Escalfament global. Més enllà de l’apatia (2)

Gerard Richter_Ice 4 (1989)

Gerard Richter. Ice 4 (1989)

 

Jordi Sala Morell i

Joan Sala Coromina,

Barcelona

 

The ice was here, the ice was there,

The ice was all around:

It cracked and growled, and roared and howled,

Like noises in a swound!

The Rime of the Ancient Mariner, S.T. Coleridge

 

“El gel, el gel per totes bandes,

el gel en tot l’espai.

Feia uns gemecs i bruelava

amb sons com d’un desmai.”

Poema del vell mariner. Traducció de Marià Manent.

 

Segons informacions al voltant de la cimera pel clima de Madrid, el canvi climàtic ja ha esdevingut el primer motiu de preocupació dels ciutadans de la UE. I tothom que segueixi els telenotícies sap que científics i Nacions Unides insisteixen en la necessitat d’una acció urgent i decidida per evitar el desastre. Hi ha coses que es mouen i la necessitat d’un New Green Deal, un Nou Pacte Verd Global, es va fent sentir a diferents països i en diferents àmbits. Un Pla que hauria de plantejar-se la descarbonització i la reforma del sistema econòmic que l’ha empesa fins als nivells actuals. Sobre el paper, la causa ecològica ha anat guanyant adeptes. Tenim algunes iniciatives governamentals i partits pro-ecologisme que inclouen programes d’acció en defensa del medi natural. També comptem amb múltiples accions individuals i ONGs (vegeu, per ex., la New Economics Foundation) engatjades en la lluita contra l’escalfament global. Però ens fa l’efecte que, tot i això, hi ha massa indiferència i apatia encara, massa lentitud i resistència a actuar de manera eficaç i sostinguda, més enllà de l’esgarrifança i la indignació que trobem en els moments àlgids al voltant de les cimeres sobre el clima que mobilitzen consciències, militància i mitjans. Com ens podem explicar aquest ‘anar fent’ el dia a dia com si, de fet, tinguéssim tot el temps del món per començar a resoldre una emergència climàtica sense precedents?

William Strang (1903) Portada a l'edició del poema de Coleridge El vell mariner

William Strang (1903) Portada de l’edició del poema de Coleridge El vell mariner

S. T. Coleridge (1798) va escriure l’impressionant Poema del Vell Mariner, on planteja aspectes que trobem ben actuals pel que fa a la relació de l’home amb la natura. El poema descriu el mal fat d’uns mariners errants, encallats amb el seu vaixell als mars del sud: només tenen neu, boira, fred i gel al seu voltant. En aquesta situació, un albatros els visita. L’ocell s’alimenta del menjar que duen, juga amb els mariners, estableix una relació amb ells. I porta el bon temps. Gràcies a aquesta bona relació entre mariners i ocell, entre home i natura, el gel s’esberla, i a poc a poc el vaixell s’allibera i pot emprendre camí amb bon vent del sud. Però just en aquest moment es produeix una ruptura de la relació entre l’albatros i els mariners: el vell mariner del relat, mata sense cap pretext, de forma gratuïta, l’ocell que els ha portat bonança. Natura i home se separen dràsticament i aquí s’inicia la desfeta.

En el món d’avui, ens hem separat més que mai de la natura, ens n’hem desconnectat. No entenem emocionalment els cicles naturals i les interconnexions que s’estableixen entre els diversos elements en joc. A la pràctica tenim una relació lineal i unidireccional amb la natura: l’explotem, la consumim i el que ens sobra li retornem en forma de processats que la malmeten i enverinen. I de retop ens enverinen. La natura ha esdevingut “una cosa” externa a nosaltres, per a ser manipulada i usada. D’esquena als cicles naturals, no acabem d’entendre realment els desequilibris que generem perquè no ens els sentim a prop. Fem un acte de fe, si és que el fem, en la ciència, en l’amic o el pesat que ens parla del canvi climàtic. Però no ens acabem de sentir concernits emocionalment com ens hi sentiríem si el dany que causem el patissin els nostres progenitors o alguna persona amb qui hem establert lligams, com el vell mariner amb l’albatros i la resta de la tripulació. El clima és un cicle global complex del qual no n’entenem encara tots els dinamismes. Uns factors es connecten amb altres de maneres múltiples i complexes i de vegades difícils d’entendre. I aquesta complexitat també fa que ens en sentim afectivament allunyats.

