GUINOVART. LA REALITAT TRANSFORMADA

Anna Romagosa

Fins el 19 de maig de 2019
Als Espais Volart de la Fundació Vila Casas

 

Us recomano que no us perdeu aquesta magnífica retrospectiva de l’obra de Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007), un pintor clau de l’avantguarda catalana de la segona meitat del segle XX. Aquesta exposició, titulada La realitat transformada i comissariada per Llucià Homs, permet copsar la capacitat de l’artista per evolucionar constantment. És la última mostra de la programació de l’Any Guinovart, però no vol ser una retrospectiva lineal de totes les seves èpoques pictòriques, sinó apropar-nos a diverses temàtiques de l’artista.

«L’eix conceptual que actua com a factor transversal entre els diferents apartats expositius es basa en el fet que Guinovart, a través de les seves obres, viatja des d’allò més local i primigeni fins a allò més universal i infinit.» (Document de premsa de l’exposició, p. 3).

Visita guiada

El bosc. Fotografia: Anna Romagosa

Maria Guinovart, filla de l’artista i presidenta de la Fundació Espai Guinovart, ens va oferir a un petit grup d’amics i coneguts fer-nos de guia (tot un privilegi!) i ens va explicar les obres no sols des del seu coneixement com a experta, sinó també des la mirada familiar, plena d’estima, admiració i anècdotes. Diu que totes les peces d’aquesta exposició han estat molt triades i tenen una història. La Maria m’ha autoritzat a reproduir les seves paraules, així que intentaré compartir amb vosaltres algunes coses que recordo del que ens va explicar.

Guinovart ha explorat múltiples temes i tècniques i en trobareu una mostra ben representativa a l’exposició, que compta amb algunes de les peces més significatives de les diferents etapes pictòriques de Guinovart (Guino per als amics). Maria Guinovart diu que aquesta és la primera gran exposició del Guino sense ell. Ha estat possible gràcies a la Fundació Vila Casas, que ha ofert els 1500 m2 d’espai expositiu i ha donat moltes facilitats, i gràcies als préstecs de diversos museus i de col·leccionistes privats. Així, podem gaudir d’algunes obres que no s’havien exposat abans i que serà difícil tornar a veure.

Guinovart té una extensa obra, perquè com diu la seva filla Maria: «per a ell no era treballar; anava parlant, i cada diàleg era una peça.» La mostra abasta pintura, escultura, obra gràfica i instal·lacions, però no pretenc fer-ne una ressenya exhaustiva.

 

Guinovart: compromís social i polític

Guinovart. El gran retorn.

El gran retorn. Fotografia cedida per la Fundació Vila Casas

Guinovart era un artista compromès amb la realitat social que l’envoltava i a la mostra hi ha diferents obres que ho palesen. Tot just entrar a l’exposició trobem El gran retorn, una gran peça de fibrociment (uralita) propietat del museu Reina Sofia, que va arribar a l’espai expositiu amb un transport especial perquè ara el fibrociment està prohibit. Però als anys 70, quan Guinovart va fer l’obra, no es coneixien els seus efectes nocius i ell va treballar-lo en diverses peces. La Maria ens explica que al Guino li agradava el fibrociment perquè era un material que el dominava; deia: el material em condiciona. Com que sols és mal·leable durant un temps limitat, l’artista treballava directament in situ a les fàbriques. Hi ha un interessant vídeo, Guinovart, un fragmento, rodat el 1978 a la fàbrica de fibrociments Uralita SA de Ripollet (Barcelona), i que podeu mirar en l’enllaç que trobareu al final de l’article, on el podeu veure treballant-lo. Aquesta empresa avui dia es coneix pels casos de treballadors afectats per la toxicitat de l’amiant.

Com us deia, Guinovart és un pintor amb un gran compromís social, i a la última sala d’aquesta exposició trobem una clara denúncia a les empreses de fibrociment: una peça del 1997 que està dedicada als treballadors de la Rocalla, el nom d’una fàbrica de fibrociment de Castelldefels. Hi veiem representats els treballadors cap cots anant a treballar i hi diu: «Rocalla, calla, calla, calla (més «calla»…) trabaja».

