Escalfament global, angoixa i indiferència (I)

Tetsuya Ishida. Earthquake (2003)

Tetsuya Ishida. Earthquake (2003)

Jordi Sala, Barcelona

 

Cada dia sentim o llegim notícies que ens informen de nous descobriments, nous riscos i nous danys que posen de relleu la greu amenaça que pesa sobre l’ecosistema que ens acull i encara ens permet viure la nostra vida individual i col·lectiva damunt d’aquest planeta. La particularitat d’aquesta amenaça és que no ve de les forces ‘indomables’ de la natura sinó que té el seu origen en l’activitat humana. Una amenaça que augmenta i s’agreuja. De manera que la catàstrofe ecològica provocada per nosaltres mateixos no és que sigui imminent sinó que ja sembla haver començat amb unes conseqüències nefastes per al gènere humà. Seran irreversibles?

 

Angoixa. August Friedrichn Schenk, (c.1878) National Gallery Victoria.

August Friedrich Schenk. Angoixa. (c.1878) Fotografia: Anna Romagosa

S’entén que aquesta situació sigui una font d’angoixes catastròfiques i paranoides. I enfront de la dificultat d’elaborar-les recorrem a mecanismes de defensa que ens col·loquen en una posició difícil i ineficaç com a persones individuals: ens esgarrifem i atemorim per una banda i quedem indiferents i passius per una altra seguint la nostra vida inalterada com si res, o gairebé. Aquesta passivitat s’explicaria pel manteniment d’un estat mental dissociat en què per una banda es reconeixen uns fets mentre que per una altra es neguen des d’una posició il·lusòria. En un article ben interessant Long (2015) s’ocupa d’analitzar els diferents nivells de negació i la dinàmica perversa que permet seguir l’activitat econòmica i la vida dels grups i dels individus pràcticament inalterada en un moment tan crític com l’actual, d’acord amb els nombrosos estudis i informes dels científics.

Tsunami a Sri Lanka. Fotografia del Museu Telwatta.

Dibuix d’un nen víctima del Tsunami a Sri Lanka. Fotografia del Museu Telwatta.

Aquests estudis ens adverteixen que l’escalfament global i el canvi climàtic que estem provocant no és una amenaça per a la supervivència del planeta com a tal, ni per a la continuïtat d’altres formes de vida. Els biòlegs ens informen (Signorelli, 2014), per exemple, de l’existència d’éssers vius adaptats a viure en condicions extremes, d’escassetat d’oxigen, de llum i en medis desèrtics, gèlids o incandescents, formes de vida que s’han mantingut al llarg de milions d’anys. A la fi, el que sembla estar en risc és la continuïtat de les condicions de vida per a nosaltres els humans.  No cal esperar el tsunami que ho engolirà tot o una desertització massiva, sinó que ja ara hem de considerar com una part de la humanitat en pateix les conseqüències –especialment els pobles i les cultures de països pobres o en vies de desenvolupament, mentre que altres n’estan/n’estem més protegits. Per posar un altre exemple que ja fa massa temps és d’actualitat: quants dels migrants que arrisquen i perden la vida al Mediterrani ja es poden considerar refugiats climàtics?

Amazon fire activity. Fotografia de la NASA, 19 d'agost de 2019

Amazon fire activity. Fotografia de la NASA, 19 d’agost de 2019

Aquest estiu, ens hem assabentat d’innumerables incendis en la selva amazònica del Brasil, cremant simultàniament durant mesos, desastre que s’ha accelerat des de l’arribada al poder del polític populista d’extrema dreta Bolsonaro, personatge perillós que impulsa polítiques ultraliberals de conseqüències greus per al medi. No és pas l’únic. Prou sabem d’actituds i mesures negacionistes als EUA i altres països que estan desfent ràpidament els migrats avenços acordats pels governs en successives conferències de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, iniciades el 1992 a Rio (i com a més significatius els acords de el Protocol de Kyoto, 2014 i la conferència de París, 2015). I encara, en una mostra de perversió delirant, veiem posicions que reconeixent el canvi climàtic miren de treure’n tan rèdit com poden per al seu benefici. Si a Trump se li acut voler comprar Groenlàndia és perquè, reconeixent els canvis que introdueix l’escalfament global, pensa com se’n pot aprofitar esprement-ne els recursos naturals.

Aquestes polítiques del govern brasiler actual semblen tenir conseqüències directes en el propi territori, tals com la desforestació per guanyar extensions enormes de conreus en detriment de la massa boscosa de l’Amazònia, “pulmó del planeta”. I en detriment de la supervivència dels habitants de la selva i les seves cultures, que es veuen greument amenaçats de desaparició des de fa temps. Però també conseqüències greus a altres bandes de la terra.

