Construir dins la foscor

Robert Caper

Us oferim, com a primícia,  la introducció del llibre de Robert Caper que properament publicarem en la nostra col·lecció. Es tracta d’un llibre que interessarà tothom que se senti concernit i implicat en el debat sobre quin és el lloc de la psicoanàlisi avui, entre l’art i la ciència.

Festa de la llum. Parc de la Ciutadella. Barcelona. 2014. Foto: Anna RomagosaINTRODUCCIÓ

Quan sentim la paraula ciència solem pensar en matèries com la física, la química, l’astronomia o la geologia –ciències ‘dures’ que tracten amb objectes que poden ser directament captats a través dels cinc sentits. Els practicants d’aquestes ciències fan observacions sobre el món natural, formulen teories o hipòtesis sobre allò que observen, i confronten les hipòtesis que competeixen entre elles fent servir un mètode regular que ells i els seus col·legues accepten com a vàlid.

De la il·limitada varietat de coses que el món ens ofereix per a ser observades només relativament poques compten com a evidències científiques. En una disciplina científica, l’evidència legítima està feta d’aquelles observacions que els científics poden fer servir per donar suport a algunes hipòtesis científiques o treure-li.

Dit altrament, les observacions han de passar per un sedàs abans no comptin com a evidència científica. El sedàs està fet de teories i hipòtesis científiques que els científics posen a prova amb les seves observacions: només aquelles observacions que encaixen, positivament o negativament, amb les hipòtesis i les teories –com a confirmació o refutació- compten com a evidències. Al mateix temps, només les hipòtesis i les teories subjectes a confirmació o refutació per aquesta evidència tenen la qualificació de legítimes.

Aquesta circularitat aparent no vol pas dir que la ciència -que regularment ens ofereix nous i inesperats descobriments- sigui circular. Però implica que la ciència és circumscrita. En qualsevol disciplina científica, només es permeten un cert tipus de teories, aquelles que hi encaixen com a evidència legítima. Al mateix temps, només un cert tipus d’observacions –aquelles que encaixen amb les teories legítimes- s’admeten. (El cosmòleg James Jeans va resumir aquest estat de coses advertint els seus alumnes, fent broma només en part, que no acceptessin mai una nova observació abans d’haver-la contrastat completament amb la teoria existent). Les teories i les observacions que no s’acoblen d’aquesta manera queden fora de l’àrea de les disciplines científiques.

Les ciències ‘dures’ exploren fenòmens que els científics poden comprendre amb els seus sentits físics, que poden controlar amb propòsits de manipulació experimental i que poden estudiar en un nombre prou elevat de casos que permeti anàlisis estadístiques rigoroses. Per exemple, la qüestió de si el pneumococ tipus I, II o III és la causa més virulent de pneumònia en els humans és legítima perquè els científics poden observar els pneumococs i els seus efectes a través dels cinc sentits i poden replicar els pneumococs a voluntat, proveint-se així de gran quantitats d’individus idèntics que poden manipular experimentalment. Gràcies a aquest nombre elevat d’elements, poden analitzar els resultats d’aquests experiments fent servir eines estadístiques poderoses. L’observació d’un nombre elevat d’objectes materials en contextos experimentals controlats fa que les ciències ‘dures’ siguin precises, confiables i durables.

Una de les coses en què no pensem quan escoltem la paraula ciència és en la psicoanàlisi. A primer cop d’ull, aquesta qüestió sembla irrellevant. ¿Què hi pot haver de més diferent a un científic treballant en un laboratori ple d’aparells esotèrics que dos individus en una habitació conversant? I és ben cert que la psicoanàlisi no disposa dels elements característics de les ciències dures.

