1939: ELS NÚVOLS CONFISCATS

Ressenya: Antoni Falcó

 

El passat 29 de gener, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), es va presentar el llibre «1939: els núvols confiscats. Relat d’Eduard Fontseré sobre els últims dies del Servei Meteorològic de Catalunya». Aquest manuscrit descriu com els franquistes van desmantellar el primer Servei Meteorològic de Catalunya.

Presentaren l’acte Joandomènec Ros, president de l’IEC, Oriol Puig, actual director del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), i els dos responsable directes de la publicació, Josep Batlló, de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, i Montserrat Busto, a qui es deu la reproducció facsímil i la transcripció del relat de Fontseré, que ocupa la part més important del llibre.

El document explica que el 29 de gener de 1939, tres dies després de la irrupció de les tropes de Franco a Barcelona, el tinent  Adolfo Martín Beloso, llicenciat en ciències i meteoròleg del Servei Meteorològic Espanyol, es va presentar a l’SMC amb dos soldats i va comunicar que «tomaba posesión del Servicio Meteorológico de Catalunya, por orden de la Jefatura del Servicio Meterorológico Nacional». D’aquesta manera començava la destrucció de l’SMC i el segrest dels seus arxius, inclosa una de les millors col·leccions mundials del seu temps referent a l’observació i estudi dels núvols.

Diuen que els catalans portem un meteoròleg dins -«som un poble al qual sempre agrada mirar al cel», segons l’afortunada expressió d’Oriol Puig- i potser és per això que els estudis en aquest camp han estat, de sempre, molt desenvolupats en el nostre país. Així, l’any 1921 la Mancomunitat de Catalunya creà el Servei Meteorològic de Catalunya, el director del qual fou el prestigiós catedràtic de la Universitat de Barcelona Eduard Fontseré i Riba (1870-1970). En aquell moment, la creació d’aquest servei era considerada una necessitat institucional, una infraestructura pròpia d’un estat modern.

Estudi de núvols (Cloud Study). John Constable, 1821

Les tasques que duia a terme eren les habituals d’una institució d’aquest tipus: estudis climatològics, observacions aerològiques, previsió del temps, etc. A més, Fontseré es va preocupar que l’SMC fos membre de l’Organització Meteorològica Internacional (OMI), la qual cosa va propiciar que col·laborés de manera molt activa en diferents projectes d’abast internacional.

L’enorme embranzida de l’SMC no s’entendria sense la figura cabdal de Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), un ric industrial enamorat de la meteorologia -enamorat dels núvols, anava a dir. Des de la completa estació meteorològica que havia construït a la seva casa de Sant Feliu de Guíxols, practicava l’observació sistemàtica dels núvols ja des de la fi del segle XIX. El contacte entre les dues figures fou molt fructífer: Fontseré i Patxot van decidir completar l’SMC amb una secció especial d’estudis nefològics (estudi dels núvols).

Els dos il·lustrats van treballar fins a reunir un fons observacional d’una extraordinària qualitat. Fou aleshores quan des de Barcelona es va impulsar dins l’Organització Metereològica Internacional el projecte de publicació d’una obra d’abast mundial, el nou «Atlas de núvols». Davant els problemes de finançament de l’OMI, Patxot es va comprometre a aportar els 150.000 francs que calien per a les despeses d’edició. L’única condició que va imposar era que a més de les edicions en francès, anglès i alemany, les llengües oficials de l’OMI, existiria una quarta edició en català, de la traducció de la qual se  n’ocupà ell mateix, i que es va publicar el 1935.

La guerra civil estroncà tot aquest treball. Patxot va haver d’abandonar Catalunya i ja des de Suïssa expressava amb una gran clarividència en una carta del 15 de juliol de 1937 el seu temor per la sort dels arxius de la Secció de Nefologia dipositats a l’SMC:

«En previsió que els franquistes arribessin a Barcelona amb les mans deslligades, cal mirar de protegir aquells materials i no se m’acut res millor que la internacionalització, perquè a l’altra banda hi ha unes fòbies i brutalitats contra els nacionalismes que no siguin ells, de les quals no teniu vosaltres cap idea i cal prevenir-se en lo possible».

