L’ansietat de separació en el present de la situació analítica

Pere Folch

Monografies us proposa, per començar el nou any, recuperar aquest treball de Pere Folch, presentat a l’Institut de Psicoanàlisi de Barcelona el mes de febrer de 1989 i publicat a la Revista Catalana de Psicoanàlisi. Vol. VI/ n. I. És un text que acompanyava altres treballs de A. Bové, J.Beà, i J. Sicart, E. Brenman i J. Coromines i Ll. Viloca, al voltant d’una temàtica central i comú: l’ansietat de separació.

Després d’una breu referència a la universalitat de situacions que desemboquen en l’ansietat de separació com són la solitud, els dols, els exilis i altres, es consideren dos dels factors capitals que la matisen: d’una banda l’objecte de la pèrdua i de l’altra la qualitat del sofriment.

El treball s’aplica de preferència a l’expressió de l’ansietat de separació en l’ara i aquí de la sessió. L’evitament defensiu de l’experiència d’aquesta ansietat s’explica per l’afany de fugir de la imminència traumàtica del present. Això dóna lloc a complicitats col·lusives entre analista i analitzat. L’autor pensa que la comprensió de l’ansietat de separació sovint fa referència, de forma massa exclusiva, a les interrupcions del tractament (caps de setmana, vacances), és a dir, a la separació geogràfica i no a les fluctuacions de la presència i a la distància emocional que es produeixen en el curs actual de la sessió.

Diverses vinyetes clíniques tracten d’il·lustrar problemes tècnics que es presenten en la diferenciació de les qualitats de l’ansietat de separació i en l’elucidació que la interpretació procura.

 

L’ANSIETAT DE SEPARACIÓ EN EL PRESENT DE LA SITUACIÓ ANALÍTICA

Pere Folch

Com passa en tantes qüestions que ofereix i suscita la clínica psicoanalítica, ens acostem avui a considerar uns fets universals, profundament arrelats a la vida de l’home, que trobaran, en el marc de la situació terapèutica, unes possibilitats d’expressió i d’elucidació tan particulars com intenses.

Tots coneixem aquests fets universals en llur aparença múltiple i a través de tants àmbits en els quals es produeixen: en les relacions individuals, en el grup familiar i en el social més ampli. En tots aquests medis, l’ansietat de separació, el dolor per la pèrdua, el dol i la soledat són experiències que ens acompanyen i que es produeixen en proporcions variables en la nostra vicissitud de cada dia.

La presència continuada d’aquesta constel·lació d’emocions ha estat considerada dins i fora de la psicoanàlisi. Si Melanie Klein, en un dels seus darrers treballs, ens parla d’un sentiment íntim de soledat que formaria part de la condició humana, Ortega i Gasset proclama decidit, a l’inici d’un dels assaigs, que la vida és soledat, radical soledat. Veurem també què és el que l’ésser humà viu calladament o punyentment en aquesta soledat i també quina dinàmica vital s’organitzà a partir d’aquesta soledat i de la plena vivència de l’absent, del llunyà o perdut. Què ens caracteritza en la nostra particular manera de sentir-nos sols i mancats o desproveïts? Unamuno deia que tota la nostra identitat rau en aquesta mancança: “som allò que ens manca”, quan allò que ens manca esdevé la nostra particular manera o perspectiva de curullar el buit que puguem ser. Aquesta expressió d’Unamuno no és tampoc gaire lluny de la noció d’un Jo que es constitueix amb allò absent o perdut, i que feia parlar recentment André Green no només de la ineluctabilitat de la pèrdua com un destí del Jo, sinó també d’aquesta pròpia natura del Jo que s’acredita com a mancada d’un objecte.