I, per què aquesta mena de política destructiva que ens afecta a tots, en aquest exemple concret recent del Brasil? Doncs, sembla que una de les raons importants sigui multiplicar el nombre d’hectàrees disponibles per als conreus, en particular el de la soja, lleguminosa sobre la qual la Unió Europea acaba de suprimir els impostos d’importació incentivant-ne així la producció i una presència abaratida al mercat. La soja és un ingredient bàsic per a la fabricació de pinsos que es donen al bestiar, en particular als porcs que aquí a Catalunya engreixem. Un engreix que creix exponencialment al cost d’una sobreproducció de purins que enverinen els aqüífers, davant la creixent demanda de carn de porc per al consum aquí, a Europa però també ara a la Xina, afectada per la pesta porcina africana i per la guerra comercial que manté amb els EUA (G. Duch, 2019). Bé podem dir que aquests fenòmens que passen a l’Amèrica del Sud incideixen a Europa, beneficien uns i en perjudiquen altres, allà i aquí, i això en part a causa de guerres comercials entre grans potències econòmiques de l’Àsia i Amèrica Nord, que tenen en els seus governs uns polítics negadors, àvids i irresponsables. Avui tenim manera de resseguir els efectes encadenats que produeixen uns canvis en les polítiques econòmiques practicades en un lloc sobre la resta de zones del planeta i els seus habitants. Estem inevitablement i globalment interconnectats.

Avarícia. Pieter Brueghel el Vell (c. 1556- c. 1560)

Avarícia. Pieter Brueghel el Vell (c. 1556- c. 1560)

Però, es tracta d’uns homes i d’uns partits concrets en el poder i les seves polítiques econòmiques irresponsables? Ja sabem que no només això. Cada vegada són més les veus que adverteixen que el veritable problema és el model de desenvolupament en el qual vivim que s’ha acabat imposant en l’economia mundial, un model de mercat pràcticament desregulat, sobre la base d’una producció, un consum i un guany financer sense límits. És un model que se sustenta en una visió delirant de la realitat, basat en la necessitat d’un creixement constant perquè el sistema sobrevisqui, com si els recursos disponibles fossin inesgotables i es pogués anar creixent i creixent sense parar quan la realitat mateixa de la vida ens diu que estem subjectes a limitacions, que els recursos s’han d’administrar bé perquè s’exhaureixen i que res en aquest món escapa al cicle de la vida: del naixement, del desenvolupament i de la mort.

La persona individual, què pot fer davant d’un problema global creat i sostingut per tota una organització productiva i econòmica poderosa i complexa? Sembla que exageri i que estigui adoptant un punt de vista catastrofista. Però el problema el tenim aquí, i en comencem a patir les conseqüències –uns més que altres- i ja no tenim excuses per seguir fent l’orni.

L’Associació Psicoanalítica Internacional (IPA) va aprovar una declaració l’any 2015 a Boston que plantejava els següents punts:

  1. Cal que la IPA incrementi la consciència estesa de l’estat precari del món natural a causa de les activitats humanes;
  2. Cal que la IPA promogui recerques psicoanalítiques dirigides a la comprensió de les interaccions humanes amb el medi natural;
  3. La IPA, com a una primera acció immediata i concreta, hauria de retirar qualsevol inversió financera en la indústria dels combustibles fòssils i augmentar el seu suport a les tecnologies d’eficiència energètica com a símbol del seu compromís en la línia de resoldre la crisi mediambiental.

És una declaració institucional i ja és alguna cosa que s’ha de valorar. No podem ser inactius ni callar. D’acord amb Kress, Clarkson, Moss, and Zeavin (2015) (citat per Kassouf, 2017) abans d’aquesta declaració hi havia massa silenci del món psicoanalític sobre aquesta qüestió urgent, que en canvi no hi va ser en relació a la guerra el primer terç de segle passat ( El per què de la guerra? Correspondència entre Freud i Einstein sobre la pau, la violència i la naturalesa humana (1933) o l’amenaça atòmica ( Silence is the real crime, H. Segal. Int. Review of Psychoanal. Vol.14: 3-12. 1987). Com al 1933 i al 1987 l’amenaça d’aniquilació humana real llavors en relació a la guerra i a la cursa armamentista atòmica respectivament, es torna a presentar ara per motius ecològics/econòmics, despertant ansietats similars i mecanismes de renegació i apatia.

En aquest sentit, però, ja comencem a tenir una bona sèrie d’articles i bibliografia que reflexionen des del nostre àmbit psicoanalític sobre el problema en qüestió. Així per exemple he trobat molt interessant l’article recent de Schinaia (2019) a l’International Journal of Psychoanalysis en què repassa certs passatges de Freud a propòsit de la relació entre l’home i l’entorn, així com uns treballs de Searles (1960, 1972) pioners en la preocupació respecte de les conseqüències de l’acció humana sobre el medi i la nostra relació amb la naturalesa. Aquests treballs entre altres.

rida Kahlo. Two nudes in the forest (the earth itself). (1939)

Frida Kahlo. Two nudes in the forest (the earth itself). (1939)

A la civilització occidental, predomina una relació patològica antropocèntrica amb la naturalesa. Es considera un principi inqüestionable a nivell cultural i ben implantada en la mentalitat individual que l’espècie humana està per sobre de totes les altres i de la natura mateixa, i per tant està legitimada per usar-ne a pler. Ens apropiem de la natura, l’explotem sense miraments, l’enverinem, ens en desvinculem i la ignorem o ens n’apartem perquè ens fa por. Tot a l’hora. Si la imaginem com una mare, o simplement com un altre semblant a nosaltres i amb una subjectivitat pròpia, què podem dir de la manera que tenim de tractar-la, de relacionar-nos-hi?

