Magritte i la psicoanàlisi

Magritte: L'art de la conversa (1950)

Magritte: L’art de la conversa (1950)

Antònia Grimalt i Anna Romagosa

 

S’ha tornat a parlar força de Magritte amb motiu de les celebracions que s’estan fent als  50 anys de la seva mort (l’agost de 1967) i, malgrat que és força conegut el rebuig que mostrava per la psicoanàlisi, pot ser un bon moment per repensar la relació d’aquest important pintor surrealista amb aquesta disciplina.

El pare del moviment surrealista, André Breton, es va inspirar en el pensament de Freud i la seva tècnica psicoanalítica d’associació de paraules i d’interpretació dels somnis i els va aplicar a l’escriptura (escriptura automàtica) i la pintura. El que per a Freud eren vies d’accès a l’inconscient, per als surrealistes eren mètodes creatius. Però, al contrari dels pintors surrealistes, Magritte no se sentia atret ni pels conceptes psicoanalítics ni per les seves aplicacions en l’art (les tècniques de creació espontània  de l’automatisme, els cadàvers exquisits o els frottages de Max Ernst).

Els surrealistes proposaven una exploració radical de l’inconscient sense la participació de la raó. L’automatisme comportava pintar sense voluntat ni cap planificació prèvia,  a partir de la força d’un impuls intern inconscient -sovint connectat amb el món dels somnis-, i després intentar esbrinar el significat del que havien produït. Magritte, en canvi, parteix sempre de la reflexió i per a ell la pintura és un pensament en acció. Els seus quadres no són revelacions oníriques sinó figuracions el sentit de les quals cal desxifrar. Afirma que el pensament esdevé imatge. Sempre hi ha una lògica darrera de les seves pintures sorprenents, però Magritte està convençut que si les mires intentant descobrir què signifiquen, et perds la qüestió que s’hi planteja i et quedes en la cosa en ella mateixa. El seu art sovint es desenvolupa a partir de l’impacte que li ha deixat la literatura, la filosofia, el cinema, els còmics o altres pintors. Creu que el món visible és una gran font d’imatges i evita les formes inventades que utilitzaven altres surrealistes. Usa objectes senzills, els dóna un significat més complex i rebutja qualsevol interpretació psicològica o simbòlica de la seva obra. Pretén despullar les coses de tota referència significativa o sentit sobreentès per sorprendre l’espectador a través d’una imatge que «resisteixi qualsevol explicació».

Magritte: The interpretations of dreams

Magritte: La interpretació dels somnis (1927)

Segons Harry Torczyner (advocat i crític d’art especialitzat en l’obra de René Magritte), aquest pintor no volia ni sentir parlar de la psicoanàlisi perquè considerava que «Les idees boges són adequades, però la bogeria no. Les fantasies són idònies, el fantàstic és reprovable. Afirmava la presència de l’esperit i negava la influència dels somnis. De forma obstinada, tancava portes i finestres als esperits malvats.» (Harry Torczyner, 1979, p. 42).

Magritte va fer una pintura reflexiva i minuciosa, caracteritzada sobretot per l’associació d’elements dissímils entre els quals estableix nexes insòlits i fins i tot absurds que sobten  l’espectador. Creu que la pintura ha de provocar l’observador, estimular-lo a alliberar el pensament, i així apropar-lo a noves perspectives que l’acostin al misteri de la realitat quotidiana. Vol que l’espectador es qüestioni la realitat i rebutja la psicoanàlisi perquè està convençut que s’oposa al misteri: «L’art, tal com jo el concebo, es resisteix a la psicoanàlisi. L’art evoca el misteri sense el qual el món podria no existir, és a dir, el misteri no s’ha de confondre amb cap tipus de problema, per difícil que sigui.» (op. cit., p. 62).

