A propòsit del terme Enactment

Esperança Castell
Elena Fieschi
Pere Folch
Mabel Silva

L’objectiu d’aquestes notes és precisar el sentit d’aquest mot, d’ús creixent a la literatura psicoanalítica anglesa a partir dels anys vuitanta, diferenciar-lo d’altres conceptes teòrics i tècnics, més o menys afins, i proposar-ne una versió catalana que contingui el més possible les significacions i l’especificitat del terme original.

En iniciar el nostre treball ens va sorprendre que tant en els textos castellans, com en els italians o alemanys de l’especialitat, enactment no venia traduït i es con-servava el mot anglès com una referència orientadora. Com si la paraula traduïda pogués desorientar el lector a causa de la seva ambigüitat, incapaç de reflectir de manera unívoca totes les connotacions del terme original. De Marchi (2000) opina que és un mot que no té traducció possible a cap altre idioma. Cal dir que els france-sos tradueixen enactment per mise en acte i Green (2002, p. 211) introdueix el terme d’enaction com equivalent i contemporani d’acting.

També ens preguntàvem, en iniciar aquest treball, quina oportunitat cronològica podia explicar la introducció del terme a la literatura psicoanalítica, quina nova realitat clínica detectada feia necessària la introducció d’un nou terme per diferenci-ar-la de les ja conegudes d’actuació (dins i fora de la transferència), d’abreacció, pas a l’acte, posada en acte, totes elles amb el referent d’una acció concreta com d’un desbordament de l’acció dramatitzada o representativa, etc. Al nostre entendre, cal plantejar la situació analítica com un espai representacional d’interaccions intersub-jectives entre pacient i analista. La constant fluctuació de la relació transferència-contratransferència – amb la inevitable assumpció de rol encomanat pel pacient i assumit per l’analista -, la coparticipació de l’un i l’altre en els continguts, la fluèn-cia d’incidents i accidents que es donen en aquest espai representacional de la sessió, han fet necessària la introducció d’un terme que ens ajudés a diferenciar la nova realitat clínica copsada, dels vells conceptes d’actuació, d’acting out i acting in. Aquests termes feien referència a una transgressió, per part del pacient, de les pautes convingudes a l’enquadrament i suposaven una desatenció de la regla d’abstinència, un bloqueig de la lliure associació, un col∙lapse de la capacitat simbòlica d’expressió i un recurs al llenguatge concret dins i fora de la relació analítica.

No és que l’analista es desentengués de la responsabilitat en la producció de les actuacions dels pacients. El mateix Lacan (1963) afirmava que l’acting out del paci-ent suposa sempre una manca de receptivitat per part de l’analista. Quan no entén el discurs de l’analitzat, quan és sord a l’expressió verbal, provoca que l’analitzat es decideixi a emprar un altre llenguatge, el de l’actuació, perquè el sord el pugui en-tendre.

De Marchi (2000) afirma que, mentre l’acting out es refereix al material reprimit, l’enactment seria el senyal d’allò que es refereix a elements inconscients més preco-ços, que troben en l’acte una primera modalitat expressiva i que impliquen tant l’analista com el pacient, a causa – com veurem – del tipus de relació que es crea entre ells.

Kohon (2000) subratlla que la diferència principal entre aquests conceptes és que en l’acting out l’analista és capaç de mantenir-se com a observador participant en un nivell relativament conscient, mentre en l’enactment esdevé quasi sempre un objecte participant actiu, d’una forma quasi del tot inconscient i es faria conscient de l’enactment només quan ja s’ha complert l’acció.

