La narradora tendra, Olga Tokarczuk

Olga Tokarczuk

Olga Tokarczuk. Fotografia de Harald Krichel. (Wikipèdia)

Olga Tokarczuk. Premi Nobel de literatura del 2018

Lectura realitzada el 7 de desembre de 2019

© The Nobel Foundation 2018

Introducció del traductor

Quan casualment va caure a les meves mans aquest text vaig quedar bocabadat. És la lectura d’Olga Tokarczuk a l’acte de lliurament del Premi Nobel de literatura de 2018, el 7 de desembre de 2019.

El text parla de literatura. De seguida vaig voler fer-lo un mica meu, traduint-lo. Al meu costat tinc la Julie Wark, la meva indefallent professora d’anglès. Vaig fer el que diu que fa aquesta escriptora: «He de deixar passar a través meu tots els éssers vius i els objectes que apareixen al llibre». Mentre el llegia anaven apareixent —com en la cançó «Qualsevol nit pot sortir el sol» d’en Jaume Sisa—, la seva mare, una vella ràdio que la comunicava amb l’èter, els mites, les faules i llegendes, els contes homèrics, (Hèracles, Aquil·les o Odisseu), el constes de fades, la paràbola, les sèries actuals, la Bíblia… I en aquest viatge, també el seu compromís amb el planeta i la seva gent.

Quan vaig proposar al grup editor de Monografies penjar-lo a la web, de seguida s’hi van sumar; els va agradar molt i entre els comentaris, en Pep Esteve va dir: «això és la funció analítica!».

Ara sí que l’hem feta bona! Què vol dir? Vaig buscar a Wikipèdia «la funció analítica» i no hi diu res. Rellegint el text penso que potser es referia a: «La vida és creada per esdeveniments, però és només quan som capaços d’interpretar-los, d’intentar comprendre’ls i donar-los un significat que es transformen en experiència. […] És l’experiència, i no qualsevol esdeveniment, allò que constitueix el material de la nostra vida. L’experiència és un fet que s’ha interpretat i situat a la memòria. També es refereix a un cert fonament que tenim a la nostra ment, a una estructura profunda de significats sobre la qual podem desenrotllar les nostres pròpies vides i examinar-les de forma completa i acurada».

La funció analítica, que de vegades sembla que és una cosa estranya i llunyana, limitada a l’intercanvi que es produeix, en una habitació tancada, entre un analista i una persona que busca entendre el món i a si mateixa, l’escriptora la col·loca dins de cadascú de nosaltres, és una funció que tots tenim i de la qual podem fer-ne ús.

L’autora acaba el seu escrit parlant de la tendresa que «és l’art de personificar, de compartir sentiments i, per tant, de descobrir semblances interminablement».

Tant de bo jo fos una narradora tendra!

Enric Canyadell

13 de març del 2020

 

La narradora tendra

Olga Tokarczuk. Premi Nobel de literatura del 2018

Lectura realitzada el 7 de desembre de 2019

© The Nobel Foundation 2018

1.

La primera fotografia de la que tinc constància és la d’una imatge de la meva mare abans que em donés a llum. Malauradament, es tracta d’una fotografia en blanc i negre, el que vol dir que molts dels detalls s’han perdut, convertint-se en formes grises. La llum és suau, com si fos d’un dia de pluja, potser una llum primaveral i, sens dubte, el tipus de llum que es filtra per una finestra, deixant l’habitació amb una claror gairebé imperceptible. La meva mare està asseguda al costat de la nostra antiga ràdio, que és del tipus que té un ull verd i dos botons, un per regular el volum, l’altre per trobar una emissora. Aquesta ràdio després es va convertir en la meva gran companya d’infància; a través seu vaig saber de l’existència del cosmos. Al girar un botó de banús es desplaçaven els delicats sensors de les antenes, i en el seu abast queien tot tipus d’estacions diferents: Varsòvia, Londres, Luxemburg i París. De vegades, però, el so flaquejava, com si entre Praga i Nova York, o entre Moscou i Madrid, els sensors de l’antena ensopeguessin amb forats negres. Sempre que passava això, sentia esgarrifances. Creia que a través d’aquesta ràdio m’estaven parlant diferents sistemes solars i galàxies, crepitant i refilant i enviant-me informació important, que encara era incapaç de desxifrar.

Quan de petita veia aquesta imatge, estava segura que la meva mare m’havia estat buscant quan girava el botó de la nostra ràdio. Com un radar sensible, va penetrar en els regnes infinits del cosmos, tractant d’esbrinar quan i des de quin lloc jo arribaria. El seu pentinat i el seu vestit (amb un ample escot) indiquen l’època quan es va fer la foto, és a dir, a principis dels anys seixanta. La dona, una mica encorbada, està mirant fixament un lloc fora del marc, i està veient una cosa que no pot veure la persona que mira la foto. De petita, m’imaginava que el que estava passant era que escrutava el temps. A la imatge, realment no hi passa res: es tracta d’una fotografia d’un estat, no d’un procés. La dona està trista, aparentment perduda en els pensaments, aparentment perduda.

Quan més tard li vaig preguntar sobre aquella tristesa —cosa que vaig fer en moltes ocasions, rebent sempre la mateixa resposta—, la meva mare em deia que estava trista perquè, encara que jo no hagués nascut, ja em trobava a faltar.

«Com em pots trobar a faltar si encara no hi soc?», li preguntava.

Sabia que trobes a faltar algú que has perdut, que l’enyorança és un efecte de la pèrdua.

«Però també pot funcionar a la inversa», va contestar. «Trobar a faltar una persona significa que hi és».

Aquest breu intercanvi, en algun lloc del camp de l’oest de Polònia a finals dels anys seixanta, un intercanvi entre la meva mare i jo, la seva filla petita, sempre m’ha quedat a la memòria i em va donar una reserva de força que m’ha durat tota la vida. Aquesta força va elevar la meva existència més enllà de la materialitat ordinària del món, més enllà de l’atzar, més enllà de la causa i l’efecte i de les lleis de la probabilitat. Va situar la meva existència fora del temps, en la dolça proximitat de l’eternitat. En la meva ment d’infant, vaig entendre que per mi hi havia molt més del que mai no m’hagués pogut imaginar. I si fins i tot jo digués «jo estic perduda», encara començaria amb les paraules «jo sóc», el conjunt de paraules més important i més estrany del món.