Tant l’obra de Magritte com la psicoanàlisi són molt conegudes a un nivell superficial.  Els quadres de Magritte s’han fet servir fins i tot en campanyes publicitàries i s’han vulgaritzat. Podem intentar mirar-los de forma més profunda i apropar-nos al misteri que tant l’interessava? Ell afirma que la psicoanàlisi no pot aclarir el misteri de l’univers, i amb aquesta afirmació hi estem d’acord. Però malgrat aquest rebuig de la psicoanàlisi pel que fa a les explicacions simbòliques simplistes, nosaltres pensem que el seu art és molt psicoanalític, i el veiem connectat sobretot amb les idees de Bion, psicoanalista que va desenvolupar una teoria psicoanalítica molt nova i enormement útil per entendre els processos mentals. Magritte, a l’igual que Bion i altres psicoanalistes actuals, s’interessa pel misteri, la ment, la percepció, el pensament i els vincles. Tant Magritte com Bion ens ensenyen a mirar i a pensar amb llibertat. Els quadres de Magritte són molt suggeridors i hi trobem força connexions amb les teories de Bion, per al qual el pensament consisteix a establir vincles. I Magritte en les seves pintures ens mostra els vincles entre objectes, entre imatge i text, entre imatge i pensament… La paradoxa és un element important en l’obra d’ambdós: Magritte pensa que la pintura ha de fer pensar i que la paradoxa provoca l’alliberament del pensament de l’observador i l’obliga a buscar noves perspectives. Bion també planteja el paper vitalitzador de la paradoxa i diu que es pot usar com a instrument en psicoanàlisi: l’analista ha de poder tolerar la incoherència i la incertesa fins arribar a trobar un significat autèntic.

M. A. Arenal diu que el centre del pensament estètic de Magritte està ocupat pel «misteri de la visió» i ho connecta a la idea d’una intel·ligència visual (veure és sinònim d’entendre). Per a ell, pensar una imatge significa veure una imatge; és el que s’ha anomenat visual thinking. Magritte diu que mirem una pintura per VEURE i que veure no és reflexionar sobre el que es mira, sinó que el pensament està present de forma implícita en l’acte de mirar. J. Berger (2016) planteja que el que sabem i el que creiem afecta la manera com veiem les coses. Sols veiem allò que mirem i tota imatge incorpora una manera de veure. Mirar és seleccionar i la visió està determinada també pel que pensem, per les emocions lligades a la mirada i al pensament. Diu que mai mirem una sola cosa: el que mirem sempre és la relació entre les coses i nosaltres mateixos. I així, ens adonem que també podem ser vistos. Pot ser és això el que tem Magritte? O potser ens fa testimonis del misteri? A la tapa d’un dels llibres de Berger titulat Modos de ver hi ha un quadre de Magritte acompanyat d’un text del mateix Berger: «La vista arriba abans que les paraules. El nen mira i identifica abans que parla. (…) La vista estableix el nostre lloc en el món circumdant (…) El pintor surrealista René Magritte comentava aquesta bretxa sempre present entre les paraules i la visió (…)».

La durée poignardée (Time Transfixed)

Magritte: Temps acumulat

Quan Magritte explica (Escritos, 1979) com va fer el quadre La durée poignardée (Time Transfixed, Temps acumulat, 1935), parla de «presència de la ment» i ho descriu com un pensament revelat, com el moment de lucidesa que cap mètode pot fer que aparegui, perquè és un exemple del poder de la ment i de la seva impredictibilitat. Aquest moment que descriu Magritte té certa analogia amb el concepte de fet seleccionat introduït pel matemàtic H. Poincaré, pioner en l’estudi del caos i del que s’han anomenat les matemàtiques de la intuïció. Bion va usar aquest concepte per parlar de la complexitat de la vida emocional. Per a Bion el fet seleccionat és una emoció o una idea lligada al descobriment de quelcom que dona coherència i que ens mostra els vincles entre uns elements que prèviament no veiem relacionats.

En una carta que va escriure a Hornik (home no identificat), Magritte li diu que no sap ni vol saber per què ha pintat un quadre. Pensa que fins i tot les explicacions psicològiques més enginyoses sols tindrien validesa com a una activitat intel·lectual que s’interessés en la comprensió de les relacions entre el pensament i allò que no té res a veure amb el pensament. Explica que ell intenta pintar una imatge de forma que pugui evocar misteri, «el misteri al qual se’ns prohibeix donar-li un significat, i menys encara absurdes idees naïves o científiques; misteri que no té significat però que no s’ha de confondre amb el “no-sentit” que troben tan gratificant alguns homes bojos que intenten ser divertits.» (Torczyner, p. 60)

Magritte: El model vermell (1935), The red model

Magritte: El model vermell (1935)

Magritte manifesta una aprensió al fet d’exposar-se a les explicacions psicoanalítiques i quan en alguns dels seus escrits parla de la psicoanàlisi la critica dient que les explicacions psicoanalítiques són simplistes, que es basen en la tendència a veure-ho tot com un símbol. Així, en una carta del 1937 dirigida a Louis Scutenaire (escriptor i poeta surrealista belga) i Irène Hamoir (novel·lista i poeta, capdavantera del surrealisme belga, casada amb Scutenaire), els parla de la trobada que havia tingut el dia anterior amb dos psicoanalistes. Diu que l’hi va portar el llavors jove pintor surrealista xilè Roberto Matta i descriu la trobada amb els doctors: «Així, ells pensen que la meva pintura “El model vermell” és un cas de castració. Com podeu veure tot és molt senzill. Després de diverses interpretacions d’aquest tipus, jo els vaig fer un autèntic dibuix psicoanalític (vosaltres enteneu què vull dir):  “canó bibital”, etc. Per descomptat, ho van analitzar amb la mateixa fredor. Només entre nosaltres, és aterrador veure com un s’exposa al fer una imatge innocent.» (Torczyner, p. 58)

