La guerra inevitable

Ja han passat 7 anys des del començament de la guerra cruenta de Síria que encara continua. Ucraïna és a la ment i en boca de tothom. En aquest moment, l’abril de 2022, hi ha 51 guerres i conflictes armats actius al món. L’homo sapiens se segueix destruint de la mateixa manera però cada vegada més sofisticadament, amb tecnologia del segle XXI.

L’avarícia, la cobdícia alimentades per la voracitat econòmica es perpetuen tot i posar en risc la supervivència de l’ésser humà i del planeta.

La guerra distorsiona els valors que en temps de pau organitzen la societat. El valor de la vida desapareix, és més, matar i destruir és una virtut i un triomf. La guerra posa en perill els nostres valors humans, els aniquila enriquint uns quants i empobrint a molts d’altres.

Aquest article que presentem ha estat cedit per l’autora amb el permís de Temas de Psicoanálisis, revista en línia de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi, on va aparèixer publicat el mes de juliol de 2017.

LA GUERRA INEVITABLE

Eileen Wieland

Atureu la guerra. Lluïsa Jover

Hanna Segal, psicoanalista d’origen polonès emigrada a Londres l’any 1939, i molt coneguda també pel seu compromís social, va dir una vegada que va venir a Barcelona: “Els psicoanalistes hem de ser neutrals en la nostra feina al despatx, però no hem de ser neutralitzats per les situacions socials”. Apel·lava així a la responsabilitat i al compromís públic que tenim com a professionals i ciutadans. En el seu article, tantes vegades mencionat, El veritable crim és callar (Silence is the Real Crime (1987). Int. Rev. Psycho-Anal., (14):3-12), Segal ens recorda el valor terapèutic de posar paraules a la veritat, oi més nosaltres tenint en compte que som coneixedors de la ment humana.

Penso que des de la nostra perspectiva psicoanalítica podem aportar prou eines de comprensió per a tractar d’identificar els orígens i els significats dels diversos esdeveniments que tenen lloc en el si de l’organització social. En aquest article tractaré de descriure les dinàmiques subjacents a les guerres: quines fantasies col·lectives s’actuen i quina mena d’ansietats genera la violència social.

Si ens quedem només amb l’evidència que la guerra és una gran indústria de la mort, sostinguda per lobbies polítics i econòmics molt poderosos, ens distanciem d’analitzar la guerra des de la subjectivitat, des de la implicació de les persones en aquesta espiral destructiva d’odi, violència, cobdícia i voracitat.

La guerra és inevitable, està inscrita en la naturalesa humana. Filòsofs i pensadors de la història de la humanitat coincideixen en aquesta afirmació sinistra. Winston Churchill ens ho recorda: “La guerra és una invenció humana.” Parlo de Churchill per veure com algú, des d’un camp fora de l’estudi de la ment humana amb una observació i intuïció esmolades del comportament dels grups humans, coincideix amb les reflexions que podem fer des d’una perspectiva més especialitzada. La guerra és una invenció humana en tant que és l’expressió primitiva de fantasies col·lectives i que no sorgeix perquè sí, per casualitat. Té un sentit, i compleix una funció psicològica en els grups humans.

En tota guerra, – sigui d’alliberament, colonial, religiosa o ètnica, o es tracti de conflictes armats localitzats- hi ha bones raons sacralitzades per justificar l’acció violent. La violència és una ruptura, un trencament de la capacitat del col·lectiu social de contenir les ansietats de fragmentació i desemparament quan ens afrontem amb situacions socials límits.

Freud (1915) comenta: “…no ens ha sorprendre que el relaxament de les relacions morals entre els pobles hagi repercutit en la moral de l’individu…allà on la comunitat s’absté de fer cap retret, s’acaba l’estroncament dels impulsos dolents i els homes cometen actes de crueltat, malícia, traïció i brutalitat, quan aquestes actituds semblaven incompatibles amb el seu nivell cultural”.

La guerra és un gran teatre sinistre on s’escenifiquen ‘els impulsos dolents’, que deia Freud, fent servir aquelles armes inventades pels homes que van des del garrot de la prehistòria, fins a l’ampli arsenal, variat i sofisticat, cada vegada més destructiu, com són les bombes nuclears, les armes químiques, els míssils i altres.