I així, una dona jove que mai va ser religiosa, la meva mare, em va donar una cosa que abans era coneguda com l’ànima, equipant-me, per tant, amb la narradora tendra.

2.

El món és un teixit que confeccionem diàriament sobre els grans telers d’informació, discussions, pel·lícules, llibres, xafarderies, petites anècdotes. Avui en dia la visió d’aquests telers és enorme: gràcies a Internet, gairebé tothom pot tenir un lloc en el procés, assumint la responsabilitat o no, amb amor o odi, per a bé o per a mal. Quan aquesta història canvia, també canvia el món. En aquest sentit, el món està format per paraules.

La manera de pensar sobre el món i, potser encara més important, la manera d’explicar-lo té, per tant, un gran significat. Una cosa que succeeix i de la qual no se’n parla, deixa d’existir i pereix. Aquest fet és conegut no només pels historiadors, sinó també (i potser sobretot) per totes les nissagues de polítics i tirans. Qui té i teixeix la història mana.

Actualment, sembla que el nostre problema rau en el fet que encara no tenim a l’abast les narracions, no només per al futur, sinó fins i tot per a un ara concret, per a les transformacions ultraràpides del món actual. Ens manca la llengua, ens falten els punts de vista, les metàfores, els mites i les noves faules. No obstant això, sovint veiem que s’intenten aprofitar narracions ràncies i anacròniques, que no poden adaptar el futur als imaginaris del futur, sens dubte pensant que una cosa antiga és millor que un no-res nou, o intentant d’aquesta manera fer front a les limitacions dels nostres propis horitzons. És a dir, ens falten noves maneres d’explicar la història del món.

Vivim en una realitat de narratives en primera persona polifòniques i ens trobem amb sorolls polifònics des de totes bandes. El que vull dir per primera persona és el tipus de conte que giravolta estretament el jo d’una narradora que, més o menys directament, només escriu sobre ella mateixa i a través de si mateixa. Hem determinat que aquest tipus de punt de vista individualitzat, aquesta veu des d’un mateix, és el més natural, humà i honest, encara que renunciï a una perspectiva més àmplia. Aquesta manera de narrar en primera persona, implica teixir un patró absolutament únic, l’únic d’aquest tipus; és tenir un sentiment d’autonomia com a individu, ser conscient d’un mateix i del propi destí. Però també significa construir una oposició entre el jo i el món, i aquesta oposició, de vegades, pot ser alienant.

Maki Haku, Halo-1. (1992)

Maki Haku, Halo-1. (1992)

Crec que la narració en primera persona és molt característica de l’òptica contemporània, en què l’individu compleix el paper de centre subjectiu del món. La civilització occidental està en gran mesura fundada i és depenent del propi descobriment del jo, que constitueix una de les nostres mesures més importants de la realitat. Aquí, l’home és l’actor principal, i el seu judici, tot i només ser el d’un entre tants, sempre es pren seriosament. Les històries que es teixeixen en primera persona semblen figurar entre els majors descobriments de la civilització humana; se les llegeix amb reverència, se les atorga plena confiança. Aquest tipus d’històries, quan veiem el món a través dels ulls d’algú que és diferent a qualsevol altre, construeix un vincle especial amb el narrador, que demana al seu oient que es posi en la seva posició única.

El que han fet les narracions en primera persona per a la literatura i en general per a la civilització humana no es pot sobreestimar: han reelaborat completament la història del món, de manera que ja no és un lloc per a les activitats d’herois i deïtats sobre les quals no podem exercir influència, sinó un lloc per a persones iguals que nosaltres, amb històries individuals. És fàcil identificar-se amb persones que són com nosaltres, la qual cosa genera entre el narrador de la història i el seu lector o oient una nova varietat d’enteniment emocional basat en l’empatia. I això, per la seva pròpia naturalesa, agermana i elimina les fronteres; en una novel·la és molt fàcil perdre el fil sobre les fronteres entre el jo del narrador i el jo del lector, i una anomenada «novel·la absorbent» de fet depèn de què la frontera es desdibuixi: el lector, a través de l’empatia, esdevé, per una estona, el narrador. Així, la literatura s’ha convertit en un camp d’intercanvi d’experiències, una àgora on cadascú pot parlar del seu propi destí o donar veu al seu alter ego. Per tant, és un espai democràtic: tothom pot parlar, tothom pot crear la seva pròpia veu. Mai a la història de la humanitat, tantes persones han estat escriptores i narradores. Només hem de mirar les estadístiques per comprovar-ho.

Thomas-Eakins_Illustrated-letter-written-to-his-family-1866

Thomas Eakins. Carta il·lustrada escrita a la seva família. (1866)

Sempre que vaig a les fires de llibres, veig que molts dels llibres que es publiquen avui al món tenen a veure precisament amb això, el jo de l’autor. L’instint d’expressió pot ser igual de fort que altres instints que protegeixen la nostra vida i es manifesta més plenament en l’art. Volem que se’ns reconegui, volem sentir-nos excepcionals. Narracions del tipus «us explicaré la meva història», o «us explicaré la història de la meva família», o fins i tot simplement, «us explicaré on he estat», conformen el gènere literari més popular d’avui. Es tracta també d’un fenomen a gran escala perquè avui dia universalment podem accedir a l’escriptura, i moltes persones aconsegueixen la capacitat, abans reservada a pocs, d’expressar-se amb paraules i històries. Paradoxalment però, aquesta situació s’assembla a un cor format només per solistes, competint amb les seves veus per l’atenció, tots recorrent rutes similars, ofegant-se els uns als altres. Sabem tot el que s’ha de saber sobre ells, som capaços d’identificar-nos amb ells i experimentar la seva vida com si fos la nostra. Tot i així, molt sovint, l’experiència lectora és incompleta i decebedora, ja que resulta que expressar un «jo» d’autor gairebé no garanteix la universalitat. El que trobem a faltar, segons sembla, és la dimensió de la història que és la paràbola. L’heroi de la paràbola és una persona que viu en condicions històriques i geogràfiques específiques, però que, al mateix temps, va molt més enllà d’aquests detalls concrets, convertint-se en l’home comú de tot arreu. Quan un lector segueix la història d’algú escrita en una novel·la, pot identificar-se amb el destí del personatge descrit i considerar la seva situació com si fos pròpia, mentre que en una paràbola ha d’abandonar completament les seves peculiaritats i convertir-se en l’home comú. En aquesta exigent operació psicològica, la paràbola universalitza la nostra experiència, trobant per a destins molt diferents un denominador comú. Que en gran part haguem perdut de vista la paràbola és un testimoni de la nostra impotència actual.