Els versos que citem al començament, lliures de llicències poètiques, diuen “El gel cruixia, grunyia, rugia, udolava amb sons com d’un desmai.” Avui, en llibres, reportatges i filmacions diverses llegim, veiem i fins i tot sentim com, a milers de quilòmetres de distància, masses enormes de gel col·lapsen per efecte de l’escalfament del clima. Un gel que ha trigat milers d’anys a acumular-se i dipositar-se ara protesta, cruix, gruny, rugeix, udola i es desmaia dins de l’oceà de manera irreversible, fent créixer el nivell del mar. Aquest fet, així com la dilatació de la massa aquosa marina per efecte de l’escalfament de l’aigua, amenaça ciutats i modus de viure de milions de persones. Aquesta és només una de les conseqüències de l’escalfament global. La informació la tenim a l’abast. Com és que no reaccionem més decididament?

Segons les estimacions de l’IPCC (Panell Intergovernamental pel Canvi Climàtic) fetes a Mònaco el setembre d’enguany (2019), cap a l’any 2100 es calcula que el nivell de l’aigua del mar haurà pujat gairebé un metre causant el desplaçament d’uns dos-cents milions de persones si no fem res per tallar de rel les emissions de CO2 i altres GEH (Gasos d’Efecte Hivernacle). Unes previsions a vuitanta anys vista, no semblen tan lluny! Però les conseqüències ja les tenim ara, i aquí. Com diu Rossell, oceanògraf, als seus alumnes,

Parlem del Canvi Climàtic i del Medi Ambient com elements externs a nosaltres; però respirem aquest entorn, ens el bevem, ens el mengem. L’exterior i l’interior són conceptes arbitraris. Com a éssers vius som part d’un ecosistema. El dany que fem a l’entorn és dany que ens fem a nosaltres mateixos”.

(M. Rossell, 2019. Vaga pel clima. Carta als meus alumnes).

Tornem a Coleridge i mirem amb una mica de deteniment el moment de la ruptura entre home i natura. El vell mariner matant l’albatros desencadena una desgràcia: “jo havia fet una acció malvada que a tots els portaria sofriment”. “Ha mort l’ocell –entre ells es deien- que feia bufar el vent”. El vent s’atura, les veles cauen, només hi ha silenci. I aigua salada: “L’aigua, l’aigua per totes bandes: ni un glop per engolir”. Els mariners han arribat a una situació sense sortida que esdevindrà agònica. Per això els companys del vell mariner se’l miren acusadors: “Quines males mirades em donaven/joves i vells! Oh dia maleït!/ En comptes d’una creu, aquell albatros/em penjaren al pit.” I així, els mariners van morint a poc a poc de set.

Gustave-Dore_Rime_of_the_Ancient_Mariner-Albatross

Gustave Dore. Poema del vell mariner_albatros

Però, de mica en mica, el vell mariner pot anar fent un procés sobre els fets esdevinguts. De primer es mostra perseguit per la darrera mirada dels companys agonitzants. Després se sent adolorit veient tants homes morts a conseqüència d’aquest seu acte gratuït. I en passa pena. Així és com des del començament del poema de Coleridge, trobem un vell mariner que necessita seguir explicant aquests fets per alleujar el cor que dins li crema (“Until my ghastly tale is told, this heart within me burns”). Podríem pensar que l’ancià té necessitat d’explicar els fets com una manera de seguir-los rumiant, d’entendre més bé el sentit de tot plegat i el paper que ha jugat en aquells fets terribles. També necessita dir la seva història com una manera de reparar, prevenint, advertint els joves de les conseqüències desastroses que tenen els actes destructius: en el seu cas, matar l’albatros del bon temps i del bon vent, que porta vida. Això és com dir, trencar violentament la relació més o menys harmoniosa i de reconeixement amb la natura. Per cert, avui i de manera ben concreta, tants albatros -així com altres aus i espècies marines- moren a conseqüència dels plàstics que ingereixen. De fet, moren o les matem?

(Consulteu el següent enllaç a Youtube: https://m.youtube.com/watch?feature=youtu.be&v=pUM58LIU2Lo).

