El Canvi Climàtic en una Cultura Perversa. (Ressenya)

Paul Klee. Anàlisi de diverses perversitats. (1922)

Paul Klee. Anàlisi de diverses perversitats. (1922)

El text que segueix és un resum de l’article El Canvi Climàtic en una Cultura Perversa escrit per Paul Hoggett i debatut per Stanley Cohen i John Steiner. L’article i la seva discussió conformen el capítol 4 del llibre Engaging with Climate Change, editat per Sally Weintrobe i publicat per Routledge el 2013.

Ressenya de Mabel Silva

El Canvi Climàtic en una Cultura Perversa

En primer lloc, l’autor ens parla de la fragilitat del consens públic respecte al canvi climàtic. Ens explica, amb dades estadístiques, com després de la conferencia de l’ONU sobre canvi climàtic el 2009  a Copenhagen —amb l’objectiu de debatre noves mesures per aturar el canvi climàtic—, tot i les proves científiques arrasadores hi havia una negació de la crisi climàtica al Regne Unit i els Estats Units. Ell creu que a aquest distanciament cada vegada més considerable entre l’opinió pública i el coneixement científic se l’hauria d’anomenar “pensament pervers“. Ens explica com alguns ciutadans, tot i que creuen que s’hauria d’actuar per a protegir el planeta, no ho fan perquè es convencen a si mateixos que ells, individualment, poden fer-hi poc; no creuen en la seva capacitat de fer canvis i senten que no hi ha una xarxa més amplia de persones amb les quals actuar. Hi ha investigacions que ajuden a fonamentar aquest sentiment d’impotència. Per exemple, si es pregunten «Quina és la quantitat total d’emissions de C02 que es reduirien si el Regne Unit deixés de produir C02?», la resposta és: «menys d’1,6». També diuen que si s’aturessin totes les formes d’emissions provinents de vehicles, hi hauria tan sols un descens inferior a 0,1%. En altres paraules: realment es pot canviar la situació global?

Paul Hoggett creu que aquestes investigacions, tot i ser molt útils, no estan basades en una comprensió complexa de la ment humana, sinó que hi ha una idea d’ésser unitari i racional. No tenen en compte aspectes com l’escissió o l’ambivalència, ni que l’ésser humà està governat per narratives poderoses, significats i imaginacions. Tampoc es té en compte que té emocions (com la por, la desesperació, l’ansietat, la culpa, l’amor o l’esperança) que potencialment el poden desbordar. Un altre aspecte que ell assenyala és la tendència a separar allò psicològic d’allò social, cosa que podria portar com a conseqüència que es localitzés el problema en l’individu en comptes de la cultura en la qual aquest es troba. Hoggett suggereix que existeix una dimensió perversa en les cultures de les societats occidentals avançades, com el Regne Unit i EUA que nega el canvi climàtic.

L’autor ens porta a tenir en compte el col·lapse financer que va començar el setembre de l’any 2008; cita Lent, que el 2018 va interpretar que havia estat la destrucció del civisme el que havia permès aquella situació. Per a aquest autor el civisme seria la capacitat i la disposició de pensar més enllà d’un mateix, el fet de tenir en compte els altres i acceptar la contenció dels propis desitjos per protegir-los. La crisi del civisme s’hauria expressat com un augment de la criminalitat i de conductes antisocials, i en la vida laboral amb un augment de l’estrès i de l’assetjament escolar. També a nivell de família va comportar la infelicitat dels nens, a més del significatiu problema econòmic.

Hoggett ens recomana el llibre de Long (2008), The Perverse Organization and its Deadly Sins, on aquest autor ofereix una anàlisi psicosocial de les pràctiques d’organitzacions com Enron i  també Long Term Capital Management (LTCM), que per a ell van ser precursors de la manera com tot el sector financer operava a Londres i Nova York. LTCM, per exemple, era un fons d’inversió altament especulatiu, creat el 1994 i on col·laboraven eminències i premis Nobel d’economia. Els primers anys va donar una alta rendibilitat, de més del 40%, però després va generar enormes pèrdues.