Les causes que precipiten una guerra poder ser variades però els factors inconscients són els mateixos. La irracionalitat de la guerra es basa en les pors creades i alimentades per les parts en conflicte.

Money-Kyrle (1978) comentava que en una situació de guerra desapareix el seny, cada part imputa crims atroços a l’altra, cosa que justifica la revenja.

El context de la correspondència Freud/Einstein

L’any 1932 Einstein planteja a Freud la pregunta: ¿és possible alliberar la humanitat de l’amenaça de la guerra? Molts anys després ens seguim fent la mateixa pregunta i ens ho seguirem preguntant per mirar d’explicar-nos i donar significat al seu impacte devastador. I que incansablement necessitem per a processar tant d’horror.

Aquesta pregunta, Einstein la fa 17 anys després de la cruenta I Guerra Mundial i enmig d’un clima de ressorgiment de polítiques totalitàries. La correspondència Einstein/Freud va ser fruit d’una iniciativa  de la Lliga de Nacions interessada a propiciar debats entre els intel·lectuals coneguts sobre temes de l’actualitat del moment.

Un any després, el maig de 1933, a Bebelplatz, es representava l’acte simbòlic de la destrucció del coneixement amb la cremada de llibres inclosos els de Freud. En aquell moment, Einstein, un pacifista compromès, no sabia que els seus desenvolupaments científics portarien a la construcció de la bomba atòmica utilitzada a Hiroshima i Nagasaki l’any 1945.

Freud ja havia viscut la I Guerra Mundial de manera directa i personal, ja havia escrit Més enllà del principi de plaer (1920), on especifica i articula els plantejaments que estava gestant des de 1915 i que estaran presents en la seva obra: la presència de les pulsions amoroses i destructives inherents a la condició humana.

Per Freud, que la guerra sigui inevitable és una condició tràgica, és una disposició natural a la destrucció, a la violència, quan els humans senten amenaçats aquells ideals de la religió, l’ètnia o la nació.

Alguns processos psicològics que es reactiven en situacions límits

Comentaré alguns aspectes de la correspondència de Freud durant aquest període de guerra ja que en la meva opinió descriu amb claredat els processos psicològics que succeeixen quan ens enfrontem a situacions extremes.

Al començament de l’any 1914 Freud escriu a Abraham: “Per primera vegada em sento austríac, tinc ganes de donar una oportunitat a aquest imperi no massa esperançador.” (1). I a Ferenczi li diu: “Esperava que em fos donada una pàtria viable en la que la tempesta de la guerra hauria escombrat els pitjors miasmes i on els nens podrien viure confiats.” (2)

Aquí, veiem a Freud identificat amb els valors de ser austríac, valors intangibles que donen sentit a la pertinença i alimenten l’esperança de restituir aquests valors amenaçats.

Els grups humans necessiten cohesionar-se i identificar-se a través de mites, banderes, valors culturals. De fet, aquests aspectes estan a la base de la creació dels estats nació. Si se’ls qüestiona sorgeix la necessitat de sacralitzar-los i defensar-los cosa per a la qual els humans estan disposats a sacrificar-se. És un greuge a les bases de la identitat grupal.

Els sentiments generats per possibles pèrdues de territori, per l’agressió als signes d’identitat col·lectiva en subratllen i intensifiquen la identificació amb aquests signes i el territori, una identificació que vertebra el sentiment de continuïtat davant l’amenaça i això proporciona prou i bones raons per defensar-se de la manera que sigui. El nostre jo col·lectiu està en perill. En aquest context la guerra té una funció de restituir i purificar.

En altres cartes de 1916, Freud reclama:

“Ens hem de sostreure com sigui a l’horrible tensió que regna al món…no és suportable.” (3)

“La inhibició en aquests temps ens priva de les nostres energies creatives.” (4)

“Reaccionem amb certa resignació apàtica.” (5)

“Si la guerra persisteix tota altra cosa perdrà importància.” (6)

Aquí, Freud descriu com gestionem realitats massa cruels, massa devastadores que ens deixen atònits…Perquè tan l’apatia, la indiferència i la inhibició, com el menys teniment de l’enemic, són recursos que fem servir quan la situació externa supera la nostra capacitat de processar-la. Marie Bonaparte (1947) fa una referència ben clara a aquest mecanisme de defensa primitiu que és la negació de l’amenaça. És una de les estratègies per a controlar l’ansietat davant del terror generat per l’amenaça de l’agressió de l’enemic. Probablement aquesta era la intenció de Hanna Segal: alertar-nos de defenses com l’apatia, la inhibició, el menys teniment i la negació de la potència destructiva de l’enemic.