Un superjò punitiu

Un altre dels problemes sobre el qual els investigadors adverteixen és l’augment de l’acidesa del mar com a conseqüència dels GEH, especialment de les emissions de CO2. L’acidificació dels oceans afecta organismes calcificadors (coralls, crustacis, algunes algues…) que no tenen un interès comercial en si mateixos però si un valor ecosistèmic únic. Aquest impacte, juntament amb altres d’origen antropogènic com per exemple la sobrepesca, posen en perill la biodiversitat dels oceans. Alguns parlen del risc d’una extinció massiva de vida marina. I no podem sentir aquestes notícies i simplement desestimar-les amb arguments de l’estil que deuen exagerar per fer-nos por, o que passarà d’aquí molts anys, o que d’espècies se n’han extingit moltes al llarg de l’evolució.

Paula Rego. Flood.

Paula Rego. Inundació (1996)

Les diferents previsions que es fan sobre les conseqüències del canvi climàtic no deixen de ser pessimistes, catastròfiques. Considerem, però, el fet que sentir-nos amenaçats per un caos i una catàstrofe anunciada sovint no facilita fer-nos veritablement i responsablement conscients i emprendre accions adients. Irma B. Pick planteja que la Mare Naturalesa és sentida i equiparada a quelcom bo, però també és sentida com una amenaça amb les seves forces violents i destructives. Tempestes, inundacions, sequeres, terratrèmols, semblantment a com passa amb les fantasies infantils, poden ser equiparades a una revenja provinent dels pares primitius atacats. Ja no diguem l’anunci de canvis dràstics com a conseqüència de l’esclafament global.

Podem pensar sobre el que fem els humans a la natura, i també sobre el que la natura ens fa a nosaltres. I així podem experimentar l’escalfament global com a la rèplica d’un superjò punitiu contra els atacs que infringim a la natura”. (Pick, 2013, p. 135).

Si ens sentim amenaçats pel clima com per un superjò primitiu cruel que ens fa sentir terriblement amenaçats i vulnerables, la preocupació prioritària serà trobar maneres de fugir-ne, negar i desentendre’ns-en, en la mesura que l’amenaça és sentida com a total, massiva, davant la percepció de la qual no podríem fer altra cosa que fugir, ignorar, fer com si res o deixar-nos anar a una posició rebentadora i apàtica. Pick continua afirmant:

Escindim la nostra rapacitat i ens en distanciem (de manera que) ja no és la responsabilitat d’un JO, un individu de classe mitjana, amb un cotxe, que va de vacances, que busca vols barats, que vol menjar i gasolina barata, i vestits i de tot. En conseqüència NO SÓC JO qui ha d’estar-se de res”, qui ha de fer-hi alguna cosa. A més, és molt probable que “ni sigui jo qui sentirà directament la pèrdua ni qui haurà d’assumir la culpa”.

I tanmateix, un dels factors que ens allunyen més de l’acció directa a favor del clima probablement sigui el sentiment d’una culpa persecutòria semblant a la que desperta en el vell mariner la mirada acusadora dels companys moribunds. La culpa és mala companyia si és aquella mena de culpa que corrou per dins, i va destruint. Però si la culpa per un mal fet pot incloure reconeixement i estimació per la persona o la cosa danyada, si en podem passar pena posant-nos en el lloc del que pateix per causa nostra, aquest sentiment de culpa es pot transformar en acció reparadora.

Jacek Yerka. Fàbrica de verd. (2014)

Jacek Yerka. Fàbrica de verd. (2014)

Els humans, de manera gratuïta, per ignorància, arrogància o per afany de domini i avarícia, hem abusat de la natura, sense tenir cap consciència de les conseqüències que estàvem posant en marxa. La ciència i la tecnologia han posat al nostre abast facilitats enormes per fer-nos la vida fàcil. Com descriu molt encertadament Wolfgang Ley en el seu article del 2008 sobre la dimensió ecològica de la psicoanàlisi, “en la nostra civilització tecnològica i adquisitiva, el cantó ‘contemplatiu’ o ‘meditatiu’ de la resposta humana a l’existència, la voluntat de viure, experimentar, apreciar i interpretar els fenòmens naturals ha estat progressivament negligit i ignorat, afavorint de manera gairebé exclusiva el cantó transformador i utilitari a través del treball” ( W. Ley, p. 1282, i ss.). ‘Fer’ ha predominat sobre el ‘Ser’. La manipulació i l’apropiació ha predominat sobre la interpretació de la naturalesa com a entitat de la que formem part. L’objecte de coneixement s’ha anat separant del subjecte que coneix i del context en el qual es donen un i altre, i així, descontextualitzats els ‘objectes’ de coneixement han anat quedant reduïts a ‘coses’ que serveixen per a interessos pragmàtics, utilitaris i d’apropiació.