Aquesta referència al «canó bibital» ens ha sorprès i hem investigat el seu significat. L’artista parla sovint en les seves cartes del canon bibital  i diu que és «una arma privada». Les sabates amb forma humana a la seva punta ens mostren que l’ull no sols veu, sinó que també pensa i és conscient del que ha vist i del que s’amaga darrera la forma de l’objecte.

Magritte: Al llindar de la llibertat (1930)

A l’obra Au Seuil de la Liberté, veiem el canó apuntant uns marcs. Els marcs són un tema repetit en les seves pintures i són també un concepte central en la teoria de Bion (entén el desenvolupament mental com un procés de contenció que es dóna en la relació continent-contingut entre el nadó i els seus pares o cuidadors). Aquí veiem les parets de l’habitació amb aquests marcs que contenen algunes imatges o temes centrals en l’obra de Magritte: un tors de dona, el bosc, el foc, el cel amb núvols, els cascavells, una façana de casa típica de les ciutats belgues, fusta i paper retallat formant unes sanefes. Aquestes imatges constretes dins els marcs representen el cànon artístic i fan referència a les convencions en la representació tradicional del nus o de la pintura de paisatges i d’arquitectura. El canó que apunta els marcs ataca aquests cànons, per tant el canó designa alhora l’arma i allò contra el que cal lluitar. Magritte es refereix a aquest canó com a canó bibital, l’arma privada que ha d’afrontar els cànons en la pintura, i alhora arma privada que pot usar sense que l’altre sàpiga què està fent, com quan parlava d’haver fet un dibuix “canó bibital” als psicoanalistes.

Magritte: Retrat de E.L.T. Mesens (1930)

Retrat de E.L.T. Mesens (1930)

També el va usar com a revenja en un retrat que va fer d’Edouard Léon Théodore Mesens després que aquest s’aprofités de determinades situacions per comprar una bona quantitat de quadres seus a molt baix preu. Messens i Magritte van mantenir una relació d’amistat tota la vida, però sembla que les disputes entre ells van ser habituals. Com podeu veure, el retrat de E.L.T. Mesens està emmarcat en forma de cartell de pel·lícula amb el títol “A l’alçada de les circumstàncies” (!). Mostra un Mesens ben vestit i en posició d’apuntar una arma, però a la mà hi té un estrany dispositiu de fusta que porta el cap sagnant d’un gos de la raça Pomerània, la preferida per Magritte.

Però tornant a la relació del nostre pintor amb la psicoanàlisi, ens podem preguntar: tal vegada Magritte cercava i fugia alhora d’alguna cosa i temia que la psicoanàlisi l’acostés a allò que inconscientment volia evitar?  Ens han dit que «tancava portes i finestres als esperits malvats» i ens podem preguntar: de quins esperits tenia por Magritte? La psicoanàlisi ens parla de l’existència d’unes fantasies inconscients primitives que poden ser aterradores. Quan les coses van bé i la criatura va tenint experiències d’una funció continent adequada, aquests monstres romanen soterrats a l’inconscient. En el cas que es doni una deficiència de contenció per part de la mare, l’infant es veu sotmès a una vivència de desconnexió, de forats, de buits i mancances, d’angoixes catastròfiques.

Magritte: The lovers (1928)

Magrite: Els amants (1928)

Se’n sap poc dels primers anys de la vida de Magritte. Sempre va rebutjar parlar de la seva infància, fins i tot amb els seus amics i curadors. Va néixer a Lessines, província de Hainaut, el 21 de novembre de 1898. Era el gran de tres germans. El pare, Léopold Magritte, era sastre i comerciant de teles, i la mare, Regina (nascuda Bertinchamps), va ser modista fins que es va casar. El 1910 la família es traslladà a Châtelet, on va començar lliçons de dibuix. La nit del 12 de març de 1912 la mare de Magritte es va suïcidar tirant-se al riu Sambre. (Aquest no havia estat el seu primer intent, portava anys intentant llevar-se la vida i obligant el seu espòs a tancar-la al dormitori). Aquella nit ella va escapar i dies més tard la van trobar morta riu avall. Segons la llegenda, Magritte -que llavors tenia 13 anys- era allà quan es va recuperar el cos de l’aigua. Tot i que recerques recents han desacreditat aquesta història, la imatge de la seva mare surant, amb el vestit tapant-li la cara, pot haver influït en una sèrie de pintures de 1927 a 1928, com Els Amants –on una parella es besa i ambdós tenen tot el cap cobert per una tela blanca-. Però a Magritte li disgustava aquesta explicació.

