Alguns aspectes de la relació de l’analitzat amb els seus propis somnis

En la seva notable i continuada creativitat en Pere Folch va reflexionar i escriure sobre múltiples aspectes de la teoria i la tècnica psicoanalítiques i la seva intersecció amb àrees com la filosofia, la literatura i la cultura. Alguns dels seus treballs romanen encara inèdits i n’és una mostra el que podreu llegir tot seguit, escrit a l’abril de 1974. Monografies està treballant en la recopilació i preparació per editar les seves obres completes que inclouran aquest i altres inèdits, així com els articles ja editats en altres revistes i publicacions.  

 

Somnis. Dublin. Foto: Anna Romagosa, 2015

Pere Folch

Al marge dels dos grans vectors en l’estudi del somni, és a dir el del seu contingut significatiu (il·lustració episòdica de les relacions self-objectes interns a tenor del moment transferencial que les actualitza) i el de la seva múltiple funció (protecció del son, traumatolítica, conciliació de procés primari i secundari, comunicació intrapsíquica, etc.), les contribucions psicoanalítiques recents s’han ocupat de l’ús dels somnis d’acord amb la capacitat de representació simbòlica, la qual condiciona la qualitat del fet oníric. En la seva deficiència el somni s’acosta a una al·lucinació, a una evacuació de sentiments i afectes que es perden pel treball elaboratiu o a una experiència que no pot inscriure’s totalment dins de l’àmbit de la realitat psíquica, en el que Segal nomenarà el continent de la funció simbòlica i Massud Kahn l’espai del somni. L’ús i el destí del somni van molt lligats a aquesta funció simbòlica més o menys indemne o deteriorada. Des de la plena comunicació intrapsíquica, amb la corresponent adquisició d’insight fins l’actuació discreta o turbulenta del somni en la situació analítica o social, s’estén el ventall de possibilitats derivades de l’esdeveniment oníric.

En aquesta breu comunicació m’he volgut centrar en una dada clínica fàcilment observable: l’actitud de l’analitzat amb el seu somni, que és reveladora en molts moments de la qualitat del somni o de l’ús que del mateix en pot fer, que explica en moltes ocasions l’estil de les defenses utilitzades enfront del contingut manifest –des de l’oblit fins la fragmentació, banalització o interpretació defensiva d’una o altra part del seu contingut- la relació de l’analitzat amb el seu somni no sembla diferir en l’essencial de l’emergència de qualsevol altra experiència externa, corporal o intrapsíquica. En efecte tant si es tracta d’un esdeveniment extern, somàtic o mental, la subjectivitat que l’experimenta el registra com una mobilització de possibilitats pulsionals i per tant d’ansietats, amb les corresponents idees defensives. La singularitat del somni, en aquesta perspectiva, rau en la seva particular condició de fet predominantment mental, apte per exaltar més que cap altre la noció de realitat interna, allunyat com es troba dels intercanvis concrets i materials que vehiculen la vida mental. Aquesta singularitat facilita l’establiment d’una relació del subjecte que somia amb el seu somni, el qual segons la persona i el moment serà viscut com a objecte, esdeveniment o producció mental. La relació que s’estableix amb el fet del somni té, al nostre entendre, moltes reminiscències de la relació amb els objectes i amb parts o funcions del propi self. En la pràctica, il·lustrar la particular posició de l’analitzat amb el seu objecte oníric sovint ens ha facilitat la tasca interpretativa dels continguts transferencials que el somni, i la particular manera de vehicular-lo fins a la sessió, permetin esbrinar.

Una diferència essencial en aquesta relació amb l’objecte oníric ja es manifesta en la manera d’enunciar el somni: les expressions “he fet un somni” o “he tingut un somni” mostren sovint, per endavant, el reconeixement de la pròpia realitat i funcionalisme psíquic o al contrari, la presència estranya de quelcom que incideix en la realitat interna. En un cas el somni és viscut com a funció del propi self i en l’altre com a expressió. Aquestes expressions pressuposen sovint una actitud activa-participant o passiva-esperadora envers la peripècia del propi somni, actituds estudiades detingudament per Stewart. Per a mi aquestes actituds es fan més vívides i paleses en el mateix comportament associatiu entorn del somni, desembocant en els seus contrasts més extrems o bé a una continuació improvisada del somni mateix o a una simple glossa, subratllat o literal repetició dels diferents detalls del somni. Fer un somni o tenir un somni són traduccions col·loquials de la discriminació de Bion entre “tenir somnis” i “somniar” feta a semblança de la més coneguda de tenir pensaments i pensar.