Citant Richter (1979), Ley planteja la hipòtesi següent: allò que està en el rerefons dels desenvolupaments negatius de la civilització occidental és la seva aspiració d’omnipotència, una tendència infiltrada, sosté aquell autor, en la cultura des dels temps de la impotència i fragilitat de la col·lectivitat en l’Edat Mitjana i la pèrdua de confiança en la visió religiosa del món de la qual les persones en podien treure consol i sosteniment. Amb tot, a la vista de les accions i els resultats hom diria que no és només l’aspiració a ser omnipotent sinó la creença delirant de ser-ho i comportar-se com a tal front a la natura.

Esdevé encegadorament clar que la negligència i l’actitud freqüentment menyspreadora de la societat industrial vers els objectes del món natural és de fet sorprenentment similar a les dinàmiques patològiques que observem en els individus amb un narcisisme destructiu, i una estructura de personalitat omnipotentment orientada al servei d’escindir experiències d’impotència, vulnerabilitat i amenaça”. (Ley, 2008. p.1286).

Per cert, la nota al peu d’aquesta pàgina no té pèrdua: “Alguns pacients narcisistes molt pertorbats esdevenen suïcides en el moment en què la seva escapatòria delirant en l’autosuficiència omnipotent és qüestionada, amenaçada”. Les informacions que ens arriben constantment dels científics climàtics desafien directament el nostre ordre de les coses. I, ¿no es pot equipar la inacció a un comportament suïcida?

Recordem que Klein (1935) plantejà la hipòtesi de l’existència de fantasies en el bebè de voler enfervoridament posseir tota font d’aliment i benestar, d’apoderar-se d’un pit inexhaurible, de tenir no solament el pit sinó la mare tota, buidar-la dels seus continguts, atacant els altres bebès de la mare. És arriscat i inexacte concloure que aquestes fantasies infantils depredadores expliquin l’actitud de les persones envers l’apoderament dels recursos naturals. Però podem pensar que alguna influència exerceixen i que d’una manera o altra influeixen en la dificultat a fer canvis d’hàbits, en la mesura que l’apoderament avariciós dels recursos de la natura és una cosa que ni és qüestiona. O no s’ha qüestionat fins fa ben poc. S’ha assumit com a natural i legítim apropiar-nos sempre d’allò que és desitjable i que ens pot un bon servei. Tenim un impuls transformador, una tendència inevitable a l’acció, que ens ha dut a grans realitzacions. Però aquest impuls transformador no hauria de prendre la primacia absoluta en detriment de la nostra capacitat contemplativa, reflexiva i autocrítica, que ens pot ajudar a redreçar els torts que fem.

Andreu Escrivà , cap el final del seu llibre –del tot recomanable- que porta per títol Encara no és tard, diu “Si detectéssim un meteorit que vingués directament cap a la Terra, o una enorme activitat volcànica sense precedents a Indonèsia que també posés en perill l’espècie humana, no sabríem què fer: no disposem ni del coneixement ni de la capacitat tecnològica per fer front a aquestes amenaces. En canvi, sí que tenim, des de fa anys, les eines per a fer front al nostre meteorit particular: l’escalfament global”. (Escrivà, 2016. p. 228)

Ara, avui, tenim informació de qui i què causa el canvi climàtic, i on ens porta. D’acord amb aquest fet, ¿ens fem veritablement conscients i responsables del problema? ens disposem a fer-hi alguna cosa compromesa? Escrivà explica entenedorament la situació d’emergència climàtica des del que se sap en el moment de la publicació del seu llibre. Però no perd mai de vista el fet que, com que ara sabem més bé què passa i per què, estem en una bona posició per lluitar contra els efectes destructius que nosaltres mateixos estem causant com a conseqüència de la nostra activitat productiva i de consum damunt del planeta.

