Monografies de Psicoteràpia, Psicoanàlisi i Salut Mental -

Monografies es fa ressò d’aquesta Declaració sobre la llengua, escrita per Lluís Solà i publicada a la revista de poesia Reduccions, l’any 2012. La publiquem pel seu interès i la seva actualitat malgrat ja han passat vuit anys de la seva aparició a la revista esmentada. Recentment la revista online Núvol l’ha reproduïda. També creiem que mereix tenir la màxima difusió possible.

DECLARACIÓ SOBRE LA LLENGUA

La llengua, el poder i la justícia

Cada llengua és una part indispensable de la llengua de la humanitat.

Una llengua, qualsevol llengua, no solament conté vocals i consonants, síl·labes i paraules, no solament és un repertori específic de sons, de ritmes i de melodies, no solament és una percepció, una forma i una lògica. Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i transporta la substància humana que cadascuna de les persones que formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat.

No hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles, de les col·lectivitats. La llengua és una substància principal, essencial, en la vida de cada poble.

No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d’un país o territori. Una imposició d’aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i l’eliminació del patrimoni intel·lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d’aquest país.

Cap poder exterior no té legitimitat per emetre lleis sobre la llengua d’un país. En tot cas, les seves lleis no són sinó imposicions, abusos, extorsions.

No hi ha raons que justifiquin de marginar una llengua al seu territori ni d’extirpar-la’n. Només hi ha l’abús, la injustícia, el menyspreu i el dany contra la humanitat.

Els drets justos que no són reconeguts —i una llengua és un dret que pertany a totes les persones d’un poble—, encara que siguin coaccionats, no desapareixen. Actuen efectivament contra el poder que els suprimeix i sempre el fan més coercitiu i menys humà. En violar aquests drets, el violador es viola. En violar el tu, l’altre, els altres, l’altra llengua, l’altre poble, el violador es viola.

…Continueu llegint…

Félix Vallotton. Paisatge de ruïnes i focs (1914)

Ressenya: Anna Romagosa

El paisatge ha entrat a formar part dels debats sobre el canvi climàtic per les relacions que implica amb la natura, l’entorn i el medi ambient. Hi ha molts estudis del paisatge des de diferents disciplines (art, literatura, filosofia, sociologia, ecologia, biologia, geografia, estètica), però hi trobem a faltar una mirada psicoanalítica, perquè el terme paisatge no designa sols un lloc físic, sinó també una representació. Per aquest motiu m’ha semblat interessant oferir-vos un resum del treball de Sally Weintrobe Sobre l’amor a la natura i la naturalesa humana. Restaurar paisatges interns escindits, seguit dels comentaris de Mike Hannis i Tom Crompton (On the love of nature and on human nature. Restoring split internal landscapes. Capítol 9 de Engaging With Climate Change: Psychoanalytic And Interdisciplinary Perspectives)

…Continueu llegint…

Monografies acaba d’editar aquest mes de juliol del 2020, la traducció de Formless Infinity, de Riccardo Lombardi. Antònia Grimalt, autora d’aquesta ressenya prèviament publicada a la Revista Catalana de Psicoanàlisi, ens la cedeix en ocasió de la publicació al català de Lombardi a MPPSM i en qualitat de coordinadora d’edició.

Ricardo Lombardi, M.D., és analista didàctic, supervisor de la Societat Psicoanalítica Italiana (SPI) i autor de nombrosos treballs sobre la relació cos-ment, sobre els conceptes de temps, de psicosi i d’altres trastorns mentals greus.

Formless Infinity és un recull de treballs fets entre 2003 i 2014 que han aparegut en diferents publicacions psicoanalítiques. L’experiència i la il·lustració clínica hi tenen un lloc d’honor. En la seva exploració d’estats mentals primitius, Lombardi es planteja una sèrie de qüestions epistemològiques que el van portar a reflexionar sobre l’infinit. I així, aprofundeix el concepte d’inconscient no reprimit de Matte Blanco, on hi ha un canvi de focus des dels continguts d’allò reprimit a la forma del funcionament mental, com una estructura mental. Els plantejaments de Bion i de Matte Blanco en relació amb les estructures formals, que organitzen el pensament, troben un focus d’interès comú. L’interès central de l’analista és el conflicte entre la naturalesa no espacial i atemporal de l’inconscient (i l’abisme sense dimensions que se’n deriva) i els conceptes organitzadors d’espai i temps. Lombardi descobreix vincles enriquidors amb les idees de Bion que expliquen i aclareixen conceptes de Matte Blanco, de vegades difícils de comprendre. L’interès per la matriu-corporal en la construcció de la subjectivitat està implícit en l’abordatge epistemològic de Bion, que centrava la seva recerca al voltant del naixement de les emocions i del pensament i tractava de desvincular la relació dual cos-ment de la postura cartesiana que la sosté. …Continueu llegint…

Monografies de Psicoteràpia, Psicoanàlisi i Salut Mental

Cultura

Article del mes

Nou esdeveniment

Utilització de cookies