat, té implorat,
m’he fet les preguntes i les respostes,
t’he explicat els pensaments, les deduccions, els raonaments, les quimeres.
No m’has contestat mai.
Has estat l’estrall de la meva vida.
Somio en tu quan somio
i somio en tu quan no somio.
M’he tornat cec durant la nit roent
de tan mirar endins de la tenebra.
A vegades penso que no t’he sentit,
que no he sabut escoltar-te.
No sé qui ets, però et necessito.
Potser m’esperes en un lloc imprevisible,
a prop de totes les galàxies,
amb cabellera deslligada,
plena de plenitud.
On són els teus llavis,
on són els teus genolls?
Una paraula m’hauria bastat, una sola paraula.
Ets el meu fibló i la meva follia.

————————

Has d’aprendre a embogir serenament,
amb paciència, sense rancúnia,
ara que la tardor ja s’ha acabat
i que la llum dins de la llum s’oculta.
Has d’aprendre a embogir sense enfarfecs
a les andanes del capvespre,
mentre passen les ombres sense pes
i fent tentines
i van al lloc que no ha vist ningú.
Has d’aprendre a embogir sincerament
ara que no et roman sinó la branca nua
i el trontoll de l’arrel.
Has d’aprendre a fer-te pidolaire
de la pobresa i a deixar el que tens
i el que no tens, entre la mel de la darrera poma
i la sal que la fosca et peix.
Ara ets ciutat sense carrers ni portes,
cabana on jauen sorra i vent.

——————————-

Toko Shinoda. Katachi

Toko Shinoda. Katachi

Has entrat als coberts de la tenebra.
Has jagut entre les matèries,
t’has escampat, t’has separat.
Has menjat l’arrel fonda de l’absència.
Arreu fulguraven els sols negres de l’aflicció.
Sobre les despulles recents
les bèsties insaciables de l’instant udolaven.
Un llençol de sediments del riu t’abrigava.
Les veus que encara no havien esdevingut
cantaven la cançó.
Les meduses navegaven.
Una espurna indominable germinava
als espadats de l’ànima.

 

Notes biogràfiques i bibliogràfiques de Lluís Solà

Lluís Solà ha estat membre fundador i director de la revista de poesia Reduccions (1977). Ha fundat i dirigit el Centre Dramàtic d’Osona de l’Institut del Teatre i el Centre Dramàtic d’Osona. És autor i director de teatre. Ha dirigit obres de Brossa, Strindberg, Èsquil, Yusaki Zeami i altres. Ha presentat espectacles de poesia de Verdaguer, Bartra, Bauçà, Riba, Vinyoli i altres poetes. Ha publicat La paraula i el món (2013), assaig sobre diversos autors catalans. Ha traduït textos de Kafka (El Castell), Dürrenmatt (Grec busca grega), Beckett (Fi de partida), Handke (La cavalcada sobre el llac de Constança), Pound, Ungaretti, Rimbaud, Pessoa entre altres. Ha publicat els volums d’obra poètica De veu en veu I (2001), L’arbre constant II (2003), Al llindar de l’ara III (2010) i Entre bellesa i dolor IV (2010). És premi Nacional de la Crítica 2002. L’any 2015 aplega tota la seva obra poètica escrita fins aquell moment en el volum Poesia Completa, a Edicions de 1984. L’any 2016 aplega en un volum titulat Llibertat i sentit les seves reflexions sobre la condició humana.

 

[1] Aquesta presentació del poeta Lluís Solà i la seva obra és una versió modificada d’una meva anterior presentació de Solà feta en ocasió d’un recital de poemes seus, pensat i dit per Montserrat Grau i Albert Prat a Centelles l’octubre del 2019, amb acompanyament musical de Jaume Gol. L’emoció es va fer present a l’acte i ens va colpir.

 

Àrea: Cultura