En comptes d’estudiar objectes perceptibles pels sentits, estudia objectes perceptibles per la sensibilitat. El que percebem amb els sentits (“qualsevol de les facultats gràcies a les quals els estímuls externs o interns són percebuts i sentits, per les facultats de sentir, veure, olorar, tocar, tastar i de l’equilibri”) són objectes materials. Allò que percebem amb la nostra sensibilitat (“capacitat mental o emocional de respondre a alguna cosa, com els sentiments d’una altra persona; consciència i apreciació re-finada de qüestions relacionades amb els sentiments”) són fets immaterials: estats mentals, bellesa, gràcia, lletjor, bo i dolent, valors.

La psicoanàlisi explora la profunditat de la ment humana única i singular. No estudia objectes idèntics en gran quantitat de manera que permeti l’experimentació controlada o l’anàlisi de resultats estadístics.

A desgrat d’aquestes diferències òbvies, molts psicoanalistes, començant per Freud, han considerat la seva disciplina com una ciència. Aquest dictamen no és certament gaire acurat. Seria fàcil desestimar-lo per naïve sinó fos que aquest fet fóra en ell mateix naïve.

Les connexions i desconnexions entre ciència i psicoanàlisi són més complexes i interessants que el que farien pensar les imatges del científic de bata blanca i el psicoanalista vestit de manera informal. Ambdues, ciències i psicoanàlisi, formulen teories o hipòtesis; ambdues filtren les observacions per algun classe de sedàs abans d’admetre-les com a evidències; i ambdues tenen criteris establerts per a provar les hipòtesis front a l’evidència. En psicoanàlisi, així com en els ciències ‘dures’, només s’accepten les teories que encaixen amb evidències legítimes, i només certs tipus d’observacions –aquelles que encaixen amb teories legítimes- són admeses. Però a causa de les diferències entre la informació que ens entra pels sentits i la informació que ens entra per la nostra sensibilitat, els psicoanalistes necessiten fer servir una altre mena d’encaix entre hipòtesis i evidències: en el lloc de l’experimentació controlada la psicoanàlisi utilitza l’observació naturalística, i en comptes d’anàlisis estadístiques, utilitza el raonament intuïtiu (hunch-based).

I això ens resol el problema? Les diferències fonamentals entre l’experimentació controlada i l’observació naturalística, per una banda, i entre el raonament intuïtiu i l’anàlisi estadística, per l’altra ¿són prou diàfanes separant ciència i psicoanàlisi? Doncs, sí i no.

És correntment acceptada la noció que les teories dels científics han de ser fetes a mida de les seves observacions. Potser no és tan obvi, però no menys cert, que els mètodes dels científics han de ser fets a mida de forma que encaixin amb el que observen. No té cap sentit estudiar embrions amb un accelerador de partícules, ni àtoms amb un disc de Petri. Els mètodes que fan servir els científics no poden ser simplement els que funcionen en altres camps d’estudi, sinó que han de ser aquells que dicten la naturalesa de la matèria que estan tractant d’estudiar.

La teoria, el mètode i l’observació es relacionen entre si de maneres complexes. Les teories sobre la naturalesa d’un problema esculpeixen el mètode amb què hom s’hi apropa. El mètode que fem servir determina almenys en part allò que acabarem observant, i les observacions fetes modificaran les teories que fem servir. Quan les relacions entre mètode, teoria i observació són fiables, la teoria i el mètode actuaran al servei d’obtenir noves observacions. La ciència es desenvolupa ampliant la seva capacitat d’observar desenvolupant mètodes que permeten als científics veure coses que prèviament eren incapaços de veure.

La psicoanàlisi no serà mai una ciència experimental. És un intent de desenvolupar mètodes d’observació que ens permetin veure coses que altrament no podríem veure. I en aquest sentit conté l’esperit de la ciència experimental, encara que no en pot seguir la lletra.

Però, què vol dir exactament que la psicoanàlisi conté l’esperit de la ciència? I si no segueix la lletra de la ciència, quina lletra segueix? Quan ens mirem de prop la qüestió, tenim raons per creure que el mètode psicoanalític és alguna cosa més que una especulació no científica sobre quantitats no cognoscibles? Aquestes són algunes de les qüestions que desenvoluparé en aquest llibre.

Àrea: Article del mes