A propòsit del dolor psíquic

Pere Folch

La crisi. Sabin Balasa

La crisi. Sabin Balasa

El proper 1 d’octubre del 2022, se celebrarà a Madrid la VII trobada ibèrica teòrico-clínica de psicoanàlisi coparticipada per la SEP, APM, SPP i NPP, societats psicoanalítiques de la península ibèrica. Enguany la trobada serà organitzada per la Asociación Psicoanalítica de Madrid (APM). El tema escollit és El dolor psíquic en temps de catàstrofes. A propòsit d’aquesta trobada ens ha semblat adient editar en aquesta secció de lèxic un treball de Pere Folch publicat a la Revista Catalana de Psicoanàlisi l’any 1991, en el volum VIII, números 1-2, pàgines 143-146, titulat “A propòsit del dolor psíquic”. Agraïm a les editores de la Revista Catalana de Psicoanàlisi l’autorització per reproduir aquest treball que continua sent d’interès, en la línia erudita i d’estimular el pensament a què en Pere Folch ens tenia acostumats.

 

PERE FOLCH. A propòsit del Dolor Psíquic.

The Sign of Anguish. (1932). Salvador Dalí

A la literatura psicoanalítica de les darreres dècades sovinteja un terme que, sense anar en ell mateix carregat d’ambigüitat, té un cert regust d’anglicisme poc feliç. Em refereixo al terme Dolor Psíquic, o als seus sinònims de Dolor Mental o Dolor Anímic.

Totes aquestes expressions rarament són emprades espontàniament en català o en castellà; més freqüents en traduccions, s’utilitzen cada vegada més en treballs originals; ens poden servir de mostra articles ben recents, encara no publicats, però presentats a reunions científiques i simposis per Maria Teresa Miró (1992), V. Hernández (1992), J. Font i R. Armengol (1991), el tema dels quals és precisament el dolor o en particular el dolor psíquic.

Com deia, el regust de la importació és patent en aquest terme de Dolor Psíquic. Resultaria més nostre parlar de dolor o de patiment moral. No cal dir que en el llenguatge col·loquial el Dolor Psíquic es denota per locucions tan vives com: “patir d’esperit”, “passar ànsia”, “delir-se debades”, “migrar-se”, “doldre’s” i tantes altres que cabrien dins del concepte genèric de Dolor Psíquic. Com a concepte genèric, potser he de donar per bona aquesta expressió i com adequada traducció del terme anglès “Psychic Pain”, antagònic de “Physical Pain” i dels corresponents termes considerats per Freud de “Seelische Schmerz” i “Körperliche Schmerz”, que amb fidelitat traduïm per Dolor Anímic en contrast amb Dolor Corporal.

El llenguatge ordinari fa naturalment distincions entre una i altra variant de Dolor Psíquic, sense que el subjecte parlant tingui cap afany classificatori. És ben clar que ningú que pateixi d’esperit dirà que té un dolor psíquic, però emprarà expressions que ens informaran del grau, la qualitat o el caire del seu malestar.

Cal també tenir en compte que l’ús col·loquial i l’ús acadèmic no sempre van per vies concordants. La invenció d’un terme tècnic a partir d’un lèxic corrent, que de bell antuvi podria tenir una justificació, adquireix després, en la precisió o eixamplament del concepte, un significat cada vegada més llunyà del llenguatge corrent. Així per exemple quan el llec diu d’algú que és o està taciturn, vol significar un estat de tristesa profunda o tal vegada un tarannà greu més o menys constant; però un psiquiatre potser pensarà en un pacient malenconiós en una particular fase d’una malaltia cíclica de l’humor. Per al psicoanalista, malenconiós suposa una modificació particular de la realitat psíquica de l’individu, quan ha introjectat en el seu jo un objecte perdut amb el qual es troba en una relació narcisista.

Dolor

What the Water Gave Me. (1938). Frida Kahlo

Si això passa amb mots de significació ben precisa en el llenguatge corrent, més encara s’esdevindrà amb altres d’ús més general, com és el dolor. Fa segles que el seu sentit literal (sensació penosa derivada d’un particular malestar o accident corporal) té aquesta extensió metafòrica que conforma l’expressió de Dolor Psíquic. I la precisió que qualifica el dolor es fa gairebé innecessària quan estem al corrent del context de l’individu que, per exemple, es queixa.

