Charlotte Salomon: Vida? o teatre? Aspectes terapèutics de l’art.

Anna Romagosa i Jordi Sala

Charlotte Salomon. Autorretrat, 1940. JHM. Col·lecció Jewish Historical Museum, Amsterdam

Charlotte Salomon. Autorretrat, 1940

Fins al 17 de febrer del 2019 tenim l’oportunitat de visitar una interessant exposició dedicada a Charlotte Salomon, al Monestir de Pedralbes de Barcelona.

 

 

 

Apunts biogràfics

Charlotte Salomon (Berlín, 1917- Auschwitz, 1943) va tenir una vida difícil marcada per la desaparició prematura de la mare als vuit anys, la depressió familiar i la persecució nazi. Va començar a pintar de molt petita i arran d’un viatge a Itàlia, on quedà fascinada per l’obra de Miquel Àngel, va descobrir la seva vocació com a pintora. Es va formar a l’Acadèmia d’Art de Berlín entre els anys 1935 i 1938, tot i que hi acceptaven molt pocs jueus. Es va especialitzar a il·lustrar Märchen, contes de fades alemanys i contes populars. Estava molt involucrada en l’art modernista i admirava entre d’altres Nolde, Munch i Van Gogh. Els nazis van començar a atacar el que anomenaven «art degenerat» i que ella admirava. El 1938 la situació política va empitjorar i finalment, després de la Nit dels Vidres Trencats, Salomon va haver de deixar l’acadèmia d’art.

L’any 1939 es refugia al sud de França amb els seus avis materns, que vivien acollits a casa d’Ottilie Moore i allà torna a pintar. El 1940 es traslladen a Niça; la seva àvia pateix una depressió greu i Salomon intenta ajudar-la a recuperar les ganes de viure tenint cura d’ella i mostrant-li la bellesa del món: «Però mira les flors del prat. Quanta bellesa, quanta alegria! Mira les muntanyes allà dalt, quant de sol quanta llum!» (guaix 206).[i] Malgrat aquest esforç de Charlotte, finalment l’àvia es llença per la finestra i la noia queda molt afectada. De forma brusca, s’assabenta pel seu avi que l’han estat enganyant fent-li creure que la mare s’havia mort de grip i no per suïcidi. Talment com havien mort tot de dones de la branca familiar materna. El mateix any les autoritats franceses internen Salomon i el seu avi en un camp de concentració als Pirineus; malgrat que ell no la tracta bé, tindrà cura de l’avi i aconseguirà que els alliberin. Tots aquests fets, afegits a la mentida de la mort de la mare i els altres suïcidis, l’afecten profundament. Donald Meltzer, en estudiar les funcions emocionals de la família, va parlar de la importància d’estimular la veritat i de com afecta la creació de mentides i de confusió, sobretot si el mentider és un adult. Les mentides són un verí per a la ment.

Salomon tem que podria entrar en una depressió profunda i l’any 1941 decideix emprendre alguna cosa extremadament excèntrica o suïcidar-se.  Deixa l’avi i s’instal·la en un hotel; allà comença aquesta seva peculiar i extraordinària creació artística: Vida? O teatre?. Va fer un impressionant desplegament de creativitat artística en un brevíssim període de la seva vida, aproximadament un any, per salvar-se d’un destí tràgic: “Déu meu, si us plau, no deixis que em torni boja”, fa dir al seu alter ego que la representa en aquesta composició (guaix 227).

Charlotte Salomon. c. 1939-1940. Guaix 47, que pertany al final de l’acte 4 del Preludi. «Amb la melodia “L’amour est un oiseau rebelle” veiem Charlotte asseguda al llit.»

Charlotte Salomon. c. 1939-1940. Guaix 47, que pertany al final de l’acte 4 del Preludi. «Amb la melodia “L’amour est un oiseau rebelle” veiem Charlotte asseguda al llit.»