Potser per no ofegar-nos en la multiplicitat de títols i cognoms vam començar a dividir l’enorme cos de la literatura en gèneres, que tractem com si fossin diferents categories d’esports, amb els escriptors com a jugadors especialment entrenats.

La comercialització general del mercat literari ha donat lloc a una divisió en branques, ara hi ha fires i festivals d’aquest o d’altre tipus de literatura, completament separats, creant una clientela de lectors desitjosos d’encauar-se amb una novel·la negre, o de fantasia, o de ciència ficció. Una característica destacable d’aquesta situació és que el que se suposava que era només per ajudar els llibreters i bibliotecaris a organitzar, en els seus prestatges, la gran quantitat de llibres publicats i els lectors a orientar-se en la immensitat de l’oferta, s’ha convertit en categories abstractes no només en les quals es col·loquen les obres existents, sinó que també ha fet que els mateixos escriptors hagin començat a escriure d’acord amb aquestes categories. Cada cop més, el treball de gènere és com una espècie de motlle de pastisseria que produeix resultats molt similars, la seva predictibilitat és considerada una virtut, la seva banalitat un assoliment. El lector sap què esperar i obté exactament allò que vol.

Sempre m’he oposat intuïtivament a aquests ordres, ja que condueixen a la limitació de la llibertat de l’autor, a una reticència a l’experimentació i a la transgressió que de fet és, en general, la qualitat essencial de la creació. I exclouen completament del procés creatiu qualsevol excentricitat sense la qual es perd l’art. Un bon llibre no necessita reivindicar la seva afiliació genèrica. La divisió en gèneres és el resultat de la comercialització del conjunt de la literatura i un efecte de tractar-la com un producte per vendre amb tota la filosofia d’encasellament, de mercantilisme i altres invencions similars del capitalisme contemporani.

Hilma af Klint. Series. VII, No 7d. (1920)

Hilma af Klint. Series. VII, No 7d. (1920)

Avui podem tenir la gran satisfacció de veure l’aparició d’una manera totalment nova d’explicar la història del món subministrada per les sèries a la pantalla, la tasca oculta de les quals és induir en nosaltres un trànsit. Per descomptat, aquest mode de narració existeix des de fa temps en els mites i els contes homèrics, i Hèracles, Aquil·les o Odisseu són, sense cap mena de dubte, els primers herois de les sèries. Però mai abans aquest mode havia ocupat tant d’espai ni havia exercit una influència tan poderosa sobre l’imaginari col·lectiu. Les dues primeres dècades del segle XXI són propietat indiscutible de les sèries. La seva influència en les maneres d’explicar la història del món (i per tant també en la nostra manera d’entendre aquesta història) és revolucionària.

En la versió actual, les sèries no només han estès la nostra participació en la narrativa en l’àmbit temporal, generant els seus diversos ritmes, derivats i aspectes, sinó que també han introduït els seus propis nous ordres. Com que en molts casos la seva tasca és mantenir l’atenció de l’espectador durant el major temps possible: la narrativa de les sèries multiplica els fils, entrellaçant-los de la manera més inversemblant fins al punt que, quan es perden, es remunten a l’antiga tècnica narrativa de Deus ex machina, abans transigida per l’òpera clàssica. La creació de nous episodis sovint comporta una revisió total i ad hoc de la psicologia dels personatges, de manera que s’adaptin millor als esdeveniments que es desenvolupen en la trama. Un personatge que comença sent amable i reservat acaba sent venjatiu i violent, un personatge secundari es converteix en protagonista, mentre que el personatge principal, amb qui ens hem enganxat, perd importància o desapareix per complet, per consternació nostra.

La materialització potencial d’una altra temporada crea la necessitat de deixar finals oberts en els quals no hi ha cap manera que la cosa misteriosa anomenada catarsi pugui produir-se o ressonar plenament: catarsi, antigament l’experiència de transformació interna, l’acompliment i satisfacció d’haver participat en l’acció del conte. Aquesta complicació, més que no pas conclusió —la posposició constant de la recompensa que és la catarsi— fa que l’espectadora sigui dependent, quedi hipnotitzada. La fabula interrupta, creada fa temps, i coneguda a partir de les històries de Scheherazade, ha fet ara el seu agosarat retorn en les sèries, alterant la nostra subjectivitat i tenint efectes psicològics estrambòtics, arrancant-nos de la nostra pròpia vida i hipnotitzant-nos com un estimulant. Al mateix temps, les sèries s’inscriuen en el nou ritme allargat i desordenat del món, en la seva comunicació caòtica, la seva inestabilitat i fluïdesa. Aquesta forma d’explicar històries és probablement la que avui dia cerca més creativament una nova fórmula. En aquest sentit, a les sèries hi ha un treball seriós sobre les narratives del futur, un reformatejar la història perquè s’adapti a la nostra nova realitat.

Però, sobretot, vivim en un món de massa fets contradictoris i mútuament excloents, que combaten entre si aferrissadament.

Els nostres avantpassats creien que l’accés al coneixement no només aportaria felicitat, benestar, salut i riquesa, sinó que també crearia una societat igualitària i justa. El que faltava al món, segons la seva mentalitat, era la omnipresent saviesa que naturalment es derivaria de la informació.

