La “meva” Montserrat Abelló (1918-2014). (En la celebració del centenari del seu naixement)

Mural. Pintor Benvi Parrilla. Fotografia de Josep Xicota

Fotografia de Josep Xicota.
Mural del pintor Benvi Parrilla, al carrer Camp d’Urgell de Manresa.

Esperança Castell Rodriguez

 

   El miracle és viure!

                                                                                                       “Més enllà del parlar concís” (2014)

 

Que Montserrat Abelló als 96 anys publiqués el vers  [1] que encapçala aquestes notes em fa pensar que era una dona coneixedora del que significa viure. Viure és el miracle! Viure no és el mateix que sobreviure. Ella sabia que viure és estar compromesa amb la vida, quan somriu i quan fa mal.

L’ànim que em mou a escriure aquestes notes no és fer-ne una semblança sinó que voldria explicar alguns dels aspectes de la seva vida que m’han colpit quan els he conegut. Hi ha una extensa bibliografia a l’abast de tota persona que s’hi vulgui aproximar tant sobre els aspectes biogràfics com de l’obra poètica i la traducció. També són a l’abast de qui els vol conèixer els reconeixements de què ha estat objecte Montserrat Abelló. No es l’objectiu d’aquest escrit referir-m’hi.

Ja des de ben petita i fins als 17 anys, la Montserrat, a causa de la professió del pare (enginyer naval i tinent coronel de l’Armada), es va anar traslladant de domicili i de país, al ritme que ho feia la família, de manera que s’anava forjant en ella un tarannà viatger. Per posar-ne un exemple: als cinc anys arribava a Londres, on va viure una immersió completa a l’anglès, que va esdevenir la seva segona llengua. Això li va permetre fer traduccions importants, com les que van aproximar les poetes angleses al públic català.

Posteriorment, es produeix el fet que em va captivar i que relataré en primer lloc. Un fet que em va servir per entendre la força i la vitalitat interna de la Montserrat.

Quan es va produir l’aixecament militar del 1936 contra la República, tenia 18 anys i havia començat a estudiar a la Universitat de Barcelona, ciutat on residia. Les tropes franquistes finalment van entrar a Catalunya i hom anava entrant de ple “en un ambient cada cop més decebedor”[2]. La Montserrat ja hi havia reflexionat. Potser per això, quan l´any 1939 el pare va haver exiliar-se, no va marxar sol.

Un migdia, en tornar a casa, els pares parlaven amb un amic. Aquest li deia al pare: “No veus que no et pots quedar? T’afusellaran i no hauré pogut fer res per impedir-ho”. La Montserrat li va dir: “Si vols, jo vinc amb tu!”. L’ansietat de la mare va disminuir al veure que el marit tindria companyia; ella podia quedar-se amb els altres fills i esperar que el germà, mobilitzat al front, tornés. “Així, de cop, al cap de pocs minuts, el pare i jo –explica– ja havíem agafat les maletes i ens trobàvem a punt d’emprendre el viatge cap a França”.

Dibuix de Roser Bru

Una noia que pren aquesta decisió mostra una valentia i una gran capacitat per estimar, que es reflecteixen en tota la seva vida i obra.

En un poema dedicat al seu pare, la poeta diu[3] :

Eres modest i el teu nom tenia
les inicials d´aquella mar
immensa que t’acollia.
Sovint parlàvem de desavinences
entre pares i filles i fills també.
Però jo puc dir que per a mi estimar-te
ha estat com respirar, de fàcil.

 

En segon lloc, m’han interessat especialment els inicis de la seva escriptura poètica i la seva relació amb la poesia.

Com he dit, el pare i la filla marxarien a França, i després a Anglaterra, fins arribar al destí xilè, a Valparaíso, amb dues mil persones més. Era el 3 de setembre de 1939.

Una vegada allà, es va relacionar amb els altres exiliats, entre els quals es trobaven Josep Bofill i el seu germà Joan, que tres anys més tard seria el seu marit. Els Bofill havien marxat de Catalunya amb el Winnipeg, el vaixell noliejat per Pablo Neruda.[4] La Montserrat va mantenir una bona amistat amb els escriptors exiliats i especialment amb Roser Bru, a qui deu la il·lustració de la majoria dels seus llibres.

En Joan Bofill i Montserrat Abelló van tenir tres fills: la Mireia, en Miquel i en Ferran, aquest últim afectat per la síndrome de Down.

El naixement del Ferran va fer que la vida de Montserrat Abelló experimentés, són les seves paraules, “un canvi molt profund[5]. Ella no havia sentit a parlar mai del que implicava tenir un fill amb aquest fet diferencial. Però, després de pair-ho, ho va assumir i ho va afrontar, amb tot el que significava. I és que en moments difícils -ens diu- “em neix una mena de força”.

