Adolescents i Covid19

Carlos Saenz de Tejada. La soledad. (1927)

Jordi Sala

Comunicació presentada al debat organitzat pel DANA, Departament d’anàlisi de nens i adolescents, de la SEP el 28 de maig del 2020.

Començaré la meva intervenció amb unes consideracions generals.

Posats a pensar sobre la situació actual ens trobem amb una realitat epidèmica global, que ens afecta a tots. Tots, nens, adolescents, pares i professionals, estem dins de la mateixa peixera, en sofrim les conseqüències i en compartim els temors i les esperances. Aquesta és una situació ben diferent d’aquelles en què com a pares, o com a professionals qualificats de la salut o de l’ensenyament ens aproximem i intervenim sobre les problemàtiques dels nens i adolescents amb una relativa distància i “objectivitat” i des d’un rol que clarifica la nostra funció amb ells. Ara, tots estem amenaçats pel mateix virus i sotmesos a semblants condicions de confinament. Per tant, i en primer lloc, hem de poder fer una nostra elaboració del problema per ser prou capaços de posar-nos en la pell dels nens i dels joves.

Com el peix de l’aquari que no coneix la seva situació confinada perquè no se la pot mirar des de fora, tampoc nosaltres acabem de conèixer prou bé el significat íntim i les conseqüències que en poden derivar de la pandèmia i del confinament, per falta de perspectiva. O en tot cas, la perspectiva que tenim és molt limitada, atès que encara hi estem ficats i en respirem el mateix aire viciat dintre d’una atmosfera d’estranyesa general global, que sobrepassa les possibilitats de pensar. Així que seguim essent bombardejats per notícies, informes, xifres, tants per cents, circumstàncies de confinament, fases de des-confinament i altres. Tenim un munt d’elements indigeribles encara per l’impacte i el nombre amb què ens arriben, que només podrem anar simbolitzant posteriorment i en un temps maduratiu més allargat. Per això se’ns pot fer difícil comprendre amb claredat les conseqüències emocionals i el significat subjacent als comportaments i als símptomes que els nens i adolescents poden presentar.

La comprensió i elaboració d’aquesta condició traumàtica demana temps i paciència per a poder mentalitzar-la adequadament. Per tant, ara com ara, necessitem bones dosis de flexibilitat i modèstia front a la fragilitat compartida que hem d’aprendre a metabolitzar per a poder gestionar-la després, conjuntament: pares amb fills, fills amb pares, professionals amb pares i fills, i professionals entre nosaltres mateixos. La condició traumàtica necessita distància per a ser vista des de fora, simbolitzada i entesa en el seu significat emocional profund. Podríem dir que necessita una tercera posició des de la qual considerar els fets i la seva incidència. Des de l’Èdip Rei de Sòfocles fins a l’Assaig sobre la ceguesa de Saramago, passant pel Decameron de Boccaccio, Diari de l’any de la pesta de Defoe, Mort a Venècia de Thomas Mann o La pesta de Camus, i altres, la literatura –i el cinema- s’ha ocupat d’explicar i metaforitzar pestes, confinaments i des-confinaments, oferint-nos una mirada des de fora, des de la ficció, que ens pot ajudar a entendre i pensar la situació real. En la impressionant pel·lícula Mort a Venècia (1971) de Luchino Visconti, sobre la novel·la homònima de Thomas Mann, recordem aquell Tadzio, adolescent androgin i seductor, que juga a fet i amagar pels carrers desolats de la ciutat atacada pel còlera, un adolescent que, com si fos un àngel intocable per la pesta, juga a fer-se desitjar pel músic malalt que el segueix desesperadament i l’evita, un home que vol atrapar la bellesa, recuperar la joventut perduda a través de vincular-se amb el noi, front a l’amenaça que creix i s’escampa —i a la vegada es nega— de la mort. Una història de seducció i de negació, d’atracció i de por al contacte, de desig de protegir la vida i de mort.

Moise Kisling. Els fills del Dr. Tas. (1930)

Moise Kisling. Els fills del Dr. Tas. (1930)

L’estat mental adolescent

Però centrem-nos ara en l’edat adolescent. El que proposo és refrescar allò que entenem que passa en la ment adolescent d’acord amb el nostre model comprensiu i fer-ho tenint en compte les circumstàncies del confinament.

