Cultura

Lluís Solà: imaginació i pensament, llibertat i sentit

Jordi  Sala

Barcelona

 

Lluís Solà (Vic, 1940) és, sense cap mena de dubte, un dels poetes més grans en llengua catalana que tenim avui a casa nostra. I és encara poc conegut, malauradament.

L’obra de Lluís Solà és immensa en quantitat i en qualitat. És d’aquella mena d’obres que duren en el temps en la mesura que successives generacions de parlants la coneixen, la incorporen i la fan seva en un procés d’assimilació col·lectiva. Els poemes de Solà es despleguen i multipliquen des del primer contacte que hi fa el lector / oïdor. Els seus significats s’obren i segueixen sorprenent el destinatari cada vegada.

Ens podem aproximar a l’obra d’en Lluís Solà des de diferents angles, sabent que no l’abastarem mai del tot. Mai abastem tota la bellesa d’un bon poema, d’una bona obra d’art. I aquesta pot ser una experiència en part dolorosa per què el que és bell ens desperta admiració i ganes d’apropiar-nos-ho. Però aquest afany de posseir és incompatible amb l’essència de la bellesa, és a dir, deixar-la ser com és, sense alterar-la, acceptant el fet que és fora de nosaltres i per tant inabastable. …Continueu llegint…

Article del mes

El Canvi Climàtic en una Cultura Perversa. (Ressenya)

El text que segueix és un resum de l’article El Canvi Climàtic en una Cultura Perversa escrit per Paul Hoggett i debatut per Stanley Cohen i John Steiner. L’article i la seva discussió conformen el capítol 4 del llibre Engaging with Climate Change, editat per Sally Weintrobe i publicat per Routledge el 2013.

Ressenya de Mabel Silva

El Canvi Climàtic en una Cultura Perversa

En primer lloc, l’autor ens parla de la fragilitat del consens públic respecte al canvi climàtic. Ens explica, amb dades estadístiques, com després de la conferencia de l’ONU sobre canvi climàtic el 2009  a Copenhagen —amb l’objectiu de debatre noves mesures per aturar el canvi climàtic—, tot i les proves científiques arrasadores hi havia una negació de la crisi climàtica al Regne Unit i els Estats Units. Ell creu que a aquest distanciament cada vegada més considerable entre l’opinió pública i el coneixement científic se l’hauria d’anomenar “pensament pervers“. Ens explica com alguns ciutadans, tot i que creuen que s’hauria d’actuar per a protegir el planeta, no ho fan perquè es convencen a si mateixos que ells, individualment, poden fer-hi poc; no creuen en la seva capacitat de fer canvis i senten que no hi ha una xarxa més amplia de persones amb les quals actuar. Hi ha investigacions que ajuden a fonamentar aquest sentiment d’impotència. Per exemple, si es pregunten «Quina és la quantitat total d’emissions de C02 que es reduirien si el Regne Unit deixés de produir C02?», la resposta és: «menys d’1,6». També diuen que si s’aturessin totes les formes d’emissions provinents de vehicles, hi hauria tan sols un descens inferior a 0,1%. En altres paraules: realment es pot canviar la situació global?

Paul Hoggett creu que aquestes investigacions, tot i ser molt útils, no estan basades en una comprensió complexa de la ment humana, sinó que hi ha una idea d’ésser unitari i racional. No tenen en compte aspectes com l’escissió o l’ambivalència, ni que l’ésser humà està governat per narratives poderoses, significats i imaginacions. Tampoc es té en compte que té emocions (com la por, la desesperació, l’ansietat, la culpa, l’amor o l’esperança) que potencialment el poden desbordar. Un altre aspecte que ell assenyala és la tendència a separar allò psicològic d’allò social, cosa que podria portar com a conseqüència que es localitzés el problema en l’individu en comptes de la cultura en la qual aquest es troba. Hoggett suggereix que existeix una dimensió perversa en les cultures de les societats occidentals avançades, com el Regne Unit i EUA que nega el canvi climàtic.

…Continueu llegint…