Foto

Followed. Fotografia: Anna Romagosa

Hoggett explica que les seves pràctiques no eren unes conductes anormals d’executius amb poder, sinó una estructura organitzada, que tindria relació amb  la recerca de plaer individual a costa dels altres (bons excessius, opció de compra d’accions, ús de paradisos fiscals). Les males pràctiques d’aquestes empreses tenen a veure amb el fet que la riquesa que aparentment generen, majoritàriament és fictícia i il·lusòria. Ressalta que perquè això passi hi ha d’haver una conspiració per part d’auditors, comptables, advocats fiscals, etc. Això es donaria quan l’«altre» només és un mitjà per a un fi i no té un valor com a persona. Quan aquestes pràctiques es normalitzen donen lloc a la perversió i podem fer la hipòtesi que la perversió és, en aquest cas, un fenomen organitzat.

L’autor també fa un recorregut, des de Freud, per situar el terme «perversió»; ens explica que últimament hi ha hagut un considerable interès per la perversió com una corrupció del pensament, i ens recorda els treballs del Dr. John Steiner en els quals reflexiona sobre la dificultat humana per afrontar la realitat i la pèrdua. Parla que els aspectes fonamentals de la condició humana, com la dependència dels altres, la mortalitat i les nostres limitacions, són realitats difícils de tolerar. La perversió seria un allunyament de la veritat i una persistència obstinada en allò que no és cert ni raonable. Destaca les idees de John Steiner sobre les organitzacions patològiques de la personalitat incloses en el llibre Replegaments Psíquics, on es presenta la situació interna com una part sana i assenyada, però dèbil, que està sota les urpes d’una organització mafiosa a la qual se sent incapaç de resistir.

Paul Hoggett entén que aquesta organització patològica de la ment té un aspecte que sedueix amb promeses i publicitat i que promou la idea que tot el que desitja es pot tenir. Aquest aspecte té a veure amb el «caràcter relacional» de la perversió i el paper conspiratori hi és fonamental: hi hauria una conspiració entre forces externes i internes. L’objectiu pervers ens allunya dels nostres aspectes vulnerables i ens impedeix fer front a la realitat, ens porta a una negació, a una retirada de la realitat i a un refugi en l’omnipotència. L’intent pervers de lidiar amb la realitat té lloc precisament quan s’inicia algun tipus d’integració entre la creença i la realitat.

John Steiner considera que la resposta perversa és «astuta», i Paul Hoggett creu que aquest estat de la ment dona lloc a una sèrie de pràctiques que desenvolupen l’ambigüitat, la il·lusió, l’evasió, l’engany, l’enfrontament i el frau. És el territori de les mitges veritats, la distorsió, l’aparent compliment amb l’escrit quan en realitat es queda en la intenció o en l’esperit de la llei. L’autor pensa que tot aquest funcionament té molt a veure amb la negació del canvi climàtic. Creu que als EUA queden encara molts negadors, encara que ara no són majoria, i es pot dir que a occident es dona l’esquena al que ja sabem.

Cada vegada estaríem més dominats per una part omnipotent, ambiciosa i infantil, que no pot posar límit als seus desitjos. Hoggett també menciona Lasch (1078, 1984), que subratlla que hi hauria una negació d’algun tipus d’autoritat que pugui posar límit al desig.

També ens explica que Long va argumentar que l’estat de la ment pervers implica una recerca del plaer individual a costa dels altres, i ho relaciona amb l’element de la crueltat que hi ha en la perversió, aquella cruel indiferència davant la possibilitat que el destí dels altres depengui del plaer d’un individu. Paul Hoggett creu que tot això té a veure amb la idea de Sally Weintrobe, en el sentit que hi hauria algunes persones amb un «dret a l’arrogància», una resistència a enfrontar-se al que als altres els suposa el seu estil de vida. Ens posa exemples d’aquestes pràctiques, que podem trobar en els executius corporatius, en inversions bancàries i en fons de cobertura. Serien formes parasitàries de capital que estarien associades a la «teoria del subdesenvolupament» de Frank (2001) i la teoria de l’«intercanvi desigual» d’Amin (1977). Ell creu que el canvi climàtic podria ampliar aquesta dinàmica. Sembla que l’escalfament global succeeix més ràpidament en el subcontinent africà, amb estimacions urgents relacionades amb la desertització, el col·lapse de la producció alimentaria i la fam. Al voltant de 300.000 persones moren cada any com a resultat directe del canvi climàtic (Human Impact Report; Climate Change, the Anatomy of a Silent Crisis).