Així doncs, fet o tingut el somni és, en el marc de la sessió, objecte d’un tracte molt diferent segons l’analitzat i segons el moment. Un analitzat expressava d’una manera ben plàstica el que creia que s’esperava d’ell en el tracte amb el somni: penetrar l’escenari del somni i seguir somiant. Aquest “escenari” em sembla una referència molt explícita del que comprenem com espai del somni, un àmbit particularment adient per a l’animació dramàtica de parts de si mateix i dels objectes interns. Aquesta actitud de l’analitzat, índex de la relació amb els propis somnis després d’anys d’anàlisi amb una àmplia capacitat associativa en ella fomentada, fóra potser la pauta d’un funcionalisme psíquic harmoniós: animació dramàtica dels objectes interns per identificació projectiva de parts del self i recuperació de la nitidesa de l’objecte i de les diferents parts de sí mateix precisament dramatitzades en l’escenari del somni.

L’actitud d’aquest analitzat, tan breument ressenyada, contrasta amb la del pacient esquizofrènic que ha pogut mantenir-se en un enquadrament analític en diferents etapes de mesos i d’anys, i que de tant en tant m’aportava un somni com qui es desprèn de quelcom estrany, producte per a ell de la coacció mateixa del tractament. Mai no se sentia mogut al més simple comentari, una vegada el somni relatat. Però esperava, de vegades, que jo li esclarís com si es tractés d’un vague interrogant. Però, de vegades, la relació d’aquest malalt amb el seu somni, ─que era viscut literalment com un objecte estrany─, estava dominada per un afany de desprendre-se’n. Explicar-me’l era com un acte de restitució de quelcom meu, d’evacuació d’una part de l’analista que ell sentia projectada en el seu àmbit mental. Explicava el somni com qui es desfà d’un objecte concret hostatjat dintre d’ell a contracor i no cal dir que el desinterès per qualsevol explicativa del somni era total. Però aquest mateix malalt podia ser menys contundent en la seva eliminació del somni, com objecte estrany. en parlar de certs somnis que –tot i ser viscuts com provocats pel tractament– s’acompanyaven de fenòmens corporals (orgasme, espasmes gàstrics o modificacions posturals). En despertar i en la sessió, el somni era viscut com una complicitat amb l’analista, ell mateix com objecte d’una seducció per l’objecte oníric erotitzant. Aquest mateix malalt, quan ja portava molt més temps d’anàlisi aportà somnis que podia sentir com més egosintònics, malgrat sentir la meva actitud i, d’una manera més impersonal, tot l’arranjament del tractament com una intrusió projectiva del terapeuta. Fou llavors que somnià que es posava les bragues de la seva mare i perdurava en aquesta situació amb la convicció que si s’hagués despertat s’hauria verificat amb erecció. El context de la sessió semblava mostrar que tota l’activitat sexual al servei de la identificació projectiva trobava expressió en la fantasia transvestista i donava peu a la fantasia retaliadora (amb límits imprecisos que feien una continuïtat de somni i sessió) de que jo amb les meves interpretacions ocuparia el seu espai intern, el seu àmbit mental i mistificaria la seva identitat; de la mateixa manera que ell, en la fantasia, envaïa l’espai visceral de la mare-analista i en mistificava la identitat corporal. Ell no sabia, en efecte –digué–, què hi havia sota les bragues del somni, quina ambigüitat de sexe s’hi amagava. Hauria calgut despertar per a recuperar el seu penis en erecció.

Sovint alternen, en els malalts psicòtics, una relació d’estranyament amb una relació de confusió amb l’objecte oníric. Llavors, en les inevitables actuacions, el malalt, en la realitat transferencial o social, és l’encarnació del seu somni.