Ens hem de des-centrar i modificar la creença que som en aquest món per prendre possessió de la naturalesa, per governar-la i esprémer-la. S’ha dit que la nostra civilització ha estat i segueix estant impregnada d’aquell dictat bíblic en el qual Déu digué als homes: Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel, i totes les bestioles que s’arrosseguen per la terra. Per bé que tot seguit, Déu afegeix: Us dono (totes aquestes coses) perquè siguin el vostre aliment. (Gènesi 1, 27-31). El vostre aliment, no el vostre engreix! Per cert, enlloc no diu que Déu doni aquests béns perquè l’home n’abusi, s’enriqueixi i hi especuli.

Antonio Berni. Juanito pescando entre latas.

Antonio Berni. Juanito pescando entre latas. (1972)

El que s’ha de posar en qüestió és la mateixa posició antropocèntrica que no és patrimoni exclusiu d’un corrent de pensament conservador judeocristià. O no només. Podem criticar aquest pensament, i les multinacionals i els governs poderosos del planeta que per raons de supervivència, de manteniment del poder o de beneficis financers neguen o actuen amb massa lentitud i tolerància contribuint així a mantenir un estat de coses insostenible. Però com a grup i com a individus no podem defugir la nostra responsabilitat en el manteniment d’aquest model i crec que s’imposa una reflexió i una actuació grupal i també a nivell individual en la direcció de modificar els nostres hàbits de consum, per exemple, de cara a frenar i aturar el progressiu enverinament i contaminació en tots els fronts que, per dir-ho en un altre exemple recent, ja arriba als micro-plàstics continguts al fons marí i en l’aigua que bevem. Descentrar-nos voldria dir renunciar a l’implícit de formar part d’un regne humà superior als altres. Poder-nos veure i acceptar no tant com a l’espècie dominant, sinó més aviat i tan sols com una part més de l’existència total continguda en el planeta, convivint amb altres espècies i amb la naturalesa que ens hi acull.

Des-centrar-nos també vol dir prendre consciència del maltractament a la mare naturalesa, de les actituds perverses amb què la tractem i justifiquem la continuïtat d’aquest maltractament, sense caure en la depressió malenconiosa del ‘seguim com estem, perquè al capdavall ja no s’hi pot fer res’, aclaparats i derrotats per una culpa persecutòria insuportable que hauríem de seguir repudiant.

Per acabar aquest primer lliurament sobre el canvi climàtic, és pertinent reproduir la cita següent, que Schinaia recull en el seu article, i que pertany a Les ciutats invisibles de Italo Calvino:

L’infern dels vivents no és quelcom que ha de venir; si n’hi ha un ja el tenim aquí, és l’infern en què vivim cada dia i que formem entre tots plegats. Tenim dues escapatòries. La primera és la més fàcil per a molts: acceptar l’infern i esdevenir-ne part de tal manera que ni es pugui veure. La segona és arriscada i demana una constant vigilància i aprehensió: cercar i reconèixer qui i què, dins de l’infern, no és infern, i fer-los resistents i donar-los espai.

Italo Calvino

Le città invisibile, 1972

Altres comentaris, recensions i crítiques sobre el tema seguiran en aquesta secció del nostre web.

P.D.: Agraeixo a Joan Sala Coromina les seves aportacions i comentaris crítics a aquest article. També a Elena Fieschi i Anna Romagosa en el mateix sentit.

 

Bibliografia:

Calvino, I. (1972). Le città invisibile. Mondadori 1993. Milan

Duch, G. (2019). “Defensar l’Amazònia des de Catalunya” Gustau Duch és membre de la Revista ‘Sobirania alimentària’, article publicat al diari Ara el 24 d’agost del 2019.

Kassouf, S. (2017). Psychoanalysis and Climate Change: Revisiting Searles’s The Nonhuman Environment, Rediscovering Freud’s Phylogenetic Fantasy and Imagining the Future.

Long, S. (2015). Turning a Blind Eye to Climate Change. Organ. Soc. Dyn., 15(2):248-262

Schinaia, C. (2019). Respect for the environment: Psychoanalytic reflections on the ecological crisis. IJP, vol. 100, n. 2, 272-286.

Signorelli, L. (2014). El rellotger miop, Edicions Sidillà. La Bisbal d’Empordà.

 

Jordi Sala

Centelles, 27 d’agost del 2019

 

Àrea: Article del mes Etiquetat amb: , , , ,