«Els valors socials són també valors polítics en Guinovart. Malgrat que no es va afiliar a cap partit (…) els seus referents ideològics són presents en un bon nombre d’obres (…) Hi va denunciar injustícies i persones que, al seu entendre, hi estaven implicades.» (Document de premsa, p. 7).

Cap de Franco, darrera. Fotografia: Anna Romagosa

L’artista és un bon representant de tota una generació compromesa amb la lluita contra el franquisme. A la planta d’entrada podreu observar Cap de Franco frontal (circa 1960). Aquesta obra, que pertany a una col·lecció particular, està pintada per les dues bandes i la de darrera es titula Cap de Franco dors. La Maria ens el va despenjar per mostrar-nos la cara del darrera i us en reprodueixo la fotografia. També hi ha un altre cap, l’obra titulada De Dallas a Nixon (1969), que denuncia la participació del president Nixon en la mort de Kennedy. El Che (1967), amb una estètica a l’estil d’Andy Warhol, fa referència a les implicacions de la CIA en la seva mort; a Homenatge a Allende (1973), que ja vam poder veure a l’exposició del museu de la Música, hi llegim uns versos de Pablo Neruda: «yo, americano, hijo/ de la inmensa soledad del hombre/ vine a aprender de ustedes la vida/ y no la muerte, y no la muerte!».

La Maria ens explica que el collage El mestre (1969), on veiem el mestre penjat i al fons l’abecedari i els números, connecta amb la idea de la pel·lícula La llengua de las mariposas: denuncia el desig d’acabar amb l’educació i la cultura, la repressió dels mestres que ensenyen a pensar amb llibertat.

«El que em motiva és resoldre plàsticament un plantejament ètic.» Guinovart (Catàleg de l’exposició, p. 37)

El diner en el món de l’art. Fotografia cedida per la Fundació Vila Casas

Un altre quadre de denúncia és el titulat El diner en el món de l’art (2000). Si us hi fixeu bé veureu que les dues columnes laterals estan formades per retalls de cotitzacions de borsa. Representen les torres de Wall Street, amb què Guinovart denuncia l’art com una eina de transacció i especulació. Les formigues que podeu veure al costat, formant una altra columna, representen els treballadors de Wall Street i connecten amb Federico García Lorca -un dels seus referents-, que en el poema Los encuentros de un caracol aventurero narra que el cargol es troba una filera de formigues que en maltracten a una. Els pregunta què passa i la formiga maltractada, mig morta, diu que ella ha vist les estrelles. Les altres formigues i el cargol no saben què són les estrelles i li ho pregunten. «”Son luces que llevamos/sobre nuestra cabeza”./ “Nosotras no las vemos”,/ las hormigas comentan./ Y el caracol: “Mi vista/ solo alcanza a las hierbas.”» (Federico García Lorca, Los encuentros de un caracol aventurero)

A la mostra tornem a trobar el quadre titulat Brotxa bandera (1979), que ja vam poder veure a l’exposició de Girona. Connecta amb les seves arrels familiars i personals com a pintor de parets i mostra la seva idea de compromís: veiem una mà que aixeca la brotxa, posant-la al servei de la denúncia. La Maria ens explica que sempre que a les obres hi ha mans, són les mans del mateix pintor, i que aixecar les mans és un símbol de protesta. També ho són els ulls vermells que veiem en algunes obres de la mostra.

Em sobta que tot i que Guinovart no era religiós, a la seva obra hi trobem sovint creus. La Maria ens explica que la creu és un símbol potent encara que no siguis religiós. Estan connectades a quelcom visceral i dramàtic, al cante jondo, a experiències i sentiments intensos.

«La música m’agrada des de moltes vessants i m’interessen moltes músiques. Ara bé, Bach, que és un compositor que arriba al misteri més profund de la música, és impossible que em pugui donar elements plàstics directes. En canvi, del jazz, el blues i del cante hondo, de les músiques on predomina la improvisació, la manera rítmica, en trec imatges». Guinovart. Text reproduït a l’exposició del Museu de la Música, Barcelona 2018.