De vegades el somni experimentat com objecte estrany correspon a aspectes neuròtics de la personalitat i contrasta dramàticament amb l’actualitat del predomini psicòtic de la transferència. Així per exemple una malalta esquizofrènica, en el seu segon any d’anàlisi, em sorprengué en una sessió amb la narració de tres somnis que contrastaven amb la seva actitud habitualment negativista i muda de les darreres setmanes. Aquesta actitud acompanyada d’actuacions (endarreriments considerables o arribades mitja hora abans del començament de la sessió) com expressió de la seva intolerància a la separació i com manera de controlar-me materialment en l’absència, obligant-me a interrompre la sessió amb el pacient anterior ja que refusava de trucar dues vegades com a senyal convinguda per a ser oberta amb el pany elèctric. Deia que “li feia escrúpol… ficar-se com un lladre”. La situació havia empitjorat després d’unes molt breus vacances d’estiu que així també l’havien fet recaure en la confusió. La situació havia sigut repetidament vinculada al naixement d’un germà, quan ella encara no tenia un any. És aquest mateix germà que l’acompanyava fins al peu de l’escala en aquest període tan crític que desembocaria mesos després en la ruptura del tractament. Sovint feia veure al germà que agafava l’ascensor per venir a la sessió però enlloc d’això, quan el germà s’havia allunyat per anar a donar un tomb, ella s’escapolia i deixava de venir o arribava mitja hora tard.

La sessió que ara reporto correspon a aquest període de constant actuació a dintre i a fora de la situació transferencial dels seus atacs gelosos, del control omnipotent del pit i de persecució subsegüent a aquestes intrusions controladores. Sobtadament va connectar a tall de pregunta les meves interpretacions sobre aquests temes dominants en aquest darrer període de post-vacances amb tres somnis. En el primer “anàvem en una “canadenca”, una “rubia” (després m’aclarí que era una espècie de jeep) hi érem tots els germans, a dintre hi cabíem tots”. Vaig interpretar en funció de la coexistència amb els altres Somnis. Festa de la llum. Parc de la Ciutadella. Barcelona 2014. Foto: Anna Romagosagermans, els altres malalts, de la meva capacitat en el somni de que jo els pugui comprendre, contenir tots i que la coexistència sigui tolerada sense els estralls de la gelosia i l’enveja. El somni va ser també considerat com la denegació tranquil·litzadora de l’assistència d’un altre malalt pertorbador.

En el segon somni la malalta em diu que jo em trobava a l’habitació de la seva mare que en realitat “era aquesta casa” (és a dir el meu consultori). ‘Vostè estava al costat d’una capçalera’. No dóna cap associació al somni que, com l’anterior, és explicat amb estranyesa. Només s’entreté a descriure aquesta capçalera que sembla que no correspon amb la capçalera del llit. Li dic que m’estranya que en el somni em pugui veure com un pare-metge que reconforta la mare –el metge de capçalera– i que aquesta del segon somni no és la mare “rubia” que ha de contenir tots els fills per si sola sinó que és ajudada pel pare que l’assisteix. Ella diu llavors que el seu pare de vegades és d’una manera i de vegades d’una altre i que sembla que ella no li tingui confiança. Però també afegeix, en un comentari meu sobre el sentit de la capçalera, que ella no volia dir capçalera sinó calaixera. Li remarco la seva confusió vinculant-la amb les dues facetes del pare i amb mi mateix que puc ser el metge de capçalera que es tracta amb confiança o el metge de calaixera que es preocupa del calaix, que no s’interessa pel seu cap (capçalera) sinó pels seus diners, el metge que li donà ahir la nota del mes.

Enmig de la interpretació d’aquest somni la malalta havia volgut explicar-me el tercer somni: El seu pare estava parlant amb un amic francès, ella no ho entenia gaire però era present a la conversa.

Vaig encara interpretar aquest somni en funció de la seva relació d’estranyesa amb els seus propis somnis i de com jo els feia més estranys quan subratllava aquests aspectes cooperadors, aquests bons desigs dels seus somnis ara en la immediatesa de la sessió; com si jo expliqués els somnis a un amic o a ella. Ella s’estranya de la llengua que gasta en el seu somni i de la que jo empro en les meves explicacions. No m’estenc més perquè l’objectiu era mostrar, en aquest exemple, la relació de la malalta amb el somni com representant d’una part cooperadora de la personalitat amb què la malalta, immersa en la transferència psicòtica, no pot contactar.