A partir de la mort de la mare els germans van tenir governantes o criades. El 1913 la família es desplaça a Charleroi i el 1914 a Brussel·les. El 1916 comença estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les. El 1922 es casa amb Georgette Berger. Treballa com a dissenyador gràfic, pinta i escriu. El 1930 es va establir de forma definitiva a Brussel·les, on va morir el 15 d’agost de 1967 al seu domicili, d’un càncer de pàncrees.

Magritte, Madame Recamier by David

Magritte: Madame Recamier by David

Hem dit que Magritte revela pocs records de la seva infància, però en una entrevista amb Jean Neyens el 1965 va dir: «El primer sentiment del que em recordo, de quan jo era al bressol, i la primera cosa que vaig veure, era una caixa que hi havia a prop del meu bressol, és la primera cosa que vaig veure, el món se’m va oferir sota l’aparença d’una caixa.»  L’associació entre caixa i taüt és fàcil de fer. També l’associació amb una mare deprimida, que pot ser viscuda com una capsa buida. En la imatge de la caixa s’hi poden conjugar les vivències primitives i els records i fantasies posteriors de la mort de la mare. Potser ens està parlant Magritte -sense adonar-se’n- d’un record antic, no mentalitzat, inconscient, d’una mare deprimida viscuda com un contenidor buit? En aquest quadre que veieu a l’esquerra, el pintor copia el quadre pintat per Jacques-Louis David al segle XIX però reemplaça a la dona per un taüt.

Ens sembla evident que les imatges de Magritte estan en connexió amb la seva història personal i les seves experiències infantils, com qualsevol creació, però no hem d’oblidar que tot i que ens podem apropar a alguns processos mentals que semblen ser al rerefons de la seva obra -i que ell mateix explica en els seus escrits-, hem d’evitar mirar els seus quadres com si fossin enigmes a resoldre. Encara avui dia, la pintura de Magritte és diferent.

La psicoanàlisi de l’època va caure en l’error de creure que podia trobar la clau de l’art, que podia posar llum a tots els misteris del món. I el nostre pintor va rebutjar la psicoanàlisi en part pels seus conflictes i en part perquè era un home molt lliure i no volia que la seva obra quedés presonera de les interpretacions. Ens recorda el que diu un psicoanalista actual com Caper: “El reemplaçament de l’omnisciència per un sentit de misteri en una anàlisi –la restitució de la ignorància saludable- significa reconèixer que no podem saber o controlar les ments inconscients de les altres persones ni les nostres pròpies. Aquest reconeixement és un senyal de respecte per la separabilitat essencial entre les altres persones i nosaltres mateixos.” (R. Caper, 2017, p. 289). AL nostre parer, aquí hi ha un punt de trobada important entre Magritte i la psicoanàlisi actual tal i com nosaltres l’entenem i practiquem.

 

BIBLIOGRAFIA

BERGER, J. (1972). Modos de ver. Barcelona, Gustavo Gili, 2016 (3a ed.)

CAPER, R. (2009). Construir en la foscor. Teoria i observació en ciència i en psicoanàlisi. Barcelona, Monografies de Psicoanàlisi i Psicoteràpia, 2017

GRIMALT, A. (2012). Traumes preconceptuals: l’assassinat de la ment i el self oblidat. Revista Catalana de Psicoanàlisi, vol. 29-2, p. 69-88

GRIMALT, A. (2014). Transformacions en “O” i els “espectres de quantitats desaparegudes”: un projecte que “quedà en el tinter”. Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol. 31-2

GRIMALT, A. i ROMAGOSA, A. (2017). La imatge com a nucli primari de significat: Magritte des de la perspectiva de Bion. Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXXIV-2, p. 47-67

MAGRITTE, R. (1979) Escritos. Madrid, Editorial Síntesis

TORCZYNER, H. (1979) Magritte. Ideas and images. New York, Harry N. Abrams Inc. Publishers

 

ENLLAÇOS

René Magritte- L’empire des rêves

Surrealist René François Magritte

 

 

 

Àrea: Article del mes