Així doncs, si soledat, abandonament, separació i pèrdua són presents sovint en el nostre curs vital, en aquesta sèrie de migracions, dols i petits dols, tal com han assenyalat amb pertinència León i Rebeca Grinberg a tants passatges de llur obra; si aquestes experiències són inherents a tot nexe interpersonal i grupal en les variades formes d’allunyament, orfenesa, exili i mort, tot un vessant intern de l’experiència s’alça com a contrapunt o ressonància a la realitat psíquica, en els exilis interiors, en la marginació més o menys perdurable de parts d’un hom mateix, en la pèrdua dels propis anhels, i amb aquesta, alhora la pèrdua de la presència reconfortant dels altres en el nostre món de representacions.

¿Com es traduiran aquests fets universals en el present de la situació analítica, com es representarà aquesta àmplia gamma de vicissituds i experiències en l’espai estret de l’escena de la transferència i en l’actualitat evanescent del seu present? Serà idoni el marc del nostre enquadrament o, més ben dit, serà suficientment ubic per a l’adequada figurabilitat del drama intern i extern dels nostres pacients? Diguem que el psicoanalista, si bé comparteix aquesta inquietud, també està convençut que el seu enquadrament tècnic li permetrà la representació successiva i canviant dels detalls del conflicte intern; efectivament, creiem que l’escena de la transferència-contratransferència té unes potencialitats de figuració inesgotables i, tal com diu Meltzer en parlar del símbol, es constitueix com un àmbit apte per al tràfic de significacions.

Així doncs, en aquesta disponibilitat del l’enquadrament, ¿què trobem del drama íntim que desemboca en l’ansietat de separació? Per a veure-ho més bé, hauríem de considerar en primer lloc dos aspectes constitutius d’aquesta ansietat, aspectes que confereixen tota la consistència a la fenomenologia clínica amb la qual es presenta a la sessió l’ansietat franca o negada, és a dir, o bé en la seva explosió més aclaparadora o bé a través dels diversos recursos defensius que l’emmascaren.

Aquests dos factors que cal considerar, són, d’una banda, l’objecte de la pèrdua, i de l’altra, la qualitat del sofriment que aquella pèrdua representa[1]. Ja veurem con en certa manera les qualitats de l’objecte perdut i les del sofriment es corresponen, però també com les unes i les altres s’entrelliguen en una complexa concurrència.

Quan descrivim la realitat observable de l’esdeveniment clínic, anomenem ansietat de separació aquest sofriment enfront de la imminència o de la consumació de la pèrdua. L’ús que en fem espontàniament potser eludeix de vegades la diferenciació entre angoixa i dolor, un problema que preocupava Freud des de molt aviat, quan es preguntava per què en determinats casos hi ha angoixa i en d’altres hi ha dolor mental.

No crec que aquesta distinció entre ansietat i dolor pugui relacionar-se unívocament amb la qualitat de l’objecte perdut. Dit d’una altra manera, pecaria d’esquemàtic afirmant que el dolor fa referència a la pèrdua de l’altre, mentre que l’angoixa o l’ansietat es referia a la pèrdua d’ hom mateix. Potser són decisius els factors quantitatius. A partir d’una certa intensitat en l’experiència de la pèrdua –ja sigui de l’objecte o del Self- ens trobaríem sempre amb un excés d’ansietat que desborda les capacitats de contenció i control del Jo.

El curs d’una mateixa sessió ens mostra predominances, però rares vegades una porció clara entre la pèrdua de l’objecte i la del Self. El que potser s’evidencia amb un perfil més destacat és la qualitat del sofriment, un sofriment que impregna l’atmosfera de la sessió i que causa un impacte en la nostra contratransferència d’una manera ben diferent si es tracta d’un malestar predominantment depressiu o quan és sobretot persecutori o fins i tot confusional i cataclísmic.