 

Arram. Una peça central que connecta Agramunt i Algèria

Guinovart. Arram.

Fotografia: Anna Romagosa

Arram (1977-78) és una peça molt bonica que trobem al centre d’una de les sales. Representa una mastaba, una estructura rectangular de murs inclinats i sostre pla que s’utilitzava a l’antic Egipte per enterrar alts dignataris. És de color terra i conté peces ceràmiques molt petites que representen cases, pobles, animals.

Arram. Fotografia cedida per la Fundació Vila Casas

La Maria ens explica que la seva àvia materna va morir el 24 de desembre i l’any següent Guinovart va voler anar amb la dona i els fills a un lloc on no celebressin el Nadal. Així, van viatjar a Argèlia, i els colors de la terra d’allà el van reconnectar amb Agramunt, el poble de la seva mare. Per això a l’exposició veureu que s’han encarat Agramunt i Argèlia. Diu la Maria: «Vam marxar amb maletes amb roba i vam tornar amb les maletes plenes de sorra.» El Guino va fabricar les peces d’aquesta obra amb la terra que havia portat d’Argèlia.

Arram és un monument funerari a la seva mare i una manera creativa d’elaborar el dol per la seva pèrdua, deixant constància d’aquest univers de petites experiències que conformen els vincles més primaris. La mastaba és feta de fusta però, pels colors amb què l’ha pintat, sembla de terra, i la terra és un referent en totes les etapes de l’obra de Guinovart. La terra el connecta a les vivències sensorials, a vivències primitives, lligades a allò que estima.

Al voltant d’Arram hi ha nombroses obres d’Agramunt, el poble de la família materna. Agramunt és per a Guinovart el centre de l’univers infantil. «Idealitzat», diu la Maria, perquè hi arriba als onze anys, quan la família s’hi trasllada per fugir de l’impacte de la Guerra Civil a Barcelona, i allà troba llibertat: no va a escola, pot fer vida a l’exterior… Els seus pares pensaven que al poble la família no passaria gana, però Agramunt va ser bombardejada i van anar a viure a una cabana al bosc. Allà el Guino va descobrir les òlibes, els rostolls, el burret que dóna voltes a l’era, l’espigoladora… «Hi descobreix les estacions, la terra que parla» (Maria Guinovart).

«Els viatges al nord d’Àfrica han estat fonamentals perquè, en definitiva, em van fer reviure experiències de la infància encara que tot sigui molt diferent i llunyà.» Aquesta frase de Josep Guinovart reproduïda a l’exposició em recorda unes paraules del psicoanalista Pere Folch:

«El contacte pluridimensional amb el nostre món intern ens farà reconèixer que el més íntim del nostre self, de la nostra realitat psíquica és, per així dir-ho, terra d’al·luvió, poblada d’objectes que han vingut a arrelar-s’hi i que hem anat fent nostres en la construcció indefinida de la nostra identitat. Quan aquests objectes interns conserven la seva canviant fesomia i es poden vincular lliurement, la mirada al mirall interior del nostre espai mental és un narcisisme de vida, bell i creatiu, que ens porta enllà pels camins de la llibertat, de l’emoció i el pensament.» (Folch, 2010)

Agramunt connecta doncs Guinovart amb allò primigeni, amb la matèria com a mitjà d’expressió. Guinovart anirà evolucionant i transformant la seva obra, incorporant materials i manipulant els objectes i els materials. Podeu observar en les obres d’aquesta sala els colors ocre tan característics del pintor: colors de la terra i del blat, que incorpora a les obres. Guinovart usa sovint el blat i el converteix en estels, en símbol d’esperança. També el rostoll i els ous són per a ell símbols d’esperança.