En contraposició amb aquests somnis sentits com a tan estranys pel pacient psicòtic i que suposen l’isolament i estranyament de la part neuròtica i cooperadora de la personalitat, trobem, en la clínica de l’anàlisi de pacients psicòtics, somnis que pel seu contingut ens resulten extravagants però que en canvi són expressats com quelcom de familiar per part del malalt. Així per exemple el mateix malalt esquizofrènic que abans he parlat em reportava, al mig d’una sessió, un somni fet dies enrere: “Era un torrent i en ell una dona ensenyava el cul… o jo li mirava i al cul hi tenia, ben perfilada, una cella, com si fos una cara”. El somni sorgia en mig d’una sessió el leit motiv de la qual era l’angoixa de fer front a excitacions simultànies, angoixa molt actualitzada pel fet que des de feia poc era vist per dos metges: el psiquiatre que el veia com a responsable del malalt a l’establiment psiquiàtric i jo que em cuidava exclusivament del tractament psicològic. El tema havia començat per la doble excitació genital i anal i, en les associacions al somni, parlava d’una dona que havia conegut a l’altre establiment psiquiàtric, que la sentia excitant i li feia venir ganes d’anar de ventre. La doble excitació s’havia expressat en altres moments sentint-se identificat amb un ascensor, simultàniament cridat per dos usuaris situats a diferents replans i que polsen el botó al mateix temps; amb la contrapartida de la seva dificultat a percebre imatges clares perquè el seu nervi òptic dret acostuma ser més o menys fort que l’esquerra i provoca imatges deformades enlloc d’una imatge única i simètrica. La imatge del cul de la dona amb una cella que va ser tot seguit equiparada amb el rostre de Moshe Dayan, semblava ser experimentada pel malalt com una síntesi reeixida d’excitacions persecutòries difícils de controlar en la seva simultaneïtat ─ davant i darrera, ull voyeurístic i orbetat defensiva, exhibició conflicte de la bisexualitat. Quan, en la sessió, vaig tractar d’interpretar amb prudència els aspectes més immediats de la seva confusió defensiva, de l’amalgama de terapeutes que ell havia comparat com cara i creu i jo com cara-cul del somni, el malalt comença a anguniejar-se i a sentir-se esmaperdut, en contrast amb la familiar naturalitat amb què parlava de la seva producció onírica. Com més evidents es feien els elements parcials de la interpretació, més perdia la tranquil·litat proporcionada per la gestualitat aberrant de la imatge onírica. El malalt expressà amb una imatge molt plàstica el sentiment inaprehensible, sorprenent i fugisser de les interpretacions: “és terrible, així podríem continuar, una explicació darrera l’altra com si fos un tren… en marxa”.

En altres malalts, predominantment neuròtics, la relació amb l’objecte oníric és viscuda amb menys estranyament però quan el somni s’acosta a continguts ansiògens, és curosament isolat del contingut de les sessions i qualsevol esforç per connectar somni i sessió topa amb molta protesta, actuacions d’artificialitat del procedir analític, etc. El somni és viscut com un objecte fòbic que cal tenir allunyat per evitar la confusió. L’esforç es manté per conservar el somni isolat, sovint se’n parla només al final de la sessió amb desgana associativa amb una reacció freda a la interpretació que pugui ser donada. L’actitud fòbica es manifesta pel temor que inspira la possible interpretació i per la denigració prèvia que se’n fa (“encara resultarà que som vostè i jo els personatges d’aquest somni”). Sovint l’ansietat que desvetlla la possible comprensió del somni fa que arribin desmembrats per l’oblit a la sessió i que s’expliquin com en un enfadós compliment del deure, en una espècie de coacció a reconstruir un contingut absolutament insuls. Els restes diürns son invocats com a exclusiva explicació del fet del somni. Al meu entendre aquests somnis, treballats en la seva vehiculació i presentació a la sessió amb tanta activitat demolidora, es troben més a prop del que aparenten de la pertinència al self de l’analitzat, del reconeixement d’aspectes de la relació transferencial.