L’eclosió d’un estat mental adolescent es caracteritza en primer lloc per una necessitat de sortir del confinament de la infància a fi de poder créixer i desenvolupar-se. El noi i la noia s’han de des-confinar del seu cos infantil i de la seva mentalitat infantil. Però, com es fa això? L’adolescent no en sap de fer d’adolescent. Simplement n’aprèn tot fent-ne. I el que solem comprovar és que aquest trànsit comporta més o menys turbulències. A l’adolescent, els referents infantils ja no li serveixen, la condició infantil esdevé claustrofòbica i s’ha d’abandonar. Justament una de les pors dels joves és quedar atrapats de forma regressiva en la dependència infantil. Però llençar-se al món exterior, des-confinar-se de la seva identitat infantil i dels pares de la infància, també produeix ansietats de sentit contrari, de tipus agorafòbic per manca de referents a què agafar-se i per la persistència a estones de les necessitats infantils i la dependència dels progenitors.

L’adolescent ha d’aprendre a funcionar dins d’un món intern i extern nou i desconegut. De manera que, per falta de pràctica, sovint aquest dilema es gestiona a batzegades, entre el sentiment de fragilitat, impotència i necessitats infantils per una banda i l’omnipotència negadora i desafiant per una altra. Això potser és especialment així en les primeres etapes de l’adolescència. Entre un i altre extrem hi ha la necessitat de provar la pròpia capacitat i potència per tirar endavant i fer-se un seu lloc nou, cosa que sovint comporta la necessitat d’oposar-se als adults i les seves normes per diferenciar-se. Amb sort es va fent camí maduratiu, elaborant les situacions extremes i millorant en la integració.

Per tant, durant el confinament, i especialment en aquests moments primers de l’adolescència trobem tant actituds passivo-regressives i una adaptació de tipus ‘infantil’ a l’entorn familiar, com tot el contrari, una necessitat imperiosa de posar distància dels pares sufocants i saltar-se les prohibicions que els engabien. Forçat a quedar-se a casa, sense poder entrar i sortir cada vegada que ho necessita, l’adolescent pot mostrar insomni, molta irritació, mal humor, ràbia i enfrontaments aguts entre germans i amb els pares, responent a aquesta dificultat de posar una distància física de tot el que representa la dependència i el que senten com infantilitzador.

Són dificultats encara que també són oportunitats de conèixer els altres de la família i també la pròpia intimitat i de provar la tolerància a la frustració i explorar la solidaritat en un temps que pot ser també reflexiu i de convivència renovadora.

L’adolescent davant del coronavirus

Magritte. Elective-affinities. 1933

Magritte. Afinitats electives. (1933)

L’adolescent ha hagut de provar la seva capacitat de resistir en unes condicions noves generals per combatre el virus, condicions imposades a tothom per raons sanitàries. Ha hagut de recórrer i trobar el seu propi camí en la gestió del dilema claustro-agorafòbic i el dilema entre el perseguidor situat a fora en forma de virus que pot infectar i del qual cal protegir-se en el confinament, i el perseguidor situat a dintre en forma d’ansietats hipocondríaques que poden destruir en la fantasia el propi cos. Encara que no relacionat directament amb el virus però en relació a aquesta dinàmica, tinc present el cas d’un noi de 15 anys que a partir de ser atracat al carrer per un petit grup de joves es reclou a casa i desenvolupa ansietats agorafòbiques intenses, evitant tot contacte amb amics i l’institut. Quan millora i ja no sent el perill a fora, surt i recupera el contacte amb els amics, comença a tenir unes ansietats hipocondríaques igualment intenses a la més petita molèstia corporal havent d’acudir d’urgències al capçalera unes quantes vegades. ¿Quants joves poden haver sentit que fugint del virus amenaçador als carrers i en les relacions amb altres, s’han vist sobrepassats per ansietats hipocondríaques?

Henry-Matisse.-Dance-II.-1910

Henry Matisse. Dansa (II). (1910)

La identitat naixent i precària de l’adolescent, sotmesa a les embranzides pulsionals i a les necessitats infantils i adolescents convivint dins seu, necessita del grup per provar-se, fer experiència, qüestionar-se i consolidar-se. Sabem que el grup d’iguals pot arribar a tenir una funció essencial, ser un espai d’assaig i aprenentatge molt necessari. I el confinament els n’ha fet prescindir, més enllà de les trobades davant de la pantalla a través de plataformes digitals, per xerrar, jugar i també fer ‘botellons’ confinats cadascú dins de la casa dels pares. Un contrasentit que ha fet saltar el ploms a més d’un. Ara, en el moment de redactar aquestes reflexions, en fases de des-confinament i amb la possibilitat concreta de trobar-se, la necessitat i el desig de recuperar el grup i el contacte fa que el sentit de les restriccions i les restriccions mateixes desapareguin miraculosament de la ment adolescent. Els adolescents poden trobar molt a faltar el grup o la parella –per un dir- gairebé com si els manqués una part del propi cos.

