ANY GUINOVART. Referents vitals

Guinovart. Retrat de Martí Gasull (1983). Fotografia cedida per Maria Guinovart

Guinovart. Retrat de Martí Gasull (1983). Fotografia cedida per Maria Guinovart

Text: Anna Romagosa

 

Josep Guinovart (1927-2007), pintor, dibuixant, gravador i escultor català, ha exposat obra a tot el món. Està considerat com un dels màxims exponents de l’art d’avantguarda europeu i un dels pintors catalans de més pes en l’art català de la segona meitat del segle XX.

Amb motiu el 10è aniversari de la seva mort es va organitzar l’Any Guinovart (que acabarà el maig de 2019), per donar a conèixer el seu llegat i mostrar la rica i variada obra de l’artista. Hem pogut veure al Museu d’Art de Girona Referents vitals, inaugurada el juny de 2018, exposició que ens ha apropat als referents del pintor català, tot explorant els múltiples estímuls dels quals Guinovart va beure.

L’Any Guinovart es clourà amb una gran exposició antològica a la Fundació Vila Casas, que s’inaugurarà el gener de 2019 i omplirà totes les sales de l’Espai VolART de Barcelona amb més d’un centenar d’obres.

A Girona hi trobem obres molt triades que abasten des dels seus inicis fins a les últimes etapes. És una exposició ben pensada, amb prou obres com perquè valgui la pena anar a Girona si no hi vius, però no massa com perquè les puguis gaudir i no sentir-te atabalat. Maria Guinovart, filla del pintor, és la comissària d’aquesta bonica i interessant exposició.

Guinovart té una extensa i variada obra. És un pintor inquiet, encuriosit, que beu de moltes fonts, s’inspira amb qualsevol estímul i sempre experimenta, alhora que es mostra molt lligat a la tradició.

«Hi ha qui es pensa que la tradició és un mirall que et paralitza o una pila d’andròmines que et cauen a sobre. (…) [La tradició] és la manera parsimoniosa com ens anem proveint de referents germinals i ho anem omplint tot de sentit.» (Raül Garrigasait. Tradicions. Reproduït a l’exposició)

Guinovart. Homenatge a Jujol

Josep Guinovart. Homenatge a Jujol (1999). Fotografia cedida per Maria Guinovart

Aquesta interessant exposició permet apropar-se a l’obra de Guinovart tot descobrint algunes obres que no havien estat exposades abans, i alhora ens apropa a l’art català del segle XX en mostrar algunes obres seleccionades dels artistes que han influït de forma més directa en Guinovart. A l’exposició hi podem llegir aquestes paraules de Guinovart: «En la penúria cultural del franquisme i la postguerra, l’art que es feia a Europa quedava lluny. Cal dir, però, que teníem una bona formació pel que havíem conegut aquí a Barcelona: el romànic, i sobretot les obres del Museu d’Art Modern; Nonell, Mir, Rauric, Gimeno, etc.,  i el Picasso de l’època blava.»

Les primeres obres de Guinovart van estar marcades per la descoberta de l’art romànic a les esglésies de la Vall de Boí. Fou fundador junt amb Antoni Tàpies, Josep Tharrats, Modest Cuixart, Marc Aleu, Jordi Mercadé i Jaume Muxart del Grup Taüll.

Entre els artistes que el van influir hi trobem els arquitectes Antoni Gaudí (molt vinculat a la naturalesa, a l’orgànic i als oficis artesans) i Josep Maria Jujol; els pintors Nonell, Joaquim Mir, Miró, Dalí i Picasso.

La mostra ha tingut l’encert d’oferir-nos costat per costat un referent i un quadre de Guinovart: una gitana de Nonell, que ens admira per aquest traç tan característic, i una gitana de Guinovart; un preciós paisatge a l’aquarel·la de Joaquim Mir i dues obres de Guinovart on n’agafa l’essència, els colors i la forma de les fulles, convertint-ho en un quadre abstracte; la cara de Jacqueline pintada per Picasso, acompanyada de dues cares pintades per Guinovart «a l’estil Picasso», etc.

Miró i Guinovart. Exposició "Referents vitals" al Museu d'Art de Girona. Fotografia: Anna Romagosa

Miró i Guinovart. Exposició “Referents vitals” al Museu d’Art de Girona. Fotografia: Anna Romagosa

Picasso i Guinovart. Exposició "Referents vitals" al Museu d'Art de Girona. Fotografia: Anna Romagosa

Picasso i Guinovart. Exposició “Referents vitals” al Museu d’Art de Girona. Fotografia: Anna Romagosa

«Miró crea un món. Picasso, també. Miró crea un món personal, d’imatges en el seu firmament. Picasso és un transformador. De qualsevol cosa que veia en feia un Picasso. Miró és un pou (…). Picasso no és un pou. S’alleta de tota la història de l’art. (…) [Miró] aquell espai màgic que conserva dels nens. Miró mai no ha matat el nen. Jo, en aquest cas, coincideixo també amb una idea de la llibertat.»