Freud ens ha llegat una observació excepcionalment lúcida de la coexistència d’aquestes diferents modalitats de sofriment lligat a la separació i a la pèrdua, amb el memorable joc del rodet descrit en el capítol II de “Més enllà del principi de plaer”. Es tracta, com sabem, del joc repetit d’un nen d’un any i mig, joc que tenia lloc quan la seva mare s’absentava. El nen, amb gran habilitat, llençava un rodet, unit a un cordill, per damunt de les cortines del seu llitet. Quan el rodet desapareixia de la seva vista, el nen deia la paraula “fort”; quan tot estirant el cordill, recuperava la joguina, celebrava amb joia el seu retorn exclamant “da!”. Moltes vegades, però, no hi havia retorn, el nen veia com l’objecte es perdia i repetia la seva exclamació “fort!” (fora). Freud observà també que de vegades el nen es feia desaparèixer ell mateix quan s’arrupia per tal de quedar fora de l’abast d’un mirall, del qual desapareixia així la seva imatge.

Deixant ara de banda tota l’elaboració que Freud fa del valor traumatolític de la repetició en el joc, i centrant-nos en el que aquí ens interessa en relació amb l’ansietat de separació, Freud pensa que en el joc el nen dramatitza diferent emocions i fantasies: a) en primer lloc la mare, representada pel rodet, no se’n va arbitràriament, sinó quan el nen l’allunya activament, quan llança l’objecte; b) en el joc s’afirma que allò que se’n va, retorna (la joguina recuperada); c) però el joc no sempre és aquesta pèrdua momentània que té un final feliç en el retorn i la recuperació; Freud ens diu que la major part de les vegades el nen es limita a fer desaparèixer els objectes… sense retorn. Aleshores el final no és feliç, no descansa en la nostàlgia de l’objecte absent i estimat amb la joia del seu retorn. Aleshores l’objecte es perd i una primera suposició és que el joc pot ser l’expressió d’un moviment venjatiu: “no ets tu qui m’abandona, sóc jo que et faig fora”. Freud va més enllà i es pregunta: qui és llençat? L’objecte que representa la mare, o el mateix nen? És quan Freud lliga caps entre el rodet que desapareix i el nen que, davant del mirall, juga a fer-se desaparèixer. Formulant-ho amb uns altres termes, podem preguntar-nos: ¿amb qui s’identifica el nen en el joc incomplet que s’acaba amb la desaparició de l’objecte? ¿ Se identifica amb l’agressor? (invertint la situació de la realitat quan sofreix passivament l’absència de la mare, la qual en la fantasia del joc, seria abandonada activament per ell); ¿o bé cal pensar que identifica el rodet amb ell mateix, que es projecta identificant-se amb el rodet, ell i joguina confosos en aquest sentiment de ser llançat i perdut? I encara podríem preguntar-nos: aquest objecte que es perd bruscament i violenta, no serà també la mare fugissera, atacada en la fantasia i confosa ulteriorment amb el propi nen?

Les línies essencials d’aquest joc del rodet sorgeixen una vegada i una altra en els nostres consultoris, tant si es tracta de l’anàlisi de nens com d’adults. Els nens evidentment el reprodueixen de manera literal, si no amb un rodet, amb la pilota o amb qualsevol altre objecte que els hàgim proporcionat per al joc. La pilota serveix de primera per a representar els sentiments diferents i oposats que provoca la separació. Pocs analistes hauran deixat de constatar-ho, especialment el dia de la darrera sessió de la setmana- El malestar de la separació sembla compensar-se amb el joc repetitiu, gairebé compulsiu, que el nen practica tirant una pilota contra la paret i tornant-la a agafar per tirar-la novament. Aquesta afirmació tàcita que allò que se’n va, retorna, es va reafirmant amb la repetició del joc. Però per poc que ens hi fixem, ens adonem que el joc no és tan monòton ni repetitiu. La pilota és tirada més de pressa o ve a caure, desviada, just a la cadira on estem asseguts. De sobte, sense més ni més, o potser per efecte d’una interpretació prèvia, el nen tira la pilota contra la paret amb més violència, però no per tornar-la a agafar sinó per abandonar-la a qualsevol racó del consultori. La pilota va seguida d’altres objectes que també són llençats i no es recuperen. El joc ha canviat ostensiblement en la seva finalitat i creiem en la seva intencionalitat expressiva. Ja no es tracta ara de la dramatització de la separació i del retrobament, ràpids, sense la nostàlgia intermediària; ara, l’objecte, la joguina –l’analista que se’n va fins dilluns o que perd contacte i presència– és tirat sense retorn, com una cosa indesitjable que es vol perdre de vista. “No em deixes, sóc jo que em desprenc de tu”. Però el nen també ens mostra sovint que la pilota o la joguina maltractada representa alguna cosa més que aquest analista frustrant i sentit com a fugisser; representa també el mateix nen. Aleshores la sessió no se salda amb aquest maltractament arrogant de les joguines i objectes del consultori, sinó amb expressions inequívoques que el que és maltractat i perdut és el mateix nen, que es deixa caure en el divan o simplement s’abandona a la immobilitat i al silenci per a mostrar-nos que ell i l’altre estan igualment perduts.

