A propòsit de l’apatia enfront de l’emergència climàtica

Quadre de Victor Brauner

Victor Brauner. La petrificació de la Papesa (1945)

En aquesta secció d’articles del mes sobre el canvi climàtic continuem amb la publicació de la ressenya de dues respostes a l’article de R. A. Lertzman The Myth of Apathy, que correspon al capítol 6 del llibre editat per Sally Waintrobe: Engaging with Climate Change 

Ressenya: Lluís Albaigès

PLANTEJAMENT I PROPOSTES DE LERTZMAN

En el capítol esmentat, Lertzman es pregunta sobre el sentit de l’apatia entesa com a falta de resposta i d’acció adequades a l’emergència climàtica que estem vivint. I sosté que una aproximació psicoanalítica al problema, en el sentit de fer atenció als processos inconscients i als mecanismes defensius tals com la negació, la projecció i l’escissió, juntament amb una comprensió de les ansietats, els processos de pèrdua, culpa i dol implicats, ens pot ajudar a recuperar un marc mental en el que sigui possible la comprensió i contenció de les preocupacions, pors, desitjos, aspiracions i esperances en relació a com conceptualitzem i practiquem el nostre compromís ecològic.

Renée Lertzman desconstrueix la idea d’un divorci entre el que és important per la gent i el que promouen els encarregats de la política mediambiental i proposa idees per involucrar tant polítiques com pràctiques personals en accions per promoure un medi ambient saludable i per combatre el canvi climàtic. Destaca la importància d’evidenciar els conflictes inconscients i proposa la necessitat d’aplegar-se en plataformes on les perspectives psicoanalítiques, sociològiques, econòmiques i de valors s’articulin i complementin.

DISCUSSIÓ DE I. BRENMAN PICK I E. BICHARD

El treball de Lertzman és discutit en dues respostes que no solament són originals en les seves aportacions sinó que, a més, estimulen nous pensaments i reflexions sobre la temàtica de qui ressenya, tal com es veurà exposat tot seguit.

Quadre de Toyen

Toyen. Mites sobre la llum. (1946)

Irma Brenman Pick subratlla l’apatia com a resposta predominant de la societat al canvi climàtic (CC), és el resultat de defenses primitives davant l’angoixa catastròfica viscuda. Ja Cristopher Bollas el 1987 relaciona l’atac a la mare natura amb les tendències rapinyaires del nadó vers el cos de la mare. Klein subratlla el 1930 la fantasia inconscient d’un pit inextingible que es relaciona amb la voracitat.

Aquestes tendències rapinyaires s’encarnen especialment en grans empreses explotadores de recursos naturals i en les que maltracten el medi ambient abocant-hi descuidadament les deixalles no reciclades.

Destaca la culpa persecutòria que ens afecta als habitants del primer món quan catàstrofes conseqüència del canvi climàtic, afecten els més vulnerables (fàcilment del tercer món) i com tendim a negar-la. La complexitat del conflicte ens porta a preguntar-nos fins quan triarem líders polítics insensibles a aquests temes, líders en els qui projectem la nostra negació, que seguiran perpetuant aquest estat de coses.

Erik Bichard, seguint Lerzman, subratlla la importància que té el maneig de les ansietats en les respostes més constructives o destructives.

Destaca l’autor com el valor de la ecologia, l’urbanisme sostenible i la responsabilitat corporativa d’algunes empreses poden afavorir respostes adequades per combatre el canvi climàtic.

Subratlla el poc efecte que la por i els relats apocalíptics han aportat fins ara a la presa de consciència. Si bé les referències a l’ansietat que fa la psicoanàlisi descansen més en les observacions individuals, Bichard apunta a factors psíquics col·lectius i a valors compartits en algunes comunitats que han de ser determinants per tal de fer canvis en les preses de posició enfront aquesta emergència mundial.

Factors psíquics col·lectius i valors compartits

Bichard i Cooper el 2008 ressalten com la comunitat sueca ha interioritzat la importància de la sostenibilitat i la cura de la natura. El dret a circular lliurement pel camp i a recollir baies, bolets i flors silvestres com exemple, és una metàfora de la llibertat i igualtat que el seu sistema de democràcia participativa té ben assumit. Apunten els autors com la gran fam del 1867 que va obligar a emigrar a EUA més d’un milió de suecs va deixar petja en la població que va quedar, i que va fer seu aquest valor de cura de la natura.

