Construir en la foscor. Presentació a la SEP del llibre de R. Caper

construir en la foscor

El dia 1 de desembre es va fer al local de la SEP la presentació d’un nou llibre de la nostra col·lecció, Construir en la foscor. Teoria i observació en ciència i en psicoanàlisi, de Robert Caper, i de la reimpressió de Diari d’un bebè, de Daniel Stern.

Josep Oriol Esteve va obrir l’acte amb una breu presentació de l’editorial i va recordar que som els hereus d’un projecte que va iniciar Pere Folch Mateu, «alimentador dels nostres interessos per la llengua i per la psicoanàlisi com a elements indissociables». Robert Caper ja va publicar l’any 2003 a Monografies de Psicoanàlisi i Psicoteràpia el llibre Els fets immaterials.

El nou llibre de Caper, en un estil concís i assequible, és una petita joia per a tenir com a text de capçalera, de gran utilitat per pensar sobre la diferència entre psicoanàlisi i altres formes de teràpia, les ciències humanes i les experimentals, i per a reflexionar sobre el lloc que ocupa la psicoanàlisi en el context cultural i intel·lectual d’avui en dia.

Jordi Sala ens va oferir una interessant presentació del llibre de Caper, que us resumim a continuació, i Elena Fieschi ens va presentar la reimpressió de Diari d’un bebè, que podeu llegir en aquest enllaç.

 El presentador va fer un repàs de l’índex de Construir en la foscor i es va centrar en el comentari d’alguns temes que van estimular l’interès del públic: les semblances i diferències entre les ciències experimentals i la psicoanàlisi, l’origen del superjò arcaic, la interpretació psicoanalítica i psicoanàlisi i veritat. Destaca que Caper fa una síntesi actualitzada i fresca del pensament psicoanalític i ens ajuda a pensar en aquestes qüestions.

Flammarion

Flammarion

La portada de l’edició original en anglès té un gravat anomenat Flammarion que apareix per primera vegada en el llibre de Camille Flammarion L’atmosphere: Météreologie Populaire, i que  veiem acolorit en un llibre publicat 100 anys després. Aquesta enigmàtica il·lustració, d’autor desconegut, mostra un home (possiblement un astrònom -potser psicoanalista?-) observant la volta celesta. L’astrònom sembla apassionat, amb desig de tocar aquest univers desconegut: fa el xafarder i treu el cap a través de l’atmosfera terrestre com si aquesta fos una cortina que es pogués apartar. És interessant perquè l’astrònom no se’n va a l’Univers, sinó que manté els peus i bona part del cos a la terra i des d’allà mira cap a l’Univers. Sala pensa que és una imatge molt ben trobada per parlar d’endinsar-se en el desconegut, d’entendre el que hi ha més enllà, de treure el cap on no hi ha una teoria i s’ha de construir a partir de l’experiència directa.

Semblances i diferències entre les ciències experimentals (CE) i la psicoanàlisi: Caper analitza aquesta qüestió i assenyala (entre altres aspectes) que les CE experimenten amb un gran nombre d’individus i la psicoanàlisi amb un sol subjecte únic i específic; en les CE l’investigador no té una implicació personal i en psicoanàlisi sí; en les CE l’expertesa es basa en el coneixement de la teoria, mentre que en psicoanàlisi el que cal és tenir la capacitat d’ignorar les teories quan estàs en contacte directe amb el pacient. Per tant, les ciències experimentals investiguen objectes materials -allò que percebem amb els sentits- i usen una experimentació sota control i una anàlisi estadística. En canvi la psicoanàlisi es centra en objectes immaterials, en estats mentals (allò que percebem a través de la nostra sensibilitat, la ressonància emocional vers una experiència) i utilitza el raonament intuïtiu. Sala pensa que Caper es basa en una epistemologia sòlida i ens ofereix arguments per discutir o rebatre les objeccions que se solen fer a la psicoanàlisis en el sentit que no és científica i això ens pot ajudar a tenir confiança en el que fem.