La convicció creixent de la coparticipació de l’analista en tot el que el pacient diu o fa ens ha portat a verificar que a l’escena de la transferència, a l’espai repre-sentacional de la sessió, l’analista sempre està a l’escenari (actuant, acting, com un actor invitat a representar un paper) assumint i interpretant un determinat paper – amb la particular qualitat de presència, amb el seu dir i el seu fer, amb les interven-cions o amb el silenci. Amb les condicions del setting hem agençat un espai en què tot és significatiu d’altres escenaris, és a dir, dels espais mentals de pacient i analis-ta. I ens trobem sempre en escena, encara que de vegades pensem que és només el pacient que escenifica el seu drama intern. Cada vegada, però, ens adonem amb més llestesa de com hem ignorat per un temps la dramatització complementària que el pacient ens havia assignat per la via de la identificació projectiva.

Com veiem en la literatura psicoanalítica recent, a l’analista li costa reconèixer que aquest enactment, aquesta cooperació en la posada en escena que el pacient practica, s’hauria pogut evitar si la perspicàcia i la finesa empàtica ens permetessin ser espectadors i pressentir la necessitat més o menys peremptòria del pacient a implicar-nos en la representació. Dit d’una altra manera, l’exigència potser fóra de copsar la invitació que el pacient ens fa a assumir un paper determinat, no assumir-lo, ans al contrari, denunciar la intencionalitat del pacient i explicar-ne les raons. Però, com veiem en la nostra revisió succinta de la literatura, els autors consideren que el reconeixement de la posada en acte del paper que el pacient ens ha imposat, arriba sempre en retard. Dit en altres paraules, ens n’adonem quan contemplem a posteriori que la nostra manera d’estar a les sessions respon a l’acceptació i l’exercici del rol assignat.

Els autors en general estan d’acord que no és fàcil, de vegades és impossible, sostreure’s a la força amb què un pacient determinat pot empènyer la parella analíti-ca a l’enactment. De Marchi (2000) considera que la utilitat d’aquest terme resideix en bona part en aquell en que reforça i subratlla la intensitat de la sol∙licitació a la qual el pacient sotmet l’analista, per tal de fer-li complir un acte que no es refereix específicament als continguts verbals. Aquesta autora diu que la intenció inconscient del pacient és perseguida amb tenacitat. Això es donaria amb pacients que s’expressen a través de modalitats relacionals com aquesta, no havent pogut realitzar el procés evolutiu que porta a poder representar les empentes pulsionals i els afectes.

Sembla que els autors diferencien (Sandler & Sandler, 1998 ) entre la vivència íntima que ens situa mentalment en el lloc que el pacient ens atorga en la seva fanta-sia i l’actualització d’aquesta experiència en una particular manera de produir-nos en l’aquí i ara de la sessió. Els límits poden ser imprecisos entre, d’una banda, aquesta experiència íntima de resposta a la imposició del rol que el pacient pot exercir sobre l’analista i l’expressió o actuació manifesta d’aquella íntima assumpció. És evident que la consciència de la nostra resposta a les projeccions del pacient evita o mitiga la perpetuació de l’escenificació que ell tracta d’establir a cada moment transferencial; que la declaració per part de l’analista del muntatge representacional que el pacient ha tractat d’actualitzar evita la perduració d’un equilibri col∙lusiu entre pacient i analista.

Una de les aportacions fonamentals del treball de B. Joseph a la tècnica analítica ha sigut reconèixer la forma en què les projeccions del pacient constitueixen una pressió constant cap a la representació o la dramatització d’aquestes projeccions, per part de l’analista a la sessió. Aquesta autora pensa que inevitablement l’analista és arrossegat a assumir un paper en la fantasia del pacient. El reconeixement d’aquesta força i la manera com n’és afectat l’analista a la sessió, la porta a centrar-se també en l’experiència de l’analista i en les complexes interaccions que esdevenen minut per minut i que són una font important de comprensió del món intern del pacient.