L’autor ens explica en aquest article de manera clara les diferents maneres que pren la negació social amb la qual es manté l’apatia ciutadana per no afrontar la violència, la injustícia i la catàstrofe. Una d’aquestes formes de negació seria l’«escepticisme», que es perverteix quan es manifesta com a persistència obstinada en el que és fals o irracional. El dubte seria essencial en l’escepticisme, i aquesta és una qüestió molt complexa i relliscosa. Molts escèptics del canvi climàtic utilitzarien el dubte per atacar la veritat, i així les estimacions són menystingudes dient que no són proves suficientment contrastades i fan així una mala interpretació del procés de la ciència. Se sap que no hi ha cap veritat científica que pugui aconseguir una verificació absoluta. Una manera perversa de negar seria fer «la vista grossa», emparada en el desig humà de «no saber». Seria la manera per la qual una experiència vertadera es drena del seu significat emocional, deixant-la simplement com un fet «inútil». En relació amb aquest tema, ens parla de Mestrovic (1997), un teòric social americà que, davant la falta de reacció emocional a la massacre ocorreguda a Bòsnia, assenyala que per a algunes persones les emocions són d’un sol ús o post emocions, formen part d’una societat d’un sol ús.

Després ens explica un altre tipus de negació que seria una espècie de propaganda interna duta a terme a base de distorsions, racionalitzacions i petites mitges veritats que ens diem a nosaltres mateixos. Una pot ser la desatenció selectiva, o dir que l’amenaça no és imminent, o que hi ha un desacord científic. Si apareix alguna molèstia, aquesta es pot pseudoreparar comprometent-se amb accions simbòliques, com compensar l’empremta carbònica per apaivagar els sentiments d’impotència i culpa. Per no tenir consciència de la implicació de cada un amb les conseqüències de l’escalfament global es pot donar la culpa a l’altre o, directament, escapar de qualsevol sentiment recorrent a l’entumiment emocional. Paul Hoggett creu que existeix el perill que s’ensorrin aquests astuts intents de no afrontar la veritat i que la negació es vegi més tenyida per la desesperació i un sentit de catàstrofe imminent, conduint o bé a una actitud cínica, resignada, de supervivència, o bé a una actitud redemptora.

L’autor destaca també que les imatges s’han anat tornant més poderoses i que el límit entre la imatge i la realitat, entre significat i significant, s’ha tornat cada vegada més borrós. I de manera clara, ens explica com, en moltes àrees de la teoria social postmoderna — la validesa de les distincions entre real/irreal i vertader/fals— es desafia qualsevol criteri estable sobre el qual poder fer judicis i distincions, incloent-hi les ètiques. Creu que, cada vegada més, el món s’ha orientat cap a un funcionament «com si», que es refereix al fet que cada cop és més difícil saber quan simulem i quan no.

Un tema important que l’autor tracta és com aquest funcionament arriba a l’economia, i com avui dia es planteja que hi ha una economia real i una virtual. Això comporta que l’activitat econòmica estigui separada de les relacions socials i que aparegui una tendència en economistes, polítics i ciutadans a cosificar el mercat, a veure’l com alguna cosa en si mateix. Posa exemples que permeten entendre com, en la crisi del 2008, la majoria de models en la indústria financera van ser incapaços de calcular el risc de les seves transaccions i menys encara d’entendre els instruments i productes amb els quals tractaven. Obrien així un espai il·lusori ple d’ambigüitats en les quals la transgressió hi era present, perquè els límits entre veritat i mentida, decència i corrupció, van esdevenir molt poc clars.

Paul Hoggett ens fa veure com el neoliberalisme ha influït en els governs, intentant aplicar els principis i mètodes del sector privat a la gestió pública. Així, el govern va passar a voler controlar l’esfera publica intentant especificar, mesurar i controlar tots els aspectes d’acompliment de les agències públiques i als que treballaven en elles. Es va anar creant una realitat virtual, una superfície auditable, que es va confondre amb la realitat que es representava. I els governs van començar a creure que aquesta realitat virtual era quelcom real. El perill és que el govern virtual estigui infectant les polítiques de canvi climàtic. L’autor cita Tickell (2008), que va indicar que els crèdits de carboni en el protocol de Kyoto donaven la imatge d’una estratègia per mitigar el canvi climàtic, mentre oferien tota mena de mètodes de dissimulació, per exemple, rebre crèdits per projectes renovables —com plans hidroelèctrics— que ja estaven en construcció i, per tant, no eren pas «nous». Hi hauria aquí també el perill que els governs fessin una política d’«aparences»: sembla que estiguin fent alguna cosa, però saben que ja no estaran governant quan sigui evident que no han complert els objectius.