On the horizon the angel of certitude, and in the dark sky a questioning glance. Odilon Redon, 1882

A continuació va llegir i comentar alguns fragments del llibre que us reproduïm perquè en pugueu fer un tast:

“La tècnica psicoanalítica implica, per part de l’analista, un deixar-se impactar en el propi inconscient per l’inconscient del pacient, i un observar les experiències emocionals conscients que es desenvolupen com a resultat d’aquest impacte. L’analista, aleshores, utilitza aquestes experiències per obrir-se camí en la foscor de la interacció directa, immediata, entre ell i el pacient, i tornar, des d’aquí, a l’inconscient del pacient.”
(p. 27)

 

“He descrit quatre perspectives en relació amb els objectius de la psicoanàlisi clínica:
– incrementar la capacitat del pacient per experimentar la vida mental com a mental, cosa que vol dir no subjecta al seu control, manipulació o predicció precisa
– incrementar la capacitat del pacient per sentir i pensar sobre el que sent
– recuperar la capacitat del pacient de sorprendre’s de veure les coses noves com a noves i diferenciar-les del fals coneixement que impedeix noves experiències
– ampliar l’experiència del pacient sobre si mateix de manera que el deixi lliure d’utilitzar aquesta experiència ampliada per viure la seva pròpia vida.”
(p. 34)

“(…) podem arribar a esbossar alguns criteris per fer interpretacions útils. En primer lloc, les interpretacions psicoanalítiques són descripcions de l’estat mental d’una altra persona que deriven del contacte emocional amb aquesta persona.
En segon lloc, una interpretació psicoanalítica ha de fer referència a quelcom que el pacient es trobi en posició d’observar ell mateix. Si una interpretació deriva d’una font diferent del contacte immediat amb el pacient en temps real (…) no farà referència a quelcom que el pacient està en posició d’observar tot sol en el moment que se li parla. (…)
En tercer lloc, una interpretació és només una opinió. (…)
En quart lloc, una interpretació, en ser una observació, és una descripció, no una ordre. És una comunicació sobre l’estat d’alguna cosa i no una indicació de com hauria de ser aquesta cosa. (…)
Finalment, les interpretacions psicoanalítiques s’han de fer en una atmosfera de dubte respecte del seu significat. (…) La intolerància a la manca de significat i la necessitat de coherència prematura plantegen seriosos perills a la capacitat d’observar i de descobrir.”
(p. 85-88)

 

Superjò arcaic. Sala recull com Caper descriu l’infant, ple de necessitat i d’indefensió. La percepció que la criatura té de l’estat mental de la mare esdevé el centre de la realitat infantil. L’origen del Superjò arcaic estaria en la introjecció d’un personatge que promet proveir de seguretat i satisfer totes les necessitats, però a condició que li sigui fidel i no el desafiï.

“Aquest progenitor és el superjò arcaic, les imposicions del qual damunt les operacions de la nostra ment reflecteixen les imposicions que els nostres selfs inconscients infantils col·loquen en la ment del progenitor, de la presència constant del qual depèn la nostra mateixa supervivència. I d’aquesta manera, esdevenim en la nostra ment igualment constants (i per tant, sense llibertat ni imaginació) tal com volem que el progenitor ho sigui.”
(p. 109-110)

Suppose it is true after all- what then. John Baldessari, 1967

 

Psicoanàlisi i veritat. El presentador ens va avisar que la primera lectura sorprèn, però que és molt interessant la idea de Caper del descobriment de les veritats per part del pacient en la interacció de la sessió. També parla de l’honestedat psicoanalítica, del necessari reconeixement que les aproximacions que anem fent són parcials. Quan arribem a un coneixement no ens hi hem de quedar atrapats ni massa satisfets, perquè tenim nous buits per explorar en aquest procés que fa l’analista amb el seu pacient.

La presentació va estimular l’interès dels assistents i va concloure amb les preguntes i comentaris del públic.

 

Ressenya: Anna Romagosa

Comprar

 

Àrea: Llibres, Sin categoría