COM REACCIONEM DAVANT DEL CANVI CLIMÀTIC

Calor extrema

John Miller. Calor i pols.
© John Miller

Eileen Wieland

Aquesta tardor ha semblat més aviat una “estiuardor”, un “veroño” com alguns l’anomenen en castellà. En aquest context acabem d’assistir al desenvolupament i desenllaç de la cimera anual COP 27, on 193 països han estat reunits amb la finalitat d’arribar a un consens ampli sobre la necessitat urgent de cuidar el planeta. En paraules del Secretari General de la ONU , António Guterres, “endarrerir l’acció suposa la mort”. Però la Conferència a Sharm el-Sheikh ha tingut uns resultats ben decebedors pel que fa a la disminució gradual de l’ús de combustibles fòssils, causa principal de l’escalfament global. La mateixa Presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha dit que cal anar més enllà, cal fer molt més per al planeta.

A Barcelona, i coincidint en el temps, durant el mes d’octubre hi ha hagut dues iniciatives, una d’artística i una altra d’informativa que a la meva manera de veure mostren dues formes ben diferents de com els humans reaccionem davant de la pèrdua.

La situació climàtica ens posa davant d’una pèrdua necessària, no d’una possibilitat. Hem d’abandonar modalitats de vida confortable marcades per un consumisme excessiu al qual estem alegrement acostumats en els països desenvolupats. Aquest consumisme ignora els límits de la realitat donant lloc a comportaments socials i individuals eufòrics i irresponsables. És difícil i dolorós abandonar costums, hàbits, deixar el conegut i familiar per un futur incert, ple d’interrogants i amenaces.

Encarar aquesta realitat implica transitar per un procés psicològic de dol. Procés que s’expressa de diferents maneres. Comentaré aquests dos esdeveniments que en la meva opinió descriuen aquests processos de dol: una obra de teatre i una iniciativa de “El Periódico” de Barcelona.

Però abans de seguir endavant és oportú recordar el treball de Freud “Dol i Malenconia” de 1915. En aquest text ens recorda que no és fàcil a l’ésser humà abandonar posicions de la seva libido. “No abandona de gust cap de les seves posicions de la libido (…) aquesta resistència pot ser tan intensa (que la persona) s’aparti de la realitat i conservi l’objecte (libidinós) per mitjà d’una psicosi optativa al·lucinatòria”. Puntualitza que el més normal seria que el respecte per la realitat s’imposi, però “el seu mandat no pot ser dut a terme immediatament sinó només paulatinament a través d’una gradual despesa d’energia i temps”.

L’obra de teatre-performance-òpera SUN & SEA a què em refereixo, creada per l’escriptora Vaiva Grainyté, la directora escènica Rugile Barzdziukaité i la compositora Lina Lapelyté, va rebre el Lleó d’Or de l’any 2019 a Venècia.  Aquestes artistes van col·laborar conjuntament en la creació d’una obra impactant i d’un bellesa seductora. Es tracta d’una escena de platja que el públic és convidat a observar dret i des de dalt.

La participació del públic en aquestes condicions és òptima per estimular una actitud diferent davant de l’escena que se li presenta. Convida a observar-nos a nosaltres mateixos en un dia de platja.

Un quadrilàter de sorra simula ser una platja on es desplega d’una manera indolent l’activitat esperable en una platja de nens, grans, homes, dones, europeus, africans. Els nens juguen, altres personatges llegeixen, uns s’endormisquen sota un sol abrusador -representat per un llum blanc molt potent-, un banyista rep de molt bon grat la crema que li aplica la seva atenta acompanyant, uns altres fan ioga o els mots encreuats…i així anar fent tot allò que podem trobar en la vida quotidiana d’una platja a l’estiu. Els actors es converteixen en cantants d’una melodia embolcallant, hipnòtica i atractiva que fa referència a la terra exhausta, a la desaparició de les barreres de coralls, a volcans en erupció. És a dir, cançons que anuncien el cataclisme social i ecològic…

Som observadors participants d’un “dolce far niente” que a poc a poc es va transformant. L’hedonisme indolent del primer impacte deriva en una incòmoda sensació inquietant i paralitzant. Ens mostra una humanitat resignada que avança cap el peu del precipici del canvi climàtic.

Entenc que aquesta obra és l’expressió de la solució malenconiosa a la pèrdua de l’objecte que en la meva manera de veure és el que vol suggerir i convida a pensar, a vincular la situació amb el treball de Freud: “Se sap que s’ha perdut, però no se sap allò que amb l’objecte que desapareix es perd… això comporta una inhibició, un empobriment del self el qual no pot tolerar cap modificació”.

L’escena estiuenca de l’obra de teatre és una expressió magnífica de la identificació amb el que hem perdut. Els banyistes negligents i apàtics que persisteixen en els seus hàbits repetits i coneguts de platja, neguen la realitat, mentre esperen resignadament la catàstrofe climàtica.

En aquest enllaç podeu seguir la presentació al Teatre Lliure de Barcelona  de SUN & SEA (Marina), en diàleg amb les autores de l’obra representada

https://www.youtube.com/watch?v=lETcdmUu0Fs

I en aquest altre enllaç podeu veure un tràiler de l’obra, premiada a Venècia l’any 2019

https://www.youtube.com/watch?v=KeCek-KVKP4

Coincident en el temps sorgeix la iniciativa de “El Periódico” de Barcelona. Aquets diari ha creat un podcast “Mi planeta me necesita”, realitzat per Míriam Lázaro i Valentina Raffio, que té una freqüència quinzenal. El projecte d’aquestes dues joves periodistes és informar sobre com podem trobar maneres de combatre l’eco-ansietat, l’ansietat en relació a la sostenibilitat del futur. Aquí, l’ansietat no paralitza sinó que planteja solucions, dona idees de com els individus podem responsabilitzar-nos i generar accions beneficioses, és a dir, com diuen elles podem “fer alguna cosa que pugui arreglar”. Em sembla que aquesta iniciativa és conseqüència de l’acceptació de la realitat, del dany que fem que, tot i generar

sentiments incòmodes de remordiments i culpa, permet trobar vies de reparació. L’acceptació o el rebuig de la realitat és un fet crucial que determinarà la nostra manera de reaccionar.

En síntesi, aquests dos exemples il·lustren el que ens recorda Freud en el seu treball “Dol i Malenconia”. El podcast és una conseqüència de l’acceptació de la realitat del dany realitzat i en conseqüència permet trobar vies de reparació. En canvi, l’obra de teatre ens il·lustra sobre una altra alternativa possible davant de la pèrdua: la no acceptació i, per tant, la identificació amb l’objecte de la pèrdua.

 

Eileen Wieland, psicoanalista SEP/IPA

Novembre 2022

Vols que t'avisem quan publiquem un altre article?

Àrea: Mirades