Cant-i-dansa i el món intern

Chaim-Goldberg. Ballant junts. (2018) CANT I DANSA

Chaim-Goldberg. Ballant junts. (2018)

 

El text que podeu llegir a continuació Cant-i-dansa i el món intern correspon al segon capítol del llibre Bion i els pensaments massa profunds per a les paraules de Robert Caper. Monografies acaba de traduir i publicar aquest llibre. El lector interessat el podrà adquirir a la nostra botiga online. S’hi descriu com els nadons d’ençà del naixement són sensibles a la música de la parla humana i ballen als seus ritmes mitjançant el moviment corporal. La comunicació cant-i-dansa és un punt de partida que contribueix a la formació del món intern de Klein.

 

Robert Caper

Cant-i-dansa i el món intern

Mary-Cassat_1914_PD_Baby-Lying-on-His-Mother-s-Lap-reaching-to-hold-a-scarf.jpg

Mary Cassat. Bebè estirat a la falda de la mare intentant agafar una bufanda. (1914)

El 1946 la psicoanalista britànica Melanie Klein va descriure un fenomen que havia observat en el seu treball amb nens petits i que consistia en la fantasia inconscient d’expulsar parts de les seves ments dins d’altres persones i d’incorporar en les seves pròpies ments parts de les ments de les altres persones. Aquest «balanceig de projecció i introjecció» (o «identificació projectiva», com ella ho va anomenar més endavant) és una funció mental que precisament produiria el tipus de no-separació de ments i de sincronització mental automàtica preverbal, que Condon, Tronick i Trevarthen han plantejat basant-se en les seves observacions de la conducta dels nadons.

El 1962, Wilfred Bion, un dels alumnes de Klein, va polir aquesta idea en proposar l’existència del que ell va anomenar «identificació projectiva realista». Utilitzant el llenguatge teòric entre el bebè i la mare per representar pacient i analista, va escriure:

Habitualment la mare gestiona la personalitat del nadó així com altres elements de l’entorn. Si mare i fill s’adapten l’un a l’altre, la identificació projectiva té un paper molt important en aquesta gestió; el nadó, mitjançant el funcionament d’un sentit de realitat rudimentari, és capaç de comportar-se de manera que la identificació projectiva, que normalment és una fantasia omnipotent, esdevingui un fenomen realista. M’inclino a creure que aquest és el seu estat normal… Com a activitat realista, es mostra com un comportament raonablement calculat per despertar en la mare els sentiments dels quals el bebè vol desempallegar-se.

(Bion, 1967, pàg. 308)

En l’epíleg a la seva exhaustiva revisió sobre la identificació projectiva, Spillius i O’Shaughnessey van suggerir ampliar l’abast del concepte «identificació projectiva» més enllà de la infància i la psicoanàlisi:

Al nostre parer, el concepte d’«identificació projectiva» no és específic de la situació clínica, sinó un universal de la comunicació humana, un universal que Freud estava indagant. El 1915 en el seu treball L’inconscient va escriure: «És una cosa molt notable el fet que l’Inc. [inconscient] d’un ésser humà pugui actuar sobre el d’un altre sense passar pel Cs. [conscient]. Això mereix una investigació més profunda» (Freud, 1915, pàg. 194). I, posteriorment, l’any 1933, torna a descriure aquest procés. «Hi ha, per exemple, el fenomen de transferència de pensament… Això pressuposa que els processos mentals d’una persona — idees, estats mentals, impulsos conatius— poden ser transferits a una altra a través d’un espai buit sense utilitzar els mètodes de comunicació habituals de paraules i signes»

(Freud, 1933, pàg. 39).

Nosaltres pensem que el concepte d’«identificació projectiva» dona nom i aclareix les dinàmiques de la comunicació directa i el fenomen de la transferència i la contratransferència, que són universals en la humanitat.

(Spillius i O’Shaughnessey, 2012)

L’observació de Bion sobre la capacitat d’una persona d’evocar estats emocionals en una altra sense que cap de les dues en sigui conscient, apunta al funcionament d’alguna cosa molt semblant a una comunicació inconscient, no lèxica, que hem tractat al capítol anterior. El concepte d’«identificació projectiva» ens proporciona un model psicoanalític de les dinàmiques de cant-i-dansa primitives. La música no és només l’aliment de l’amor, sinó que, juntament amb la dansa, és l’essència d’una comunicació emocional profunda, que genera unes emocions tan pregones que és difícil diferenciar-les de les sensacions corporals.

 

El desenvolupament primerenc de la ment

Els nadons ballen amb la música de la parla humana. Això implica que d’ençà del naixement són sensibles a la música de la parla humana (però no als sons de la parla agrupats aleatòriament) i són capaços d’expressar els seus ritmes mitjançant el moviment corporal (una resposta absent si l’estímul és un so rítmic mecànic). El funcionament de cant-i-dansa és innat, requereix una certa interacció o activitat amb algú fora del self, i sembla ser necessari per al manteniment de la integritat psicològica del nadó, de la mateixa manera que l’aliment és necessari per a la seva supervivència física (1).