Freud comenta amb goig la incorporació a files dels seus fills, en algunes de les seves cartes (11.12.1914, íbid. 60): “Només significa la realització de desitjos” (7) anhelats per ells d’estar al front. Freud se sent orgullós del seu nebot perquè “està defensant una bona causa” (8). En altres llocs expressa amb admiració el fet que els seus fills siguin a les trinxeres. Es refereix a ells com “els meus soldats”, “els meus combatents” (9) i també com “els herois que són al front” (10).

Selecciono aquestes citacions de les cartes de Freud per descriure valoracions i comentaris tan habituals en els humans davant de la participació a la guerra.

Així veiem que, en èpoques de guerra, el soldat que lluita per uns valors és convertit en heroi. En el conte Operaciones psicológicas de Phil Klay (2015), un dels personatges diu: “Ningú no vol ser el tipus de l’esquadró que no ha matat mai ningú, i ningú s’allista al Cos de Marines per no prémer el gallet.” Morir per uns ideals és la màxima expressió de la fe en aquests valors intangibles com “l’amor a la pàtria”. Un altre dels personatges del mateix conte, diu: “Has arriscat la vida per quelcom més gran que tu mateix. ¿Quanta gent podria dir el mateix? Vas escollir servir. Potser perquè no entenies la política exterior dels Estats Units, o potser perquè estàvem en guerra. Però tant li fa. Vas alçar la mà i vas dir: estic disposat a morir per aquests civils insignificants.”

L’essència del soldat és el seu auto-sacrifici a aquest valor sagrat i magnificat. El cos social delega generalment en els seus membres més joves la funció de defensar amb valentia, coratge i virilitat els senyals d’identitat amenaçada, generant d’aquesta manera cohesió social, orgull i justificació de la violència. Els converteix en herois. I la mort d’aquests herois és més fàcil de tolerar quan l’enemic és més creïble. No hi ha ni dol ni culpa. “Al capdavall l’exèrcit és una organització construïda a l’entorn de matar la gent.” (Klay, 2015). El soldat està durament entrenat per a negar la humanitat de l’altre. Només un entrenament basat en l’embrutiment  de la seva ment i la denigració de l’enemic dona versemblança a allò que afirma E. Levinas l’any 1963: l’assassinat només és possible quan no has mirat l’altre a la cara. El front és l’escenari on: “mato perquè tinc la missió de salvar la societat i em puc (deixar) matar per aquesta bona causa.” EAl front s’hi juga l’honor i la missió de salvar la comunitat dels enemics creats interessadament pels governs i els seus lobbies cobdiciosos.

No només en la guerra l’auto-sacrifici és present de manera distorsionada. Money-Kyrle (1978) ens recorda que la capacitat d’auto-sacrifici també és una força que ha permès el progrés de la humanitat.

Amb aquesta referència breu a allò que Freud-home expressava en les seves cartes, intento mostrar que la guerra no és només una irrupció fatídica de l’expressió tanàtica de la naturalesa humana, sinó també la identificació fanatitzada amb uns ideals, el sentiment de pèrdua i amenaça d’uns valors que ens defineixen i que, per tant, mobilitzen pors primerenques i provoquen respostes primitives.

Dinàmica de la por en les grups

A continuació faré uns comentaris breus sobre processos grupals quan aquests estan envaïts per aquestes pors primitives que acabo de mencionar.

Money-Kyrle (1978) i Bion (1972) ens van donar eines per entendre la dinàmica d’aquests processos i explicar-nos el recurs a l’acció com un fracàs de la capacitat simbòlica, capacitat distintiva de l’ésser humà.

Els pilars que estructuren i cohesionen una societat són posats en qüestió quan les institucions socials es fan fràgils, es corrompen i, per tant, deixen de ser operatives, generant incertesa a través de regressions econòmiques que porten a la pèrdua de benestar social tan dificultosament aconseguit després de llargues lluites pels drets com a ciutadans.