En canvi altres somnis que no són evitats ni fragmentats i que són viscuts amb molt més detall i precisió poden ser objecte d’un estranyament i una convicció d’absurd que no té res a veure amb l’ara i aquí de la sessió. Com exemple citaré el somni que em va explicar un malalt després d’unes setmanes de treball positiu a les sessions, caracteritzat sobretot per la represa de vells temes a la llum de nous esclariments. La reacció del malalt era que tot s’havia de reconsiderar, amb el penós sentiment que, en anàlisi, tot el que s’obté són veritats provisionals. Un d’aquells dies somia que uns pintors arriben al seu despatx i comencen a preparar una paret per ser pintada. Però l’absurd era que la paret ja ho estava de pintada i d’un perfecte acabat. Així tots els preparatius eren de començar de cap i de nou. El malalt parlava de l’afecte experimentat en el somni amb la incomoditat que el repintat suposaria. Mentrestant els obrers ja tornaven a rascar la paret. De sobte el malalt perd interès pel somni i em descriu amb detall les obres que actualment s’estan fent al seu despatx, diu que haurà d’augmentar el sou de l’ordenança que ha aguantat tan amablement les inconveniències de la pols i els obrers. Finalment afegeix que abans de venir a la sessió han arribat els obrers al seu despatx però no pas per a rectificar qualque cosa sinó per a seguir endavant les reformes d’altres dependències. Llavors ha recordat el somni amb un alleujament i s’ha dit: “Menys mal que aquí no passa la tonteria del somni”. Va ser difícil reconduir l’analitzat vers el somni fins que va comprendre que el menyspreu “era una tonteria”. Per això no veia altra relació del contingut del somni amb els obrers que acaben d’arribar al seu despatx. La interpretació li fa conèixer que en efecte els obrers que acaben d’arribar al seu despatx deneguen els obrers del somni i que aquests tenen a veure amb les rectificacions que l’anàlisi l’empeny a fer amb les noves versions que sorgeixen dels temes coneguts que li fan viure el procés de l’anàlisi com un feixuc recomençament.

L’objectiu d’aquesta comunicació és un assaig d’ordenar l’actitud de l’analitzat enfront del seu somni, la distància presa respecte de l’objecte oníric i amb ella la possibilitat d’integració de l’esdeveniment que el somni suposa o al contrari el rebuig o estranyament mateix. Hem pensat que l’actitud del subjecte amb els seus somnis va lligada a l’estat de la seva relació d’objecte i també de les fluctuacions de la noció de si mateix, amb reconeixement o estranyament d’unes i altres zones del self.

Segons aquesta perspectiva estructural hem partit de les actituds més extremes:

  1. Una relació confusa amb aquest esdeveniment que el somni suposa; el somni és llavors afirmat i reexperimentat com una realitat concreta amb repercussions transitives en la vida del subjecte.
  2. El somni experimentat com un objecte estrany imposat per l’ambient i molt especialment pel terapeuta.
  3. Somni estranyat en el que s’hi contenen aspectes sans de la personalitat del malalt que quedarien marginats en la realització mateixa del somni (somnis evacuatius de Segal).
  4. Somnis egosintònics en malalts psicòtics que ens mostren un assaig frustrat de síntesi defensiva de pulsions i objectes parcials contraposats que fan viure al malalt amb la por d’un esquinçament caòtic. El somni que es considera en detall fora un assaig de control mitjançant una imatge amalgamada, coagulada i estàtica.
  5. Relació de cautela amb el propi contingut oníric, banalització del somni i reducció del mateix a purs reflexos dels restes diürns. Es podria pensar, per la seva simplificació i pobresa, en els somnis dels psicosomàtics de Marty, però una i altra vegada hem verificat que el somni era fragmentat, oblidat en els aspectes més significatius, els quals s’han pogut recuperar quan les primeres aproximacions interpretatives han mitigat la circumspecció amb què aquests malalts encaraven llurs somnis. El malalt desplegava una relació fòbica amb el seu somni, segurament a causa de l’insight angoixant que havia sigut capaç de fer espontàniament. La por de ser envaït per aquest insight i en certs casos la por de confusió amb les pulsions denunciades pel somni mantenien aquesta relació fòbica amb les repercussions clíniques d’evitament, desvalorització i banalització de la producció onírica.
  6. Una altra manera de tractar el somni es faria amb molta menys inquietud, perquè els isolaments haurien sigut més eficients i així el somni fora viscut com un esdeveniment absurd sense vinculació amb la situació de la vetlla i amb la situació transferencial, cosa que permetria una aproximació més confiada com si es tractés d’un material obsessiu que es fa, però, comprensible i propi amb la interpretació.

 

Àrea: Article del mes