Bion va suposar que naixem com a animals gregaris i que, en els nivells més primitius de la nostra mentalitat, ens preocupem de manera aclaparadora per la pertinença al nostre grup (Meltzer, 1978, Part III, pàg. 9). Aquesta filiació és una funció del que ell va anomenar la part «protomental» de la personalitat, un nivell de la ment en el qual els esdeveniments físics (sensacions) no es diferencien dels esdeveniments psicològics (emocions) (Bion, 1961). Al mateix temps que el nadó és incorporat a la comunitat humana externa, hi ha l’establiment, dins seu, d’un món intern que és en part un reflex de la comunitat humana externa.

Emil Nolde. CANT I DANSA

Emil Nolde

La relació entre aquest món intern i la comunitat externa és complexa: és una versió interna de la comunitat externa amb la qual interactua via cant-i-dansa. El món dels objectes interns del bebè és alhora un producte de la seva interacció amb el món extern humà i un requisit per a aquesta interacció. Un món viu d’objectes interns és el tiquet d’entrada de la criatura a la comunitat emocional d’altres ments, una comunitat que està formada per la connexió d’un món intern amb un altre. El mitjà d’aquesta connexió és la mútua incorporació i absorció musical de la ment de l’altre dins de la pròpia ment. Des del punt de vista del nadó, la comunitat externa de ments expressa i emmiralla el món intern de la realitat psíquica emocional, i el món intern incorpora altres ments quan estan a l’abast per mitjà de cant- i-dansa. Hi ha espai a les nostres ments per a altres ments. Tenint en compte els nivells emocional i sentimental en què ocorren aquests fets, potser valdria més dir que hi ha lloc als nostres cors per a altres cors.

Les teories de Melanie Klein sobre la identificació projectiva i el món intern descriuen operacions mentals que donen suport a aquestes connexions ment a ment. Aquestes operacions tenen lloc en el registre de les fantasies inconscients concretes. La comunicació musical (cant-i-dansa) no és simbòlica. Encara que posteriorment es pugui simbolitzar, no es refereix a res que no sigui ella mateixa: simplement evoca experiències concretes i és el mode natural de comunicació entre una ment inconscient i una altra.

La comunicació cant-i-dansa és un punt de partida que contribueix a la formació del món intern de Klein. L’altre són les sensacions i els desigs generats pels processos somàtics, és a dir, els instints. El món intern primer s’experimenta com una activitat dins del cos i aquesta experiència persisteix al llarg de la vida en els nivells més profunds de l’inconscient. Segons Klein, el món intern està habitat pel que ella va anomenar «objectes interns», un terme que

expressa exactament allò que l’inconscient infantil i, en realitat, el de l’adult en capes més profundes, sent sobre això. En aquestes capes, el món intern no es considera que formi part de la ment, tal com hem après a entendre-la amb el superjò, que és la veu dels pares dins de la pròpia ment. Aquest és el concepte que trobem en els estrats superiors de l’inconscient. Tanmateix, a les capes més profundes, s’experimenta com un ésser físic, o més aviat com una multitud d’éssers, que s’allotgen dins del propi cos, particularment a l’interior de l’abdomen, amb totes les seves activitats, amistoses i hostils; a aquesta concepció hi han contribuït processos fisiològics i sensacions de tot tipus en el passat i en el present (2).

Intuïció i món intern

Els aspectes no semàntics del llenguatge (cant-i-dansa) constitueixen el vehicle de comunicació directa entre els mons interns inconscients de les persones. Per bé que nosaltres ens comuniquem sobre el món físic utilitzant el pensament simbòlic conscient i els aspectes semàntics del llenguatge, la comunicació entre els mons interns inconscients té lloc en el registre de cant-i-dansa.

Matisse. La danse. (1990)

Matisse. La dansa. (1909)

El poder de la música i de la dansa expressa i provoca alhora emocions viscerals —emocions sentides en el cos— i forma part de l’experiència de cadascú; la resposta dels bebès en forma de dansa a la música de la parla suggereix que, des que naixem, els humans sintonitzem directament amb el cant-i-dansa per mitjà dels nostres cossos. Les experiències corporals són les primeres i, al llarg de la vida, el lloc més fonamental del món intern inconscient de Klein.

Si bé podem detectar el món físic inanimat i la conducta dels altres amb el nostre aparell sensorial, detectar l’estat intern d’una altra persona requereix un altre aparell: la intuïció (3). La intuïció és, per tant, un tipus d’apreciació de la música, sintonitzada al mode principal de comunicació inconscient, el registre de cant-i-dansa.