Quan les institucions socials ja no compleixen la funció contenidora per a la qual van ser creades es trenca el teixit que vertebra el nostre funcionament social. El resultat és el ressorgiment de sentiments de desemparament, incertesa i confusió. Per sobreviure a aquesta commoció -com ja he mencionat abans- els grups humans busquen diferents sortides, tals com la inhibició, l’apatia, els menys teniment de l’enemic o bé la creació d’enemics. Aquesta darrera tàctica pot ser reactivada fàcilment i intensificada per interessos polític-econòmics en períodes de descontentament social. La necessitat de col·locar en algun lloc la causa de tant mals facilita la creació d’un enemic, i és aquest precisament qui actua com a boc expiatori del malestar social. La perillositat de l’enemic no ve tant de la realitat com de la deformació delirant creada intencionadament. Aquesta relació paranoide delirant és, evidentment, mútua i cada part es llença a una cursa d’armament que compleix, diria, dos objectius entrellaçats: per una banda calma les ansietats primitives i per una altra reactiva econòmicament el mercat apaivagant la protesta social. Una guerra per alguns sectors és sempre una extraordinària oportunitat d’enriquiment àvid i avar.

En aquest estat de coses la por a la persecució i a la venjança es converteix en una prioritat a exaltar i a estimular. Llavors s’adopta la llei del talió. Per a això, es necessita un líder messiànic omnipotent que salvarà de les penúries prometent el millor dels mons, mitjançant el reforçament de l’enemic com a enemic basat en l’odi, el menyspreu i la deshumanització, estigmatitzant en conseqüència, determinats grups segons els moments històrics i socials de cada època. Aquesta dinàmica grupal que s’estableix en determinats moments té un alt poder de cohesió social. Així, la unitat del grup es manté per la projecció de la violència duta a terme per un líder dipositari dels anhels de restituir el greuge que s’ha patit. El col·lectiu social ha perdut el pensament crític i es converteix en una massa manipulable. Per tant, no hi ha ni reconeixement ni responsabilitat sobre la pròpia violència. Un exemple recent és l’atac amb míssils, ordenat per Trump a l’abril de 2017, a la base aèria siriana de Shavrat com a reacció indignada per l’atac amb armes químiques a la població civil de la localitat de Jan Sheijun, Síria. Llavors, tota la crítica a la seva política caòtica i incoherent a nivell nacional i internacional va desaparèixer. I Trump es convertia (momentàniament) en un líder ètic que donava lliçons de moral augmentant l’esperit patriòtic i aconseguint, evidentment, el suport d’una societat commocionada per les escruixidores imatges d’aquell atac químic.

Aquesta és una de les coses paradoxals de la guerra: s’inventa un enemic demonitzat que destruirà els valors compartits del col·lectiu. La guerra, llavors, ja no és només violència i destructivitat sinó que es transforma en l’acompliment d’un deure: defensar les aspiracions i els valors fundacionals de la societat. La creació dels estats nació durant el segle XIX és possible per, entre altres raons complexes polítiques i socials, la utilització dels supòsits bàsics plantejats per Bion (1972) a finals de la II Guerra Mundial.

De fet, molts himnes nacionals, es basen en l’exaltació de l’omnipotència i la paranoia respecte de l’altre. Per exemple, l’himne argentí diu a la tornada: “coronados de gloria vivamos o juremos con gloria morir”, i en una altra estrofa: “y con brazos robustos desgarremos al ibérico altivo león.” I l’himne del Canadà: “Oh, Canadà, llar nostra i terra natal, veritable amor a la pàtria…estem en guàrdia per tu.” O el mateix himne de Els Segadors a Catalunya: “Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena…Bon cop de falç defensors de la terra…Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya…”

El discurs populista que encén el patriotisme té la mateixa estructura, sigui quina sigui l’època històrica. S’inicia amb la insistència en el malestar, creant una situació d’impotència i desolació, per després posar en algú altre o en alguna causa l’origen del sofriment i del malestar, alimentant l’odi, exaltant el greuge sofert per acte seguit demanar el sacrifici de la societat per mor del bé comú. És a dir, és un discurs que avança des de la malenconia cap al deliri paranoic i d’aquest cap a una solució megalomaníaca, estimulant utopies inabastables.