Dibuix de Roser Bru

Aquesta força em sembla molt important a l’hora de posar en pràctica l’impuls per atendre la necessitat d’escriure poesia. Va deixar enrere les inseguretats i l’ofec que li suposava sentir que havia d’adoptar els cànons de mètrica i ritme vigents. I es va decidir a fer un vers lliure “basant-me en el sentit profund de les paraules i el seu ritme intern”[6].

La seva és una poesia que destil·la el llenguatge, continguda emocionalment -em vénen a la ment els versos de “Paraules no dites” (1981):

La nit és massa
fosca. L´he amagada
sota el coixí. Dorm amb mi.

La poesia de la Montserrat Abelló és una poesia valenta, que no defuig parlar d’allò que la colpeix. Però tot ho diu de manera concisa i austera, amb poemes curts. “Per què hauria d´omplir de paraules el poema si, el que vull dir, ho puc dir amb menys?[7]

Dibuix de Roser Bru

Només el poema “Retorn” ocupa cinc pàgines; recull la seva experiència des que va marxar a l´exili fins que en va tornar.

A Xile també hi vivia exiliat Joan Oliver, Pere Quart, que li va fer el pròleg per al seu primer llibre. En una carta privada, Joan Oliver li diu que troba la seva poesia plena d’autenticitat, de simplicitat i de vida.

La Montserrat, malgrat les vicissituds que li va tocar viure, deia que no sentia enyor del seu país perquè el sentia viu en ella i sabia que mai no l’abandonaria. Com ja hem vist, era una dona que no s’enfonsava fàcilment, amb un Jo prou fort i uns objectes interns sòlids i saludables. Potser això explica la seva imatge recent, sempre somrient i disposada a anar a qualsevol lloc on la invitaven, sempre present quan la demanaven.

Deia de la poesia que era l’eix del seu viure, ja que hi expressava la seva “veritat”, allò que realment sentia. Creia que els poemes no eren bons si no parlen de la veritat de qui els escriu, una veritat que no pot ser la d’un altre. Però aquest reflectir la pròpia experiència havia de ser capaç de desvetllar en els lectors les seves pròpies vivències. M’agradaria animar als que llegiu aquestes notes i que encara no la coneixeu, a fer-ne l´experiència.

 

Dibuix de Roser Bru

Dibuix de Roser Bru

En tercer lloc em fixaré en una altra anècdota relatada també per ella mateixa. Abans ja he dit que ella estava molt desorientada sobre com ajudar en Ferran. La Montserrat, buscant bons consells per educar-lo, va fer un viatge a Barcelona l’any 1956 amb la seva filla Mireia. La filla es va quedar a Barcelona, però ella va continuar el viatge. Va anar a Itàlia i a Suïssa, on vivia la seva germana Núria, que en tornar de Xile havia conegut Pere Bofill -cunyat de Montserrat-, amb qui s’havia casat.

En Pere Bofill, ens explica la Montserrat, era psicoanalista i la seva germana Núria també s’estava formant com a tal. “Volia parlar amb ells per veure el tractament que em recomanaven per a en Ferran. Vivien en un lloc molt bonic, prop de Ginebra. Em van animar força i tot va ser molt agradable.”[8] Explica que s’hi va estar quatre o cinc dies i que en tornar a Catalunya en tren va ser detinguda perquè figurava a les llistes negres. Finalment la van reclamar des de Xile i la van deixar marxar. En llegir el llibre “El miracle és viure”, em va sorprendre força la relació entre les dues famílies que, personalment, mai no havia fet.

Tal com el lector ja haurà advertit, Montserrat es refereix a la seva germana Núria Abelló i al seu marit Pere Bofill Tauler, fundador de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi, juntament amb en Pere Folch i Júlia Coromines.

Tots quatre havien sigut mestres de molts psicoanalistes que formem part de la SEP. Feia temps que m’interessava la poesia de la Montserrat Abelló, però desconeixia del tot la relació familiar dels psicoanalistes Pere i Núria amb la poeta. És que estan tan allunyades, la psicoanàlisi i la poesia? És que la professió de psicoanalista s’exercita millor sense donar ales a les informacions del món privat? El cas també em va fer reflexionar sobre la manera com l’exili modula les relacions familiars, en una època, la de mitjan segle passat, en què tot just s’entreveia la revolució digital que, avui en dia, pot facilitar el contacte. Tot això ho dic sense negar els efectes trasbalsadors dels exilis obligatoris que, malauradament, són de plena actualitat.