Guinovart. Catàleg de l’exposició Guinovart a la Galeria Joan Prats, 1998

A l’exposició podem admirar un oli gran titulat L’enterrament de Guernica II (1982-1986) que va fer com a protesta als bombardejos de Guernica i Agramunt i per la guerra d’Iraq, contra la qual es va mostrar molt crític. A la part de baix d’aquesta tela, dins el forat que hauria deixat la bomba a la terra , hi ha fragments de les figures del Guernica de Picasso. Aquest tema li va inspirar diverses obres i Guinovart va explicar la sensació que havia tingut en veure una foto de Picasso mentre pintava el Guernica.

«El Guernica és vàlid per a totes les lluites contra la injustícia constant de l’opressió i de la força. Per això no em va agradar la seva tornada: va ser con un enterro. S’hauria d’haver quedat a Nova York. Era quelcom provisional, el que li donava força, el feia un quadre per a tots. Amb la seva tornada s’ha tancat com a significació de tot el que quedava encara obert. L’han assassinat.»

Guinovart, citat pel crític d’art Miguel Logroño al catàleg de l’exposició Guinovart: Variaciones. Madrid 1977

Entre els referents de Guinovart hi destaquen també els objectes, la matèria, la terra i els colors: el siena i daurat del blat d’Agramunt ­­–blat que trobarem en diverses obres, com la dedicada a Miró i en una on hi ha escrit AGRAMUNT­­– i el blau del mar Mediterrani de Castelldefels. Aquestes són les influències de Guinovart que venen de l’entorn més familiar.

«La meva primera memòria del blau és el blauet d’ençà que tenia més o menys cinc anys. El taller de pintor de parets de l’avi, pares i oncles, era l’espai dels meus jocs: els colors, les terres, les escales i els taulons eren còmplices de totes les sensacions i allí aparegué el foc del blau ultramar, del blauet.»

Guinovart. Text reproduït a l’exposició

Guinovart. Homenatge al pintor de parets.

Guinovart. Homenatge al pintor de parets. Recreació de la instal·lació feta a la Virreina el 1997. Exposició “Referents vitals” al Museu d’Art de Girona. Fotografia: Anna Romagosa

En aquesta mostra es recull la importància de la seva història familiar i les seves conviccions personals. S’ha recreat una instal·lació que Guinovart va fer al Palau de la Virreina de Barcelona el 1977 titulada Homenatge al pintor de parets i podem veure també el quadre titulat Brotxa Bandera: «La brotxa com a bandera per a reivindicar aquí la pintura en si i, sobretot, que aquesta sigui capaç d’assolir el caràcter d’arma de lluita.» (José Corredor-Matheos. Text reproduït a l’exposició)

Com diu Àlex Susanna, comissari de l’Any Guinovart, parlant del pintor: «(…) concep la seva obra com un procés de recerca inacabable pel que fa l’ús de tècniques, suports i materials. (…) se serveix primorosament dels colors primaris per plasmar amb la màxima intensitat el seu imaginari carregat d’humanisme, amb sentit crític i lirisme. La seva doncs és una obra profundament compromesa amb el seu temps, el seu país, la seva cultura i el seu ofici.»

La terra és també un referent en totes les etapes de la seva obra. La terra és material de treball, vivència corporal i alhora símbol i memòria. La terra el connecta a les vivències sensorials, a vivències primitives, lligades a allò que estima. «[La terra] Crec que és un concepte geogràfic, visual, emocional, i bàsicament, un concepte de la mirada. De reconeixement de les coses, molt lligat amb la geografia. Però geografia no és pàtria. Geografia és alguna cosa que va lligada a allò que has vist, i mamat, i amb el que has viatjat. La terra, al cap i a la fi, és un entorn i les teves vivències, el lloc que has viscut, que has trepitjat.» (Guinovart. Catàleg de la Galeria Joan Prats, 1998)

«[La terra] Crec que és un concepte geogràfic, visual, emocional, i bàsicament, un concepte de la mirada.»