Un antecedent biogràfic important per a Salomon va ser el casament del seu pare amb la cantant Paula Lindberg quan ella tenia 13 anys. Lindberg va afavorir el contacte de la noia amb una rica vida cultural i va propiciar la seva coneixença amb Alfred Wolfsohn, professor de cant de Lindberg i de qui la jove pintora es va enamorar. Wolfsohn havia perdut la veu arran d’un trauma de guerra i va elaborar un innovador mètode de treball de la veu i de superació de la por a la mort, com a forma de teràpia. També va aplicar les seves teories a l’art: creia que la força i el secret del pintor consistien a parlar la imatge silenciosa i que es podia usar la veu i l’art com a mitjà d’autodescobriment i de teràpia. El professor de cant va donar a conèixer les seves teories a Salomon i és evident la influència que Wolfsohn va tenir en ella. Pensem que no sols perquè fos el seu amor impossible, sinó també perquè ell la va valorar com a pintora i ella va retenir les seves teories, que li van servir d’estímul per començar la seva obra més important, «Vida? O teatre?». En el guió que acompanya les pintures, Salomon cita gairebé de forma textual les idees de Wolfsohn.

 

L’obra

L’obra consisteix en 782 guaixos (a l’exposició en podeu veure una selecció de 237), sovint acompanyats de transparències  que se sobreposen amb textos, amb tot de referències musicals, diàlegs i descripcions que ens ajuden a comprendre de manera narrativa tota la història. L’artista va construir de manera frenètica, quasi contra el rellotge, una obra pictòrica, literària i musical, una mena d’opereta, de singspield, que tracta fets biogràfics lleugerament disfressats de ficció. Es tracta realment d’un format molt original, que forma un cicle, però alhora cada imatge té sentit per ella mateixa. Sabem que mentre pintava cantava –era cantant que li venien les imatges, potser seguint les tècniques del seu estimat Wolfsohn–, i en cada guaix conflueixen les referències culturals i musicals que li emergeixen junt amb la imatge.

La tècnica pictòrica de Salomon  ens ha recordat el que explica Robert Caper a Construir en la foscor, quan recorda com Vassalli compara el mètode psicoanalític amb la techne, un terme que els grecs antics utilitzaven per referir-se al procés que cal seguir per a la producció pràctica d’un objecte específic. Es pot aprendre una tècnica i aplicar-la de manera més o menys mecànica per arribar a l’objectiu previst. En canvi la techne no és una regla que s’ha de seguir; l’objectiu no està clar al començament sinó que emergeix durant el procés de creació. «(…) techne és improvisació seguida de l’estudi de com algú ha improvisat aquella tasca específica. (…) La techne no solament proporciona l’oportunitat d’aprendre sobre el problema alhora que intentem resoldre’l, sinó que requereix aprendre uns enfocaments fets a mida per al problema únic i específic que s’està tractant. Aquests enfocaments han de ser desenvolupats ad hoc.» (Caper, 2018, p. 68-69). Pensem que això és el que fa Salomon: treballa de forma intuïtiva i totalment creativa, i sabem que després va fer un procés de tria, de posar ordre i seleccionar les pintures per unir-les en un conjunt final que va intentar preservar.

Com se’ns diu en el catàleg: «És una autobiografia dramatitzada i estructurada com si fos una obra teatral o una opereta dividida en tres actes, on els noms dels protagonistes estan lleugerament alterats respecte a la realitat i amb elements ficcionals que transformen la pròpia experiència vital en una epopeia dramàtica, fantàstica, catàrtica i curadora.» L’obra no és del tot cronològica, ja que Salomon es concentra en seguir les seves emocions, i és un treball de molts significats, que combina realitat i ficció.

A la revista digital Núvol, Clàudia Rius recull aquestes paraules de la pintora: La guerra seguia amb fúria i vaig seure al costat del mar i vaig mirar profundament dins el cor de la humanitat. Vaig esdevenir la meva mare, la meva àvia, de fet era tots els personatges que surten a la meva obra. Vaig aprendre a fer tots els seus camins i ser tots ells. A nosaltres ens recorda unes paraules de Lia Pistiner (2007, p.117): «Parafrassejant Pirandello, en lloc de personatges a la recerca d’autor, proposo sentiments a la recerca d’un personatge en qui personificar-se.»