L’autor cita Prins i Rayner, els quals afirmen que «El protocol de Kyoto» és una expressió simbòlicament important de la preocupació dels governs sobre el canvi climàtic. No obstant això, ha fracassat com a mesura per a aconseguir la disminució d’emissions; no ha produït reduccions demostrables d’emissions i no ha aconseguit ni reduir-ne l’augment previst.

Paul Hoggett acaba el seu article ressaltant que la negació del canvi climàtic pot veure’s com una «solució» al dilema que Sloterdijk (1984) va anomenar «l’inconscient infeliç» del ciutadà socialment savi, però materialment acomodat en les democràcies occidentals avançades; un ciutadà intel·ligent, però que ha de desenvolupar la seva labor tot i aquest inconscient infeliç. També ens diu que el protocol de Kyoto, i més recentment la Cimera de Copenhaguen, d’alguna manera van comportar una sorprenent semblança a aquestes formes perverses de política, com si els representants governamentals ja no sabessin si estan fingint o no.

DEBAT

Stanley Cohen.

Michael Heizer. Doble negatiu. (1969). Land-Art

Michael Heizer. Doble negatiu. (1969).

El Professor Cohen valora la feina de Paul Hoggett i diu estar d’acord amb ell en una sèrie d’aspectes. Opina que hi ha un acord quasi universal en el sentit que la negació juga un paper important a l’hora d’avaluar la perspectiva del moviment del canvi climàtic. Després de precisar que per a la psicoanàlisi la negació és un mecanisme de defensa inconscient, que per a la filosofia existencialista implica un autoengany i mala fe, i que per a la psicologia cognitiva és un error cognitiu, ens diu que ell defineix la negació com a poca disposició a acceptar la realitat de fets incòmodes i dolorosos i que inconscientment  aquests fets es reprimeixen.

La negació no es podria explicar com una ignorància involuntària genuïna o una mentida directa i expressa, sinó que indica un estat de saber i no saber simultanis. Stanley Cohen ens parla àmpliament sobre la negació i ens diu que aquest funcionament es pot aplicar a l’actitud cap el canvi climàtic: pot haver-hi una negació literal —“no hi ha proves que indiquin que res com el canvi climàtic o l’escalfament global estiguin succeïnt”, “és un mite inventat pels mitjans de comunicació neoliberals”, o “no hi ha proves de cap tipus”—. Després tenim la negació interpretativa: sí que pot ser que hi hagi hagut alguns canvis, però podrien ser fluctuacions aleatòries, no són causades pels éssers humans, ni poden atribuir-se al canvi social, ni són irreversibles. Finalment tenim la negació implicatòria: és un problema tècnic, no moral; de totes maneres, per què haurìem de sentir alguna cosa respecte aquest tema? Alternativament (encara que a vegades simultàniament): per què els governs haurien de fer alguna cosa respecte aquest tema? L’autèntica negació necessita, en primer terme, la paradoxa especial de saber i no saber a la vegada; i necessita també un segon requisit per a que funcioni: és a dir, que tingui sentit tant en termes psicològics/individuals com col·lectius/socials. Les formulacions que s’atribueixen a qualsevol col·lectiu que està negant una evidència, necessiten no només la paradoxa de saber i no saber, sinó també les següents connexions entre el personal i el social: a) la connexió és causal en el sentit que les forces psíquiques determinen el model social i les expressions culturals de negació; b) la seqüència causal es reverteix: el poder polític i els guions culturals determinen les expressions de negació personal; c) la connexió és simbòlica;  en el sentit que el personal i el polític sempre apareixen junts, un reforçant l’altre; d) la connexió és purament simbòlica; és a dir, un model psicològic. Stanley Cohen, diu que Paul Hoggett ens proposa una ambiciosa versió de la connexió simbòlica, “una anàlisi que integri les perspectives psicològiques amb les sociopolítiques”. Ell creu que potser això sigui massa ambiciós. Ens explica que Monbiot (2009) ha identificat una “indústria de la negació” i aquesta es pot entendre en termes econòmic-polítics sense fer referència a teories psicoanalítiques.