L’any 1951 Guinovart va decidir dedicar-se completament a la pintura i la il·lustració. Als anys seixanta va començar a treballar amb objectes trobats a la platja. «Treballar a partir de l’objecte trobat el farà sentir més lliure, ampliarà el seu camp creatiu, i serà llavors quan trobi una estètica i un llenguatge propis, és a dir, uns medis expressius a la seva mida que li permetin mostrar-se despullat i perfilar sense cap subterfugi la que haurà de ser la seva poderosa i inconfusible personalitat.» El 1994 es va inaugurar a Agramunt L’Espai Guinovart, un museu dedicat a la seva obra–que també us recomano que visiteu, perquè és magnífic–. La mare de Guinovart era d’Agramunt i allà s’hi havien refugiat durant la Guerra Civil, quan ell tenia 9-10 anys.

L'estil. Guinovart. Museu d'art de Girona

L’estil. Guinovart. Fotografia cedida per Maria Guinovart

D’aquesta exposició m’ha impactat també aquest quadre, on veiem la paraula estil dins una mena de retícula que forma com una capsa o habitació. Què és l’estil: una tècnica, un sentiment, una estructura mental? Penso que l’estil ens remet a la identitat de l’artista. En psicoanàlisi considerem que la identitat comporta similituds i diferències i implica un «adonar-se», tenir una idea d’un mateix. El sentit de la identitat és progressiu i es desenvolupa en paral·lel al creixement i maduració de la persona. Aquesta tela em porta a associacions que aparentment van en direccions oposades: d’una banda, les diferents capes de cordills superposades formant una retícula em suggereixen com es van teixint i organitzant les experiències que formen part de la identitat i de l’estil. Perquè la formació de la identitat és un procés derivat de la incorporació de les identificacions fragmentàries de la infància, que formen les bases de l’experiència emocional d’identitat. Cal estar prou ben teixit per preservar l’estabilitat d’un mateix durant les contínues transformacions de la vida. La vivència d’un mateix, de la nostra identitat, té un paper important en com organitzem les nostres relacions i quines són les nostres motivacions en la vida.

Però us deia que el quadre em portava a associacions contraposades. Perquè també em suggereix un camp de filferros que em recorden una presó o un cap de concentració. Em fa pensar en com Guinovart ens alerta del perill de quedar atrapats per un «estil» impostat o un estil opressiu, que no permetrien l’evolució; aquests «estils» podrien convertir-se en una presó, en quelcom que tregui llibertat i freni la creativitat de l’artista. Guinovart no hi queda sotmès; ans al contrari, és un pintor que es reinventa constantment: passa pel realisme, l’informalisme, l’art abstracte, l’expressionisme, etc., però rebutja els «ismes» i cap d’aquestes etiquetes no l’abasta en tota la seva complexitat.

«Em contemplo i em reconec fora de la moda o de les modes. Vinculat totalment a una llibertat que brolla, potser, molt del fons d’un cert dadaisme, i menyspreant l’originalitat com a voluntat.»

Guinovart. Fragment de la conversa amb Manel Logroño reproduïda al Catàleg de 1998 de la Galeria Joan Prats

Pensant en tot això, em venen al cap unes paraules de Pere Folch: «La intolerància al reconeixement de la problemàtica individual, de la solitud existencial i al conflicte amb l’alteritat, portarien l’individu a emparar-se en una vida gregària, a una adaptació a les pautes dictades per un establiment, pels costums i per la cultura; unes pautes, limitades per un pensament tecnificat i operatori (…) on naufragarien les difícils possibilitats com a individu. Les propostes a aquests motllos de vida, fluctuarien a tenor dels supòsits bàsics vigents (…)» (Folch, 1997)

El 1997, en una conversa entre Guinovart i Miguel Logroño (reproduïda en el catàleg de l’exposició Guinovart del 1997 a la galeria Joan Prats), quan aquest li va preguntar què significava mirar una feina de tants anys, va respondre:

«Una mena de rubor. (…) I després, por. Ens fa por mirar enrere, perquè, si no estàs d’acord amb el present, com ho estaràs amb el passat? Penso, tot i això, que de vegades t’hi pots identificar, de manera que reconsideres i t’adones que hi ha troballes i el que vulguis. I veus que tanques cicles. Després, si tanques cicles, és que hi ha un futur. Bandejada la por, veus que hi ha etapes que queden superades.»

L’exposició acaba a la planta de dalt amb un vídeo titulat Guinovart. Art en llibertat i amb la projecció de la cantata «Gui-no-vart» que li va dedicar el 2007 Carlos Santos en homenatge. Perquè Guinovart es va alimentar també de música, poesia i literatura, que han estat sempre presents en la seva obra i que hem pogut veure en les diferents exposicions d’enguany.