Ja és més difícil poder evidenciar si en aquesta múltiple faceta d’allò perdut, la desolació que el nen expressa en el seu joc i en la seva actitud concerneix sobretot la noció d’ell mateix o d’alguna cosa bona dins d’ell: dit d’una altra manera, si el malestar suscitat per l’analista ha mobilitzat la penosa vivència de pèrdua d’un objecte bo en el més íntim d’ell mateix, objecte que s’esvaeix, la qual cosa comporta el sentiment de desolació i pèrdua d’ell mateix.

A la clínica de l’adult, el nostre intent de copsar, en l’actualitat de la sessió, la qualitat de l’ansietat de separació i en conseqüència, de la soledat i del dol, no és tan vistós i plàstic com en la representació icònica que el joc permet. Però en canvi, les possibilitats que brinda el llenguatge clarifiquen l’ambigüitat inherent a la polisèmia d’un gest o d’una acció concreta. I d’aquesta manera es facilita la distinció entre una ansietat, una soledat i un dol determinats primordialment per la pèrdua de l’objecte, i aquella soledat més penosa, vinculada al sentiment de pèrdua d’ hom mateix. Certament, aquestes dues qualitats se succeeixen i es barregen –com mostrava el joc del nen- perquè fins i tot en els estats de relació més madura, l’altre no és una alteritat pura: és també un suport del nostre viure segregat o excèntric i és per tant, en més o menys grau, un objecte narcisista. Tant a “Dol i malenconia”, com en els treballs de M- Klein sobre el dol i la depressió, i en els de Grinberg, trobem aquesta clara referència a aquesta frontera imprecisa entre hom mateix i l’objecte, la qual cosa suposa que la pèrdua de l’altre és en més o menys grau una pèrdua d’una mica o de molt d’un mateix.

Aquesta intersecció del Jo i objecte en l’experiència de la pèrdua i separació, és també l’observació quotidiana en la clínica de l’adult. A propòsit d’això, em ve a la memòria el que expressava aquell pacient que acudí a la consulta motivat per un greu conflicte conjugal i amb el qual vam concertar l’inici d’una anàlisi al cap d’algunes setmanes. Però pocs dies després de les entrevistes inicials, em va telefonar òbviament commogut i crispat, i em digué que hauríem de començar el tractament amb urgència perquè la situació amb la seva dona havia esdevingut molt crítica i ell “estava a punt de separar-se”. Quan el malalt començà les sessions, aviat poguérem veure que la separació de la seva dona, encara que penosa, era un tràmit que s’estava desenvolupant des de feia mesos; però la urgència de la trucada telefònica obeïa a una emoció sobtadament intensa de trobar-se a la vora d’un perill, d’una dura imminència d’esfondrament, d’esqueixament d’ell mateix, que es concretava en aquestes poques paraules: “estic a punt de separar-me”, que més explícitament volien dir separar-se d’alguna cosa pròpia projectada i confosa amb la realitat de l’esposa.