 

En quart lloc, no voldria acabar aquestes notes sense parlar de l’estimació de la Montserrat per la seva terra d’acollida, sense sentir-la estranya, fent-la també seva en la diferència. Tot recordant la casa de Santiago de Xile on el Joan i ella van viure després de casats, explica com era agradable

estar a prop dels Andes, que semblaven aixecar-se altíssims des d’arran de la nostra teulada, plena de roses vermelles que contrastaven amb la blancor d’aquelles muntanyes nevades, imponents….la quantitat d’arbres, molt més alts i frondosos que els d’aquí. I el sol. Això si, igual que el d’aquí.[9]

Dibuix de Roser Bru: La mà que escriu

Dibuix de Roser Bru: La mà que escriu

És a partir de la seva tornada, als anys 60, que es desenvolupa majorment la seva obra poètica i de traductora. Tal com la poeta va resumir: “havien sigut unes vacances massa llargues”.

 

Per últim, voldria recordar que el 9 de setembre del 2014 la Montserrat va escriure el seu darrer text:

Estic totalment a favor de la consulta del 9 de Novembre i fa temps que crec que el moviment popular al voltant d’això té tanta o més força que el polític… Òbviament, si no és per una causa de força major, no deixaré de participar-hi”.[10]

I la causa major va arribar perquè aquell dia 9, a primera hora de la tarda, “plàcidament moria asseguda a la seva cadira, conscient que era el seu darrer moment.

Montserrat Abelló havia conegut Salvador Allende, assassinat per Pinochet l’onze de Setembre del 1973. Anys després d’haver tornat a Barcelona, Montserrat Abelló explicava:

Durant anys, quan anava a la nostra manifestació de l’Onze de Setembre, sempre hi duia la bandera xilena, que després penjava al balcó de casa amb la catalana, com a record dolorós d’aquella dictadura que tants morts va causar.

Dibuix de Roser Bru

Dibuix de Roser Bru

Tants morts amb els ulls
oberts que ens miren.
Però encara floreixen geranis i
hi ha ocells que volen a
mig aire!

Aquests versos els va dedicar a Roser Bru i a tots els amics i familiars de Xile.

El poema acaba així :

Avui , onze de Setembre
sols la mar ens separa.

                      De “Foc a les mans” (1990)

                            

Agraïments :

A la Institució de les Lletres Catalanes. A Xavier Montoliu, que treballà amb M. Abelló, durant els anys 2013 i 2014, per fer possible el llibre “El miracle de viure. Vivències” (Ara llibres). Va ser la mateixa Montserrat Abelló qui va preferir el subtítol de “Vivències” en comptes de “Memòries”. La redacció d’aquestes pàgines beu del que en ell s’’hi explica.

A l’Oriol Izquierdo, com a editor i autor del pròleg del llibre “Al cor de les paraules” que ens ha fet arribar la seva obra poètica reunida fins l’any 2002. La fecunditat poètica de Montserrat Abelló va durar fins al mateix any de la seva mort. Malgrat que l’obra no abasta tots els seus poemes escrits, és igualment valuosa perquè inclou diversos pròlegs dels seus primers llibres.

 

Notes

[1]El vers forma part del seu darrer llibre, publicat el mateix any de la seva mort.

[2] Són paraules de Montserrat Abelló recollides en el llibre: “El miracle és viure. Vivències”. Ara llibres, (2015) pàg. 71.

[3] Del llibre “Indicis d´altres moments” inclòs al volum “Al cor de les paraules”. Proa, (2002) pàg. 341

[4] Al seu llibre “El miracle és viure”, la Montserrat Abelló no ho esmenta, però també hi anaven en aquest vaixell la família d’en Pere Coromines, entre ells, la Júlia Coromines, psicoanalista.

[5] op. cit., pàg. 97.

[6]  op. cit., pàg. 36.

[7] op. cit., pàg. 116.

[8] op. cit., pàg. 110.

[9] op. cit., pàg. 113.

[10]  op. cit., pàg. 223.

Autora: Esperança Castell Rodriguez

 

Els editors de Monografies de Psicoanàlisi, Psicoteràpia i Salut Mental volem agrair a Agna Aguadé (filla de Roser Bru) i Mireia Bofill (filla de Montserrat Abelló) les seves gestions i autorització per a poder publicar en aquesta entrada els dibuixos de Roser Bru que acompanyen el text. I agraïm a editorial Proa que ens ha autoritzat la reproducció aquests dibuixos que Roser Bru va fer per a Montserrat Abelló i que il·lustren els poemes del llibre Al cor de les paraules.

 

Enllaços d´interès

Inici de l’any Montserrat Abelló

Any Montserrat Abelló

Un any per fer ressonar la veu resistent de Montserrat Abelló

Obres aparegudes recentment

Alguns poemes de Montserrat Abelló traduïts a diverses llengües

Pàgina web oficial de Roser Bru

 

 

 

 

 

 

 

Àrea: Cultura