El llenguatge simbòlic, lògicament rigorós, de la ciència és adequat per a la descripció del món dels fenòmens externs (físics), però fins ara no s’ha demostrat que fos adequat per descriure la fenomenologia de la ment inconscient. Per a això, sembla que calgui l’antic llenguatge de l’expressió corporal i musical, amb la seva vitalitat psicològica i emocional, i la coexistència paradoxal de contraris. La tasca del psicoanalista consisteix a expressar la música dels fenòmens inconscients utilitzant el llenguatge lèxic de la ment conscient. Com dur-ho a terme sense esdevenir un poeta, és tot un repte. No obstant això, sembla que al llarg de molt temps, psicoanalista i pacient sí que arriben a desenvolupar un llenguatge que és conegut per tots dos i que més o menys és adequat per a la tasca. Potser el lent desenvolupament d’aquest llenguatge privat és un motiu pel qual l’anàlisi dura tant i no es pot anar a corre-cuita.

 

Cant-i-dansa i el món intern

Cant-i-dansa comunica directament d’una persona a una altra realitats internes inconscients i vives. Més que ser processades simbòlicament, aquestes realitats s’intueixen; el seu significat se sent en el cos, en lloc de ser descodificat per l’intel·lecte (és a dir, el seu efecte —com el de la música— és immediat, emocional i no verbal). L’impacte de cant-i- dansa en les ments dels que hi estan implicats evita el criteri crític i el raonament; té un efecte immediat en el propi món intern inconscient i, en conseqüència, en l’estat de la ment conscient. Aquesta forma de comunicació més primerenca entre persones comença en el moment de néixer i és vital per al desenvolupament mental.

Els nivells profunds del món intern inconscient, situats a la frontera entre la sensació corporal i l’experiència mental, són la font de l’emotivitat. Els orígens de l’emotivitat en la sensació corporal són evidents en el llenguatge que usem per descriure estats emocionals. «Em va caure l’ànima als peus», «això em posa malalt», «sento el pes del món a les espatlles», «allò realment em va enfurismar», «tinc un nus a la gola», «el cor li va fer un salt d’alegria», «em fa venir mal de cap», «m’arriba al cor», «n’estic tip», «el cor em diu…», etcètera.

La música i dansa de l’«organització compartida» de Condon expressen l’experiència emocional de forma directa i inconscient. Les observacions de bebès indiquen amb contundència que aquest tipus de comunicació té un paper vital en el desenvolupament de la ment del bebè i del nen petit. Si la comunicació conscient significa intercanviar- se missatges sobris i deliberats, la comunicació inconscient significa infiltrar-se de manera imperceptible, involuntària i indeliberada en la ment dels altres.

Josep Guinovart. Blues. (1951) CANT I DANSA

Josep Guinovart. Blues. (1951)

És probable que el món intern es formi per mitjà d’aquesta infiltració imperceptible mútua entre la ment del bebè i les ments d’aquells amb qui està en contacte. Sembla que són necessaris dos elements perquè es desenvolupi el món intern del bebè. El primer és l’estat de la ment de la persona externa amb la qual el bebè està en contacte, per exemple, l’amor de la mare pel nadó, expressat a través de la comunicació no semàntica de cant-i-dansa entre la mare i el bebè. El segon és la capacitat del bebè de reconèixer aquest amor —podríem dir que té un «receptor» en el seu món intern que li permet intuir-lo. Aquest receptor resulta ser el mateix amor del bebè per la seva mare. Ambdós elements es comuniquen per mitjà de cant-i-dansa.

Es pot observar la importància que té per al bon desenvolupament psicològic del bebè tenir un receptor de l’amor de la mare que funcioni bé si tenim en compte les conseqüències de no poder desenvolupar- ne un. Al seu llibre Learning from Experience (1962), Bion descriu els processos mentals d’un pacient que no tenien les qualitats de profunditat, ressonància i evocació que s’associen a la ment humana, i per tant, no semblava que fossin producte d’una ment, sinó d’una màquina. A partir de les dades de l’anàlisi del pacient, Bion descriu detalladament l’«òrgan» mental la disfunció del qual va provocar aquesta situació, i reconstrueix com podria haver succeït. Val la pena narrar amb detall aquesta reconstrucció.

Bion comença prenent-se seriosament la idea segons la qual, de la mateixa manera que els bebès necessiten atenció física i confort, també han de rebre amor. D’això se’n desprèn que un bebè ha de tenir la capacitat de percebre amor —un «òrgan sensorial » per a l’amor— igual que té òrgans sensorials per percebre aliment i escalfor.