 

Guinovart i la Psicoanàlisi

Cartell de Guinovart a la mostra "Oscar Masotta. La teoria com a acció". MACBA, 2018.

Cartell de Guinovart a l’exposició “Oscar Masotta. La teoria com a acció”. MACBA, 2018. Fotografia cedida per Maria Guinovart

La connexió concreta de Guinovart amb la psicoanàlisi me la va explicar Maria Guinovart: va estar marcada per la relació amb Oscar Massota (1930-1979), pensador argentí format en psicoanàlisi, que es va exiliar a Barcelona el 1975. Massota, que a Argentina formava part de l’avantguarda artística (l’any passat li van dedicar una exposició al Macba), va introduir a Espanya l’obra de Lacan i al principi donava els seus seminaris de Freud i Lacan a l’estudi de Guinovart. Als seminaris hi assistien psicoanalistes, psicòlegs, artistes, literats i altres persones del món cultural i van aconseguir un clima creatiu i estimulant. Era un lloc de trobada cultural i social on s’establien ponts entre pensament, psicoanàlisi i art, intentant explorar nous territoris i interessant-se pel món intern i els processos inconscients.

Guinovart va fer alguns cartells per a jornades de Psicoanàlisi. Ell no considerava l’obra gràfica com un art menor; dominava la tècnica de la litografia, serigrafia i gravat, i als gravats sempre hi incorporava algun element de color pintat a mà, cosa que comporta que cada gravat sigui original.

En un catàleg de l’exposició de 1984 a la Galeria Joan Prats, José Maria Valverde diu: «Guinovart ha arribat a un punt tan enlairat que invita a reunir en un cop d’ull tota una vida: és un “clàssic”, en certa manera, però d’una forma quasi oposada al sentit tradicional d’aquest mot, perquè la seva feina no ha tingut com a finalitat el monument “més perenne que el bronze”, sinó més aviat s’ha mogut cap a l’anàlisi de la plasticitat en les seves bases radicals “per la via di levare” (…)»

Aquestes paraules de Leonardo da Vinci per diferenciar la pintura de l’escultura també les va usar Freud, en els Fonaments de tècnica psicoanalítica, com a metàfora per diferenciar la suggestió (via di porre, la pintura que afegeix color per modificar la imatge de la personalitat) i la psicoanàlisi (via di levare, que va traient material del bloc per esculpir de manera que va apareixent allò autèntic, la veritat de la persona).

En aquest sentit penso que tota l’obra de Guinovart ens connecta amb la psicoanàlisi pel que fa a la recerca d’una expressió creativa autèntica, que sempre va lligada a la capacitat de tolerar la incertesa i les ansietats que tot canvi comporta, de connectar amb el món intern i d’establir vincles.

 

 

 

 

 

Agraïm a Maria Guinovart haver-nos facilitat el retrat de Guinovart i les dues fotografies dels quadres per il·lustrar aquesta entrada, i al Museu d’art de Girona que va autoritzar realitzar fotografies de l’exposició.

 

Bibliografia

FOLCH, P. (1997): Homenatge a Bion. Vigència teòrica i clínica del seu pensament. Visió binocular: grupalitat i subjecte. Article inèdit (en premsa) que serà publicat per Monografies de Psicoanàlisi, Psicoteràpia i Salut Mental dins el segon volum de les obres completes de Pere Folch.

Guinovart: Variaciones. Catàleg de l’exposició al Centro cultural Conde Duque, Madrid 1977

Guinovart. Catàleg de l’exposició Guinovart a la Galeria Joan Prats, Barcelona 1984

Guinovart. Catàleg de l’exposició Guinovart a la Galeria Joan Prats, Barcelona 1998

Video: Guinovart. L’art en llibertat. (2014) Video dirigit per Pep Puig

 

Enllaços

Referents vitals:

http://www.espaiguinovart.cat/altres-indrets-detall.php?pg=&id=191

Fundació privada espai Guinovart:

http://www.espaiguinovart.cat/10-aniversari-detall.php?pg=&id=1120

Al Museu de la Música de Barcelona hi podeu visitar fins el 10 d’octubre la Mostra GU-INNO-VART, que fa un recorregut pels diferents estils musicals que van inspirar bona part de l’obra de l’artista i exposa 50 obres del pintor relacionades amb la música:

http://ajuntament.barcelona.cat/museumusica/ca/exposicions/gu-inno-vart

L’enterrament del Guernica II. Quan parlen les cendres.

http://espaiguinovart.cat/a-lespai-detall.php?id=140

 

Àrea: Mirades