Comenta que s’ha desenvolupat un terme específic anomenat “en negació” que es reserva per a aquells estats psíquics personals que exhibeixen la paradoxa de la negació. Aquests estats són privats i únics en cada persona. Altres estats són públics i són compartits per cultures i institucions. L’autor considera que aquest és l’enorme territori que va en augment i parla de “cultures de negació”: per exemple,  la policia, les forces militars, hospitals, servei civil o governs, serien els espais en els que es pot presentar la “cultura perversa” de Hoggett amb les seves distorsions, virtualismes i col·lusions. En la seva excel·lent discussió l’autor ens dóna exemples que permeten entendre com opera la negació en diferents àmbits.

Ens explica que dins del moviment ecologista hi ha dues posicions extremes: a) el medi ambientalisme és en si mateix un meta-problema o un mega-problema; en la seva versió religiosa, considera que hi ha hagut una pertorbació violenta de l’harmonia natural entre la humanitat i la natura; b) en la versió secular, el canvi climàtic és l’amenaça més gran per al futur del planeta creada per l’home. Només una acció política conjunta i massiva pot “salvar el planeta”. Hi hauria una tercera visió que consideraria que la negació és estúpida i ignorant. No obstant això, una proporció elevada de la població no accepta el consens científic que està d’acord amb tot el paradigma del canvi climàtic i, com assenyala Monbiot, amb el fet que fins i tot si excloguéssim cada prova que pogués estar alterada, l’evidència que l’escalfament global és provocat per l’home seria inequívoca.

Per Stanley Cohen el negacionisme, la resistència humana a saber i encara més, a “plantar cara” a realitats dures, lletges i ignorades, és profunda i enginyosa. No hi hauria límits ni mesures als quals la gent no recorreria per ocultar parcialment realitats conegudes de si mateixos i dels altres. D’alguna manera, el negacionisme seria el pol oposat d’estar “en negació”. En lloc d’un estat personal i privat que pugui durar tota una vida, el negacionisme s’expressa en un idioma après, compartit i públic; aquestes activitats estan organitzades, planejades, són intencionals i —de vegades de manera menys evident— ideològiques. En el segon capítol d’aquest llibre, Clime Hamilton mostra en detall com el canvi climàtic s’ha convertit en el camp de batalla d’unes guerres culturals més àmplies. Hi hauria una indústria de la negació del canvi climàtic; institucions i persones que es dediquen a desenvolupar el programa del negacionisme: empreses i ONG, institucions de recerca i empreses de relacions públiques, fundacions i mitjans de comunicació.

Finalment, Cohen ens diu que el missatge del canvi climàtic, encara que estigui diluït o es vegi compromès i caricaturitzat, ha arribat a les institucions socials més grans: el sistema educatiu, els mitjans de comunicació, alguns sectors de les grans empreses i fins i tot als governs. El missatge anti-negacionista, ha penetrat amb èxit en la nostra vida quotidiana. El moviment ecologista sempre ha estat liderat per l’elit: els científics, professionals, economistes, la classe mitjana més liberal i alguns activistes radicals posteriors al 1960 que van ser els responsables de la traducció de problemes científics en problemes socials. No obstant això, cal trobar una narrativa fluida per tractar el tema perquè durant els últims 8 anys, més o menys, la resposta majoritària de la gent al canvi climàtic s’ha desenvolupat en un pla mental, bàsicament pensant que els reptes més importants als que ens enfrontem són distants i abstractes. Per tant, caldria fer un gir i anar en la línia de “El que sé (sobre el canvi climàtic); El que sento que hauria de fer i el que faré al respecte“.