També sabem la importància que té el cos propi i el de l’altre en aquestes edats. El cos sexual i el cos en moviment. Tenen necessitat de tocar i ser tocats. I necessiten moure’s. Però el confinament els ha forçat a un estat de distanciament, de més o menys quietud i falta de contacte físic. El cos de l’altre pot ser intensament desitjat. I en aquest sentit la privació del contacte és frustrant. Tanmateix també pot ser una font d’inquietud i ansietats diverses. També el cos és el lloc on provar-se a si mateix i a través del cos de l’altre, explorar la diferència, integrar el cos real en la identitat sexual i de gènere. El cos, el seu sentit íntim, el seu ús, la seva aparença, els seus canvis, reclamen una intensa activitat mental d’elaboració i d’integració. Però el virus s’escampa per contacte, se’ns recomana distanciament físic, se’ns imposa. I amb tanta insistència que desvetlla també temor al contacte amb el cos de l’altre ja que pot esdevenir un contacte de contagi. Sense oblidar, en aquest sentit, de quina manera ràpida i intensa es contagien els estats emocionals entre ells, i en general entre les persones, siguin estats maníacs, negadors, dissociats o d’abatiment, així com també les ansietats de tot tipus.

Temps mort

Ernst Ludwig Kirchner. Noia artista. (1910)

Ernst Ludwig Kirchner. Noia artista. (1910)

La quietud, monotonia i repetició dels dies confinats poden haver abocat no solament a estats d’aïllament passivo-regressiu sinó també estats des-mentalitzats davant de les pantalles fugint d’una ansietat que pot fer-se insuportable. El tedi i l’avorriment poden ser sentits com un enemic tan perillós com el virus. De vegades veiem com aquestes emocions estan en la base d’actuacions imprudents, violentes i destructives. Al meu entendre, tedi i avorriment són una escletxa per on es poden filtrar i fer sentir amenaces depressives, de buidor però també amenaces pulsionals sexuals i agressives, és a dir, amenaces de pèrdua de control. La monotonia forçada equival a una pèrdua d’un estat de coses anterior més o menys “variat i ple”, i si és imposada per un temps llarg pot ser viscuda com una pèrdua de sentit, “un sense sentit” al que no se li veu sortida ni futur. Sabem que en aquest període de la vida es viu molt en la immediatesa.

Fa pocs dies un adolescent —d’adolescència mitja avançada— em deia: “Per mi, una de les coses més difícils del confinament ha estat la lentitud amb què passava el temps, tenir tant temps mort em feia sentir com un vell de setanta anys que no té res a fer i ha de buscar com omplir les hores de la seva vida avorrida. Abans de tancar-nos vaig fer provisions de cervesa, de cànnabis i videojocs. He tornat a ser un adolescent passota. Després, a poc a poc i gràcies a l’esport m’he trobat més bé i he pogut fer alguna cosa útil”. Un altre noi, al voltant dels divuit anys, em deia: “No estic desanimat, estic inanimat, així parat, sense pensar, una mena de ‘bajon’ que després, no sé com, se’n va. Però jo no puc fer-hi res, tal com ve, se’n va”.

Transgressió i crítica

No oblidem tampoc que la transgressió i la crítica formen part integral de l’adolescència. El sotmetiment a l’imperatiu superior de no sortir, o de fer-ho en franges restringides, i amb mascareta, i guardant una distància dita social per bé que pot ser entès a nivells racionals pot ser molt més difícil d’acceptar en la pràctica. Encara que això no és privatiu de l’adolescència, trobem pensaments i racionalitzacions negadores de l’estil “A mi no em passarà”, “jo no sóc població de risc”, “si m’agafa no em passarà res”. Ni tampoc és privatiu de l’adolescent el recurs a l’abús de substàncies per “ajudar a passar el mal tràngol”. Així s’ha destacat l’augment en el consum d’aliments i d’alcohol a les cases.

Lucian Freud. Noia amb fulles. (1948)

Lucian Freud. Noia amb fulles. (1948)

Les actituds negadores tenen la seva rel en la omnipotència i poden portar a actuacions diverses. Però són actituds que també infiltren i poden enverinar la pura necessitat de contacte i de proximitat, elements que són fonamentals en aquestes edats per a la construcció d’una identitat corporal, sexual, relacional i social.