La seva obra, de caràcter expressionista, és d’una vivesa i aparent simplicitat que emociona tant com l’obra de Munch o, en un altre sentit, Modigliani. Salomon treballa en format petit, usant només els tres colors primaris i a vegades afegeix el blanc per delinear. Els colors que empra estan molt connectats a les emocions i podreu observar que els episodis de més impacte estan treballats en unes tonalitats diferents (per exemple el vermell connectat a la mort; el suïcidi de l’àvia té uns tons vermells més clars, amb predomini dels rosats). Les pinzellades són ràpides, fortes i decidides, a vegades ansioses. Les obres mostren la història de la seva vida, amb la persecució nazi i els suïcidis familiars, però també mostren moments de felicitat i esperança.

 

L’aspecte terapèutic de l’art

Charlotte Salomon. El remer. Col·lecció Jewish Historical Museum, Amsterdam

Charlotte Salomon. El remer, c. 1939

Fa anys que hi ha força consens en el sentit que l’expressió artística pot ser una forma de teràpia per ella mateixa, perquè en les obres d’art s’expressen aspectes interns, que s’hi projecten o s’hi transfereixen. Les imatges condensen i contenen experiències emocionals.

Les connexions entre teràpia i art ja les va iniciar Freud, metge neuròleg, pare de la psicoanàlisi, amant de la literatura, l’art i col·leccionista d’antiguitats. Per a Freud, la creació artística prové de l’inconscient i té molt en comú amb els somnis. Posteriorment, l’escola kleiniana va assenyalar l’aspecte reparador de l’art [ii]: la creació artística permet una elaboració dels conflictes infantils, implica una integració i com a resultat es refà i es recupera i l’objecte exterior bo i l’objecte intern bo [iii]. D. Meltzer i W. Bion van introduir la dimensió estètica en psicoanàlisi i altres psicoanalistes posteriors també han fet interessants aportacions en aquesta àrea. Les seves idees ens poden ser útils per apropar-nos al treball de Salomon Vida? o teatre?

Bion va estudiar la importància de les imatges en el desenvolupament del pensament: una experiència emocional es pot transformar en un quadre oníric o en una imatge i així es pot representar i s’hi pot començar a pensar.

Meltzer va assenyalar la importància de la dimensió estètica de la vida a partir del que anomena el «conflicte estètic»: el nadó queda impactat pel misteri de la bellesa del món, en especial del cos i la ment de la mare, que són el seu primer «món». Aquesta bellesa i misteri desperten la tendència del bebè al coneixement (vincle K) i la creativitat, però també desperten emocions negatives (-L, -H, -K), angoixa i desconfiança. Meltzer també va parlar de l’art com a experiència terapèutica per a l’artista.

La imatge dóna una forma a les emocions i serveix per evocar les experiències emocionals. L’expressió artística connectada a un estat emocional estimula el diàleg intern, les connexions mentals i el coneixement d’un mateix a partir de les emocions estètiques; d’alguna manera, sempre comporta un intent de comunicació amb un estat mental o amb unes emocions de l’artista i estimula transformacions de les seves experiències emocionals. Joy Schaverien, una reconeguda artterapeuta, diferencia dos tipus d’imatges: la imatge diagramàtica, que sovint és rudimentària, i que pot revelar records o explicar quelcom al terapeuta, però que no comporta canvis en la ment de l’autor, i la imatge personificada (embodied), que està connectada a un estat emocional difícil d’expressar en paraules i que en crear-la comporta canvis en la ment.

Les crisis vitals, les situacions turbulentes, els traumes –tan individuals com col·lectius– poden congelar la capacitat creativa. A través de l’art es facilita un procés en què les emocions es transformen i així s’afavoreix l’elaboració dels conflictes. Salomon a Vida? o teatre? usa la pintura, l’escriptura i la música, diferents arts que li permeten concretar i transformar les experiències viscudes, unificant-les en un projecte en part conscient i voluntari i en part inconscient i múltiple, en el qual «el subjecte emergeix com a resultat d’un treball creador» (Fiorini, 2006, p. 77). Salomon havia deixat la pintura i quan torna a connectar amb el seu impuls creador, això ja és terapèutic en si mateix, perquè la creativitat té una funció transformadora. «Aquesta força d’obrir camí és la que pot assumir en nosaltres la pulsió creadora, si la captem en tota la seva potència, si comprenem la seva capacitat d’eixamplar en el nostre psiquisme espais de transcendència i llibertat.» (Fiorini, 2006, p. 43)