John Amos Comenius, el gran pedagog del segle XVII, va encunyar el terme «pansofisme», amb el qual va significar la idea d’omnisciència potencial, coneixement universal que contindria tota la possible cognició. Aquest era també, i sobretot, un somni d’informació a l’abast de tothom. ¿L’accés als fets sobre el món no transformaria un camperol analfabet en un individu reflexiu conscient de si mateix i del món? ¿El coneixement que estigués al fàcil abast no significaria que les persones esdevinguessin sensibles, que dirigirien el curs de la seva vida amb equanimitat i saviesa? Quan va aparèixer Internet, semblava que finalment aquesta idea es realitzaria del tot. La Viquipèdia, que admiro i recolzo, podria semblar-li a Comenius, com a molts filòsofs amb mentalitat similar, el compliment del somni de la humanitat; ara podem crear i rebre una enorme quantitat de fets, complementats i actualitzats ininterrompudament que són accessibles democràticament gairebé a tots els llocs de la terra.

Un somni acomplert sovint és decebedor. Ha resultat que no som capaços de suportar aquesta enorme quantitat d’informació, que en lloc d’unir, generalitzar i alliberar, ha diferenciat, dividit, tancat en petites bombolles individuals, creant multitud d’històries incompatibles o, fins i tot, obertament hostils entre si, que s’antagonitzant mútuament.

A més, Internet, sotmès completament i irreflexivament a processos de mercat i dedicat als monopolis, controla quantitats gegantines de dades no per a ser utilitzades de manera pansòfica, per a un accés més ampli a la informació, sinó, al contrari, sobretot per programar el comportament dels usuaris, tal com vam saber després de l’afer Cambridge Analytica[1]. En lloc d’escoltar l’harmonia del món, hem sentit una cacofonia, una interferència insuportable en la qual intentem, desesperadament, agafar alguna melodia més tranquil·la, fins i tot el compàs més feble. La cèlebre cita de Shakespeare mai no havia escaigut tan bé com ho fa ara amb aquesta nova realitat cacofònica: cada cop més, Internet és un conte, explicat per un idiota, ple de soroll i violència.

Malauradament, la investigació de politòlegs també contradiu les intuïcions de John Amos Comenius, que es basaven en la convicció que, com més universalment assequible fos la informació sobre el món, més es valdrien els polítics del sentit comú i prendrien decisions més estudiades. Però sembla que la qüestió no és tan senzilla. La informació pot ser aclaparadora i la seva complexitat i ambigüitat donen lloc a tot tipus de mecanismes de defensa, des de la negació a la repressió o, fins i tot, a escapar-se cap als principis senzills del pensament ideològic i simplificador de seguiment de la línia de partit. La categoria de falses notícies planteja noves preguntes sobre què és la ficció. Els lectors que han estat repetidament decebuts, mal informats o enganyats, lentament han començat a adquirir una idiosincràsia neuròtica específica. La reacció a aquest cansament amb la ficció podria ser l’enorme èxit de la no-ficció, que en aquest gran caos informatiu crida per sobre dels nostres caps: «Només et diré la veritat, res més que la veritat» i «La meva història es basa en fets!»

La ficció ha perdut la confiança dels lectors ja que la mentida s’ha convertit en una arma perillosa de destrucció massiva, tot i ser encara una eina primitiva. Sovint se’m fa aquesta pregunta incrèdula: «És realment cert això que ha escrit?» I cada vegada sento que aquesta pregunta presagia la fi de la literatura.

Aquesta pregunta, innocent des del punt de vista del lector, sona veritablement apocalíptica a orelles de l’escriptor. Què he de dir? Com explico l’estatus ontològic de Hans Castorp, Anna Karenina o Winnie the Pooh?

Juan Gris. La finestra oberta. (1921)

Juan Gris. La finestra oberta. (1921)

Considero que aquest tipus de curiositat lectora és una regressió de la civilització. És un deteriorament important de la nostra capacitat multidimensional (concreta, històrica, però també simbòlica, mítica) de participar en la cadena d’esdeveniments anomenada les nostres vides. La vida és creada per esdeveniments, però és només quan som capaços d’interpretar-los, d’intentar comprendre’ls i donar-los un significat que es transformen en experiència. Els esdeveniments són fets, però l’experiència és quelcom indescriptiblement diferent. És l’experiència, i no qualsevol esdeveniment, allò que constitueix el material de la nostra vida. L’experiència és un fet que s’ha interpretat i situat a la memòria. També es refereix a un cert fonament que tenim a la nostra ment, a una estructura profunda de significats sobre la qual podem desenrotllar les nostres pròpies vides i examinar-les de forma completa i acurada. Crec que el mite compleix la funció d’aquesta estructura. Tothom sap que els mites no van succeir mai, però sempre estan passant. Ara no només continuen a través de les aventures d’herois antics, sinó que també s’endinsen en les històries omnipresents i més populars de cinema, jocs i literatura contemporanis. La vida dels habitants del Mont Olimp ha estat traslladada a Dinasty, i dels actes heroics dels herois se n’ocupa Lara Croft.

En aquesta apassionada divisió entre veritat i falsedat, els relats de la nostra experiència que crea la literatura tenen una dimensió pròpia.

Mai m’ha entusiasmat especialment la distinció franca entre ficció i no ficció, tret que entenguem que aquesta distinció és explicativa i discrecional. En un mar de moltes definicions de ficció, la que més m’agrada és també la més antiga i prové d’Aristòtil. La ficció sempre és una mena de veritat.

També coincideixo amb la distinció entre història real i trama realitzada per l’escriptor i assagista E. M. Forster. Va dir que quan diem: «El rei va morir i després la reina va morir», és una història. Però quan diem: «El rei va morir, i després la reina va morir de pena», es tracta d’una trama.

Tota novel·lització comporta una transició des de la pregunta «Què va passar després?» cap a un intent d’entendre-ho basant-se en la nostra experiència humana: «Per què va passar això?»

La literatura comença amb aquell «per què», fins i tot si responguéssim a aquesta pregunta una i altra vegada amb un «no ho sé».

Així, la literatura planteja preguntes que no es poden respondre amb l’ajut de Wikipedia, ja que va més enllà de la informació i els esdeveniments, i fa referència directament a la nostra experiència.