Steiner (2006) diu que l’analista ha de fer, en la seva ment, un espai per al paci-ent i ha de reconèixer les seves pròpies reaccions i diferenciar-les de les del pacient. Només llavors el pacient podrà desenvolupar-se i créixer, descobrint així el seu potencial i caràcter. En aquestes condicions, segons l’autor, la influència dels valors i de les preferències de l’analista es veuran reduïdes al mínim. No és tampoc desitja-ble que l’analista es comporti com una figura neutral i apartada, però és convenient que reconegui clarament quan el pacient és procliu a obligar l’analista a actuar com un objecte del seu món intern, i que sigui sensible a la possibilitat que es donin a-questes situacions d’enactment. Steiner considera que els enactments per definició creuen la frontera entre el pensament i l’acció i, si no són reconeguts i elaborats, poden entrar en l’àrea grisa entre una tècnica moral, una tècnica equivocada i la violació de fronteres ètiques (Joseph, 2003). Els enactments, llavors, han de ser tolerats com a part de la possibilitat d’error de l’analista, però seguits de prop i revi-sats amb la comprensió i el contacte amb la realitat.

Zanocco i col•ls. (2006) afirmen que l’enactment té a veure amb la manera com l’analista acompleix un acte com una forma d’interactuar amb aquells pacients que no són capaços de donar representació als seus impulsos pulsionals. Són els paci-ents, que porten l’analista a actuar a través de la postura o la gestualitat en lloc de les paraules. Fins i tot quan l’analista s’expressa amb les paraules, en aquests casos, l’estil d’aquesta expressió és més important que el contingut. També per aquest autor l’enactment estaria relacionat amb elements inconscients primitius, que troben en l’acte la seva primera expressió i que impliquen a la vegada pacient i analista.

D’acord amb De Marchi (ibid.), l’analista recull en l’enactment allò que en el pacient no és representable; a través de l’enactment, pot començar a posar-se de manifest quelcom que encara no pot ser sentit. Al mateix temps, però, es fa evident també que l’analista acaba expulsant aquells sentiments que el pacient havia diposi-tat en ell per força, perquè necessitava allunyar-los a causa de la pertorbació que li poden causar. Quan l’analista pot adonar-se de l’enactment, pot qüestionar-se sobre allò que durant la sessió emergeix sense que ell en sigui conscient, sobre la seva pròpia necessitat de defensa del self.

Kohon (2000) considera els casos de pacients que han viscut dificultats en la se-paració de l’objecte primari i no han desenvolupat la capacitat de fer el dol: l’absència de l’objecte llavors no és tolerada, és massa dolorosa; l’objecte absent ha esdevingut dolent, persecutori i no fiable. Quan el pacient s’ha allunyat prematura-ment de l’objecte primari, la seva experiència originària és d’haver estat ignorat per l’objecte, cap al qual acaba desenvolupant un sentiment d’odi. L’analista pot resultar ser l’objecte d’aquest odi, que el confronta amb la necessitat de fer alguna cosa, en lloc que limitar-se a interpretar. D’acord amb l’experiència de l’autor, el pacient aconsegueix provocar intenses sensacions de frustració en l’analista, juntament amb el sentiment de ser tiranitzat. Aquesta situació pot acabar creant odi en la contra-transferència. D’aquesta manera es produeix una recreació de la relació amb l’objecte primari. Llavors pot ser difícil per a l’analista evitar de ser identificat amb un jutge que desaprova i condemna el pacient per les seves accions. Acabarà fent interpretacions des d’una posició superjoica, confirmant així les sospites del pacient, que l’analista està en contra d’ell. Segons Kohon, quan les ansietats primitives són intenses es poden produir “enactments” que contribuiran tanmateix a fer progressar el tractament, si l’analista se n’adona i és possible elaborar-les.