En l’exposició descobrim que «Vida? o teatre?» és una obra d’art terapèutica en la que conflueixen pintura, teatre, música i literatura i on trobem una commovedora exposició sobre la vida i la mort, l’amor, les relacions familiars i el context social del nazisme. En un moment de la seva vida molt difícil Salomon va agafar-se aquest projecte artístic com una teràpia. L’obra li va permetre revisar la seva vida i els seus sentiments i alhora va inventar una nova forma de pintar. Aquest treball li va permetre elaborar el patiment i passar de la posició de víctima a la de testimoni. Podem conjecturar que mentre anava pintant es va produir un procés transformador en la seva ment. Quan va acabar Vida? o teatre? va poder ser feliç: l’any 1943 Salomon es va casar amb el refugiat jueu Alexandre Nagler i va quedar embarassada. Com escriu en aquest text que repeteix tres vegades amb petites variacions (guaixos 96, 188 i 218):

«(…) no he oblidat mai d’insistir en el fet que estimo la vida i ho afirmo tres vegades. Per estimar plenament la vida, cal assumir-ne i comprendre’n l’altre costat, la mort, sofriment inclòs.»

 

Paraules finals

Els psicoanalistes parlem de la dramatització del món intern per referir-nos a l’actualització –en les relacions quotidianes i en la relació terapèutica– de les experiències que s’han viscut en el passat. Aquestes experiències passen a inscriure’s en el món intern com un teixit argumental cosit amb el fil de les fantasies inconscients. Estem parlant del que és per a cada persona la seva «realitat psíquica». És vida i és ficció, realitat externa i realitat interna combinades –és a dir, vida viscuda d’una manera i amb uns colors determinats. I la impressionant exposició que comentem aquí ens presenta l’esforç d’una noia jove, amb un gran talent artístic, per sobreviure a la mentida familiar, la malaltia mental i a les circumstàncies de separació i exili, tot a l’ombra d’un món terrible sota el nazisme de la qual acabarà sent víctima, detinguda, confinada i assassinada a Auschwitz amb només 26 anys de vida i embarassada de cinc mesos.

Charlotte Salomon. Vida? O teatre?, c. 1941-1942. Col·lecció Jewish Historical Museum, Amsterdam

Charlotte Salomon. Vida? O teatre?, c. 1941-1942 (guaix n. 236 Monestir de Pedralbes)

Voldríem per acabar comentar aquesta pintura, l’últim guaix de Vida? O teatre?, on es representa ella mateixa d’esquena, pintant de cara al mar (guaix 236).  El full on pinta és transparent i esdevé «un marc buit a través del qual flueix el mar Mediterrani, potser com a metàfora de les paraules finals, en què exclamava poder veure el mar i tota la bellesa del seu entorn.» (fulletó de l’exposició). Aquest joc visual entre paper i mar queda delimitat per la línia que marca la forma del paper i que delimita interior i exterior; marca alhora un límit i una continuïtat i ens anima a mirar més enllà. Veiem com a la seva esquena hi ha escrit «Vida o Teatre» i a la transparència que hi havia al damunt (i que està reproduïda al fulletó) es repeteixen les mateixes paraules amb tres interrogants que semblen tres esses invertides. Ens fa pensar que ella representa sempre i de forma volguda l’esvàstica invertida, com una forma de crítica i rebel·lió.