Una altra mentalització col·lectiva és la del poble alemany davant la proposta de la companyia Schell l’any 1995 d’enfonsar una plataforma petroliera obsoleta en el Mar del Nord enlloc de desmantellar-la a terra. Les protestes van fer tant de soroll amb boicots i atacs directes que ho van aturar. De fet Alemanya té poca línia de costa en el mar del Nord i no s’entendria aquesta reacció tant abrandada si no hi ha un amor i una gran sensibilitat al mar en el país, encara que molts d’ells no l’hagin vist mai. Jocken Vorfeler de Greenpeace va proposar una explicació que sembla prou versemblant: Aquest amor al mar prové de relats infantils molt estesos en el país i de la força cultural dels poetes romàntics com ara Heinrich Heine.

Aquests exemples evidencien com la superació de la inacció i l’ambivalència és possible a través d’una identificació col·lectiva o bé a través de l’impacte d’una experiència traumàtica que ha estat elaborada i ha provocat un canvi de mentalitat. Cal assenyalar que com més propera és una experiència traumàtica el terreny és més abonat perquè les poblacions reaccionin.

 

QUATRE TIPOLOGIES DE RESPOSTA NEGATIVA DAVANT EL CANVI CLIMÀTIC

Bichard diu però que el banc de proves més significatiu està en el sector empresarial. Llewilbyn 2007 descriu 4 tipologies de resposta negativa en els empresaris davant el canvi climàtic:

  • Els qui marquen un contrapunt ideològic creient-se més llestos que ningú i mirant d’atraure l’atenció, anant contra allò que pensa la majoria.
  • Els conservadors grisos que volen semblar raonables dient que no hi ha prou evidències del canvi climàtic
  • Els qui argumenten que existeixen altres factors diferents de l’acció antropogènica que promouen el canvi climàtic
  • Els executius que no tenen en compte més que les directrius polítiques i intenten evitar el dispendi que comportaria parar-hi compte.

Lertzman es fa 5 preguntes:

Quadre Modest Cuixart

Modest Cuixart. Nemesius Hals (1993)

1) Entenem que és un problema?,

2) Ens podem fer càrrec del problema?,

3) Sabem què fer davant el problema?,

4) La solució proposada és una millora significativa?,

5) Què pensaran els altres de nosaltres i les accions que emprenem?…

Segons les respostes a aquestes preguntes segmenta la població entre:

  1. Els qui tenen un convenciment intern i que cerquen solucions des de l’entramat social existent. (Pioners)
  2. Els qui es senten forçats per raons externes i que busquen solucions eficients. (Cercadors)
  3. Els qui cerquen seguretat i solucions a través de marques que garanteixin solucions que els faci sentir segurs. (Insegurs)

Aquestes tipologies actitudinals de reacció vindrien donades per experiències primerenques fonamentades en diverses necessitats relacionals. “L’Equip de Dinàmica Cultural” (1) és qui ha desenvolupat un sistema de segmentació poblacional com aquest, segons les necessitats psicològiques per contraposició als usuals sistemes de segmentació per estils de vida, de compra o de nivells de salut.

Si comprenem per què una població sosté uns valors o uns altres identificant les tendències, això pot ajudar a fer campanyes més ajustades i amb resultats més exitosos de cara a canvis d’hàbits i actituds en relació als problemes mediambientals.

En la mesura que el canvi climàtic afecta la salut i el benestar global de la població, les aportacions de la psicoanàlisi han d’identificar les repercussions individuals i poden facilitar que s’ajustin millor les polítiques públiques a les necessitats.

COMENTARIS

 Aquests articles són previs a la pandèmia de la COVID-19. La pandèmia ha incrementat la consciència entre la població que el canvi climàtic no és un fet llunyà i que ens amenaça en la salut, l’economia i l’estil de vida a tota la població i no només a uns desfavorits.

També s’han implementat moltes polítiques adreçades a grups grans de població que no han resultats suficientment eficaces per aturar la transmissió posant de manifest que l’ajustament de mesures a grups petits i individualitzant-les és fonamental.

La crisi econòmica i social és molt angoixant i van evidenciant-se dificultats per a la comprensió de l’abast del fenomen a tots els nivells.

D’altra banda el món ha canviat, s’ha accelerat la revolució tecnològica fent camí cap el que s’anomena la societat del coneixement. Aviat els sensors bio-tecnològics formaran part de les nostres vides, preveient catàstrofes i malalties abans no les tinguem. És difícil fer previsions concretes però els avenços tecnològics hauran també de jugar un paper en la lluita contra el canvi climàtic.