El mateix es podria dir de Sofriment. És pel context que entenem si l’individu sofreix d’una xacra corporal o d’una adversitat que l’afligeix. Tot i aquesta ambigüitat dels mots en l’ús que fem del llenguatge, Dolor va lligat de preferència al cos, mentre que sofriment va lligat de preferència al psiquisme. Això fa que sigui més necessària la precisió de Dolor Psíquic que la de sofriment psíquic, la qual sembla un xic redundant; per la mateixa raó resultaria redundant el terme de Dolor Corporal. Així i tot, els autors citats utilitzen el terme de sofriment psíquic, expressió que hem trobat també en autors francesos com Begoin (1989).

Cal dir que aquesta doble filiació de Dolor i Sofriment, corporal i psíquica, s’explica pel fet que un i altre terme designen afectes, emocions bàsiques que es promouen i s’expressen en aquesta àrea que va de l’experiència corporal a la psíquica.

Com ens indica la seva etimologia, sofrir equival a suportar, a tolerar i, per tant, a contenir dins l’àrea psíquica de l’experiència. El Dolor Psíquic, en canvi, per la intensitat o la particular qualitat de malestar que suposa, desbordaria més fàcilment l’espai mental, i així la participació corporal fora més palesa. Les expressions de “sofrir dolor psíquic”, que trobem en textos com l’assenyalat de M.T. Miró (1992) i en B. Joseph (1981), foren esclariments diferencials entre Dolor i Sofriment, tal com ara apuntàvem.

Però el llenguatge ordinari no atén, en molts casos, aquesta diferenciació i parla en uns casos de “sofrir tal dolor amb enteresa” o, al contrari, de “patir un sofriment insuportable”, amb la incongruència que suposaria, en llenguatge més rigorós, suportar l’insuportable.

Amor perdut.

Amor perdut. Auguste Toulmouche

El dolor psíquic troba un exemple idoni en el penós complex de sentiments que es produeixen en la pèrdua d’un objecte d’amor. Llavors parlem de dol. Dol i Doldre’s, sense necessitat del qualificatiu “psíquic”, puntualitzen per si sols, amb poques excepcions, la naturalesa psíquica del malestar.

Altrament, si revisem la llista de derivats i compostos de Doldre que J. Coromines (1982) consigna, ens adonarem fàcilment de la gamma de referències que els diferents mots expressen i que va del més corporal al més anímic.

Cal dir que “dolor del dol” és una variant del que entenem d’una forma genèrica per dolor psíquic. Si l’adopció d’aquest darrer terme per significar el concepte freudià de “Psychische Schmerz” no es presta a vacil·lacions, sí que aquestes sorgeixen quan volem traduir el terme freudià de “Trauer”. En efecte: en l’experiència de la pèrdua, Freud, a més de l’angoixa (“Agst”), considera el dolor (“Schmerz”) i el que s’ha traduït per aflicció i per dol, és a dir, “Trauer”. A les primeres edicions de les Obras Completas, López Ballesteros, Biblioteca Nueva (1948), traduïa “Trauer” per “aflición”. Traduccions ulteriors, influïdes per la Standart Edition han anat traduint “Trauer” per “duelo”.

Si en el llenguatge no especialitzat ‘dol’ és una experiència complexa que inclou ansietat i aflicció de múltiples matisos, en el llenguatge fenomenològic i metapsicològic cal tenir en compte les particulars connotacions que els autors han volgut implicar en el terme tècnic. És el que Freud fa a tants moments de la seva obra, i en el que ara ens concerneix, a Inhibició, símptoma i angoixa, quan tracta de l’angoixa, el dolor i el dol (o aflicció) com a reacció a la pèrdua d’objecte.

Dolor psíquic. Pintura d'Amadeo Modigliani

A Suffering Nude (1909). Amadeo Modigliani

En aquest cas, dolor psíquic reactiu a la pèrdua té un caràcter molt precís que Freud descriu no sols com a metaforització del dolor corporal, sinó també en les analogies i diferències estructurals que l’experiència d’ambdós dolors suposen. Meltzer (1978), en canvi, arriba a considerar el Dolor Psíquic com gairebé sinònim de l’angoixa o, seguint Bion, en un sentit molt genèric que inclou tot el ventall d’emocions i sentiments penosos.