Mary Cassatt. La lectora pensativa. (1984)

Mary Cassatt. La lectora pensativa. (1984)

Però és possible que la novel·la i la literatura en general es converteixin davant dels nostres propis ulls en alguna cosa realment marginal en comparació amb altres formes de narració. Que el pes de la imatge i de les noves formes d’experiència de transmissió directa —film, fotografia, realitat virtual— constitueixin una alternativa viable a la lectura tradicional. La lectura és un procés psicològic i perceptiu bastant complicat. Per dir-ho simplement: primer es conceptualitza i verbalitza el contingut més evasiu, es transforma en signes i símbols, i després es «descodifica» des del llenguatge a l’experiència. Això requereix una certa competència intel·lectual. I sobretot exigeix atenció i concentració, habilitats cada cop més rares en el món actual extremadament atabalador.

La humanitat ha recorregut un llarg camí en les seves maneres de comunicar i compartir experiències personals, des de l’oralitat, confiant en la paraula viva i la memòria humana, fins que, a través de la revolució de Gutenberg, l’escriptura va esdevenir una gran mediadora de les històries ja que amb la impremta van acabar fixades i codificades de la millor manera possible per reproduir-se sense alteració. La major conquesta d’aquest canvi va ser que vam arribar a identificar el pensament amb el llenguatge, amb l’escriptura.

Avui estem davant d’una revolució a escala similar, quan es pot transmetre l’experiència directament, sense recórrer a la paraula impresa.

Ja no cal guardar un diari de viatges quan senzillament podeu fer fotos i enviar-les, mitjançant les xarxes socials, directament al món, immediatament i a tothom. No cal escriure cartes, és més fàcil trucar. Per què escriure novel·les gruixudes, quan pots enganxar-te amb una sèrie de televisió? En lloc de sortir al carrer amb els amics, no seria millor quedar-se a casa amb un joc? Llegir una autobiografia? Quin sentit té si segueixo la vida de famosos a través d’Instagram i ho sé tot.

Ni tan sols és la imatge el màxim adversari del text en l’actualitat, tal com vam pensar al segle XX, preocupant-nos de la influència de la televisió i el cinema. Es tracta, en canvi, d’una dimensió del món completament diferent que actua directament sobre els nostres sentits.

3.

No vull dibuixar una visió global de crisi en explicar històries sobre el món. Però sovint em molesta la sensació que hi falta alguna cosa al món: que experimentar-lo a través de pantalles de vidre i d’aplicacions, d’alguna manera es converteix en irreal, distant, bidimensional i estranyament no descriptiu, tot i que és sorprenentment fàcil trobar qualsevol informació particular.

Aquests dies, les preocupants paraules «algú», «alguna cosa», «en algun lloc», «en algun moment» poden semblar més perilloses que idees molt específiques i concretes proferides amb tota seguretat —com ara «la terra és plana», «les vacunes maten», «el canvi climàtic és un disbarat», o «la democràcia no està enlloc amenaçada». «En algun lloc» algunes persones s’ofeguen quan intenten creuar el mar. «En algun lloc», durant «algun temps», ha succeït «algun tipus de» guerra. En l’allau d’informació, els missatges individuals perden els seus contorns, es dissipen en la nostra memòria, es tornen irreals i desapareixen.

L’allau d’estupidesa, crueltat, discurs d’odi i imatges de violència és contrarestada desesperadament per tot tipus de «bones notícies», que no tenen la capacitat de mitigar la dolorosa impressió, que trobo difícil de verbalitzar, que hi ha alguna cosa que no rutlla en el món. Avui en dia, aquest sentiment, abans de domini exclusiu dels poetes neuròtics, és com una epidèmia de falta de definició, una forma d’ansietat que traspua de totes direccions.

La literatura és una de les poques esferes que intenta mantenir-nos a prop dels fets durs del món, ja que per la seva pròpia naturalesa sempre és psicològica, perquè se centra en el raonament intern i els motius dels personatges, revela la seva experiència que si no seria inaccessible per una altra persona, o simplement provoca el lector en una interpretació psicològica de la seva conducta. Només la literatura és capaç de deixar-nos endinsar en la vida d’un altre ésser, comprendre les seves raons, compartir les seves emocions i experimentar la seva sort.

Juan Gris. El llibre obert. (1925)

Juan Gris. El llibre obert. (1925

Una història sempre giravolta entorn d’un significat. Tot i que no ho expressa directament, fins i tot quan es nega deliberadament a buscar un significat i se centra en la forma, l’experiment, quan escenifica una rebel·lió formal, buscant nous mitjans d’expressió. Fins i tot quan llegim la història escrita de manera més conductista i moderada, no podem evitar fer-nos preguntes: «Per què està passant això?» «Què vol dir?» «Per a què serveix?» Probablement, les nostres ments han evolucionat cap a la història com un procés de donar sentit a milions d’estímuls que ens envolten, i que, fins i tot quan estem dormint, continuen ideant implacablement les seves narracions. De manera que la història és una forma d’organitzar una quantitat infinita d’informació en el temps, d’establir la seva relació amb el passat, el present i el futur, revelant-ne la recurrència i ordenant-la en categories de causa i efecte. Tant la ment com les emocions participen en aquest esforç.

No és d’estranyar que un dels primers descobriments de les històries va ser el destí, que a part d’aparèixer sempre a la gent com una cosa terrorífica i inhumana, va introduir en realitat l’ordre i la immutabilitat en la realitat quotidiana.

4.

Mary-Cassatt_auguste-reading-to-her-daughter-1910_

Mary Cassatt. Auguste llegint a la seva filla. (1910)

Senyores i senyors,

Uns anys després, la dona de la fotografia, la meva mare, que em trobava a faltar, tot i que encara no havia nascut, em llegia contes de fades.

En un d’ells, de Hans Christian Andersen, una tetera que havia estat llançada a la pila de les escombraries es queixava de com havia estat cruelment tractada per la gent, ja que tan bon punt es va trencar l’ansa, se’n van desfer. Si no haguessin estat uns perfeccionistes tan exigents, encara l’haurien pogut fer servir! Altres objectes trencats van reprendre el tema i van explicar històries veritablement èpiques de les seves petites vides modestes com a objectes.