 

Guinovart íntim

Baldufes. Fotografia: Anna Romagosa

La sala de baix correspon a les obres que connecten amb l’espai íntim. Fixeu-vos en la vitrina amb diversos objectes; hi ha una postal on hi podeu llegir: «mi querida baldufa». La Maria ens explica que el Guino anomenava «baldufa» a ella i a la seva filla Clàudia (néta del Guino). Si us hi fixeu bé, veureu algunes baldufes a la mostra. La Maria diu que la baldufa és per a l’artista un símbol d’infància i família. Ens explica que quan la seva filla va fer un any el Guino n’hi va regalar una a ella i una a la néta.

Una altra de les obres de fibrociment de l’exposició es titula Sense el dolç, primavera a les dues Maries (1972). La Maria ens explica que hi ha dues Maries a la vida del Guino: la Maria Antònia (la seva dona) i la Maria filla. A la vitrina que hem comentat podeu veure la foto de la dona de l’artista, Maria Antònia. I si us hi fixeu bé, reconeixereu després la seva cara en un parell de pintures: Pallassos (1958) i Mujer con paloma (1958).

 

Guinovart a l’estranger

Guinovart estava molt connectat a la terra de Catalunya, però també a Castella, Andalusia, Mallorca i altres indrets. Hi ha diferents ciutats i països que va visitar i que van tenir importància per a Guinovart. La Maria ja ens havia explicat la importància que va tenir per a ell París, quan el 1953 hi va anar nou mesos amb una beca de l’Institut Francès (l’any passat s’hi va organitzar una exposició dedicada a les obres d’aquesta etapa parisina, exposició en la qual la Maria també ens va fer de guia). París el va fascinar i va estimular canvis en la seva obra.

Tambè el va influir Mèxic, on Guinovart va descobrir els mercats i els colors vius, com veiem a la pintura Coatzacoalcos (1974), de colors lluminosos. «Mèxic és l’art total, és un caos i magma creatius imparables.» (Josep Guinovart, frase reproduïda a la mostra).

Nova York. Fotografia cedida per la Fundació Vila Casas

En canvi la tela Nova York (1988) provoca desassossec, transmet sensació d’opressió. La Maria ens explica que quan el Guino va estar-se tres mesos a Nova York per una exposició no parlava anglès i es va angoixar i ho va passar malament. Això el va reconnectar amb Lorca, poeta que sempre deia que l’havia marcat i que formava part dels seus referents. L’artista pensava que els materials poden transmetre sensacions i aquí inclou el cartró que es posa entre les fustes de les portes, representació que les persones a Nova York viuen aïllades com en les cel·les un rusc. Si us hi fixeu veureu que a la part de baix del quadre hi ha un cocodril, en referència a un dels poemes de Federico García Lorca «Ciudad sin sueño», del llibre Poeta en Nueva York. El poema diu: «(…) Vendrán las iguanas vivas a morder a los hombres que no sueñan/ y el que huye con el corazón roto encontrará por las esquinas/ al increíble cocodrilo quieto bajo la tierna protesta de los astros.»

A Metrop (1988) veiem una instal·lació que s’il·lumina i ens mostra Nova York. Les dues torres bessones estan fetes amb les cotitzacions de borsa. En aquesta peça podeu veure els gratacels i les finestres típiques del edificis de Nova York, que ens converteixen en voyeurs.

«No hi ha res del que jo hagi tocat que no estigui condicionat per una vivència. Darrera de qualsevol cosa hi ha una realitat que jo he vist i he viscut.» (Josep Guinovart, frase reproduïda a la mostra)

 

Els límits i les transformacions

Retaule de Jerusalem. Fotografia cedida per la Fundació Vila Casas

A Guinovart no li agradaven els límits, per això en algunes obres se’ls salta. A El retaule de Jerusalem (2001), una crítica al conflicte bèl·lic del pròxim orient, veiem que crema el marc. A més, en aquesta pintura, el marc abasta sols una part d’obra. Pinta fora d’un marc com una denúncia a Israel. La peça està formada per dos plafons on contrasta les bales de l’exèrcit d’Israel i un tirador palestí. També hi ha tres ous, mostrant que malgrat el conflicte que denuncia, hi ha esperança.