Ara bé, aquesta espontània utilització de l’espai escènic de la transferència per part del pacient per representar el seu conflicte, amb l’analista com actor invitat, té una qualitat molt diferent de la pejorativa amb què descrivim l’actuació fora de la transferència, quan el pacient ens arracona i utilitza altres subjectes per perpetuar en noves versions el seu conflicte intern. També vivim com un col∙lapse del joc repre-sentatiu que volíem promoure amb l’enquadrament, les produccions del pacient que s’inclouen en el vell concepte d’“acting in” i que es refereixen a les actuacions més concretes dins de la sessió; o a les més subtils inspirades per una intencionalitat de pertorbar l’estat mental de l’analista. Cal adonar-se tanmateix que, quan el pacient trenca les regles del joc i les vulnera amb la seva actitud o amb la seva acció concre-ta, no segueix expressant sinó representant amb nosaltres la seva relació internalit-zada d’objecte.

Friedmann i Natterson (1999) consideren l’enactment com un fenomen essencial i inevitable en el procés analític, i arriben a definir l’anàlisi com una sèrie sense fi d’enactments que permeten participar d’una experiència emocional correctiva amb el pacient. Aquest nou èmfasi en l’enactment permet enfocar l’anàlisi com un procés intrapsíquic, on tant l’analista com el pacient estan implicats en una experiència conjunta de les dues ments. Els enactments que són reconeguts i definits esdevenen valuosos moments de dramatització que tenen efectes de condensació, clarificació i intensificació sobre la consciència; porten a un valuós insight i poden constituir unes experiències emocionals correctives.

Potser hauríem de dir que aquest enactment, aquesta posada en acte, aquesta dramatització del conflicte intrapsíquic en l’aquí i ara de la sessió, és una conse-qüència natural del que hem preparat amb el nostre utillatge tècnic, aquesta atmosfe-ra onírica en què el pacient disposa de la nostra particular actitud per fer-nos personatges versàtils, representants polimòrfics dels seus objectes interns. Tot trac-tament analític comença amb una col∙lusió, en el sentit més literal del terme collude-re, jugar plegats, no en el sentit que ha adquirit en el nostre llenguatge d’una “intel•ligència secreta entre dues o més persones en perjudici d’algú” (Diccionari de la Llengua Catalana, 1995), ans al contrari, en el sentit d’establir unes regles de joc que afavoreixin la representació més exhaustiva possible de la dramàtica interna entre self i objectes. Si hem preparat així l’àmbit i les potencialitats representacio-nals de l’espai de la sessió, és desitjable que el pacient posi en acte, escenifiqui amb nosaltres, les situacions relacionals internalitzades que el pertorben. La participació del terapeuta en aquesta dramatització del pacient és obligada per la seva simple presència. L’atribució i l’assumpció de rol ve condicionada ja pel nostre simple cos present. I és només amb un mínim exercici d’aquesta assumpció que podem adonar-nos del que hem estat representant amb el pacient. Sense enactment de pacient i analista no hi hauria possibilitat d’aclariment interpretatiu.

En l’anàlisi d’infants, a la sala de jocs, en un primer temps som observadors i ju-guem amb l’infant. Després aturem el joc i comentem el que ha passat entre ell i nosaltres, el que en el joc s’ha representat de la situació interna i del particular mo-ment de la sessió. Amb el pacient adult no juguem en el sentit concret amb una pilo-ta o amb uns titelles, però juguem un rol en la fantasia verbalitzada o gestualitzada, en les referències que el pacient fa de les situacions viscudes dintre, i sobretot, fora de la sessió. Quan ens adonem del que s’ha estat representant entre tots dos, ho fem avinent en la interpretació. La nostra intervenció suposaria una suspensió de la re-presentació que estava tenint lloc. Com si després d’estar pacient i analista a l’escenari de la sessió, invitéssim el pacient a baixar a la butaca i ser espectadors del que acabava de tenir lloc entre nosaltres. No sempre és fàcil d’escatir si quan ens col•loquem com espectadors de la situació viscuda, no seguim, als ulls del pacient, representant una altra seqüència de les seves relacions d’objecte. O, dit en altres paraules: no és possible entrar i sortir nítidament de la transferència. En tot cas a-quest és un punt de debat entre postkleinians i intersubjectivistes a propòsit de la possibilitat i els límits de la tercera posició, en el sentit de Britton, de la difícil inte-gració de l’experiència subjectiva i la comprensió objectiva.