De petita, escoltava aquests contes de fades amb les galtes enrojolades i les llàgrimes als ulls, perquè creia profundament que els objectes tenien els seus propis problemes i emocions, així com una mena de vida social, completament comparable a la nostra. Els plats del bufet podien parlar entre ells, i les culleres, ganivets i forquilles del calaix formaven una mena de família. De la mateixa manera, els animals eren criatures misterioses, sàvies, conscients de si mateixes, amb les quals sempre havíem estat connectats per un vincle espiritual i una semblança arrelada. Però els rius, els boscos i les carreteres també tenien la seva existència: eren éssers vius que dibuixaven el mapa del nostre espai i construïen un sentiment de pertinença, un enigmàtic Raumgeist[2]. El paisatge que ens envoltava també era viu, i també el sol i la lluna, i tots els cossos celestes, tot el món visible i invisible.

Quan vaig començar a tenir dubtes? Estic intentant trobar el moment de la meva vida quan, amb el clic d’un interruptor, tot es va fer diferent, menys subtil, més senzill. El xiuxiueig del món va callar, per ser substituït pel xivarri de la ciutat, el murmuri dels ordinadors, el tro dels avions que passaven per sobre i l’esgotador soroll blanc d’una mar d’informació.

En algun moment de la nostra vida comencem a veure el món a trossos, tot per separat, en trossets que són galàxies separades, les unes de les altres, i la realitat en què vivim continua afirmant-ho: els metges ens tracten per especialitat, els impostos no tenen cap connexió amb la llevaneus que neteja el camí per on conduïm cap a la feina, el nostre dinar no té res a veure amb una gran granja de bestiar o la meva brusa amb una atrotinada fàbrica d’algun lloc d’Àsia. Tot està separat de la resta, tot viu a part, sense cap connexió.

Per fer-nos més fàcil fer-hi front, se’ns donen números, credencials, targetes, identitats vulgars de plàstic que intenten reduir-nos a fer servir només una petita part del conjunt que ja hem deixat de percebre.

El món s’està morint, i no en fem cas. No veiem que el món s’està convertint en una col·lecció de coses i incidents, una paratge sense vida en el qual ens movem perduts i solitaris, sacsejats aquí i allà per les decisions d’algú altre, constrets per un destí incomprensible, una sensació de ser la joguina de les principals forces de la història o l’atzar. La nostra espiritualitat s’esvaeix o esdevé superficial i ritualista. O bé, simplement ens convertim en els seguidors de forces simples, físiques, socials i econòmiques, que ens fan anar d’una banda a l’altra com si fóssim zombis. I en un món així, realment som zombis.

És per això que anhelo aquell altre món, el món de la tetera.

5.

Paul Klee. Ranures transparents en perspectiva. (1921)

Paul Klee. Ranures transparents en perspectiva. (1921)

Tota la meva vida m’han fascinat els sistemes de connexions i influències mútues dels quals generalment no ens adonem, però que descobrim per casualitat, com a coincidències sorprenents o convergències del destí, tots aquells ponts, cargols, femelles, soldadures i connectors que vaig seguir a Flights. Em fascina associar fets i cercar l’ordre. Bàsicament —estic convençuda— la ment de l’escriptora és una ment sintètica que testarrudament aplega totes les petites peces en un intent de tornar-les a enganxar per crear un tot universal.

Com escrivim, com estructurarem la nostra història per fer-la capaç de plantejar aquesta gran constel·lació del món?

Naturalment, m’adono que és impossible tornar al tipus d’històries sobre el món que coneixem dels mites, faules i llegendes que, comunicades oralment, el mantenien viu. Avui dia, la història hauria de ser molt més multidimensional i complicada; al cap i a la fi, en sabem molt més, som conscients de les increïbles connexions entre coses que semblen estar molt allunyades.

Mirem detingudament un moment concret de la història del món.

És el 3 d’agost de 1492, el dia que una petita caravel·la anomenada Santa Maria ha de sortir des d’un moll del port de Palos, a Espanya. El vaixell està comandat per Cristòfor Colom. El sol brilla, hi ha mariners que van amunt i avall pel moll i hi ha estibadors que carreguen les darreres caixes de provisions a bord. Fa calor, però una lleugera brisa de l’oest evita que les famílies que han vingut a acomiadar-se defalleixin. Les gavines gallegen ostentosament amunt i avall per la rampa de càrrega, observant de prop les activitats humanes.

El moment que ara podem veure a través del temps va comportar la mort de 56 milions dels gairebé 60 milions de nadius americans. Aleshores, representaven aproximadament un 10 per cent de tota la població del món. Els europeus, sense voler, els van portar alguns regals letals: malalties i bacteris als quals els habitants indígenes d’Amèrica no tenien resistència. A més a més s’hi va afegir una opressió i matances implacables. L’extermini va continuar durant anys i va canviar la naturalesa de la terra. On abans creixien faves, blat de moro, patates i tomàquets, en camps cultivats que es regaven de manera sofisticada, va tornar la vegetació salvatge. En pocs anys, gairebé 150 milions de hectàrees de terres cultivables es van tornar selva.
La vegetació, a mesura que s’anava regenerant, va consumir grans quantitats de diòxid de carboni, debilitant així l’efecte hivernacle i reduint la temperatura global de la Terra.

Aquesta és una de les moltes hipòtesis científiques per explicar l’inici de l’era glacial menor que a finals del segle XVI va comportar un llarg refredament del clima a Europa.
L’era glacial menor va canviar l’economia d’Europa. Durant les dècades posteriors, els llargs hiverns gelats, els estius frescos i les intenses precipitacions van reduir el rendiment de les formes tradicionals de conreu. A Europa occidental, les petites explotacions familiars, que produïen menjar per satisfer les seves pròpies necessitats, van resultar ineficients. Com a conseqüència van succeir-se onades de fam i es va fer necessari especialitzar la producció. Anglaterra i Holanda van ser els més afectats pel refredament del clima; com les seves economies ja no podien dependre de l’agricultura, van començar a desenvolupar el comerç i la indústria. L’amenaça de tempestes va fer que els holandesos assequessin els pòlders i convertissin les zones pantanoses i les zones marines poc profundes en terra. El desplaçament cap al sud de la franja on es produeix el bacallà, tot i que catastròfic per a Escandinàvia, va resultar avantatjós per a Anglaterra i Holanda —va permetre a aquests països començar a desenvolupar els seus poders navals i comercials. El significatiu refredament es va notar especialment en els països escandinaus. El contacte amb Groenlàndia i Islàndia es va trencar, els hiverns durs van reduir les collites i es van assentar continuats anys de fam i penúries. Suècia va girar la seva mirada cobdiciosa cap al sud, emprenent una guerra contra Polònia (sobretot perquè el mar Bàltic s’havia congelat i a través seu facilitava la marxa d’un exèrcit) i implicant-se en la guerra dels trenta anys a Europa.