Les successives cimeres sobre el clima (Rio 1992 i el desenvolupament sostenible, Protocol de Kyoto per reducció de GEH 1997, Acord de París 2015, Cimera de Nova York 2019, Madrid setembre 2019) han anat actualitzant les dades, el diagnòstic i el pronòstic de la situació i proposant accions que en aquest moment s’encaminen a assolir un món amb una economia descarbonitzada, l’ús d’energies netes i limitar l’escalfament global a un màxim de 2º C per sobre dels nivells preindustrials. Però les emissions segueixen augmentant tot i els seus evidents efectes perniciosos que incrementarien el nostre pessimisme. I l’anunciada fusió del permagel i altres feedbacks climàtics, com són la desaparició de l’albedo del gel i de la neu o els canvis de circulació dels corrents oceànics, encara fan més pessimistes els pronòstics amenaçant amb una mena d’augment progressiu de les temperatures en efecte cascada i fora del control dels humans. Pessimisme i esperança. Com es poden fer compatibles?

Més enllà de l’apatia. L’acció reparadora vers la natura maltractada i cuidant les generacions que l’habitaran.

Estem davant d’un problema col·lectiu i necessitem una resposta col·lectiva i generalitzada. Des dels organismes internacionals, als governs, als grups i a les persones individuals. Necessitem fer un trànsit del narcisisme al social-isme en el sentit de Bion (1967, p. 118). I actuar. Actuar globalment perquè és un problema global. Però actuar toca i perjudica el nostre narcisisme. Hem vinculat la satisfacció dels nostres impulsos a la sobreexplotació dels recursos i sovint dels altres. Però som animals polítics i no podem trobar la nostra realització plena només en el territori narcisista, fora del grup que ara és afectat com un tot. Actuar implica fer sacrificis col·lectius i individuals. I especialment sacrificis de part dels que vivim més bé, dels més rics. Però, per què fer-los si el del costat no els farà? Si tot plegat no servirà de gran cosa!

Florin-Ciulache_apocalypse-is-postponed-3-2008

Florin Ciulache. Apocalypse is postponed-3 (2008)

Però les estratègies per mantenir la inèrcia conservadora són moltes i molt potents. L’existència de contradiccions dins de cadascú de nosaltres pot ser un altre obstacle pel canvi. Com si no fer res fos més coherent que moure’s acceptant que tenim contradiccions entre no voler perdre el benestar (construït gràcies a un ús abusiu d’energia) i la necessitat de fer renúncies per contribuir a fer-ne un ús respectuós.

L’apatia i el desinterès no són qualitats gaire desitjables en elles mateixes en la mesura que les associem a depressió, avorriment, ensopiment i esmorteïment, falta d’energia i de motivació. Trobem el cas de subjectes que s’hi instal·len de manera patològica, o per comoditat i res no els commou, però majorment en fugim com de la pesta. Busquem estímuls, plaer, creativitat i relació amb els altres. Tenim interessos i fugim d’estats de buidor. Però no tota apatia és expressió de buidor.

Searles, l’any 1972 escrivia:

L’estat actual del deteriorament ecològic és tal que ens desperta ansietats inconscients diverses del tipus de les que són característiques en els diferents nivells del desenvolupament del jo individual. L’apatia es fonamenta en defenses del jo clarament inconscients contra aquelles ansietats”.

Aquest potser és un aspecte que no es té prou en compte quan es donen notícies greus i alarmants sobre els efectes del canvi climàtic. Es posa més èmfasi en els estralls produïts i els que vindran i en conseqüència sobre les actituds i els comportaments que ens hi han fet arribar i els que hauríem d’emprendre per frenar el desastre, que no pas sobre els conflictes d’ambivalència, les contradiccions i les pèrdues implicades a nivell individual i col·lectiu. Senyala Lertzman (2013),

Sostinc que les aproximacions psicoanalítiques –tals com l’atenció als processos inconscients, als mecanismes de defensa com són la negació, la projecció i l’escissió, així com una comprensió minuciosa de l’ansietat, la pèrdua, el dol i el passar pena- ens poden ajudar a ressituar-nos de nou i d’una altra manera en el marc de les preocupacions, temors, desitjos, aspiracions i esperances en relació a com conceptualitzem el nostre compromís o falta de compromís amb el medi ambient”.