De fet, no només era això; com va poder explicar-me més tard, el pacient havia disposat “molta fe”, segons digué, en el tractament convingut setmanes abans, l’havia investit màgicament de qualitats portentoses. Tota la seva esperança estava posada en mi. De fet, amb aquesta projecció havia situat la seva esperança fora del seu jo i de les seves possibilitats. En el transcurs d’aquelles setmanes d’impaciència, li havien estat suggerits altres tractaments. Així doncs, la seva trucada suposava una ansietat de separació relativa a tres objectes; en primer lloc, la separació i pèrdua d’aspectes molt vitals d’ell mateix: la separació de l’esposa, i la separació d’aquest analista, que en la seva necessitat era sentit com a llunyà i difícilment assequible i al qual havia de trucar des del seu desesper i alarma.

En el curs de les sessions, l’emergència de l’ansietat de separació –manifesta o negada- es pot comprendre més vivament que en situacions com la ressenyada, que tenen lloc fora de l’enquadrament. Així per exemple, la que expressava un pacient quan, en el curs de la sessió, tant les meves interpretacions com els meus silencis eren encaixats com a hostilitat o indiferència. El malalt no pogué expressar directament la seva manera paranoide de vivenciar la meva actitud, però ho pogué fer amb la marrada d’una dramatització, aliena al context immediat de la sessió però que òbviament el reproduïa. La inquietud creixent suscitada per les meves interpretacions i després pel meu silenci arribà a desembocar en una formació simptomàtica. En lloc de queixar-se de mi, començà a queixar-se dels seus dubtes obsessius. Faltava ja poc per acabar la sessió quan m’explicà la necessitat urgent que sentia de tornar al seu laboratori i verificar un cop més –ja ho havia fet tres o quatre vegades- si havia deixat en regla els dispositius per a la producció de dicromat potàssic. Em va dir que la seva síntesi era un procés delicat que havia de ser seguit amb precisió i minúcia. Si s’oblidava, per exemple, d’algun dispositiu del termòstat, tota la delicada operació podia fer-se malbé. Què diria el porter del laboratori quan el veuria entrar per enèsima vegada per controlar els aparells? Fou relativament fàcil en aquell moment il·lustrar-lo sobre la situació que ell i jo vivíem en el present. Ell se sentia més delicat i fràgil sobre la situació que ell i jo vivíem en el present. Ell se sentia més delicat i fràgil que el dicromat en qüestió i em deia deia amb quanta minúcia i atenció jo l’hauria de seguir perquè no es fes malbé tot el procés analític.

En d’altres ocasions l’ansietat apareix en tota la seva intensitat i en la seva expressió més directa, en els seus tons més variats: com a nostàlgia, recriminació o desesper, és a dir, amb els tons depressius, persecutoris o confusionals del sofriment.

Tornaré al pacient infantil per mostrar, en un breu exemple, com els analitzats, fins i tot els infants, ens corregeixen encertadament quan tendim de manera defensiva a centrar la comprensió del seu sofriment recolzant-nos només en la separació del cap de setmana; de fet, el sofriment i l’ansietat de separació tenen amplies connotacions en funció del mon intern singular, de l’ambient familiar del pacient i del particular moment viscut a la sessió. Aquestes connotacions matisen llur manera d’escoltar-nos, la recepció o el rebuig de les interpretacions.

Es tracta d’una nena d’11 anys amb intenses ansietats de despersonalització. El fet d’haver de conviure amb un pare psicòtic i, d’altra banda, el gran alleujament experimentat en ser agafada en tractament analític, alleujament sovint idealitzat, conferien a la seva comunicació una qualitat profunda, gairebé adulta, que rarament trobem en pacients d’aquesta edat.