Patxot va remoure cel i terra per protegir el fruit de tants anys; va recórrer a autoritats nacionals i europees. La mateixa Generalitat va aprovar l’11 d’agost de 1938 que tots els arxius quedessin sota la Legació de Noruega i es va decidir traslladar tot el material. Així, el material fotogràfic, les llibretes on hi havia les dades relacionades amb els clixés impressionats, les observacions nefològiques que durant disset anys s’havien anotat cada dues hores, els més de quatre mil clixés i diferents aparells fotogràfics, tot, es va traslladar de moment a l’observatori Fabra, que es considerava més segur.

Però va ser debades. Com dèiem a l’inici, el 29 de gener de 1931 va començar el desmantellament l’SMC. El relat de Fontseré és demolidor:

«Passats uns deu dies d’aquella data, que no oblidaré mai (no recordo qui va fer-m’hi anar), vaig personar-me a l’Observatori Fabra, i allí hi havia un camió. Beloso [el tinent] i diversos soldats varen anar carregant, sense el mirament que calia, les caixes de clixés i tot l’altre material, la destinació del qual ens és completament ignorada […] El material del Servei fou vandàlicament destruït. Àdhuc el replanet de marbre del nefoscopi Besson que hi havia al terrat fou trencat a cop de martell, com també la placa de ferro porcellanat que hi havia a la porta de l’oficina. Un dels nostres millors aparells de ràdio fou regalat a uns soldats que feien guàrdia a Can Batlló. Algú va indicar-me que la nostra esplèndida col·lecció de treballs originals (cartes del temps, sondatges, estudis en curs, estoc de publicacions, etc.) havia estat carregada en un camió militar i venuda per en Beloso a un drapaire per 500 pessetes. A la fi vaig poder localitzar el magatzem del drapaire, i aquest em va confirmar que efectivament un militar li havia anat a oferir aquell negoci, però que tot aquell paper ja havia estat venut per a fer-ne pasta i que seria impossible recuperar-lo».

Estudi de núvols (Clooud Study). Jonh Constable, 1822

Es tractava, en mots posteriors de Patxot, d’un «acte no de guerra sinó d’odi».

El mal ja s’havia produït. Però el més sorprenent és la tenacitat de Rafael Patxot per tal d’intentar recuperar allò que quedava del que era seu. Després de la segona guerra mundial va fer un munt de gestions i va enviar diverses cartes als presidents i màxims representants dels serveix meteorològics europeus, cartes que estan reproduïdes en l’edició presentada a l’IEC. En una d’elles, del 8 de maig de 1948, adreçada als membres de l’OMI i als meteoròlegs en general, s’hi llegeix: «(…) Puis, mes milliers de clichés furent emportés à Madrid dont le rêve de vengeance, déjoué depuis des années, était ainsi accompli. Ce fut la punition espagnole de ma collaboration à la publication de l’Atlas Internacional des Nuages C.M.I., associé au nom de la Catalogne.»

És en aquest context d’intent recuperació que s’entén el relat d’Eduard Fontseré. Exiliat a Suïssa, Patxot demana al seu compatriota que li trameti una detallada explicació dels fets esdevinguts l’any 1939, de les persones que hi intervingueren, dels resultats i les conseqüències del robatori, etc. I Fontseré li respon amb l’extens manuscrit que avui podem llegir gràcies a l’acurada edició de l’IEC.

Ni Patxot, que va morir el 1964, ni Fontseré, que ho va fer el 1970, van poder ser presents a la recuperació d’una part del patrimoni de l’antic SMC. Als anys 80, les gestions de la Generalitat van donar fruits i la documentació que estava en poder de l’Instituto Nacional de Meteorología va retornar a Catalunya. L’inventari que se’n va fer va mostrar, tal com explica Josep Batlló, que l’«estat de tot el conjunt era bastant deplorable: el material es trobava desendreçat, molt brut i una part en molt mal estat, pel fet d’haver sofert humitats i desorganitzacions amb els trasllats successius al llarg dels anys».

Durant aquest inventari es va descobrir material de la secció de Nefologia Catalana, la qual cosa va ser comunicada a la família de Patxot, que va cedir-lo a l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Avui, tot  aquest fons és a l’abast del públic a la Cartoteca de Catalunya. Els núvols confiscats, o una bona part d’ells, han tornat a casa.

Ressenya: Antoni Falcó

 

Enllaços:

 

 

Àrea: Mirades