Està clar que l’adolescent fòbic, l’obsessiu, l’hipocondríac, l’actuador, el psicopàtic, el psicòtic, tenen la seva particular manera de viure l’ansietat i defensar-se’n dins d’aquesta situació. I donem per entès que l’estil familiar pot ajudar que s’obrin més o menys possibilitats d’elaboració o que a casa s’acabi vivint un ambient irrespirable en la mesura que la pandèmia dura. Cada cas és cada cas. I jo crec que no tenim gaire receptes universals sobre què fer i què no fer, especialment si això comporta prohibició i obligatorietat. Excepte, potser, la recepta d’obrir espai per entomar l’experiència i pensar-la en un mateix i amb els altres, en la mesura del possible. I confiar en la nostra capacitat de resiliència i la dels adolescents que en general estan interessats en una vitalitat que empeny cap el futur. Si podem pensar l’experiència comú potser estiguem més a prop d’assumir posicions responsables.

Resumint:

  • Tots estem dins de la mateixa peixera
  • és a dir, dins d’una situació traumàtica que continua ( i no sabem fins quan estarà entre nosaltres)
  • en el maneig de la qual som inexperts.

He comentat com l’estat mental adolescent en la primera etapa adolescent implica

  • des-confinar-se de la ment infantil i dels pares infantils
  • comporta ansietats claustro/agorafòbiques, persecutòries, hipocondríaques i d’altres
  • estats emocionals extrems i oscil·lants (des de la impotència i fragilitat a l’omnipotència negadora)
  • una necessitat primordial del grup
  • una necessitat de ser crítics i transgredir per provar-se
  • la inquietud pel cos físic i eròtic, desitjat i temut
  • l’amenaça de la monotonia, el tedi i la buidor
  • un risc de fugir cap a posicions des-mentalitzades i/o maníaques
  • però també i evidentment oportunitats creatives insospitades i noves

Tots n’hem d’aprendre dins d’una situació nova per tothom, aprendre a contenir les ansietats i a obrir espais de pensament no impositiu.

Aquesta crisi és una oportunitat per aturar-nos i pensar. Amb l’exposició d’aquestes idees generals en relació a l’adolescència i la Covid19 desitjo contribuir a la reflexió que hem i haurem d’anar fent al voltant d’aquesta circumstància global, d’aquesta pandèmia que alguns científics ja vinculen amb l’escalfament global. No sabem què estem desencadenant amb la nostra explotació esbojarrada del planeta. La temperatura regula la vida, i s’afirma que en les dues darreres dècades han passat de la cadena animal als humans més virus que no havien passat en un lapse molt més llarg de temps anterior.

Algunes preguntes

Pensant en l’àmbit educatiu: ¿com obrir espais de reflexió i debat amb uns adolescents que, de cop, el 13 de març, desapareixen de les aules? Tenen i seguiran tenint necessitat de pensar sobre tot això que també els concerneix i els seguirà concernint a ells. També el canvi climàtic, totes les informacions que ens van arribant tenen un efecte altament ansiogen que si no es maneja bé estimulen maniobres evasives i d’apatia. ¿Com trobar maneres de compartir què senten davant l’amenaça, abans d’abordar el debat sobre el que pensen?

Pensant en l’àmbit assistencial: ¿quines reaccions i dificultats trobem, degudes a la interrupció de l’assistència? ¿quins avantatges i inconvenients aporten les trucades i les tecnologies? És a dir, què hi perdem i què hi guanyem? Canviarà la nostra pràctica clínica? En part, ja ha canviat durant aquest temps. Les tecnologies ens han apropat durant aquest temps de distanciament imposat, però també faciliten la desconnexió immediata poc després del clic que tanca la sessió. En tot cas, suposem que moltes de les conseqüències del viscut aniran arribant a les consultes i de moment encara en tenim poca experiència. Tenim molta feina per fer sense perdre de vista, com apuntava al començament, que estem tots dins de la mateixa peixera.

Per acabar vull agrair al DANA i en especial a la Marta Areny l’oportunitat de participar en aquest col·loqui. I també a la Teresa Ferret pels seus comentaris a una versió anterior d’aquest text cosa que m’ha ajudat a donar-li la forma final.

 

Jordi Sala, Barcelona, 28.05.2020

Vols que t'avisem quan publiquem un altre article?

Àrea: Article del mes Etiquetat amb: , , , ,