L’autor es planteja què passaria si alguna cosa interferís en la capacitat del bebè d’assimilar aquests estats mentals de la mare que constitueixen el seu sosteniment emocional. Això podria passar si, per exemple, el bebè fos incapaç de suportar la tensió emocional d’adonar-se que el seu benestar —i fins i tot la seva supervivència— depèn de quelcom tan intangible com l’amor de la seva mare. En aquest horror de necessitar allò que és intangible i que, per tant, no es pot posseir, el nadó s’encega (no pot reconèixer) davant aquestes necessitats i davant l’amor, el confort i la comprensió que les hi recordarien. Privat dels requisits per al creixement mental i emocional, incapaç de captar-los, el bebè duplica els esforços desesperats per obtenir allò que encara pot percebre: satisfaccions materials separades de la gratificació emocional.

En conseqüència, el bebè es converteix en un adult com el pacient de Bion, que perseguia amb avidesa qualsevol forma de confort material en un esforç inútil de proveir-se del confort no material que li mancava però que no podia reconèixer. Amb el temps acaba vivint en un món perceptiu format només per objectes materials, i inevitablement ell mateix esdevé com un objecte material, una situació que es reflecteix en els seus processos mentals, semblants als d’una màquina. Per a Bion, això representa un «col·lapse de les aptituds del pacient per pensar» en les realitats emocionals que el deixa vivint en un univers poblat d’objectes sense emocions que Bion qualifica d’inanimats: «el col·lapse de l’animisme afecta la capacitat de l’individu per transformar les impressions sensorials en material adequat per usar com a pensaments del somni, és a dir, per pensar» (Bion, 1992, pàg. 133- 134). Segons Bion, la creació d’uns objectes interns despersonificats, sense sentit i psicològicament morts, destrueix la capacitat de pensar d’una manera que no sigui la d’una màquina.

Una persona incapaç de reconèixer (intuir) la valència emocional dels fets interpersonals (és a dir, incapaç d’operar en el registre de cant-i-dansa) és algú incapaç de pensar com una persona.

 

 Notes

(1) Observacions com les de Schlossman (1926) sobre l’hospitalització de nadons suggereixen que les interaccions cant-i- dansa són essencials per a la vida. Si falla la interacció necessària, el nadó s’esfondra i, en molts casos, mor. L’aliment físic, si més no en principi, es pot donar de forma mecànica, però la satisfacció de les necessitats emocionals es proporciona mitjançant la música i la dansa de la parla, tenir el bebè en braços, el balanceig, la relaxació, les carícies, els amanyacs, etc. Aquesta satisfacció no la pot proveir una màquina, perquè una màquina no pot establir contacte emocional amb un bebè.

(2) D16, Melanie Klein Trust papers, Wellcome Library; citat a Hinshelwood (1997, pàg. 885).

(3) La importància del coneixement intuïtiu de la ment dels altres es pot observar a partir del dèficit d’intuïció present en l’autisme clínic. Aquells que el pateixen poden simular un contacte emocional deduint, a partir de la conducta, qualitats com l’amabilitat i l’hostilitat, perquè no poden intuir-les directament. La discapacitat associada als estats autístics subratlla la importància de la intuïció emocional directa.

 

Bibliografia

Wilfred Bion. Experiences in Groups. Basic Books. New York, 1961.

Wilfred Bion. Learning from experience. Heinemann. Londres, 1962.(també a: Seven Servants, Jason Aronson. New York, 1977).

Wilfred Bion. A theory of thinking. In Second Thoughts, 110-119. W. Heinemann, London 1967. Publicat originalment a l’International Journal of Psycho-Analysis, 43, 1962.

Wilfred Bion. Cogitations. Karnac. Londres, 1992.

Sigmund Freud. The unconscious. The Standard Edition of the Complete Psychological Works of Sigmund Freud, 14, 1915

Sigmund Freud. New introductory lectures on psycho-analysis. TheStandard Edition of the Complete Psychological Works of Sigmund Freud. 22:64-145, 1933

R.D. Hinshelwood. The elusive concept of «internal objects»: Its role in the formation of the Klein group. The International Journal of Psycho-Analysis, 78(5): 877-897, 1997.

Donald Meltzer. The Kleinian Development. Clunie Press: Perthshire, UK, 1978.

F.E. Schlossman. Frage des hospitalismus im sauglingsaustalten. Zeitschrift fur Kinderheilkunde, Berlin, 1926.

Elisabeth Spillius i Edna O’Shaughnessy. Projective Identification. The Fate of a Concept. Routledge, Abingdon. 2012.

Altres llibres de Robert Caper:

Construir en la foscor. Teoria i observació en ciència i en psicoanàlisi

Els fets immaterials. El descobriment freudià de la realitat psíquica i el desenvolupament per Klein de l’obra de Freud

Vols que t'avisem quan publiquem un altre article?

Àrea: Article del mes, Sin categoría