Vull referir-me a una sessió de divendres, de cap de setmana, a la qual la nena arribà cansada; quan la vaig anar a buscar a la sala d’espera, ella anava a adreçar-se al consultori oblidant d’emportar-se un paquet de llibres i altres objectes escolars. Em vaig interessar per aquest oblit, inquirint el sentit d’allò que quedava al marge, allò que la nena oblidava com un equivalent d’alguna experiència penosa.

La nena respongué descrivint el seu temor de la soledat la nit abans, quan la seva mare havia sortit de casa i ella es va quedar amb el seu pare, negligent i distret; una mica més tard vinculà aquesta situació amb l’anàlisi, dient: “No sé, sempre que vinc aquí tinc gana i mal de panxa”. Ho vaig relacionar amb el cap de setmana, però la pacient objectà amb vivesa: “Però jo tinc gana cada dia!” En insistir a dir això li passa especialment a casa de la separació de cap de setmana, la nena acaba sentit l’analista com el seu pare i és aleshores quan diu: “No m’agrada el papà, l’han canviat; abans m’agafava, ara vol estar amb la mamà o amb nosaltres (els germans), però només vol que li fem peto nets…” Sembla que el que sent en aquest moment és que l’analista només insisteix per què ella estigui d’acord amb la interpretació. Però al mateix temps el nucli de la seva ansietat, expressada a través de la gana i del mal de panxa, emergeix de forma emocionada i tensa. “Al meu pare se’l van endur a una clínica, perquè, segons van dir, tenia mal de panxa… més tard, quan jo vaig tenir mal de panxa, també em va estranyar que no m’hi portessin… Després em van explicar que el papà estava malament del cap”.

Gana i mal de panxa tenien per a la nena connotacions molt personals: la por de la bogeria, de perdre el control enfront del sofriment intolerable. Per això, en mancar la mare, la persona que a la família sembla ser la que pot contenir més bé l’ansietat, la soledat de la petita tenia tota la significació de la por de la bogeria, expressada per la gana i el dolor insuportables. I la nena pot corregir l’analista dient-li que no es tracta només del problema del cap de setmana, sinó tant del seriós problema de la relació amb ell com del de casa seva. Quan l’analista insisteix, considerant només el sofriment relacionat amb la separació imminent, de fet –en el sentir de la nena- es transforma perillosament, assemblant-se a aquest pare que no agrada a la nena, un pare tan centrat sobre si mateix, incomprensiu i negligent, que no es fa càrrec de l’ansietat de la pacient. Crec que ella transfereix clarament tota la relació difícil amb el seu pare; la transfereix a l’analista quan aquesta deixa de ser sensible i obert a la comunicació que ella li fa.

Voldria destacar aquí: 1) que les manifestacions de l’ansietat de separació emergeixen a qualsevol moment de la sessió, en el silenci o en la presència activa de l’analista que interpreta, sense que hi estigui forçosament implicada la separació més o menys propera, i 2) que el fet que amb tanta freqüència s’apel·li a la separació concreta és, al meu entendre, explicable per la necessitat de defugir la imminència emocional del present viscut a la sessió. De fet, l’ansietat de separació que l’analitzat experimenta en l’estricte present, té a veure amb una soledat en presència d’un altre, una soledat a la qual M. Klein al·ludeix en el seu treball sobre dol i la seva relació amb els estats maníaco-depressius. Ella es refereix en particular al bebé que s’afligeix en presència de la mare, quan ha perdut el pit o el biberó, “els quals han esdevingut representants d’un objecte intern bo, assistencial i protector”.

