Alícia Gorina porta Solitud al Teatre Nacional de Catalunya

Cartell de Solitud al TNC            ‘Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí’. Amb aquestes paraules, la Mila culmina la seva transformació, abandona el marit i inicia una trajectòria nova cap a un destí desconegut. Així acaba Solitud, la novel·la signada per Víctor Català i l’obra que aquests dies es representa al Teatre Nacional de Catalunya de la mà d’Alícia Gorina.

L’espectador que coneix la novel·la acut expectant al teatre, conscient de l’atreviment de la directora en representar una de les grans novel·les de l’inici del segle XX, d’una dimensió considerable, farcida de descripcions paisatgístiques i amb un llenguatge divers, dialectal, a voltes culte, a voltes vulgar.

El projecte

La directora era conscient d’aquesta dificultat. En el programa de sala explica el que li deien quan va plantejar la possibilitat de dur ‘Solitud’ a escena: ‘impossible plasmar la descripció del paisatge, la simbiosi entre aquest i el cos femení de la protagonista; impossible fer teatral la complexitat i la riquesa de l’ús de la llengua i, sobretot, impossible superar l’experiència individual que la majoria de vosaltres heu tingut quan vau llegir la novel·la’.

Foto de l'espectacle

La Mila. Foto de l’espectacle. © May Zircus / TNC

Alícia Gorina, juntament amb Albert Arribas (dramaturg) i Sílvia Delagneau (escenògrafa) -col·laboradors habituals seus-, va començar a treballar en l’adaptació i a prendre decisions. En primer lloc, el manteniment fidel al text. Els actors el reciten tal com el va escriure la novel·lista.  Fan tots els papers de l’auca: ara donen veu al narrador, ara als personatges. En els moments més punyents, dialoguen i discuteixen cara a cara amb el seu interlocutor. D’aquesta manera es manté l’omnisciència narrativa focalitzada gairebé sempre en el personatge de la Mila i es dona al mateix temps vivacitat al ritme de la representació.

 

Text i escenografia

Una de les accions que calia emprendre era la d’esporgar el text. Diu la directora que de les 70.000 paraules que conté la novel·la, en un primer moment n’havien suprimit una tercera part. Finalment, es va quedar en unes 17.000. Menys paraules però tots els episodis inclosos. Només el flashback del capítol XII (‘Vida enrera’) n’ha estat exclòs. En aquest apartat es descrivia els orígens humils de la protagonista, des de la seva orfenesa fins al matrimoni amb en Matias.  La resta, d’una manera o altra, hi és tot. Les rondalles narrades per en Gaietà, el pastor, també gairebé totes.

Pel que fa a l’escenografia, l’equip opta encertadament per abstenir-se de construir un escenari naturalista amb la muntanya com a element essencial del desenvolupament dels fets. Els elements en escena es belluguen constantment, des dels més simbòlics fins als més realistes. La campana de l’ermita de Sant Ponç presideix l’escenari des de l’inici; la imatge del sant, amb aquell peu estrafet que provoca basarda en la Mila; el feix de palla al mig de l’escena i la indumentària del Gaietà i de l’Ànima, el personatge encarnació del mal, ens recorden que som en un ambient rural. La muntanya per on la Mila i el seu marit pugen fatigosament per arribar a l’ermita són unes grades que després es convertiran en els prestatges que sostindran l’element simbòlic triat per presidir l’escena en la segona part de l’obra, les taronges.

 

Festa de les roses. Foto de l'espectacle. © May Zircus / TNC

La festa de les roses. Foto de l’espectacle. © May Zircus / TNC

Les taronges

La caiguda d’una taronja a l’escenari anuncia l’inici de la representació. Les taronges marquen alguns canvis d’escena; serveixen de joc al Baldiret, el nen que focalitza els desitjos de maternitat de la Mila; es converteixen en elements eròtics quan els personatges les llepen, les xarrupen, en beuen el suc i les comparteixen de boca en boca durant la disbauxa de la festa de les roses (en aquesta ocasió les flors no han omplert l’escenari d’una obra d’Alícia Gorina) i, en fi, juntament amb les espelmes, omplen tota l’escena d’un cromatisme espectacular. Caterina Albert, que no oblidem que a més d’una enamorada del teatre era dibuixant, pintora i escultora, n’hauria gaudit com ho hem fet els espectadors que hem assistit a la representació.

Molts altres elements simbòlics inunden la novel·la i la representació: les aigües del bram, purificadores i màgiques; els conills i els cargols, que connecten amb els desitjos més primitius dels homes; la pujada al Cimalt, que situa la protagonista en el principi de realitat i emmarca la seva frustració; el grill, símbol de la vida, etc. Tota la riquesa de la novel·la es troba en les dues hores de durada de l’espectacle. Les seves múltiples interpretacions també. Solitud estimula a pensar en la construcció de la identitat femenina, en la repercussió dels traumes en el creixement de la persona, en els somnis

 

El somni de la Mila

A l’inici de l’obra, la primera nit que la Mila dorm a la seva nova llar, té un somni esgarrifós. Somia que inicia el camí per marxar de l’ermita, un camí que mai no s’acaba, i es troba sant Ponç que li llança boletes de galleran. Aquestes boletes li fan molt mal, li entren al cap pel trenc de la cella i li baixen fins a la gola. Al mateix temps, el sant, mofeta, li va recordant la seva condició d’ermitana.

El pastor acut al seu rescat, li eixuga les llàgrimes i la consola. Aquest somni, ben relatat en la representació, a part de ser premonitori, conté molts dels elements que apareixen en  l’obra: la dificultat per fer-se seu el nou entorn, la mala relació amb el marit (no li agrada l’ofici d’ermità, és per a vells, diu ella) i la por que sent envers la figura del sant, omnipresent en totes les estances de la casa i l’ermita -no oblidem que la violació es produeix a la capella, davant del sant.

 

Informació de l’obra

Solitud torna a estar en cartell des del 10 de desembre fins al 3 de gener de 2021 a la sala Petita del TNC.

L’11 de març, en la darrera representació de Solitud abans del confinament per la pandèmia, Alícia Gorina anunciava amb veu tremolosa la cancel·lació del seu espectacle. Ahir, 9 mesos després, en el col·loqui posterior a la representació moderat pel seu professor de literatura, mostrava una merescuda satisfacció per la feina realitzada per tot l’equip. Han aconseguit representar de manera brillant l’obra sense perdre ni un bri de la seva magnífica càrrega literària. Enhorabona.

Ressenya: Antoni Falcó

Tràiler de Solitud

Per a la foto de cartell: © White Horse / TNC

Vols que t'avisem quan publiquem un altre article?

Àrea: Cultura