Sigui com sigui, els límits entre representació, dramatització, d’una banda, i ad-vertiment reflexiu i contemplatiu del que s’acaba de protagonitzar, no són sempre precisos. Les vinyetes que el clínic reporta en són un bon testimoni. Particularment reveladores són les que ens transmet Feldman en les minucioses descripcions del dir i el fer del pacient, i de la seva pròpia recepció i afectació en el curs de les sessions. Per a Feldman, la força de les projeccions dels pacients provoca ressonàncies en l’analista, que de vegades el porten a representar les mateixes relacions d’objecte arcaic que estava intentant evitar. Quan els pacients se senten portats a usar meca-nismes projectius més forts i primitius, senten que les comunicacions de l’analista són concretes i intrusives; la interacció pot llavors convertir-se en una nova repre-sentació de la primera relació patològica, el pacient pot respondre de manera defen-siva i es perd la possibilitat de reflexió. Així, la sessió pot esdevenir l’escena d’una acció en la qual l’analista lluita per alliberar-se d’una identificació amb una figura arcaica, i el pacient se sent impulsat cada cop més a defensar-se de les accions d’aquesta figura viscuda concretament en l’ara i aquí de la sessió. Per a l’analista no és fàcil reconèixer i tractar adequadament el que està passant i, de vegades, se sent en canvi portat, a través de la pertorbació, confusió i culpa evocades, a fer interpre-tacions repetitives i extenses, que representen en part els seus intents d’entendre el material, però al mateix temps poden reflectir també la necessitat de repudiar les projeccions pertorbadores del pacient a través d’accions, en lloc de fer-ho amb la comprensió. En podem veure un breu exemple clínic del mateix Feldman (2003), exposat en una comunicació a l’Institut de Psicoanàlisi de Barcelona.

Es tractava d’un pacient que solia perdre sessions i hi arribava sovint amb retard. En una d’aquestes sessions s’ho explicava com a expressió dels seus problemes i negava que impliqués cap actitud hostil contra l’analista. Va dir tot seguit que no tenia ganes de fer res dels seus compromisos a la feina, ni tampoc d’aplicar-se a un projecte important de treball en el qual s’havia engatjat. Ponderava positivament la seva actitud, com una rebel•lia sana. Hi havia una vigorosa afirmació des si mateix, convençut de la bona visió que tenia dels seus problemes i dels seus propis mètodes de tractament. L’analista va advertir l’ús que el pacient feia de les interpretacions rebudes.

Després de menystenir el sentit dels retards i de les sessions perdudes, l’analista va poder assenyalar la manera com el pacient semblava assumir el paper i les funci-ons de terapeuta, confirmant la seva coneguda proclivitat a identificar-se amb els seus objectes i a prendre’n possessió.

El pacient va expressar amb vehemència el seu desacord, tot congratulant-se del que sentia com a criteri propi.

Feldman s’adonà que el pacient havia encaixat la interpretació no pas com una aproximació descriptiva al seu estat i funcionalisme mental. Ben al contrari, reacti-vant una inveterada relació interna d’objecte, va pensar que l’analista minava la confiança en ell mateix perquè volia un pacient dòcil i dependent. Va sentir la inter-pretació com una manera d’invalidar el que ell havia assolit, com si li reclamés la devolució de les funcions que el pacient hauria usurpat i tot això en un clima d’oratjosa i polèmica autoafirmació.

Feldman reconeix que es va trobar protagonitzant una posada en acte, un enactment del conflicte del pacient, i que probablement ell l’havia afavorit amb la seva intervenció perquè havia sentit la necessitat d’afirmar-se d’una manera que el pacient, amb la seva particular sensibilitat, només podia encaixar aïradament i amb molta irritació.