Lertzman segueix desplegant els seus arguments en el sentit que els grups i els individus tenim desitjos en conflicte pel que fa al clima: una posició ètica en relació a la sostenibilitat ecològica comporta una sèrie de renúncies i una acceptació de límits en la nostra activitat. Tenim desitjos constructius i reparadors i tenim desitjos destructius, i sovint ens trobem acceptant ser una mica (o molt) destructius si n’obtenim uns beneficis estridents. A més, no ens agrada que se’ns recordi el cantó fosc de l’acompliment dels nostres desitjos, com per exemple, qui i en quines condicions fa les nostres peces de roba, les nostres meravelloses bambes esportives o què implica i com s’engreixen els porcs que mengem (Vegeu el lliurament (1) d’aquesta sèrie). Però també volem impedir les catàstrofes provocades pel clima. Com hem après des de M. Klein i seguidors seus, les actituds reparadores només es poden posar en marxa després d’un reconeixement de l’ambivalència, la pèrdua i l’assumpció de la culpa. Evitar aquests sentiments penosos i negar-los, evitar la consciència de les nostres contradiccions i negar-les, ens aparta de l’acció reparadora. Tenint aquest punt de vista en compte, Lertzman planteja que l’apatia pot ser entesa d’una altra manera: no tant com una manca de preocupació alarmant, sinó com a l’expressió d’una situació internament complicada, és a dir, la presència simultània d’estats afectius difícils i en conflicte entre ells sobre els quals l’individu no acaba de poder resoldre.

Diu Rossell als seus alumnes en ocasió de la vaga pel clima del prop passat mes de setembre:

El Canvi Climàtic presenta moltes dificultats, moltes contradiccions. A vegades, quan en parlem, sembla que haguem de renunciar a tot, tornar a les cavernes; però no tindria sentit, ni és sa pensar d’aquesta manera. L’objectiu de donar voltes i més voltes a què pot fer cadascú és justament aquest, el de trobar el què pot fer cadascú: alguns aniran en bici, d’altres no canviaran el mòbil fins que no aguanti més, d’altres menjaran menys carn vermella, o aniran de vacances a prop, o compraran menys roba… Hi ha tantes accions possibles que cadascú ha de trobar aquelles en les que pot treballar, i treballar-hi mica en mica. Tots tenim contradiccions, tots generem un impacte mentre vivim. No es tracta d’eliminar-lo totalment, sinó de reduir-lo.”

En el fons creiem que es tracta de fer un canvi de xip: militar contra el canvi climàtic no tant, o no principalment, per l’amenaça superjoica del desastre anunciat com pel desig de refer el que hem contribuït a destruir, per respecte i amor a la natura, per respecte i amor a les futures generacions i a nosaltres mateixos. Consumir menys de tot (plàstics, gasolina, carn, viatges, mòbils), estar-se d’alguna cosa -a més de fer-nos sentir millor si està inspirat per un desig de reparar-, pot tenir un sentit curatiu profund, protegint el que és bo i cuidant-ho perquè d’altres i nosaltres mateixos en podem gaudir.

Però això només és assumible a través d’una veritable consciència ecològica.

Agraïm a Roger Marshall les enriquidores discussions sobre El Vell Mariner, a Miquel Rossell la seva carta als alumnes que ens permet de citar. A les companyes i companys de Monografies la seva lectura de l’article i els seus suggeriments.

Barcelona, desembre 2019

 

P.D.: A la conclusió d’aquest article coneixem que els resultats de la cimera COP25 a Madrid han estat molt decebedors, poques conclusions i insuficients. No obstant tot, com en tantes altres causes essencials, no podem sinó perseverar en els esforços i en la divulgació a tots els nivells al nostre abast.

 

Bibliografia:

Bion, W. R. (1967): Second Thoughts. Karnac Books. Londres, 1987

Coleridge, S. T. (1797): The Ancient Mariner Balad. Traducció al cat. de Marià Manent, com a Poema del Vell Mariner. Llibres del Mall, 1982

Escrivà, A. (2016): Encara no és tard. Edicions Bromera/UPV. València

Hethermann, M. (2016): Are We Feeling Collective Grief Over Climate Change? Scientific American. https://blogs.scientificamerican.com/guest-blog/are-we-feeling-collective-grief-over-climate-change/

Lertzman, R. A. (2013): The myth of apathy. Psychoanalytic explorations of environmental subjectivity. In Engaging with Climate Change. Sally Waintrobe, ed. Routledge. ‘Beyond the Couch’ Series. London.

Pick, I. B. (2013): Discussion: The Myth of Apathy. In Engaging with Climate Change. Sally Waintrobe, ed. Routledge. ‘Beyond the Couch’ Series. London.

Rossell, M. (2019): Vaga pel clima. Carta als alumnes. Text facilitat per l’autor.

 

Vols que t'avisem quan publiquem un altre article?

Àrea: Article del mes, Sin categoría