Quan a la sessió emergeixen sentiments de soledat, de desconsol o d’enyor, ens preguntem: què s’ha perdut, en els esdeveniments de la sessió –precisos i actuals- perquè hagin estat suscitats els afectes referits? Penso que la citació de Klein i les seves consideracions molt més tardanes (vegeu “On Loneliness”) sobre la soledat en la transferència, faciliten les primeres respostes. El que s’ha perdut és alguna cosa de l’analista sentida pel pacient com a bona. És possible que aquesta suposada “bondat” no coincideixi amb el nostre criteri. Així per exemple, el pacient pot sentir-nos “bons” mentre afavorim –gairebé sempre sense saber-ho- el manteniment de la nostra imatge grandiosa i omnipotent per a fer-se càrrec de les seves ansietats i temors; d’altra banda, pot sentir-nos necessaris malgrat (o gràcies a) la nostra significació d’aspectes sinistres del seu Self o dels seus objectes primordials, amb els quals ell no s’atreveix a tractar. Al costat d’aquestes “bondats”, per dir-ho així, col·lusives, l’analitzat sent com a bona la nostra actitud benevolent, la capacitat de contenció i de comprensió que li brindem. Així doncs, ser “bo” és a cada moment ser idoni per a calmar l’ansietat del conflicte intern del pacient en la representació que ell pugui fer-ne en la seva relació amb l’analista. Això explicaria tant un alt grau de presència activa de l’analista, com de silenci, o d’afebliment de l’atenció, puguin ser experimentats de manera ben diferent segons els moments de l’analitzat, és a dir, segons el que ocasionalment representem per a ell. El nostre silenci pot ser viscut com un allunyament, com a ocupació de la nostra ment per objectes més atractius que el discurs i el quefer de l’analitzat, però també pot ser posat al servei d’una fantasia de fusió, d’a quiescència. I inversament, la nostra participació activa, especialment en interpretar amb encert, és el que de vegades dispara l’experiència d’una ansietat de separació, l’esvaïment brusc d’una unitat inefable.

El pacient també se sent desassistit i sol, amb una ansietat de separació més o menys acusada, quan adverteix encertadament que hem estat superficials, banals en la nostra interpretació, i ens sent llunyans amb tota la raó, en haver perdut contacte amb el més autèntic i profund de la seva vivència del moment.

Al meu entendre, si caiem tan sovint a referir les ansietats que es produeixen en el present precís de la sessió, al passat de la separació geogràfica o al futur de la interrupció concreta que s’acosta, és perquè hi ha una necessitat comuna de pacient i analista d’evadir-se de la qualitat traumàtica del present: el que està passant en el present continu de la sessió s’acostaria a la qualitat d’imminència, d’acompliment actual de la fantasia inconscient o, en termes de Freud, a la pressió ineludible i continuada de la pulsió. La qualitat traumàtica d’aquesta característica de present continu de la vida psíquica inconscient es tradueix, en el procés secundari i en la realitat interpersonal de les sessions, en una ordenació temporal on la referència al passat o al futur suposa un respir defensiu en la immediatesa del present viscut.

Però quan ens allunyem defensivament d’aquesta immediatesa en la nostra activitat interpretativa, deixem de banda allò que estem postulant en la nostra tècnica d’avui, és a dir, el fet de considerar les referències a situacions passades o futures com una manera de representar amb menys imminència allò que de fet està passant entre el pacient i nosaltres, ara i aquí. Potser forçant l’analogia, diria que passat i futur s’utilitzarien com a objectes transicionals, on la urgent realitat immediata, just a frec de l’acció, pot ser detinguda i pensada.

Voldria resumir dient que els problemes teòrico-tècnics sobre l’ansietat de separació s’ordenen adequadament quan es relacionen els fets clínics amb la natura de l’objecte de la pèrdua amb la qualitat del sofriment (depressiu, persecutori o confusional). Qualitat de l’objecte i qualitat del sofriment depenen de l’estat en què es trobi el procés d’individuació-separació (Mahler) o, si es vol, de l’oscil·lació entre l’organització narcisista i l’organització adulta de la personalitat.

Algunes de les dificultats que sorgeixen en l’estudi d’aquestes correspondències tenen un cert aire paradoxal. Així per exemple, el fet que el sofriment que comporta la separació o pèrdua pot suscitar-se tant per les qualitats positives com negatives de l’objecte perdut. Dit d’una altra manera, encara que per raons ben diferents, el malestar de la separació emergeix tant en la pèrdua de l’objecte del desig positiu com en la de l’objecte de l’odi.