«Un ja no sap quan es troba davant una pintura que ha desbordat la superfícies o quan es tracta d’una escultura o una instal·lació pintada. (…) És aquesta REALITAT TRANSFORMADA tan característica en Guinovart, on els límits tendeixen a esborrar-se, amb el conseqüent procés d’alliberació personal que creador i espectador poden aconseguir plegats.» (Guinovart, Realitat transformada. Catàleg de l’exposició. Fundació Vila Casas, p. 23)

Guinovart anava i tornava, introduïa canvis, entenia l’obra més com a procés que com a objectiu. Fa múltiples transformacions quan intenta plasmar una imatge o idea, i al llarg de la seva trajectòria va experimentant amb noves maneres d’aconseguir-ho.

«L’art, en les seves diverses manifestacions, ha trobat poderoses formes capaces d’articular-se amb experiències emocionals vitals i d’albergar-les. Formes en les quals el significat mai està fixat per sempre, formes amb un alt grau d’insaturació i d’ombres. És un llenguatge que creix en les possibilitats de noves articulacions i en aquest sentit sempre conserva potencialitat de desenvolupament.» (Lia Pistiner, 2007, p. 90)

Tant l’art com la psicoanàlisi s’interessen per la creativitat i afavoreixen transformacions. Per als psicoanalistes la capacitat de transformar és molt important. Intentem ajudar els pacients a contenir i transformar les seves experiències emocionals.
La psicoanàlisi actual sap que abans de les paraules hi ha imatges. Al principi de la vida, quan les sensacions i emocions primitives fragmentades i difoses es poden transformar en imatges, això possibilita la mentalització de les experiències i la seva elaboració. Aquest és un procés que forma part del desenvolupament de tots els individus, i que els artistes poden fer d’una manera molt creativa. «Els diferents tipus de transformació representen les formes que assumeixen les relacions entre parts primitives i parts evolucionades de la personalitat (…) El desenvolupament comporta un procés d’acolliment i contenció de l’experiència, de transformar la pura sensació en pensaments i pensar a fi de poder tractar amb els pensaments, donar nom a les emocions i representar-les.» (Grimalt, 2014)

Podríem afegir que la psicoanàlisi actual també s’ha transformat i s’ha allunyat de la tendència antiga a una interpretació simbòlica de l’art. Avui dia no pretenem desxifrar continguts de l’obra sinó apropar-nos a l’experiència estètica, que pot ser transformadora per ella mateixa, perquè ens impacta i ens connecta amb quelcom íntim dins nostre. L’exposició de Guinovart ho aconsegueix fàcilment, perquè hi ha quelcom en l’obra d’aquest artista que està molt connectat a vivències autèntiques i primitives que ressonen en l’observador, estimulant la nostra pròpia capacitat creativa. Quan Guinovart ens sorprèn ens obliga a mirar amb atenció i estimula la nostra percepció i les nostres emocions i pensament. En aquest sentit, l’art és una mena de mirall per a la nostra ment.

 

BIBLIOGRAFIA

FOLCH, P. (2010) “El mite de la clínica i la clínica del mite”. Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol XXVII-2, 2010

GRIMALT, A. (2014) Transformacions en “O” i els “espectres de quantitats desaparegudes”: un projecte que “quedà en el tinter”. Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol. XXXI/2, p. 33-53. Disponible a: https://www.raco.cat/index.php/RCP/article/view/302136/391744

PISTINER DE CORTIÑAS, L. (2007) La dimensión estètica de la mente. Ediciones Del Signo.

ENLLAÇOS

Ressenya de l’exposició Guinovart: La realitat transformada.

NÚVOL: Guinovart, l’únic compromís possible.

PDF de l’exposició 

Any Guinovart. Referents vitals

Video Guinovart, un fragmento.

Pilar Parcerisas: Guinovart, poètic i polític.

Josep Guinovart, l’art en llibertat.

Identitats. Josep Guinovart.

Federico García Lorca. Poemas.

Text: Anna Romagosa

Agraïm a la Fundació Vila Casas i a Maria Guinovart haver-nos cedit les fotografies i haver-ne autoritzat la seva publicació a la nostra web.

 

 

Àrea: Mirades Etiquetat amb: , ,