Els esforços dels científics, que intenten millorar el coneixement de la nostra realitat, demostren que és un sistema d’influències mútuament coherent i densament connectat. Aquest ja no és només el famós «efecte papallona», que com sabem implica la forma en què els canvis mínims a l’inici d’un procés poden conduir en un futur a resultats imprevisibles formidables, sinó que aquí tenim un nombre infinit de papallones amb les seves ales en constant moviment: una poderosa onada de vida que recorre el temps.

Al meu parer, el descobriment de l’«efecte papallona» marca el final de l’època de la fe immutable en la nostra capacitat de ser eficaços, de controlar i, per la mateixa raó, del nostre sentit de supremacia en el món. Això no treu de la humanitat el poder de ser constructors, conquistadors i inventors, però il·lustra que la realitat és més complicada del que s’hauria suposat mai. I que no som res més que una minúscula part d’aquests processos.

Cada cop tenim més constància de l’existència d’algunes dependències espectaculars, de vegades molt sorprenents, a escala mundial.

Tots —persones, plantes, animals i objectes— estem immersos en un sol espai, regit per les lleis de la física. Aquest espai comú té la seva forma i dins seu les lleis de la física esculpeixen un nombre infinit de formes que estan entrellaçades incessantment. El nostre sistema cardiovascular és com el sistema d’una conca hidrogràfica, l’estructura d’una fulla és com un sistema de transport humà, el moviment de les galàxies és com el remolí de l’aigua que flueix pels nostres lavabos. Les societats es desenvolupen de manera similar a les colònies de bacteris. Les escales micro i macro mostren un sistema de semblances interminables. El nostre discurs, pensament i creativitat no són una cosa abstracta, allunyada del món, sinó una continuació, a un altre nivell, dels seus interminables processos de transformació.

6.

Segueixo preguntant-me si avui en dia és possible trobar els fonaments d’una nova història que sigui universal, completa, inclusiva, arrelada a la naturalesa, plena de contextos i alhora comprensible.

¿Podria haver-hi una història que anés més enllà de la presó poc comunicativa del propi jo, i revelés una gamma més gran de realitat i mostrés les connexions mútues? ¿Que fos capaç de mantenir la seva distància respecte del punt central, evident, poc original i molt fressat, d’opinions comunament compartides, i aconseguir veure les coses ex-cèntricament, allunyades del centre?

Vincent van Gogh. Branca d’ametlles en flor en un got amb un llibre.1888

Vincent van Gogh. Branca d’ametlles en flor en un got amb un llibre. (1888)

M’agrada que la literatura hagi conservat miraculosament el seu dret a tota mena d’excentricitats, fantasmagories, provocacions, paròdies i bogeria. Somio amb punts de vista elevats i àmplies perspectives, en els quals el context vagi molt més enllà del que podríem esperar. Somio amb un llenguatge capaç d’expressar la intuïció més confosa, somio amb una metàfora que superi les diferències culturals i, finalment, amb un gènere capaç i transgressor, però que al mateix temps encanti els lectors.

També somio amb un nou tipus de narrador: un de «quarta persona», que naturalment no sigui només un constructe gramatical, sinó que aconsegueixi abastar la perspectiva de cadascun dels personatges, a més de tenir la capacitat d’anar més enllà de l’horitzó de cadascun d’ells, que hi vegi més i d’una manera més àmplia, i que sigui capaç d’ignorar el temps. Oh, sí, crec que és possible l’existència d’aquest narrador.

Alguna vegada us heu preguntat: qui és el meravellós narrador de la Bíblia que diu en veu alta: «Al principi era la paraula»? Qui és el narrador que descriu la creació del món, el seus primers dies, quan es va separar el caos de l’ordre, qui segueix el que va passant sobre l’origen de l’univers, qui coneix els pensaments de Déu, és conscient dels seus dubtes i amb mà ferma posa sobre el paper la increïble frase: «I Déu veié tot el que havia creat i que era bo»? Qui és aquest que sap què pensava Déu?

Deixant de banda tots els dubtes teològics, podem considerar aquesta figura d’un narrador tendre misteriós com a miraculosa i significativa. Aquest és un punt de vista, una perspectiva des de la qual es pot veure tot. Veure-ho tot significa reconèixer el fet final que totes les coses que existeixen estan connectades mútuament en un sol tot, malgrat que aquestes connexions encara no siguin conegudes. Veure-ho tot significa també un tipus de responsabilitat completament diferent pel món, perquè es fa evident que cada gest «aquí» està connectat amb un gest «allà», que una decisió presa en una part del món tindrà efectes en una altra part, i que la diferència entre «meu» i «teu» comença a ser discutible.

Per tant, seria millor explicar històries amb honestedat de manera que activin un sentit de totalitat en la ment del lector, que activin la seva capacitat d’unir fragments en un disseny únic i de descobrir constel·lacions senceres en les petites partícules d’esdeveniments. Explicar una història que deixi clar que tothom i tot plegat està imbuït en una sola idea comuna, que produïm amb molta cura a les nostres ments a cada volta del planeta.

La literatura té el poder de fer-ho. Hauríem de deixar caure les categories simplistes de literatura culta i vulgar, popular i especialitzada, i prendre’ns a la lleugera la divisió en gèneres. Hauríem d’abandonar la definició de «literatures nacionals», ja que sabem que l’univers de la literatura és una cosa única, com la idea d’unus mundus[3], una realitat psicològica comuna en la qual es reuneix la nostra experiència humana. L’autor i el lector exerceixen rols equivalents, el primer mitjançant la creació, el segon fent una interpretació constant.