Una altra paradoxa resulta de constatar que l’objecte adquireix la seva carta d’identitat en la mesura que es perd, i així ha pogut dir-se que allò que institueix l’objecte en tota la seva nitidesa és precisament la separació i un cert grau de mancança. En relació amb això, advertim la coexistència paradoxal de l’ansietat de separació i de l’ansietat de contacte o de retrobament. Això, que al meu parer s’aprecia en qualsevol tipus d’analitzat, adquireix la seva màxima intensitat dramàtica quan el sentiment de fragmentació i pèrdua, promogut per la separació, només és equiparable al sentiment de confusió amb un objecte continent claustrofòbic on va naufragar la pròpia identitat.

Diré finalment que l’ansietat de separació també té una rèplica positiva. La bona experiència amb l’objecte extern permet una separació, en la qual darrera del dolor per allò perdut o absent, de portes enfora, l’individu se sent protegit des de dins per la interiorització i l’assimilació continuada dels valors de l’objecte.

Tot el procés psicoanalític podria vertebrar-se en l’evolució de l’ansietat de separació i en l’organització d’una soledat, d’una capacitat d’estar sol, és a dir, capacitat de contacte amb un mateix i capacitat d’estar amb l’altre en el ple i mai no acabat reconeixement de la seva llibertat i de les seves qualitats admirables. Això equival al desenvolupament de la pròpia independència en el seu sentit més literal –dependre de dins- és a dir, dels propis objectes interns estimats, els quals informaran sobre la particular manera de percebre, sentir i pensar i la seva expansió en el tracte amb els altres i amb les coses.

 

BIBLIOGRAFIA

Campo, A. i Folch, P. (1978). Revisión del concepto de ansiedad de separación. Comunicació presentada a l’Institut de Psicoanàlisi de Barcelona.

Freud, S. (1920). Més enllà del principi de plaer, Monografies de Psicoanàlisi i Psicoteràpia, Espaxs-Barcelona, 1989.

Green, A. (1988). Contribució a la discussió del report de Jean Guillaumin. 49 Congrés de Psicoanàlisi en llengua francesa.

Grinberg, L. (1963). Culpa y depresión. Paidós Buenos Aires.

Grinberg, L. Y Grinberg, R. (1984). Psicoanálisis de la migración y del exilio.Alianza Editorial.

Guillaumin, Jean. (1988) L’objet et la perte dans la pensée de Freud. 49 Congrés Psicoanàlisi en llengua francesa.

Klein, M. (1940). Mourning and its relation to manic-depressive states. The Writings of Melanie Klein. Vol I. Hogarth Press, 1975.

Klein, M. (1963). On the sense of loneliness. The Writings of M. Klein Vo. III., Hogarth Press, 1975.

Mahler, M. (1968). On human symbiosis and the vicissitudes of individuation Iny. University Press-New York.

Manzano, Juan (1988). La séparation et la perte d’object chez l’infant. 49 Congrés Psicoan., llengua grancesa-Genève.

Meltzer, D. (1983) Dream-Life, Clunie Press.

Ortega Gasset, J. (1929). La percepción del prójimo, en Obras Completas, Vol. 6, Revista de Occidente, Madrid 1955.

Quinodoz, J. M. (1988) Les interprétations de l’angoisse de séparation dans la cure psychanalytique. 49 Congrés de Psychanalystes de Langue Française, Genève, 1988.

Unamuno, M. De (1913). Del sentimiento trágico de la vida en los hombres y en los pueblos. Obras completas. Aguado, Madrid 1951.

[1] Els reports de J. Guillaumin, J. Manzano i J.M. Quinodoz, presentats al Congrés de Psicoanalistes de Llengua Francesa (Ginebra-Maig 1988) contenen suggestives consideracions sobre aquest punt, consideracions que han inspirat una part del present treball.

Àrea: Article del mes