Fins quin punt el ser humà tal com és en aquest període d’estabilitat mediambiental des de la darrera glaciació haurà de modificar la seva adaptació a un medi molt més convuls?

Com serà transformat més radicalment ara pels avenços tecnològics? Com combatrem i ens adaptarem a l’increment global de temperatura amb totes les conseqüències que comportarà i de la qual l’actual pandèmia només n’és una mostra?. Quins efectes tindrà la distància social imposada per evitar contagis, en el desenvolupament psíquic d’adolescents i d’infants? Com concebrem les relacions ara que sabem que l’altre és un perill potencial?.

Proposo usar les actuals capacitats de computació per aprofundir en el coneixement de les característiques de grups petits i d’individus garantint la transparència, el consentiment previ individualitzat i evitant l’ús de les dades des de la manipulació comercial i política. La comprensió que aporta la psicoanàlisi dels individus i dels grups, del funcionament inconscient que ens determina i dels valors reals i els mites que condicionen actituds i conductes, és necessària per ajustar les polítiques a aquestes poblacions diana.

El canvi climàtic és més que un canvi ambiental, és un canvi contextual, un canvi que afecta la dinàmica continent – contingut en l’evolució psíquica de l’espècie.

Recomano visionar el Documental A Life on Our Planet de David Attenborough a Netflix en el qual destaca la correlació inversa de zones salvatges i increment de CO2 atmosfèric, degut a l’activitat humana i al consum de energies fòssils. El mar va metabolitzar bona part de l’increment de temperatura global per efecte hivernacle fins que cap al 1990 s’evidencia la seva insuficiència i al 2020 l’increment global de temperatura respecte la era pre-industrial és de més de 1.2 ºC i que podria enfilar-se fins els 4ºC a finals de segle, cosa que seria un camí sense retorn vers l’extinció de la nostra espècie.

Correlacio CO2 i zones salvatges

Arran la pandèmia estem obligats a ressituar les coses. La presència propera de la mort ens obliga, la distància ens fa valorar les xarxes i estimula la investigació i el progrés sostenible. M’agradaria ser optimista i pensar que el curt-terminisme que afecte els guanys capitalistes i els interessos dels polítics, ha de donar pas a una previsió a llarg termini que s’orienti a la pervivència dels humans.

La psicoanàlisi ha de fer aportacions cabdals en la humanització de la societat, la tecnologia i la intel·ligència artificial i el rescat necessari dels valors de llibertat, fraternitat i igualtat, en relació als quals cada persona es constitueix com un univers diferent, únic i valuós.

David Hammons - Untitled-green power-1975_FU

David Hammons. Sense títol -poder verd-. (1975)

Segons Attenborough, només sobreviurem com espècie si som capaços de:

  1. Usar només energies renovables
  2. Assolir l’estabilitat poblacional, que va de la ma d’incrementar el nivell educatiu i de condicions de vida de tota la població
  3. Repoblar els boscos i deixant que es recuperin les àrees salvatges, limitant la sobreexplotació, protegint la natura i la fauna
  4. Modificar la dieta per consumir menys carn i essent més eficients en la producció d’aliments, amb menor us de sol agrícola
  5. Reduir i reciclar les deixalles.
  6. Protegir la pesca i racionalitzar la seva recuperació

Fins ara, no teníem depredadors i això ha provocat durant decennis una eufòria omnipotent de creixement i progrés, explotant la natura com si d’un pit bo inexhaurible es tractés. La manca de consciència i responsabilització de les accions sobre el medi ambient ha portat a l’aparició de nous depredadors, catàstrofes naturals i previsiblement l’empitjorament de les condicions de vida durant un temps, seran realitats fruit d’aquesta inconsciència.

Només enfocant la gestió mediambiental des de la saviesa del pensament complex impulsat per valors humanistes i la cura escrupolosa de la natura podrem evitar la sisena extinció de les espècies en el nostre planeta i molt probablement la de la nostra espècie. Esperem que Eros predomini sobre Thanatos i fem un planeta millor per les noves generacions.

Ressenya: Lluís Albaigès

Notes al peu:

(1) “Developed by Cultural Dynamics” (disponible a cultdyn.co.uk) es fonamenta en la recerca de A. Maslow que jerarquitza les necessitats humanes.

 

Vols que t'avisem quan publiquem un altre article?

Àrea: Article del mes