També per a M.T. Miró dolor psíquic i ansietat són sovint equivalents. En altres textos ens ha semblat que el dolor psíquic en el seu excés es viuria com angoixa insuportable. Però en altres passatges, quan hom diu, per exemple, que el pacient acara i no nega el dolor psíquic, de fet s’està descrivint el sofriment en el seu sentit etimològic, és a dir, com quelcom de desplaent que se suporta i tolera. És en aquest sentit que s’expressen J. Font i R. Armengol en el treball anteriorment citat.

Cal dir, però, que si textos catalans i castellans equiparen a vegades sense massa discriminació Dolor Psíquic i Sofriment, en Freud la distinció sempre és ben franca i els mateixos traductors anglesos de la seva obra han estat molt constants en el manteniment de la distinció entre “Leid” (sofriment) i “Schmerz” (dolor), que han traduït respectivament per “Suffering” i “Pain”.

En transportar-se un concepte d’una llengua a una altra, el concepte, poc o molt, es modifica, com en tota transferència.

En aquest sentit, advocar per una llengua psicoanalítica universal sembla il·lusori, tot i l’aspiració a una delimitació conceptual precisa, potser reeixida a nivell metapsicològic, a una certa distància de les particularitats del fenomen clínic. Podem arribar a creure que expressem el mateix en emprar les paraules estrafetes per la traducció literal.

Per no sortir del nostre exemple, “Pain” en anglès i “Dolor” en català van lligats a unes connotacions i referents diferents. “Pain” i “Painful” tenen en anglès un valor menys lligat a la corporalitat que el que pugui tenir Dolor en català. “Painful” s’aplica tant a dolor corporal com psíquic, però per a un dolor més concretament corporal l’anglès té entre altres la paraula “Ache”. En català, Dolor també es refereix a la vegada a l’estricta corporalitat i al malestar psíquic, però en aquesta segona eventualitat el seu ús és encara metafòric. “Tinc dolor” és una referència a les sensacions ocasionades per la inflamació d’articulacions, músculs o vísceres. Més freqüent i viva és l’expressió “em fa mal” (la panxa, l’esquena), que accentua la qualitat egodistònica del dolor corporal.

Diguem per acabar que tot i l’extensió genèrica que engloba el terme de Dolor Psíquic, la literatura psicoanalítica no deixa de mostrar una certa alternança entre la dilució i la precisió del concepte. Betty Joseph l’ha ressituat amb rigor i considera el Dolor Psíquic com un fenomen borderline, entre l’ansietat i el sofriment. Aquest dolor sorgiria a conseqüència de la ruptura del lligam que l’individu havia establert amb l’objecte mitjançant la identificació projectiva. En el millor dels casos, això suposa una superació d’ansietats de fragmentació i persecutòries i un apropament al sofriment depressiu.

 

BIBLIOGRAFIA

Miró. M. Teresa (1992), “Reflexions sobre el dolor psíquic”. Report presentat a l’Institut de Psicoanàlisi de Barcelona.

Hernández, Víctor (1992), “Comentarios a Reflexions sobre el dolor psíquic”. Institut de Psicoanàlisi de Barcelona.

Font, Jordi; Armegol, R. (1991), “Aproximación a una concepción antropológica del dolor y el sufrimiento desde el psicoanálisis”. Treball n.e.

Begoin, J. (1989). Introduction à la notion de souffance psychique: le desespoir d’être”. Revue francaise de Psychanalyse LIII, p. 457–470.

Joseph, B. (1981). “Towards the experiencing of psychic pain”, a Psychic Equilibrium And Psychic Change, p. 88-97 Tavistock/Routledge – 1989.

Coromines, Joan (1982). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Volum III p. 163-167. Curial Ed. Catalanes.

Meltzer, D. (1978), “The Kleinian Development”, Clunie Press.

 

 

Vols que t'avisem quan publiquem un altre article?

Àrea: Lèxic Etiquetat amb: ,