Conclusió

Per a Freud, en la carta de resposta a la pregunta d’ Einstein, tot allò que permet establir vincles afectius i de solidaritat entre els éssers humans així com totes les accions que estimulen l’evolució cultural, actuen contra la guerra.

Crec entendre que Freud (1932), juntament amb els desenvolupaments posteriors d’autors com Klein i Bion, planteja que els éssers humans estem constantment amenaçats pel ressorgiment d’una manera primitiva de funcionar que ens porta a espirals destructives. I tanmateix, aquestes poden ser contrarestades per Eros, per la nostra capacitat d’empatia, la capacitat de reconèixer l’altre en la seva alteritat, la responsabilitat dels nostres actes, la transformació de les emocions primitives en una capacitat de pensar, de simbolitzar d’una manera no paranoide. Ara bé, aquesta capacitat no ve donada gratuïtament. Es necessita una tasca incessant d’anar recuperant els valors que ens distingeixen com a humans, el pensament simbòlic. El recurs a la guerra, acció violenta inscrita en la naturalesa humana no significa haver-nos de resignar a un destí ineludible.

Així com, en la tasca quotidiana amb els pacients, estem constantment buscant la integració, penso que com a membres d’un col·lectiu social hem d’estar contínuament atents a no deixar-nos arrossegar per les temptacions destructives.

 

Referències bibliogràfiques :

 

Bion ,W.R.  (1972), Experiencias en grupo, Ed. Paidos  Buenos Aires

Bonaparte, M. (1947), Myths of war, London, Imago Publishing co.

Freud, S. (1915), “Consideraciones de actualidad sobre la guerra y la muerte”, Obras completas, vol. II, Biblioteca Nueva, Madrid (1968), pp. 1095-1097.

Freud, S., Einstein, A. (2001), ¿Por qué la guerra?, Minúscula, Barcelona.

Freud, S. Correspondencia de S. Freud. Edición crítica establecida en orden crónologico. Expansión. La internacional psicoanalítica (1909-1914) vol. III.  Ed. Nicolás Caparros, Madrid: Biblioteca Nueva,1997

  • “Carta a Abraham, Karlsbad,26.7.1914”, Ibid. ,36)

(2)  “Carta a Ferenczi, Viena 23, 7.1914”, Ibid. ,40)

(8) “Carta a M. Freud Viena,26 .8.1914”, Ibid., 43 )

Freud, S., Correspondencia de S. Freud . Edición crítica  establecida  en orden cronológico. La Gran Guerra. Consolidación (1914-1925) Vol. IV. Ed. N. Caparrós. Madrid: Biblioteca Nueva ,1997

(3) “Carta a Ferenczi, Salzburg 22 .7.1916”, Ibid.,136

(4) “Carta a L.A: Salome, Viena ,31. 1.1915”, Ibid., 70

(5)”Carta a L.A. Salome 12.3.1916”. Ibid. ,122

(6)” Carta a Ferenczi, Viena,16 .9.1916” Ibid.,142

(7)” Carta Abraham,Viena 11.9.1914” Ibid., 44

(9)” Carta a Ferenczi,Csobató,9.7.1917 “,Ibid.,174

(10)” Carta a Lou A. Salomé, Viena 21.3.1916,” Ibid.,121

 

Fornari, F. (2005) “La psicoanalisi della guerra”, Revista di Psicoanalisi, núm.  51(1), pp. 95-178.

Klay, P. (2015), Nuevo destino, Random House, Barcelona, pp. 180-191).

Levinas, E. (1963), Difícil libertad y otros ensayos sobre judaísmo, Buenos Aires. Lilmod  (2008), pp. 52-53.

Marvin, C. (1999), “Blood sacrifice and the nation: Totem rituals and the american flag”. Cambridge Cultural Social Studies,Yale University, Connecticut.

Money-Kyrle, R. (1978), The collected papers, Clunie press, London.

Segal, H. (1987), “Silence is the real crime”, International Journal of Psychoanalysis, núm. 14, pp. 3-1

Vols que t'avisem quan publiquem un altre article?

Àrea: Article del mes