Aquest guaix recorda també dos altres guaixos de la secció central. Després de descriure en moltes pintures les idees de Wolfsohn, al guaix 118 ell li mostra confiança en la seva vàlua com a artista; s’hi llegeix: «La crec destinada a realitzar alguna cosa que superi la mitjana». Ella es representa llegint, asseguda al mig d’un prat, i manifesta que les paraules de Wolfsohn l’encoratgen. A la pintura següent (guaix 119) la jove artista es representa en el mateix camp, però ara ja amb el pinzell a la mà i en la mateixa posició que té en aquesta pintura que estem comentant (guaix final, 236). I al text que l’acompanya s’hi llegeix:

«(…) ella decideix fer que la seva profecia esdevingui veritat i en realitat crea alguna cosa “que supera la mitjana”»

Com podeu veure, l’interès per Salomon no es troba sols en la seva biografia. La crítica d’art Griselda Pollock, en un llibre que ha dedicat a l’obra de Salomon, lamenta que la seva condició de víctima de l’holocaust hagi eclipsat en part la seva gran vàlua artística i assenyala que Vida? o teatre? és un treball únic, basat en la relació entre l’acte de pintar i les imatges que emergeixen.

Salomon inventa una forma de pintar i mereix el reconeixement de la seva vàlua com a artista. La seva obra és un compromís sense por amb el tema de la violència contra les dones, de la violència familiar i col·lectiva i del patiment, que ella transforma en unes imatges que  aglutinen també paraules i música.

Podeu veure aquesta extraordinària exposició, molt ben museïtzada, que conté uns 250 guaixos del total de 782 de l’obra, en el marc incomparable del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, fins al 17/02/2019.

 

Les il·lustracions que acompanyen el text ens han estat cedides pel Monestir de Pedralbes i pertanyen a la Col·lecció del Joods Historisch Museum d’Amsterdam: Collection Jewish Historical Museum, Amsterdam
© Charlotte Salomon Foundation
Charlotte Salomon ®

 

NOTES:

[i] Els números que donem dels guaixos corresponen als de l’exposició del Monestir de Pedralbes.

[ii] La reparació efectiva implica afrontar el sentiment de pèrdua i dany i fer esforços per restaurar els nostres objectes interns i externs. Cal que no es desperti desesperació, sinó esperança i preocupació respecte als éssers estimats. La reparació i el desig de reparar són un motor important per a tota activitat creativa i són centrals en el desenvolupament humà. (Resum de la definició del concepte que podeu trobar aquí.)

[iii] El concepte d’«objecte» en psicoanàlisi fa referència a aspectes parcials o globals de les persones, bons i dolents, que formen part del món extern però que passen a formar part del món intern mental tenyits per les fantasies i vivències. «Objecte intern» és la imatge mental i emocional d’un objecte extern que ha passat a formar part de la nostra ment. Per ampliar-ho, veure aquí.

 

BIBLIOGRAFIA

Fulletó de l’exposició del Monestir de Pedralbes. Ajuntament de Barcelona, 2018

Judit C.E. Belinfante & Evelyn Benesch. Charlotte Salomon. Life? Or Theatre?. Taschen

Lia Pistiner de Cortiñas: LA DIMENSIÓN ESTÉTICA DE LA MENTE, variaciones sobre un tema de BION. Ediciones del Signo, Buenos Aires, 2007

Héctor Juan Fiorini. El psiquismo creador. Teoría y clínica de procesos terciarios. Nueva Visión, Buenos Aires, 2006

David Foenkinos (2014). CHARLOTTE. Avec des gouaches de Charlotte Salomon. Gallimard, 2015 (2a ed) (hi ha traducció al català a Edicions 62) (L’autor novel·la la vida de l’artista)

Meg Harris Williams: Acerca de los conceptos de conflicto estético y cambio catastròfico. Temas de psicoanàlisis, Núm. 6, Julio 2013

 

ENLLAÇOS D’INTERÈS:

Ressenya de l’exposició a l’ARA cultura

Ressenya a la revista Núvol

Entrevista a Griselda Pollock, critica d’art i autora del llibre Charlotte Salomon and the Theatre of Memory

Per saber més coses d’Alfred Wolfsohn i la seva relació amb Salomonson

Si voleu veure la col·lecció complerta de guaixos (Jewish Historical Museum)

Entrevista als pares de Charlotte: Interview Paula and Albert Salomon for Pariser Journal, 1963

 

Àrea: Article del mes Etiquetat amb: , , ,