DEBAT

John Steiner

Angela Bulloch. Progression of 8 Perverted Pixels. (2008)

Angela Bulloch. Progression of 8 Perverted Pixels. (2008)

John Steiner ens acosta al sentiment de depressió que es produeix al prendre consciència de la omnipresència d’una cultura perversa en relació a l’actitud de tenir cura del planeta i sobre la naturalesa humana en general. Creu que la depressió no es deu a l’absència de bondat o de decència, o a l’absència d’una riquesa natural, cultural i de creativitat; més aviat sorgeix perquè justament les coses bones que més valorem són les que estan en major perill. Els intents per protegir aquestes coses valuoses han estat febles en comparació amb el poder de les forces destructives que s’han anat acumulant contra elles. Ens explica que aquesta és la situació que Melanie Klein considerava el nucli de la nostra experiència de depressió; és a dir, que hem arribat a apreciar i valorar els nostres objectes bons, i, al mateix temps, som incapaços de protegir-los dels atacs destructius. Steiner pensa que la simplicitat que assenyala Hoggett en relació a la nostra visió sobre la naturalesa humana, és també vàlida per als psicoanalistes, els quals (com tothom) només poden apreciar una quantitat limitada de realitat i estan subjectes a la mateixa cultura perversa. Encara que siguem conscients dels mecanismes inconscients i les forces destructives que observem en el nostre treball clínic, molts psicoanalistes, incloent-se ell mateix, esperem que la gent es comporti racionalment i decentment en el món en general, i podem escandalitzar-nos quan no ho fan. Considera que el major indicador de fracàs en el nostre enteniment de la naturalesa humana és segurament la manca de comprensió i de capacitat d’enfrontar-nos a les inevitables i universals forces destructives.

Per a John Steiner la negació perversa de la realitat de la mort és la negació més generalitzada i potser la més incapacitant, pel fet que ens porta a una creença inconscient en la nostra immortalitat i és responsable dels nostres fracassos quan intentem detenir les nostres fantasies d’omnipotència. Creu que l’actitud perversa sembla que estigui particularment dissenyada per a defensar-nos d’una indesitjada percepció de les diferències. La intolerància a la percepció de la diferència entre generacions, entre els sexes, etc., donaria lloc a una varietat de perversions sexuals i també es tractaria amb mitjans perversos de negació, intolerància a envellir, emmalaltir o morir.

Ens recorda que Money Kyrle (1971) va descriure aquests problemes com “fets de la vida”, el més important dels quals seria el que està relacionat amb el pas del temps. Ell parla de la dificultat per a reconèixer “que totes les coses bones s’acaben”, incloent-hi la vida, i ens confronta amb la inevitable realitat de fer-nos grans, de la malaltia i la mort. El més difícil de suportar seria el fet de la nostra pròpia mortalitat, que desencadena defenses i negacions molt poderoses, entre els quals es destaquen els mecanismes perversos.

Steiner ens explica que la consciència de la diferència és tan provocativa perquè dóna lloc a l’enveja i mobilitza atacs destructius de la pulsió de mort. La pulsió de vida crea una estructura i un significat mentre que la de mort intenta destruir aquest significat i així crear una uniformitat amorfa en la qual no es pot discernir una estructura. Ell considera que és realment més precís considerar la pulsió de mort com un instint anti-vida que s’expressa més vívidament mitjançant atacs destructius a la bondat, la veritat i la creativitat. Creu que els atacs destructius contra el que apreciem i valorem sempre hi seran; no desapareixeran i no seran reemplaçats per una actitud racional i cooperativa. Hauríem de ser realistes i no creure en solucions simplistes. Ens diu que Paul Hoggett i George Monbiot afortunadament utilitzen un model més complex i menys innocent de la naturalesa humana i això és un avanç important de cara a intentar comprendre les actituds cap al canvi climàtic i que potser el que tots hem d’intentar és estar alerta davant la possibilitat que nosaltres mateixos estiguem controlats per un argument pervers i ser conscients de la nostra pròpia tendència a unir-nos a la conspiració.

 

Ressenya: Mabel Silva (SEP)

 

Nota dels Editors:

La imatge titulada “Doble negatiu”, de Michael Heizer, és una instal·lació de Land Art situada a prop d’Overton, Nevada. L’obra consisteix en una rasa a la terra de 9 m. d’amplada, 15 m. de fondària i 457 m. de llarg, creada pel desplaçament de 244.000 tones de roca. El “negatiu” del títol es refereix al fet que l’obra consisteix essencialment en allò que no hi és, allò que s’ha desplaçat.

 

Àrea: Article del mes