També afirma, com altres autors que hem revisat, que sembla possible reconèixer aquestes reaccions complexes només després d’haver-nos vist empesos a aquests malentesos o actuacions (enactments). L’elaboració, encara que a posteriori, d’aquestes situacions, pot tanmateix contribuir a una millor comprensió de la inter-acció analítica, obrint una perspectiva nova del canvi en la qualitat dels objectes interns del pacient, així com en la manera de sentir de l’analista.

Hem fet aquesta succinta revisió de la literatura psicoanalítica, relativa al con-cepte d’enactment, per poder oferir amb prou justificació i coherència la traducció al català d’un terme anglès que no ha trobat un equivalent gaire satisfactori en diferents llengües de la cultura occidental. Aquesta insatisfacció ha determinat, com hem dit, que en moltes traduccions el terme d’enactment es transcrigui sense modificació, sigui per por de tergiversar-ne el sentit en una traducció massa lliure, sigui per no introduir un barbarisme poc afortunat.

Pel que fa a la traducció catalana d’enactment, hem de dir que quan s’ha traduït lliurement i s’ha volgut distingir d’altres formes de pas a l’acte i de transgressions concretes de l’enquadrament analític, s’ha recorregut a termes com dramatització, escenificació, actualització. Quan s’ha traduït amb més rigor literal s’ha optat per posar en acte o posada en acte.

Nosaltres pensem, però, que tenint en compte els significats que els autors de parla anglesa volen expressar amb el terme d’enactment, seria justificat d’acudir a un neologisme que diferiria ben poc del mot anglès i de la seva intencionalitat ex-pressiva. Pensem, en efecte, que el terme català d’enactament, tot i no figurar en el Diccionari de la Llengua, formalitzaria adequadament aquest procés intrapsíquic que es fa dramàtica interpersonal en el decurs de la relació dialògica de pacient i terapeu-ta.

Aquest terme d’enactament el preferim a qualsevol altre com enactació o actua-lització, que podrien resultar massa generals o confondre’s amb altres terminologies, com les emprades en filosofia per la teoria de l’acció.

Com en altres ocasions, hem acudit a l’assessorament dels lingüistes de TERMCAT i esperem conèixer el seu criteri, tot reprenent així la col∙laboració recí-proca que havíem establert fa anys.

BIBLIOGRAFIA

De Marchi, A. (2000). Atto ed enactment. Rivista di Psicoanalisi, XLVI, 3, pp. 473-483.
Feldman, M. (2003). Supporting Psychic Change. Presentació a la Societat Britànica en motiu de l’homenatge-aniversari de Betty Joseph.
Friedmann, R. & Natterson, J. (1999). Enactments: an intersubjective perspective. Psycoanal. Quarterly, LXVIII
Green, A. (2002). Idées diréctrices pour une psychoanalyse contemporaine. PUF. Paris.
Joseph, B. (2003). Ethics and Enactment. Psychoanalysis in Europe, EPF Bulletin, 57, pp. 147-153
Kohon, G. (2000). Dreams, symbolic impoverishment and the question of the other. In (ed. R.J. Perelberg) Dreaming and Thinking. London, Karnac Books
Lacan, J. (1963). Le Séminaire, Livre X.Paris, Seuil.
Sandler, J. & Sandler, A.-M. (1998). Internal objects revisited. London, Karnac Books
Steiner, J. (2006). Interpretative enactments and the analytic setting. Int. J. Psychoa-nal., 87, pp. 315-20
Zanocco i col. (2006). Sensory empathy and enactment. Int. J. Psychoanal., 87, pp. 145-58

Aquest article es publica al web per gentilesa de la Revista Catalana de Psicoanàlisi, i va aparèixer en el volum XXIII, 1-2 del 2006.

Àrea: Lèxic