Paul Klee. Composició còsmica. (1919)

Paul Klee. Composició còsmica. (1919)

Potser hauríem de confiar en fragments, ja que són els fragments els que creen constel·lacions capaces de descriure més, i d’una manera més complexa, multidimensionalment. Les nostres històries es podrien referir les unes a les altres de manera infinita i els seus personatges centrals podrien començar a tenir relacions entre si.

Crec que davant nostre tenim una redefinició del que entenem avui dia pel concepte de realisme i la recerca d’un de nou que ens permeti anar més enllà dels límits del nostre jo i penetrar en la pantalla de vidre a través de la qual veiem el món. Perquè aquests dies la necessitat de realitat és proporcionada pels mitjans de comunicació, les xarxes socials i les relacions indirectes a Internet. Potser el que inevitablement queda davant nostre és una mena de neosurrealisme, alguns punts de vista reordenats que no tindran por d’enfrontar-se a una paradoxa i aniran contracorrent quan es tracti del simple ordre de causa i efecte. De fet, la nostra realitat ja s’ha convertit en surrealista. També estic segura que moltes històries s’han de reescriure en els nostres nous contextos intel·lectuals, inspirant-se en les noves teories científiques. Però em sembla igual d’important fer referència constantment al mite i a tot l’imaginari humà. El retorn a les estructures compactes de la mitologia podria comportar una sensació d’estabilitat dins de la manca d’especificitat en què vivim avui dia. Crec que els mites són el material de construcció de la nostra psique, i possiblement no els podem ignorar (com a molt, podríem no adonar-nos de la seva influència).

Sens dubte, aviat apareixerà un geni, capaç de construir una narració totalment diferent, fins ara inimaginable, en la qual s’allotjarà tot allò essencial. Aquest mètode de narració segur que ens canviarà; deixarem anar les nostres velles i limitadores perspectives i ens obrirem a unes de noves que de fet sempre han existit en algun lloc, però hem fet els ulls grossos.

A El doctor Faustus, Thomas Mann va escriure sobre un compositor que va idear una nova forma de música absoluta capaç de canviar el pensament humà. Però Mann no va descriure de què dependria aquesta música, es va limitar a crear la idea imaginària de com podria sonar. Potser en això es basa el rol d’un artista: anticipar el tastet d’alguna cosa que podria existir i així fer que es pugui imaginar. I ser imaginat és la primera etapa de l’existència.

7.

Escric ficció, però mai no és pura invenció. Quan escric, he de sentir-ho tot dins meu. He de deixar passar a través meu tots els éssers vius i els objectes que apareixen al llibre, tot el que és humà i el que ho ultrapassa, tot allò que és viu i el que no està dotat de vida. He de mirar de prop cada cosa i cada persona, amb la màxima solemnitat, i personalitzar-les dins de mi, personalitzar-les.

Kiyoshi-Saito. Tendresa B. (1968)

Kiyoshi Saito. Tendresa-B. (1968)

Per això em serveix la tendresa —perquè la tendresa és l’art de personificar, de compartir sentiments i, per tant, de descobrir semblances interminablement. Crear històries significa portar constantment les coses a la vida, donar una existència a tots els minúsculs trossets del món que són representats per les experiències humanes, les situacions que les persones han suportat i els seus records. La tendresa personalitza tot allò amb què es relaciona, permetent donar-li veu, donar-li espai i temps per accedir a l’existència i expressar-se. És gràcies a la tendresa que comença a parlar la tetera.

La tendresa és la forma d’amor més modesta. És el tipus d’amor que no apareix ni a les escriptures ni als evangelis, ningú hi té fe, ningú la cita. No té cap emblema ni símbol especial, ni condueix a la delinqüència, ni promou l’enveja.

Apareix allà on mirem de prop i amb atenció un altre ésser, a alguna cosa que no és el nostre «jo».

La tendresa és espontània i desinteressada; va molt més enllà del sentiment empàtic de companyonia. És, en canvi, compartir el destí comú de manera conscient, encara que potser lleugerament malenconiosa.

La tendresa és una profunda preocupació emocional per un altre ésser, la seva fragilitat, la seva naturalesa única i la seva falta d’immunitat al patiment i als efectes del temps. La tendresa percep els vincles que ens connecten, les similituds i la semblança entre nosaltres. És una manera de mirar que mostra el món viu, actiu, interconnectat, cooperatiu i codependent en si mateix.

La literatura es basa en la tendresa cap a qualsevol altre que no sigui un mateix. És el mecanisme psicològic bàsic de la novel·la. Gràcies a aquesta eina miraculosa, el mitjà més sofisticat de comunicació humana, la nostra experiència pot viatjar a través del temps, arribant a aquells que encara no han nascut, però que algun dia tornaran al que hem escrit, a les històries que hem explicat sobre nosaltres i el nostre món.

No tinc ni idea de com serà la seva vida ni qui seran. Sovint penso en ells amb una sensació de culpa i vergonya.

L’emergència climàtica i la crisi política en les quals ara intentem trobar el nostre camí i maldem, oposant-nos-hi, per salvar el món, no han sortit del no-res. Sovint oblidem que no són només el resultat d’un gir de la sort o del destí, sinó d’alguns moviments i decisions molt específiques: econòmiques, socials i que tenen a veure amb la concepció del món (incloses les religions). L’avarícia, el no respectar la natura, l’egoisme, la manca d’imaginació, la rivalitat interminable i la falta de responsabilitat han reduït el món a l’estatus d’un objecte que es pot tallar a trossos, consumir i destruir.

Per això crec que he d’explicar històries com si el món fos una entitat viva, única, formada constantment davant dels nostres ulls i com si fóssim una petita part però alhora poderosa.

 

Traduït a l’anglès des del polonès per Jennifer Croft i Antonia Lloyd-Jones. Traduït de l’anglès al català per Julie Wark i Enric Canyadell

[1] NdT: L’empresa Cambridge Analytica feia manipulació electoral a escala global captant dades de Facebook de manera il·legal, segons va revelar el diari britànic The Observer el març de 2018 i que va provocar el tancament de la companyia.

[2] NdT: L’esperit d’un espai

[3] Unus mundus (en llatí un món, o un sol món) és un terme que se refereix al concepte d’una realitat subjacent unificada a partir de la qual tot emergeix i a la qual tot retorna.

 

Àrea: Article del mes